Entrevista a David Sáenz, autor de "La Ruta"

A continuació us oferisc, en valencià, la última entrevista que he publicat a la pàgina web Dj San Román.

“La Ruta. Una historia a ritmo de música bacalao” és l'òpera primera d'un jove bilbaí, col·laborador de DJ San Román, anomenat David Sáenz Palma. Apassionat de la música electrònica i de la cultura clubbing des de fa molt, molt de temps, va començar a interessar-se pel fenomen destroy valencià gairebé per casualitat. La seua curiositat creixent entorn a l'anomenada “Ruta del Bacalao” li va dur a recopilar una ingent informació que ha utilitzat per a l'elaboració d'aquest llibre, en el qual, a través de les peripècies d'un grup d'amics cada cap de setmana, intenta aprehendre la totalitat d'un fenomen sociocultural pioner, únic i irrepetible. Un relat amè, confeccionat des del respecte i la voluntat de saber què va ser realment allò que, a mitjan els anys 90, els mitjans de comunicació van començar a mostrar a la societat com una autèntica barbàrie i com a exemple de la decadència de la joventut. Com s'ha vist amb els dos sortejos de La “Ruta. Una historia a ritmo de música bacalao” que han tingut lloc en aquesta pàgina web, l'interès per aquest fenomen no ha fet més que créixer en aquests últims temps, i la veritat és que aquest llibre és, sens dubte, una bona manera d'aproximar-se a ell. Al llarg d'aquesta entrevista, descobrireu el fàcil que és fer-se amb un exemplar. Anem allà!

Dj San Román: Quin és el motiu que et va dur a escriure “La Ruta”?
David Sáenz: Donar la possibilitat de conèixer, lluny de prejudicis i sensacionalismes, que va succeir durant aquells bojos anys a València. La gent ha escoltat parlar de La Ruta del Bacalao, està en la nostra memòria col·lectiva però, sap algú en què va consistir realment?

Dj San Román: Conta'ns com ha estat el procés creatiu.

David Sáenz: Ha estat llarg. La música electrònica de ball és una de les meues passions i intente estudiar-la tot el que puc. Un dia vaig començar a investigar sobre La Ruta del Bacalao i em vaig adonar que allò era molt més complex del que jo mateix creia al principi: estava davant un veritable moviment soci-cultural; vaig aprofundir en el tema i vaig entendre que aquella història devia ser contada. A l'hora de publicar-lo la cosa tampoc va resultar fàcil, així que em vaig decidir per una autoedició i dur fins a les últimes conseqüències el lema punk del “fes-ho tu mateix”. Així que vaig invertir una quantitat de diners i vaig seguir els passos per a registrar l'obra.

Dj San Román: Cap editorial es va mostrar interessada?

David Sáenz: Alguna es va interessar, però no em van oferir garanties a l'hora de preservar la llibertat de l'obra. A més creia que aquest any (a punt de complir-se el vint-i-cinc aniversari de Spook) era el moment ideal per a fer-ho i les editorials no m'asseguraven que veiés la llum en el 2008 . A tot l'esmentat es va unir la idea de dur fins a les últimes conseqüències el “fes-ho tu mateix” que abans t'esmentava. La Ruta Destroy va ser molt punk, molt underground i aquest llibre no només intenta parlar d'aquesta filosofia sinó que va més enllà, la seua vocació és ser part d'ella, com un tema dels Megabeat o un flyer de “Barraca”. No és només un llibre que parla de La Ruta, és un llibre ruter, que segueix la seua idiosincràsia i s'integra en ella com un element més.

Dj San Román: El punt de partida d'aquesta obra és considerar l'anomenada Ruta del Bacalao com un moviment soci-cultural injustament injuriat des de meitat de la dècada dels 90. Creus que existeix actualment un augment de l'interès respecte a aquest fenomen?

David Sáenz: Totalment. Estem immersos en una ona revisionista, encara de caràcter underground, que intenta dignificar La Ruta. En l'últim any han aparegut diversos documentals, reportatges, discos, homenatges… Molts hem començat a reivindicar amb força La Ruta del Bacalao com a moviment indispensable per a conèixer la posmodernitat europea.

Dj San Román: Hi ha diverses maneres d'aproximar-se a un fenomen històric. Tu has optat per narrar una història de ficció amb alguns passatges assatgístics, a què es deu aquesta elecció?

David Sáenz: La meua idea original era escriure un assaig pur i dur, un llibre amb moltes més dades i pàgines. La seua lectura hagués resultat ser pesada per a molts, així que vaig decidir disfressar-la de novel·la. D'aquesta manera humanitze la història i la faig més propera al lector.

Dj San Román: Existeixen elements bibliogràfics en les peripècies que relates o és pura creació literària?

David Sáenz: Els personatges són ficticis, però sempre intentant fer-los realistes i creïbles. Les discoteques, dates, llocs, esdeveniments… tota la resta és part de la realitat. Per a això no vaig poder acudir a bibliografia perquè no existeix, excepte el llibre de Joan Oleaque. Al principi vaig pensar en llegir-lo però descartí ràpidament la idea per a no “contaminar-me” i intentar crear una versió el més original possible. Ara estic buscant “En Èxtasi”. Sense llibres, les meues fonts han estat Youtube, revistes, pàgines web, periòdics i les opinions abocades en múltiples fòrums.

Dj San Román: Quina paraula triaries per a definir el fenomen ruter?

David Sáenz: Únic.

Dj San Román: Sens dubte “La Ruta” part, en tot moment, d'un ànim de rigurositat. No obstant això, tot just trobem aspectes crítics amb ella, no creus que existeix el perill que la idealitzem?

David Sáenz: Sí, però crec que aquest perill cal assumir-lo. Al fenomen destroy se l'ha vapulejat en excés i és el moment de fer-li un reconeixement. És un fenomen que va tenir el seu costat negatiu, mostrat fins a la sacietat i que no devem oblidar, i la seua part positiva, potser la més oblidada i la que, quinze anys després, cal reivindicar.

Dj San Román: Per a tu el sorgiment de la ruta està directament relacionat amb un context social, polític i econòmic determinats. Potser el més important dels factors és que els 80 van ser uns anys durs (reconversió industrial, hiperinflació, etc.). T'aventuraries a afirmar que aquest factor sempre està present?

David Sáenz: No. Per a mi el factor soci-polític fonamental va ser la fi de la dictadura. La gent més inquieta i inconformista va assumir ràpidament una nova llibertat per a, en una espècie d'explosió creativa, mostrar i portar a terme el que se li havia prohibit durant quaranta anys. Crec que aquest pensament lliure i de ruptura amb l'anterior va empènyer tot aquell moviment. Avui, per desgràcia, hem perdut en el camí moltes llibertats i gran part d'aquest ànim rebel.

Dj San Román: Creus que en els pròxims anys podríem començar a experimentar un veritable renaixement de la música electrònica, coincidint amb el context de crisi?

David Sáenz: Pot ser. La música disco, el house, l'acid, l'EBM… la música electrònica en el seu conjunt ha estat al llarg de la seua història una bufetada divertida i irreverent dels més desfavorits als sectors més conservadors de la societat. Potser en aquests temps de crisis torne a sorgir l'espurna.

Dj San Román: Com poden els lectors d'aquesta entrevista fer-se amb un exemplar de La Ruta?

David Sáenz: Teclejant http://www.larutadelbacalao.blogspot.com/. Allí tindran tota la informació.

Moltes gràcies i molta sort amb aquesta primera edició.

Outra-G: Somni EP (2008, Flumo)

El netlabel Flumo es defineix com un segell independent a la recerca de nous talents en el món de la investigació sonora. I encara que no deixen de costat la pista de ball i entre les seues referències puguem trobar sons techno o electro, el ben cert és que l'experimentació i la recerca de nous camins se'ls dóna de meravella, sobretot mitjançant el subsegell Fluidos, dedicat íntegrament a la música electrònica més conceptual.

L'últim lliurament d'aquesta col·lecció, que corre a càrrec d'un jove barceloní el pseudònim del qual és Outra-G, encaixa a la perfecció en els paràmetres sònics de Fluidos, allunyats dels ritmes més pisters, més apropiats per a afeccionats a altre tipus d'espais i sonoritats, potser més inconformistes.

El maxi l'obri amb dolçor “Shadow’s end”, una delícia que, com si d'un xocolatet es tractés, degustem amb tots els nostres sentits i acaba provocant-nos un riu de sensacions molt agradables i plaenteres. Un moment màgic, en aquests dies en els quals vivim envoltats de velocitat i estrès, que es perllonga amb “Venus”, una cançó que fa honor a la deessa de la mitologia romana clàssica, però no solament pel seu títol, sinó per la bellesa i el lirisme que conté. Alguns englobarien ambdós temes amb l'etiqueta d'indietrónica i potser siga la més adequada, encara que és clar, sempre és millor quedar-se amb el contingut que amb el continent.
“Final Breath” coqueteja amb l'electro primigeni i “Somni” és l'encarregada de posar el fermall d'or a aquesta meravella, ideal per a llançar-nos als braços de Morfeu amb els primers clars de l'alba.

Un avís per als responsables de Flumo: cuideu bé d'aquest xicon, o acabarà fitxant per Morr.

Tracklist: Outra-G; Somni EP (Fld014)
1. Shadow’s end
2. Venus
3. Final Breath
4. Somni

Descarrega't el disc ací (Creative Commons).

Cultura de club?

Som europeus. Som tan, tan, tan infinitament europeus, que per l'entrada d'una discoteca i per les consumicions que realitzem en ella, paguem preus europeus. Això sí, com l'enunciat del típic acudit “això és un anglès, un francès i un espanyol”, resulta que els dos primers europeus (l'anglès i el francès) cobren sous europeus, mentre que el tercer europeu (l'espanyol) cobra un sou d'europeu, sí, però més aviat del sud o de l'est.

Aquests acudits mai m'han fet ni punyetera gràcia i aquest, en concret, molt menys. Supose que a vosaltres també us passarà. Però els acudits, com els refranys, sempre fan referència a aspectes de la realitat social.

Parlàvem sobre les discoteques i sobre els sous perquè, amics, l'avarícia trenca el sac (un refrany que, com podreu observar, també fa referència a un aspecte de la realitat social). Imaginem, per un instant, que jo, currela, cobre … euros per una jornada setmanal de 40 (o no se sap quantes més) hores. En els punts successius podeu posar la quantitat que vosaltres mateixos rebeu. Encara que per a arribar a una mitjana aproximativa, n'hi ha prou amb tenir en compte que per a molts treballadors arribar a mileurista seria un avanç: a Espanya el 36,4% dels treballadors cobren menys de 1.000 euros nets al mes i el percentatge supera el 60% entre els menors de 24 anys. El cas és que jo, currela (i segurament submileurista), estic asquejada que et cagues de dilluns a divendres. Així que per al dissabte planege una escapada al “X Club”, el millor de la meua ciutat, aquell per la cabina del qual han passejat les seues maletes els més grans noms de l'electrònica. Deixant a un costat el fet que el X “Club” té exactament la mateixa programació que "l'A Club” de Torí, el “B Club” de Berlín, el "C Club” d'Hamburg, el "D Club” de París, "l'E Club” de Londres, etc., etc.; arribant a una homogeneïtzació cultural gairebé total i a una repetició sense límit de llarg a llarg del continent (qüestió que donaria per a un altre o altres posts), el fet és que allà vaig.
És dissabte i tinc ganes de festa. Papege alguna cosa barata, potser una mica de tapeo o unes pizzes prefabricades del super (… euros) i m'enfile cap al “X Club” (… euros si has de posar gasolina). Compre l'entrada (… euros), em prenc dos cubates (… euros) i un parell de birres (… euros). A tot això cal sumar-li alguns extres (… euros). El total és, en definitiva, d'euros … pel que jo, currela, que guanye … euros al mes per vendre la meua ànima al dimoni, ejem, dic, la meua força de treball al meu senyor cap, he de treballar … hores per a desfogar-me una estona. Que bé. Oblide a un empresari xuclasangs per a caure en les arpes d'un altre. O és que per ventura els empresaris de la nit no estan obtenint uns beneficis insultantes? Quant li costa a l'amo del “X Club” la producció d'un cubata? Voleu saber-ho? Si? Doncs és molt fàcil: la suma del preu de les matèries i del preu del treball del cambrer o de la cambrera. Feu els comptes.

Clar, que mentre estem (alguns més que uns altres, òbviament) en època de vaques grosses no passa res però, i ara? Què passarà a partir d'ara, amb tot el que se'ns ve damunt? No costa molt deduir-lo: molts deixaran d'anar, uns altres aniran menys, alguns aniran però no consumiran en la barra (o reduiran el seu consum), etc. Davant aquest panorama, cap la possibilitat que l'amo del “X Club” es plantege seriosament una reducció en el seu marge de beneficis. Ja sabem que el gran gruix de la classe empresarial no destaca precisament per aquests assenyats pensaments, i normalment es mouen per l'ànsia de guanyar com més diners millors (encara que això implique acabar amb la gallina dels ous d'or). Però suposem per un moment que l'amo del “X Club” ho fa. Reduïx els preus. Ull! No val una reducció de preus a costa dels treballadors (això seria fer paranys). Tal acció no seria gens menyspreable i per descomptat, gens utòpica, tenint en compte que el seu percentatge de beneficis havia estat, fins al moment, descaradament alt.
Per descomptat que tal acció passaria, per no pagar els catxés tan exagerats que es paguen avui dia als deejays convidats que van de super estrelles. Perquè anem a veure, una cosa és que tinguen el protagonisme que mereixen, com dinamitzadors de la festa i tal, però tampoc cal aprofitar-se tant de la situació. És a dir, que no cal ser tan 'pájaro'. “Ah… Què no acceptes la meua oferta? Doncs aire fresc”. Ja m'encarregaré jo de promocionar a gent que ho fa genial, que té ganes i que, damunt, ve de l'escena local de la ciutat. Això és, com en el futbol, apostar per la pedrera o per contra, fitxar internacionals. I sincerament, al cap i a la fi, el que fa falta són bones idees, ganes d'innovar, etc., no algú que ve, cobra un pastó i li importa tres cogombres estar davant un públic venecià, asturià o serbi.

En fi, no sé si aquest article creurà polèmica o no. L'única cosa que he pretès amb aquestes línies és posar un poc de sentit comú entre tant de destarifo. Així almenys ho veig jo… I vosaltres, què en penseu?

Club Feet

Un trio provinent de Melbourne. Un àlbum titulat "Gold on gold". Electrònica, pop & un gran sentit de l'humor. I la cançó "Teenage Suicide" com a single. Aquesta és la carta de presentació de Club Feet.

Narita, nou club a Castelló

Si per casualitat feu l'exercici de posar el tag “castelló” en el cercador que teniu a la vostra dreta (en cas que estigueu a DJ San Román, portal on vaig publicar l'article originàriament), podreu comprovar que apenes hi ha entrades relacionades amb el terme i, les que apareixen, ho fan perquè en un moment del text es va fer una petita referència a aquesta ciutat valenciana. I això és perquè, en el mapa de la música electrònica, Castelló tenia poca entitat. Però això canviarà a partir d'ara. O, millor dit, a partir del cap de setmana que ve, els dies 12 i 13 de desembre, perquè en aquesta data s'inaugura un club que promet.

El nom triat per a la criatura és “Narita Club“, sí, com l'aeroport de Japó. Segurament el fet de tenir un nom inspirat en el ultramodern petit país d'Orient, té a veure amb l'actitud avantguardista i d'alta volada que aquest club mantindrà cada cap de setmana en la ciutat de Castelló a partir de la seua inauguració.

Els divendres, Narita contarà amb la residència de Ronro. El d'Amposta ja va ser resident d'Hangar (Vinaròs) durant cinc anys, on va desenvolupar el so que tant li identifica en l'actualitat i des de 2007, ho és d'un dels prestigiosos clubs del panorama electrònic europeu, Barraca. Al costat d'ell, hi haurà convidats de Barraca com Danny Fiddo o Alberto Sola, membres de l'agència Barraca Music com Daniel Stefanik, Mathias Kaden o Andrew Grant i convidats internacionals de primer nivell.

Els dissabtes, Narita es convertirà en club de house electrònic amb el castellonenc Javi Cop com resident. Al costat d'ell, estaran Javi Presi i Rafa Siles, també des de Barraca, així com artistes de l'escena local castellonenca i convidats internacionals.

12.12.08 Inauguració Narita Club
Ronro + Danny Fiddo

13.12.08 Inauguració Narita Club
Javi Cop + Rafa Siles

Preu: Divendres i dissabtes, excepte dies específics:
Amb flyer: fins a les 2:30, 5€
Després, 7 €
Sense flyer: 10 €

Horari: 00:30 – 07:30.

Narita Club Residents: Ronro (divendres) + Javi Cop (dissabtes) + Javi Presi (dissabtes)

Venda d'entrades i més informació | www.naritaclub.com

Cinc anys després, Laurent Garnier torna a València

Article publicat al número 143 de l'Accent.

Laurent Garnier és tota una eminència en el món de la música electrònica. El seu nom s´associa sobretot a la dècada dels 90, quan arribà al zenit de la seua carrera i deixà la seua empremta a la música de ball per sempre.
Nascut l´1 de febrer de 1966 a Boulogne-Billancourt, amb només deu anys ja tenia muntada una discoteca a la seua habitació. Una bola d´espills en el sostre, els mobles arrimats contra les parets per tenir una pista de ball i un tocadiscs. Els seus pares eren firaires i sempre tenien els discos de moda per animar les atraccions. Amb aquest currículum, no és estrany que el xiquet isquera disc-jockey i productor. Un dels millors del món, a més.
Durant la dècada dels 70, va descobrir els clubs de París (ciutat on vivia amb la seua família) en companyia del seu germà. Es va quedar prendat de la música disco, però també del reggae, el funk o el punk. L´any 1984, famós pel títol de la novel·la de George Orwell, el nostre protagonista començà a treballar de cambrer per a l´ambaixada francesa de Londres. Un any i mig després ja s´havia mudat a Manchester i s´havia endinsat a l´escena house britànica. L´any 1987 Garnier va descobrir l´Haçienda (un club mític i essencial en la història de la música contemporània, la llegenda del qual va ser immortalitzada en la pel·lícula 24 hours party people del director Michael Winterbottom) i va conèixer el seu DJ resident, Mike Pickering. En plena efervescència de l´acid house, el nostre home aconseguí accedir a la cabina de l´Haçienda amb el nom artístic de DJ Pedro per punxar música amb el seu estil, tant que inspiraria els mateixos The Stone Roses i Happy Mondays per incloure ritmes electrònics al seu rock.
Però la pàtria el va treure de la "mala vida": Garnier tornà a França l´any 1988 a complir amb les seues obligacions militars. Tanmateix, el gen de l´electrònica ja estava dins del seu cos i, després d´una xicoteta estança a Nova York, on va conèixer Frankie Knuckles (un dels ideòlegs del house de la costa est), començà a organitzar festes al Rex Club parisenc i a punxar en locals i raves repartides per tot el territori gal.

És en aquells anys quan Laurent Garnier començà a forjar el seu alter ego com a músic. Dues rodanxes de la seua personalitat que s´han de degustar per separat. El motiu: quan acaricia els Technics la seua única missió és que el públic s´ho passe bé; quan és a l´estudi per a composar la seua pròpia música, s´endinsa en un autèntic procés creatiu que no té res a veure amb el que la gent espera d´ell a la pista de ball.
L´EP French Connection (1991), publicat a través de la divisió dance del segell de la multinacional FNAC, suposa el seu punt de partida com a productor. Després vindran Stronger by Design (1992) i A Bout de Souffle (1993), entre altres, que serviran com un vertader trampolí per exportar l´escena electrònica francesa a altres latituds i, alhora, per a que el propi Laurent Garnier forme en 1994 el seu propi segell, F Communications, junt al seu soci i amic Eric Morand.
Amb F Communications, Garnier signarà, a més de maxis, recopilatori i algun àlbum en directe, els LP Shot in The Dark (1994), 30 (1997), Unreasonable Behaviour (2000) i The Cloud Making Machine (2005), algunes cançons dels quals poden qualificar-se d´autèntics clàssics, com és el cas de "The Man with the Red Face", una autèntica joia per als amants de la música en majúscules, inclosa a Unreasonable Behaviour.
Però no sols això. F Communications es va convertir en un dels segells més importants d´Europa en fitxar gent com St. Germain, Llorca, Mr. Oizo, Frédéric Galliano o Jori Hulkonnen, responsables de treballs amb una qualitat excel·lent i, en alguns casos, autèntics èxits comercials.

I tot açò venia perquè el capo de l´F i estrella de l´electrònica mundial honrarà a les valencianes i valencians amb la seua visita, el proper set de desembre, a una festa molt especial: el 43è aniversari de la sala Barraca. Des d´ací volem felicitar el mític club de Sueca per la seua trajectòria i agrair-los el fet de poder gaudir del gran Laurent Garnier, en la seua faceta de DJ, a les nostres terres.

Aurora Mora TORRENT

+ info: http://www.myspace.com/laurentgarnier

Entrevista a Raúl Remujo a.k.a. Active Sense

Us deixe la entrevista que vaig fer per a Dj San Román la setmana passada al torrentí Active Sense. Espere que la gaudiu.

“Aquell que realment sent la música, demana gaudir-la el més lliurement possible, sentir-la de manera que no hi haja res que coaccione aquesta llibertat”.

Raúl Remujo duu molts anys sentint passió pel que fa. I això es nota quan parla i ens explica quin ha estat el seu recorregut musical. Productor valencià amb gran bagatge a les seues esquenes, ha estat reconegut internacionalment i ha arribat més d'una vegada als primers llocs de les llistes de la música de ball. Tot un honor per a Dj San Román poder entrevistar a aquest crack d'expressió riallera i maneres agradables.

Dj San Román: Vas començar la teva carrera musical de manera precoç, gràcies a la col·lecció de discos de vinil del teu cosí. Recordes algun exemplar d'aquella col·lecció que causés en tu un gran impacte? Quin?
Active Sense: Hi havia un segell, anomenat ZYX, amb el qual em sentia molt identificat. Per a mi la música electrònica era una avantguarda, tant musical com cultural, així que allò que podia conviure tant amb la idea de futurisme com amb la de tecnologia, casaven amb el que m'entusiasmava: el concepte de música electrònica com a visió de futur. Ho era i ho segueix sent per a mi a dia d'avui. D'Espanya tenia especial interès per un grup madrileny anomenat Flash Zero.

Dj San Román: Amb quina tecnologia vas començar a produir?
Active Sense: El començament va ser, com a poc, original en ambdós sentits, tant com dj com productor. Vaig començar a fer les meues primeres mescles amb una doble platina en la qual ambdues podien sonar alhora i pressionant parcialment el pause podia “empènyer” suaument un dels temes, per a això demanava al meu cosí que em gravés cançons a la mateixa velocitat en cintes duplicades per a provar combinacions. Practicava sobretot amb una versió del maxi del World in my eyes version dub de Depeche Mode, encara m'en recorde i tot de la mescla. A nivell de producció tot va sorgir quan em van regalar el meu primer pc, va ser abans de començar el batxillerat. Hi havia un programa anomenat “Sound Tracker”, que permetia seqüenciar a 4 pistes amb samples gravats, si bé era necessari una targeta de so, cosa que la majoria ni teníem ni ens podíem permetre. La meua primera maqueta va sorgir d'obrir el pc, tallar el cable que enviava el so a l'speaker per als avisos de windows, i empalmar-lo amb un bafle hi-fi, d'aquesta manera podia escoltar els sons del “4 pistes” en l'altaveu, fins que vaig poder permetre'm comprar una Soundblaster Pro.

Dj San Román: Encara escoltes els teus primers enregistraments? Què sents quan ho fas?
Active Sense: Ho faig. Hi ha un 50% de vergonya i enrogiment quan escolte allò que imitava, ja que la meua visió de l'electrònica era molt reduïda, i d'altra banda, admiració per la quantitat d'esforç que li dedicava, molt més que el que li dedique a dia d'avui. Eren idees molt simples a causa de la meua falta de coneixement, però hi havia molta passió en elles.

Dj San Román: Quan estaves en l'institut, vas publicar un número u. Com va ser aquesta experiència? Què va suposar aquell tema en la teua carrera com a productor?
Active Sense: Saber i escoltar que alguna cosa que tu has creat fa ballar i agrada al públic és quelcom que difícilment pot explicar-se. Va més enllà de l'orgull, no sé, és un sentiment molt íntim l'arribar a un club, fins i tot anònimament, que el dj punxe un tema teu i que la gent es torne boja és quelcom que no es pot, ni tampoc es deu, pagar amb diners. En aquell moment em vaig adonar que allò que em feia més feliç era crear música perquè la gent ballés. És una llàstima que en aquest país siga molt difícil viure d'això, estem en un moment de la història en la qual hi ha una major situació de benestar, i no obstant això els artistes ho tenim pitjor que mai. Si una persona és bona creant art, o música, o qualsevol altra cosa, mereix poder dedicar-se a això tota la vida, però per desgràcia, a dia d'avui és gairebé impossible per a la majoria.

Dj San Román: Quan i on vas començar la teua faceta com disc-jockey?
Active Sense:14 anys, uns recreatius en el carrer on vivia. Hi havia molts djs que anaven a posar música i a mi no em donaven l'oportunitat perquè era massa jove. Un dia, al costat de la cabina i parlant amb l'amo, vaig escoltar el xiuxiueig d'una agulla d'un dels plats i li vaig dir a l'amo que el disc anava retardat pel que fa al que sonava en els altaveus, que si ho empenyia aniria bé, i així va anar. Per a sorpresa de l'amo, vaig encertar. Em va deixar una vesprada a primera hora i ja mai més em vaig anar, tenia molt bona oïda per a punxar.

Dj San Román: Com et sents més còmode, com a productor o com a DJ?
Active Sense: Em considere més productor que intèrpret, encara que com a dj crec que m'ha faltat arribar a ser més profeta en pròpia terra que en la d'uns altres. Gaudisc en ambdues, a nivells distints, si bé patisc també més en escena com a productor.

Dj San Román: Com definiries el teu estil musical? Quins han estat les teues grans influències?
Active Sense: Electrònica de ball, no m'agrada l'excessiva classificació. Crec que el veritable músic no crea pensant només en un estil determinat, gairebé ni crec en els estils, perquè molts d'ells neixen, no de la cultura, sinó de les eines que s'usen per a crear-lo. No obstant això, en petit comitè i entre amics, a part de ritmes a 125-130 bpm que van des del house al breakbeat, tinc passió per estils com el techno, el psytrance o el trance, a major velocitat.

Dj San Román: Quan vas viatjar a Londres per primera vegada? De quina manera va influir en tu i en la teua música aquest lloc?
Active Sense: Crec que va ser en 2003. El meu amic Julián tenia un amic que era dj i promotor d'una festa allí i em va proposar que férem el set a miges. Així ho vam fer i em vaig quedar prendat de la ciutat. Tant que un any després em vaig mudar amb el promotor, Nacho, i l'experiència va ser immillorable, possiblement el millor que m'ha passat en la meua vida. Musicalment em va ajudar a creure en mi mateix. Ser diferent no era dolent, al revés, allí hi havia molta gent disposada a escoltar-te i que no creia en prejudicis, així que podies realment treballar el teu estil.

Dj San Román: Si hagueres de triar entre València i Londres, amb quin et quedaries?
Active Sense: Musicalment? Londres, sens dubte. Intel·lectualment segurament també Londres, però després de passar 3 anys allí vaig conèixer a la meua parella, que viu aquí a València i era qüestió de tornar o ella mudar-se, i tocava tornar a sentir el sabor d'un bon menjar i un còmode llit. Londres és estimulant en el plànol intel·lectual, però dura quant a benestar es refereix. L'amor mou muntanyes… igual que una bona paella!

Dj San Román: Durant els últims anys has viatjat bastant, hi ha algun lloc on et trobes com a casa?
Active Sense: Londres ha estat on més he pogut empatizar amb el públic. Però on més he sofert i on al final m'he sentit més orgullós ha estat aquí, a València. La meua primera sessió en Barraca va ser en 2004, i si bé vaig sofrir com mai, la sensació va ser indescriptible. Igual ha estat en les altres sessions o directes que he pogut fer allí. Per a mi punxar en Barraca era un premi a molta dedicació i sempre ho he sentit com a tal, no era qüestió de màrqueting o contactes, Barraca significava qualitat i saber que arribes a alguna cosa així perquè algú aprecia el teu treball o la teua trajectòria, no és quelcom que tinga a veure amb diners. També he gaudit molt a Ciutat del Cap, treballant amb un públic distint o a Hamburg, on l'experiència va ser molt bona també.

Dj San Román: On t'agradaria punxar i amb qui?
Active Sense: La veritat? Supose que el lloc seria la pista 1 de Fabric London, pel seu so increïble i pel handicap per mèrit professional que arribar a la mateixa suposa. En els anys que duu en funcionament els line ups els determinen aquells que realment marquen línies musicals i defineixen el seu estil de forma única, diversa, i inequívoca. El qui, tanca més una resposta de “fan de”. Admire i estime la carrera de molts djs i productors, m'agradaria compartir-la amb molts, però em faria feliç fer-lo amb algú proper a mi amb el qual haja compartit algun moment en la meua vida, no sé, si arribes a la meta, millor encara que siga al costat d'algú especial, no?

Dj San Román: A l'hora d'actuar en un club, què prefereixes: punxar discos o fer live sets?
Active Sense: De l'intèrpret al músic. No és una qüestió de preferència, sinó més de satisfacció. Possiblement tocar en directe sempre està en un plànol molt més personal que punxar temes d'uns altres, jo em sent més realitzat fent un live, sobretot perquè el treball que hi ha darrere d'ells és completament distint. Un live per a mi és l'equivalent a un concert, tocar temes fets de principi a fi per un mateix i interpretats de la mateixa manera. Per al públic pot ser que no siga tan variat però per a qui és capaç de fer ballar una hora amb la seua música a un públic la sensació és indescriptible. És molt dificil fer ballar a la gent només amb temes creats per un mateix. M'encanta punxar, però si aconseguisc que la gent balle els meus temes tocats en directe em sent un veritable artista.

Dj San Román: Després del teu èxit internacional “Squeeks & Kaoss” amb el segell Immigrant, sembla que t'has pres un respir en això de la producció. Per a quan un nou treball d'Active Sense?
Active Sense: El respir ve relacionat amb el meu futur professional. El fet que un sàpiga que el que li apassiona és la música electrònica no significa, molt al meu pesar, que puga dependre econòmicament del negoci. No pense tan sols en mi, sinó també en la meua família i en la meua estabilitat, i sóc conscient que a dia d'avui comporta un alt risc dedicar-se exclusivament a aquest negoci. Vaig tenir la sort de trobar un treball que m'agrada amb el qual poder pagar les factures, així que, durant el temps que m'he adaptat a aquest treball, aquest ha estat la meua prioritat, per damunt fins i tot de la música. No obstant això, es publica a final de mes el primer treball d'Alberto Sola, pel segell Mona Records, Perfumes EP.

Dj San Román: Tens projectes a llarg termini? Conta'ns.
Active Sense: M'he pres un any de descans, no obstant això, la idea sens dubte és seguir creant música, fins i tot abstraient-la del plànol econòmic per a fer-la més vívida, més personal i lliure. Aquell que realment sent la música, demana gaudir-la el més lliurement possible, sentir-la de manera que no hi haja res que coaccione aquesta llibertat, així que si el binomi passió-negoci pot sempre caure del costat passió, millor que millor.

Dj San Román: Quin és la teua percepció de l'escena electrònica actual a València? Creus que la ciutat viu un bon moment?
Active Sense: La meua opinió personal no és molt bona en el plànol professional, hi ha persones que estan treballant molt dur, i que es deixen la pell en això, però un artista necessita una sèrie d'escenaris on desenvolupar les seues idees, i aquí realment no els hi ha tant. València té molts i molt bons artistes, però al final queda en mà de l'empresari el que aquesta capacitat de l'artista siga possible o no.

Dj San Román: Alguna altra passió a part de la música?
Active Sense: La fotografia, estic en això.

Dj San Román: Una salutació per als lectors de DJ San Román.
Active Sense: Gràcies a aquells que us inquieta i estimula la música electrònica, molts vivim solament per a calmar la vostra inquietud. Moltes gràcies i gràcies pel vostre temps.

+ info: www.myspace.com/actvsense

Raúl Remujo a.k.a Active Sense

A continuació us oferisc la biografia del torrentí Active Sense que he publicat avui mateix a Dj San Román.

Raúl Remujo a.k.a. Active Sense (València, 1977) va començar la seua carrera musical a la tendra edat de tretze anyets, gràcies a l'interès que va despertar en ell dues coses que el seu cosí posseïa: un parell de plats i una immensa col·lecció de discos de vinil, que incloïa enregistraments de Kraftwerk, Depeche Mode, Front 242, SA-42 i Nitzer Ebb, entre altres. Corrien els primers anys de la dècada dels 90 i València estava en plena expansió, amb una escena influenciada pels sons electrònics provinents d'Alemanya, Itàlia i Bèlgica.

Això, combinat amb una precoç passió per la informàtica i els ordinadors, van dur a Raúl a publicar el seu primer disc en 1996 juntament amb Roberto Ropero, actual bateria de la formació Miranda Warning. Wintermute - Hands of fate va ser un èxit de vendes, convertint-se en número ú en moltes llistes espanyoles i arribant a aconseguir llicències en països com França, Alemanya o Mèxic. Un track que en els nostres dies, sens dubte, pot considerar-se un autèntic clàssic dels 90. No obstant això, Raúl no va quedar completament satisfet amb el seu so i va iniciar una recerca per un camí més underground.
És per això que, en 1997 va decidir continuar la seua carrera en solitari, publicant dos discos més amb el segell Moon Records, desenvolupant la seua faceta de DJ en algunes sales de València i realitzant el seu propi programa de ràdio, així com tasques de management en l'emissora Onda Urbana València.

El seu estil anirà modelant-se a la fi de la dècada dels 90, quan entra en contacte amb l'electrònica house en Barraca, on experimenta el so house de la costa oest, breaks, tech house, detroit techno, progressive house… Artistes com 16b i Valentino Kanzyani, productors com Futureshock o The Chemical Brothers i segells com Junior, Bedrock o Silver Planet influenciaran decisivament en la seua personalitat musical, que se centrarà en el house progressiu més enèrgic amb tocs breaks i techno. És en aquesta època quan Raúl realitza la seua primera visita a Londres, per a participar en una petita però intensa festa, anomenada Spiritualised, organitzada per un col·lectiu del mateix nom. L'impacte d'aquest viatge serà molt gran en la seua vida, duent-li a donar el salt definitiu en 2003, quan decideix desplaçar-se a Londres, a fi de reorganitzar el seu estudi i la seua carrera com a productor i punxadiscos.

En la capital anglesa s'uneix al col·lectiu Spiritualised, al que encara avui pertany, i al projecte musical Deporpatas, al costat del productor i DJ Nacho Nieto. Durant tres anys actua en nombrosos clubs londinencs, com SeOne, Soundshaft (Heaven London), George the IV, Club 414, Fortress Studios i The rhythm factory, entre molts altres. A més, la seua aventura britànica li obre les portes a l'àmbit internacional, realitzant sessions en Barraca (València), Sud-àfrica (Club Opium), Brasil i Alemanya, país on manté una residència anual en el Tarnnetz Outdoor Festival d'Hamburg. A la seva tornada a València, on resideix en l'actualitat, Raúl es va posar al capdavant del seu propi estudi d'enregistrament, Polyme, va signar amb l'agència valenciana Nightplanning per a realitzar una residència bi-mensual en la sala Barraca i va començar una estreta col·laboració amb el programa de ràdio Doce Pulgadas. Per si tot això fora poc, Active Sense va signar pel prestigiós segell anglès Immigrant Industries, propietat de Robin Porter, amb el qual en el mes d'agost de 2007 va publicar el EP “Squeeks & Kaoss”, un autèntic hit que incloïa remezclas de Jamie Jones, Hand on Throat i Casey Hogan i que va ser molt valorat per gent de la talla de Luciano, Loco Dice, Alex Smoke, Steve Lawler o Laurent Garnier.

Un èxit que ve collit, en gran part, per la mentalitat oberta que Raúl té cap a la música, sent la pluralitat un dels seus valors més valorats. Tant en la seua faceta de DJ com de productor, Active Sense creu que fa falta eliminar les barreres musicalment estàtiques, pel que, tant les seues sessions com els seus live sets estan plens d'energia i molt pròxims a la pista de ball. Tot un mestre, aquest valencià i, per què no dir-ho, un gran amic i una magnífica persona.

+ info: http://www.myspace.com/actvsense

Éramos pocos y parió la abuela

Treballe. Tinc dos blogs. Escric cada mes a la revista Silenci. I a la secció de cultura de l'Accent. I per si tot això fóra poc, ara escric també a Dj San Román, un portal de música electrònica que va néixer lligat a un jove gallec i que, amb el temps, ha anat ampliant-se a base de col·laboradors d'arreu de l'estat. La meua adhesió a la plantilla va ser fruit de l'atzar. Com que estava subscrita a la pàgina, cada dia m'arribaven els seus articles. Un matí em va arribar un relatiu a un sorteig d'un llibre sobre la Ruta, al qual em vaig apuntar. En el correu que els vaig enviar, que suposava que es perdria en una llista de distribució, vaig assenyalar que el tema m'interessava prou i que feia poc havia publicat una entrevista al periodista valencià Joan M. Oleaque sobre la mateixa qüestió (i que si no heu llegit, podeu fer-ho ací i ací).
Llavors, l'administrador em va respondre demanant-me si volia traduir-la al castellà per a la seua web i, per suposat, si volia col·laborar amb ells. La meua resposta, òbviament, va ser positiva.
A hores d'ara ja he penjat algun que altre article, sota el nom d'usuària de "Selektah", i en el futur, si la cosa marxa, és possible que la col·laboració es faça més estreta, incloent la possibilitat de convertir aquest blog en un dipòsit dels meus articles a DJ San Román, traduïts al valencià. I és que una té els seus límits. Però això ja es veurà. Encara es massa prompte per prendre una decisió al respecte.

Vist a la premsa

1. Matthew Herbert és un revolucionari. Ho podeu vore ací, ací o ací.
2. The Beatles: segur que anaven de trippie. Ho podeu vore ací.

Es nota que no tinc massa ganes d'escriure?

Silenci TV

Motor Town: ací començà tot

Aquest article va ser publicat a DJ San Román el passat 13 de febrer de 2008.

Si hi ha una història tràgica, però alhora plena d'esperança, aquesta és la història de la ciutat de Detroit, que va passar, de la nit al dia, de ser la ciutat més esplendorosa dels Estats Units a convertir-se en una zona degradada i abocada a la pitjor de les desgràcies.

Això va succeir a la fi dels 70, quan la, fins aquell moment, omnipotent General Motors va fer una estructuració econòmica bestial, que va desembocar en un acomiadament massiu, deixant a milers de pares de família sense treball i a altres tants joves sense cap futur al qual aferrar-se.

Tot això va dur a un augment de la delinqüència, a una llei per la supervivència, en la qual l'optimisme d'adès s'enfonsava per moments, enfosquint els carrers de la ciutat, i les ànimes dels seus habitants. Fins i tot, en la resta del país, es va arribar a repudiar la Ciutat del Motor, qualificant-la com un gueto de delinqüència, i de total inseguretat, a pesar d'estar tocant amb el civilitzat país veí Canadà.

La veritat és que el mateix que aixecà aquesta urbs, va ser el que va acabar d'enfonsar-la, quan la famosa fàbrica automobilística es va fundar cap a principis del segle XX, obrint multitud de portes a les minories racials que van veure aquesta sortida com l'única, en una terra en la qual àdhuc no eren ben vists i moltes portes els eren injustament tancades. El seu enorme creixement i el seu gran paper en la indústria la portà a ser coneguda com la Ciutat del Motor.

La prosperitat va ser el sant i senya durant més de mig segle, i els habitants de Detroit van aconseguir fer aquesta ciutat a la seua mesura, i, com no, la música no podia ser oblidada, naixent, entre els grisos murs d'aquesta industrialitzada mole de maó i metall, una resposta al rock blanc, a manera de contrarèplica bruta i sinuosa, com el seu propi nom indica, es tracta del funk, la màxima figura del qual és el gran James Brown, però que va assolir el seu establishment gràcies a Berry Gordy, que va fundar, el qual ja és conegut com el segell discogràfic per excel·lència, el genial Tamla-Motown, més conegut, simplement, com a Motown, i d'on van sortir grans figures com The Supremes (que al seu torn van llançar les carreres de dives com Diana Ross, Aretha Franklin o Gladys Knight), Stevie Wonder, The Temptations, Marvin Gaye o The Jackson 5 (sí, el grup de Michael i els seus germans).

Com es pot veure, una autentica fàbrica d'estrelles, però això no va durar sempre, i, com si la desgràcia fora acompanyada, el segell va començar a caure, just quan les coses començaven a anar malament per a l'economia de la gran capital de Michigan.

Quan la catàstrofe va arribar a la fi dels 70, lluny d'acoquinar-se, els habitants de la Motor City van respondre a través de la música, d'una banda les minories blanques, que allí sí eren minoria, tenien com figura reivindicativa a Iggy Pop & The Stooges, però la població negra, que no es resignava a abandonar el seu estimat funk, van veure en el músic George Clinton la resposta a tota la ràbia continguda.
Aquest artista, convertit, amb tota raó, en l'hereu directe de James Brown, va començar a fer els seus pinets musicals en la dècada dels 70, fins i tot es va atrevir a col·laborar amb alguns dels grans artistes de la Motown. Aviat va formar les seus pròpies i multitudinàries bandes, com la irreverent Funkadelic o la més accessible, Parliament, que encara que tenien com a base essencial el funk, barrejaven el so clàssic del segell de Gordy, amb música electrònica i amb els sons més propis de la ciència ficció, creant un nou estil cridat P-Funk i que va ser el que, a partir de llavors marcaria la identitat musical de la cultura detroitniana. Es notava, en el contingut del seu so, la ràbia i el salvatgisme que faltava en el vell funk, factors desencadenats per la trista situació social que es trobava la ciutat. La veritat és que molta part de culpa d'aquest nou concepte la té la mà dreta de Clinton, el teclista Bernie Worrell, que intervenia, de manera fonamental en tots els projectes de George, i que va ser el primer en aplicar el poder de la Moog en la música funk.



La influència d'aquest personatge va ser fonamental per a poder parlar del que va venir després, però això no hagués estat possible sense l'existència d'un dels locutors de ràdio més influents de tots els temps: Charles Johnson, més conegut com The Electrifying Mojo, que, amb una obertura musical sense precedents, feia sonar en el seu dial, els clàssics de la Motown, els nous sons electrònics que arribaven de la llunyana, i anhelada, Europa (des de Kraftwerk fins als sons industrials de Throbbing Gristle, passant per la música de gent com Gary Numan, Depeche Mode, Yello o els nous romàntics, entre molts altres), la New Wave, i, per descomptat, les referències dels projectes de Clinton. Això va arribar a l'orella dels joves més inquiets de la ciutat, que van obrir els ulls quan van comprovar les enormes possibilitats d'aquesta barreja, especialment després de l'esdeveniment clau que va suposar el concert de Kraftwerk, en 1981. Entre aquests joves, es trobaven tres personatges, de sobres coneguts pels seguidors d'aquesta web, i de la música electrònica en general, i que van asseure les bases del que avui coneixem com techno. No són altres que May, Saunderson i Atkins. Fins i tot una famosa sentència de May defineix el techno com el resultat de ficar a Kraftwerk i George Clinton en un ascensor amb l'única companyia d'un sintetitzador. A partir d'aquí es marca una nova etapa en la música, no solament de Detroit, sinó del món sencer, però això és altra història.

"La invasió de les pastilles assassines"

Article publicat hui a Público.
"La invasió de les pastilles assassines"
Es compleixen vint anys del boom de l'acid house, que va escandalitzar tots els sectors socials del Regne Unit.

Alguna cosa va tenir a veure Eivissa. En 1987, quatre joves britànics van decidir passar dues setmanes de vacances a l'illa. Es deien Johnny Walker, Danny Rampling, Nicky Holloway i Paul Oakenfoald. Volien celebrar el 22 natalici d'aquest últim. A pesar de no tenir diners, van aconseguir uns passes gratis per al club Amnèsia. Així ho recorden ara: "Aquella nit Dj Alfredo deconstruí tots els gèneres". Va punxar electrònica, The Cure, els ritmes hipnòtics dels Woodentops, europop i Peter Gabriel, entre altres coses. Els quatre van provar una droga nova anomenada èxtasi, que es venia en càpsules blanques i taronges.

Dj Alfredo era un argentí exiliat a Espanya després de la victòria de la junta militar. Avui afirma haver inventat per casualitat el concepte after hours: "Vaig començar a punxar a l'hivern i durant mesos venia tan poca gent que posava discos per als cambrers. Una nit van trigar en pagar-me les meues 5.000 pessetes i la meua núvia em va dir que seguís punxant mentre ella anava a demanar-se-les a l'encarregat. La gent que sortia de la discoteca Ku va pensar que seguíem oberts: la primera nit es van acostar 100 i la segona 500. Vaig Suggerir ampliar horaris".

A la seua tornada a Londres, els quatre anglesos es van dedicar a estendre l'evangeli pels clubs de la ciutat. Sabien que, com a mínim, podrien contar amb els britànics que volgueren seguir la festa després de tornar de les seues vacances balears. El que no esperaven era encendre una revolució que faria ballar junts a gais, hooligans, parats de l'era Thatcher i fatxendes de tota la vida. L'escriptor Irving Welsh, autor del supervendes Trainspotting, afirma que "l'impacte social del acid house va ser més gran i radical que el del punk. La festa va derrocar molts prejudicis racials, socials i sexuals".

També en l'any 1987, el house canviava de forma a Chicago. Dj Pierre, Spanky i Herb J van compondre l'himne inaugural del gènere: Acid Trax (signat com a Phuture). Segons Spanky, "ho vaig anomenar acid perquè em sonava al vell rock àcid amb un ritme de fons. AL principi titularem la peça In your mind (en la teua ment), perquè a l'escoltar-la se't quedava un eoweoweow ficat en el cap". El so característic d'aquest moviment neix de la caixa de ritmes Roland 303, que intentava imitar un baix real, però fallava estrepitosament, creant textures totalment noves.

La febre de les raves (festes electròniques a l'aire lliure) a Anglaterra va propiciar que Scotland Yard creés una unitat especial per a perseguir-les. Així ho explica el Dj Andy Weatherall: "El que més molestava a la policia era no entendre'l. Manaven agents d'incògnit amb càmeres i a l'endemà es posaven a veure els vídeos en la comissaria. No entenien res. Pensaven que havia de ser quelcom polític. La gent només volia divertir-se i van ser les autoritats qui ho van convertir en polític amb tanta persecució".
L'any 1988 va ser batejat com "el segon estiu de l'amor" per un sentiment hedonista i comunitari que recordava als hippies de 1968. En els noranta, a Anglaterra es va arribar fins i tot a legislar contra aquestes festes. Chris Lowe (Pet Shop Boys) explica que "la música de les raves era alhora accessible i avantguardista. Et feia sentir com si no existiren límits".

Al marge dels pioners, el so va arribar també al públic massiu. En les llistes de vendes van arrasar peces com We call it acieed (D Mobb), French Kiss (Lil Louise) o Theme from S'Express (S'Express), The only way is up (Yazoo) o Pump up the volume (M/A/R/S/S). Els supervendes del moment també es van apuntar a la febre com demostren les bases rítmiques de Love House (Samantha Fox) i Tripping on your love (Bananarama). Els directius de la ràdio britànica BBC van començar a inquietar-se en rebre tantes cançons amb la paraula acid en el títol. La seua moderada decisió final va ser censurar-les.

A Anglaterra, el diari The Sun va començar venent en les seues pàgines samarretes amb la careta groga per a després virar 180 graus i demonitzar tot el que tingués a veure amb l'acid. Altres periòdics sensacionalistes el van seguir amb titulars com "Anglaterra envaïda per les pastilles assassines" (The Star). El veritable salt al gran públic es va donar en 1989 gràcies a aquesta intensa contrapublicitat. Milers de joves britànics hagueren de pensar que si la BBC, la premsa sensacionalista del seu país i Scotland Yard estaven tant en contra d'alguna cosa, per força havia de ser divertit.

minimal art

M'agrada el minimal. M'agrada Minilogue. I m'agrada molt el videoclip de la seua cançó "Animals". I a vosaltres, us agrada?



Director/Animator/Characterdesign: Kristofer Ström
AE/Filmmaestro/Cutting: Erik Buchholtz
Producers: Bart Yates, Nicholas Wakeham
Studio: varelsen.com / ljudbilden.com
Music: Minilogue.com
Track: Animals
Label: cocoon.net

Beat does it better

És la nova web que incorporem al llistat de l'esquerra. Per què? Doncs perquè és una gran proposta per donar a conéixer discos d'estils tant diversos, i alhora interconnectats, com són el nu jazz, funk, dowtempo, drum and bass, turntablism o hip hop. Cremeta, cremeta. Només cal que li pegueu una ullada als segells que tenen linkats i us fareu una idea millor: Warp, Fort Knox Recordings, Soul Jazz Records, Ninja Tune, Studio!K7, Metalheadz i un llarg etcètera.

No deixeu de visitar-la. No us apenedireu.

http://beatdoesitbetter.blogspot.com/

Una anècdota sobre The Cure

Òbviament, no seré jo qui us done l'exclusiva. Tots s'haureu assabentat ja que demà ix el nou (i molt esperat per alguns) disc de The Cure, 4:13 -que, per cert, podeu descarregar ací-.

Jo només volia contar-vos una anècdota al respecte, i és que, quan estava buscant treball i em van fer una entrevista al SERVEF per veure el meu perfil professional, l'entrevistador va resultar ser... el president del club de fans de The Cure a l'estat espanyol! (és el que està junt a Robert Smith, que, com no, em va contar la història de la foto amb pèls i senyals).

Va ser molt divertit, perquè, clar, jo m'esperava un funcionari que em prenguera les dades sense pràcticament interès i em vaig trobar un jove apassionat que em va parlar extensament de la seua principal afició. Cert és que no ha sigut ell qui m'ha trobat curro, però em va fer passar un temps agradable (i de pas, m'ha servit per escriure un post).

Aquesta és la seua pàgina web: http://www.hispacure.com/

I aquest és el magnífic sketch que va fer Joaquín Reyes sobre Robert Smith (des del respecte, com em va dir el colega de qui us parle). Yo no sé qué es que me pidan un bis... jajaja... Què gran!

La Ruta del Bakalao: un fenomen cultural vist des de la distància

Entrevista Joan M. Oleaque, publicada al n. 140 de l'Accent.

“Quan les televisions començaren a filmar les discoteques, es comportaven com si foren la inquisició”

Joan M. Oleaque (Catarroja, 1968) és periodista i escriptor. Va viure de molt a prop el fenomen de la ruta del bakalao de la València dels 80 i els 90, experiència que el portà a escriure En èxtasi, el primer assaig realment seriós sobre el tema.

Enguany s´ha publicat 72 horas, un documental temàtic sobre la ruta. Hi ha actualment un interès major per conèixer aquell moviment?

Si més no, és cert que s´ha trencat el tabú de parlar-ne obertament, i d´una manera real, contemplant les parts positives i les negatives, no només aquestes últimes. Paradoxalment, el documental que esmentes parla només de les primeres i no s´apropa a les segones; crec que cal intentar assumir una visió global, que contemple la importància que varen tenir les discoteques d´avantguarda en el seu moment, i explique com varen passar d´un fenomen interessant a un desastre total.

Per què creu ha augmentat l´interès?

No vull quedar com a res especial , però crec que he de dir que abans de que jo fera el llibre En éxtasi, no s´havia produït un apropament mínimament real o plural a la situació; de fet quan intentaves fer-ho de manera periodística, et miraven com si estigueres boig, perquè quedava com de garrulo o de no se sap què. Després, paulatinament, hi ha hagut gent que ha començat a parlar-ne, amb desigual fortuna. No sé si vertaderament hi ha un interès real o és una qüestió de revival. Sí crec que pot interessar més a les noves generacions que als que visqueren allò, perquè la gent més jove ho pot entendre més como un fenomen cultural.

Com hauríem d´etiquetar aquell fenomen en puritat: 'ruta destroy' o 'ruta del bakalao'?

Se l´anomenava de les dues maneres en el seu moment; en realitat, la gent que en participava no es refería així al circuit de discoteques, només el feia. Eixes etiquetes eren més una qüestió de màrqueting; i d´assimilació periodística, vaja.

Quins són els motius de què es donara un fenomen com aquell a la València dels 80 i els 90?

Que no hi havia res més, i que existia molt de potencial. Madrid tenia una incipient indústria de grups musicals, Barcelona era molt permeable a l´última moda internacional. València va crear una interpretació pròpia de la música d´avantguarda anglosaxona, bàsicament; l´ambient era bastant obert i amb ganes d´experimentació; les discoteques que apostaren per aquesta moguda no havien funcionat amb música i gent convencional, i es convertiren en modernes per necessitat econòmica. Després, quan el fenomen es va fer famós es varen tornar molt comercials, quasi una caricatura d´allò que una vegada foren.

Què aportà la ruta al panorama creatiu, artístic i musical?

Essencialment una manera distinta d´entendre la música: va demostrar que la millor música de ball podia ser la que no havia estat feta inicialment per a discoteques. Només era qüestió d´obrir la ment; això ha estat molt imitat darrerament en clubs de Madrid i Barcelona. També va inaugurar noves maneres de promocionar clubs, el mite a la figura del DJ, la barreja de públic en les discoteques i la incorporació d´espectacles agosarats com obres de teatre d´avantguarda...

Quan parlem de la ruta, podem referir-nos a diferents fases?

Podem parlar de tres etapes: la primera, netament subterrània, de la que participava només la gent més moderna que podia disposar de cotxe (les primeres discoteques estaven bastant lluny de València); una segona, altra en que es va expandir i va arribar a gent que no era moderna, però que volia participar d´eixes discoteques que estaven creant una mena de culte al seu voltant; era gent que s´apropava amb respecte i curiositat, com si estiguera "convidada", però sabent que no pertanyia a eixe univers; i finalment, la comercialització total a partir de la popularitat, en la que els moderns passaren a ser els convidats -fins a desaparèixer- i el públic cutre va arribar a ser el majoritari. La música es va convertir en inaudible, un so ridícul i elemental. I el consum de droga es va convertir en massa generalitzat. Va ser el principi de la fi.

Qui eren els protagonistes de la ruta?

En la seua etapa més avantguardista, el públic, que era molt colorista, i, sense dubte, els DJ,; Juan Santamaría, Carlos Simó, Toni Vidal i Fran Lenaers varen ser persones molt importants a València, i és bastant injust que no se´ls tinga avui en una màxima consideració i se´ls tracte amb el major respecte; a Anglaterra mai haguera passat això, ni tampoc a Eivissa, on alguns pioners encara estan en actiu i són molt considerats, malgrat els canvis que ha patit l´illa amb els anys. En l´etapa comercial, el protagonisme va recaure en els relacions publiques, les ràdios comercials, les gogos, etcètera.

Quina va ser l´actitud de les autoritats?

Quan es va fer famosa a causa del periodisme sensacionalista, la de carregar-se-la com fora. La qual cosa era hipòcrita, ja que havien permès que existira.

Quin va ser el paper dels mitjans de comunicació respecte a aquell fenomen?

Patètic. Al principi, la glorificaven com cosa avantguardista, fenomen juvenil, etc. A partir de l´any 93, quan les televisions començaren a filmar en les discoteques, es comportaven com si foren la inquisició. Era ridícul, perquè quan més propaganda feien a la ruta, més gent jove de tot l´Estat espanyol acudia.

Creu que actualment es donen els condicionants perquè aparega un fenomen similar a València?

No, no. Només es permeten grans projectes molt vulgars que semblen propis de la filosofia d´un saló de bodes.

Aurora Mora TORRENT

A ritme de bakalao

Ressenya: En èxtasi. Drogues, música màkina i ball: viatge a les entranyes de "la festa"

Hèctor Serra ALDAIA

És difícil trobar persones, especialment al País Valencià, que desconeguen l´expressió 'ruta del bakalao'. Aquestes tres paraules donen sentit verbal a un dels fenòmens socials més sorprenents viscuts els darrers temps a casa nostra. El llibre En èxtasi, del valencià Joan M. Oleaque, recopila tot un seguit d´aspectes al voltant d´aquesta "ruta" condensats en un treball d´investigació semblant, en la seua forma, a l´anterior treball del de Catarroja, Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser.

Oleaque es capbussa en l´interior de la "festa valenciana" barrejant l´explicació de les pròpies experiències viscudes, junt amb la visió de diferents persones vinculades a la ruta destroy, ja siguen clients habituals de les discoteques, empresaris que han fet negoci amb el fenomen o discjòqueis experts en la música màquina. L´autor aprofundeix en l´anàlisi d´aquest tipus de música: com va entrar a Europa i a València, com va revolucionar l´oci i la nit a les ciutats del País Valencià, i quins lligams tenia amb la droga de disseny.

La ruta del bakalao, més enllà de l´estadi musical, va convertir-se durant anys en una qüestió força polèmica. Al principi, la nova manera d´entendre la festa del cap de setmana per part dels joves no va preocupar ningú. Però el fenomen, a mesura que pujava les xifres en consum de droga i accidents de trànsit, va virar cap a una problemàtica social a la qual calia posar remei. En aquest sentit, Oleaque s´ajuda, durant tot el llibre, d´articles extrets de la premsa de l´època per constatar les negatives conseqüències que aquest fenomen va deixar sobre molts joves. L´autor també fa esment de l´actuació política al respecte. Les noves normatives impulsades pel govern valencià van ofegar la ruta del bakalao a mitjan anys noranta. Avui, encara queden algunes discoteques que mantenen el nom i el tipus de música. Malgrat tot, ja no és, ni de bon tros, el que era. L´alarma social creada pels mitjans de comunicació, tal i com percep Oleaque al treball va sensibilitzar les consciències de molts joves i moltes famílies. L´èxit d´Oleaque rau en apropar-se a aquesta qüestió una dècada després de tota aquella polseguera alçada, que va acabar amb l´esperit de la ruta del bakalao. El valencià, qui ha viscut aquest fenomen de primera mà al seu entorn més immediat, recull al llibre l´argot característic que es va crear al voltant del fenomen, i que encara avui perdura en molts xavals que recorden o enyoren melangiosos els vells temps. Termes com ara "màquina", "bakala", "èxtasi", "droga de l´amor", "garrulos"... van formar part d´una època característica, que poc a poc va passant a la història.

Girl power

Anit la programació de Barraca era especial. Una dona 4x4 era l’estrela convidada a la pista central: Ellen Allien. Abans de la seua actuació, el públic va poder gaudir a la sala Barraca de la gran personalitat d’una altra dona: la barcelonina Nuria Ghia. Amb estils diferents, ambdues van encandilar el personal i van deixar el pavelló ben alt, demostrant que les dones tenen molt a dir en el terreny de la música electrònica.
Una servidora no estava massa animada abans d’entrar a la sala. Cansada i un poc malalta, no tenia moltes expectatives respecte a com acabaria la nit, però una vegada dintre, em vaig contagiar de l’alegria i el bon rotllo que es respirava a la Barraca. Als plats, la jove Nuria Ghia estava marcant-se un set increible, tant per la selecció musical com per la seua actitud. Completament pendent del seu públic i amb un somriure permanent, va aconseguir que la sala mitjana estiguera repleta de gom a gom, cosa que no és tant fàcil, tot s’ha de dir, quan el circ té les portes obertes. Ratifique, per tant, les paraules que Pablo Ferrer (l’encarregat de la programació de Barraca) em va dir quan ens va rebre: Nuria és la millor DJ de l’estat espanyol.

Per altra banda, l’anielígena Ellen Fraatz començava el seu show a les 5:00 h. Una mirada al públic expectant de la germana bastava per a entendre que la seua música dista lluny de la vessant més comercial de l’electrònica. I és que, efectivament, es dibuixava un perfil més ‘alternatiu’ que amb altres artistes. No en va, la primera vegada que vaig veure la berlinesa, vaig trobar-me entre el públic al mateix Carles d’Orxata Sound System, que em va dir emocionat: “És que és Ellen Allien! Què gran és l’Orchestra of Bubbles!” (en referència al disc que va gravar amb Apparat). No obstant això, la sessió d’Ellen Allien no va anar pels derroters marcats pel seu últim LP “Sool”, un àlbum molt intimista, sinó que va repartir estopa per a tots els assistents, això sí, de manera inteligent i certament arriscada.
A més, si de la resident catalana de la Nuit des Femmes he destacat la seua actitud positiva, he de fer el mateix amb l’estrela de la nit, que en tot moment va demostrar ser una xica molt simpàtica, cosa que, jo almenys, valore molt.

La suma de tots aquests factors van donar com a resultat una nit molt agradable i divertida, vertaderament inesperada, que quedarà en els meus records.

Ojito

Aquest matí, de camí al treball, he estat descobrint un autèntic tresor: l'últim disc del senyor Marco Haas, més conegut com T. Raumschmiere.

Cert és que el tenia des de fa temps al meu haver, però encara no havia reparat en ell. Gran errada. 'Ojito' a aquesta joia, amb el títol I tank U, de la qual us parlaré en el proper número de Silenci (o siga, el de novembre). Ho sent molt, però haureu d'esperar.

De totes maneres, i per a que l'espera us siga més lleugera, ací teniu el vídeo del primer single, "E", un tema que em produeix orgasmes (sigue, siguee, ooooh, sigueee!!!).

Festival T-Shirt: la crònica

No em quadren els números
Amb un pressupost astronòmic (dos milions d’euros) i unes previsions d’afluència descaradament optimistes per part de l’organització, el T-Shirt aspirava a convertir-se en el gran esdeveniment musical que digués adéu a l’estiu “por todo lo alto”. Tanmateix, la imatge que oferien els accessos al recinte ferial el divendres a la nit deia el contrari. Res de cues en les guixetes, poca activitat en l’stand d’acreditacions i consumidors fantasma en l’àrea de shopping, de pas obligat per a tots els assistents.
Com que eren les onze de la nit quan vam arribar, vaig pensar que les masses estarien congregades en l’escenari principal, on ja estaven tocant Primal Scream. Però després de caminar deu minuts fent una volta estúpidament increïble, entrar per la porta i observar el públic dels escocesos, ho vaig veure clar: el T-Shirt no havia cuallat (a no ser que el fet de tenir un espai propi per poder ballar àmpliament, demanar a la barra sense fer ni mig minut de cua i poder pixar quan tens ganes a uns wàters immaculats fos el que l’organització volia).
Els motius del fracàs els desconec, però tinc una teoria (a banda dels diners que costava l’entrada i bla bla bla): el cartell era estrany. No dolent, estrany. Quan jo em vaig assabentar que es celebraria, abans d’estiu, el perfil del T-Shirt era furibundament house, amb l’excepció de Rinôçerôse, que tot i no desentonar en un festival així, connecta amb un altre tipus de públic.
Tanmateix, el cartell definitiu ha estat una espècie de fusió rock-house que no acaba d’assimilar-se bé. Per una banda, l’escenari principal, amb les actuacions de Primal Scream, Rinôçérôse, Nawjajean, Fangoria, Groove Armada... però també d’Eric Morillo i Fedde Le Grand... mmm... no sé, una mescla un poc artificial.
Però anem al quid de la qüestió:

Música, mestre!
El divendres 19 l’escenari XL oferia un recorregut in crescendo. Obrien el festival Polar i Jet Lag, però ho feien en unes hores tan intempestives (maleït horari europeu), que no vam poder veure’ls. A continuació feren presència a l’escenari Primal Scream. Els de Glasgow, amb nou disc sota el braç, Beautiful Future (2008), van facturar un bon directe. Bobby Gillespie i els seus xics van repartir pop-rock de qualitat per a tots els congregats, demostrant que tenen taules (no en va la formació porta vint anys de carrera a les seues esquenes) i aconseguint que el públic es rendira al seus peus quan començaren a sonar els primers acords de “Swastica eyes”, un dels millors temes de la història de la música popular.
A continuació, amb una puntualitat quasi maquinal, sortiren a l’escenari Rinôçérôse. Amb una posada en escena senzillament espectacular, a base de projeccions i performances, els gals van fer que la temperatura del recinte pujara uns quants graus i aconseguiren fer ballar al més pintat, especialment amb els seus clàssics. “La guitaristic house organisation” o “Bitch” van fer embogir els assistents i van deixar el llistó terriblement alt. Tant, que sabíem que no serien superats i vam decidir abandonar el barco.

El dissabte, amb una ressaca proporcional a la barra lliure de què vam gaudir els xics de la premsa la nit anterior, Iboprufeno mediante, em vaig presentar sobre les 21 hores amb la idea de veure els reconciliats Nawja Nimri i Carlos Jean. Quan vaig arribar, però, la puntualitat que regnava el dia anterior s’havia esfumat i els barcelonins Poet in Process estaven a sobre de l’escenari, dues hores després d’allò programat. Tot i això, em vaig alegrar, perquè eixa mateixa setmana els havia escoltat via Myspace i m’havien semblat un grup amb molta projecció. Així és, de fet, doncs des què en el 2005 gravaren el seu primer llarga durada, no s’han aturat: un dels seus temes (“Why?”) forma part de la pel·lícula Hellboy 2 de Guillermo del Toro i ara mateix participen en un projecte d’Enrique Morente dirigit a musicar poemes de García Lorca. El directe va ser apassionant. La seua cantant, Lynn, va demostrar una gran personalitat i una gran veu. Llàstima que l’organització els decidira tallar de manera radical per qüestions de temps. Després d’unir-nos a la protesta de la resta del públic, ens vam anar a sopar i vam tornar just quan Nawjajean ja havien acabat. Em vaig quedar amb ganes de veure com l’actriu i cantant de nom impronunciable es desimvoltava per l’escenari, doncs no m’havia quedat un bon record de la primera vegada que els vaig veure, a l’Observatori (clar que eixe dia, se’m portà el cotxe la grua).
Llavors van perpetrar l’escenari Las Nancy Rubias, la divertida proposta glam-punk de Mario Vaquerizo que et teletransporta als anys de ‘la Movida’. No sé per quina estranya raó no podia llevar-me del cap el gran sketch que va fer l’equip de Muchachada Nui amb Alaska, Nacho Canut i Mario Vaquerizo, mentre els veia, i jo sola em partia el cul.
Diuen que “lo bueno si breve, dos veces bueno”, i així seria en el cas de Fangoria, perquè després de muntar tota la parafernalia que utilitzen en els seus directes, el concert va ser vist i no vist, menys mal que no faltaren ‘temazos’ com “Electricista” o “No sé qué me das” i, per suposat, l’arrotlladora personalitat d’Olvido Gara.
Groove Armada, eren els següents. Hi havia molta expectació amb ells, però malauradament, la seua actuació tenia lletra xicoteta: no era un directe, sinó un dj set. És cert que van repartir bombo a distre i sinistre, però el fet de repetir “Superstylin” dues vegades no els va fer quedar tant bé com s’esperava. Amb el duo a la cabina vaig dirigir-me a la carpa del segell 'Defected' on, en teoria, els Shapeshifters estaven als plats. Però en arribar: oh, sorpresa! No hi havia música ni espectadors i no tinguèrem més remei que pelegrinar cap a la carpa de Playboy, on les playgirls i algun transexual (playtrans?) estaven llençant samarretes al públic. Després de fer-nos amb algunes, havia arribat l’hora de marxar. Ho sent, però no puc amb Erick Morillo.

… i arribà la Reina del Pop!

Mireia m'ha enviat aquesta crònica entorn al concert que Madonna va oferir a València la setmana passada.

El passat dijous Madonna actuà a València. Preocupada per les previsions de trànsit, en acabar de treballar vaig recollir al meu company –qui més tard afirmaria en acabar el concert “estic enamorat de Madonna”- i sense passar per casa anàrem directes al concert.

En arribar al pàrking habilitat ja em vaig adonar que aquest no seria un concert com els que havia vist fins ara. En comptes de centenars de joves bevent seguts al maleter d’un cotxe vell i ple d’adhesius, hi havia un desplegament de Mercedes, BMW’s i Audis d’on eixia gent d’aquesta amb molt de glamour. Sense tant de glamour però amb ganes de sobres vam caminar una estona fins arribar al concert, i després de vàries hores d’espera i d’algun que altre incident, per fi la Reina del Pop va sortir a l’escenari disposada a demostrar que aquest títol se l’havia guanyat sobradament.

I així ho va fer: amb un desplegament impressionant de llums, animacions, música, vídeos i vestits dissenyats per a l’ocasió aconseguí que les dues hores que vaig passar encapsulada entre milers de fans em semblaren dos minuts. Va cantar, ballar, va tocar la guitarra, va pujar i baixar trenta vegades de les pantalles mòbils que recorrien l’escenari... va triomfar! Mai hagués imaginat que una dona tan menuda es veuria tan gran en un escenari tan immens, ni que sense saber gairebé ni una cançó de Madonna acabaria tan afònica i feta caldo per haver ballat música d’aquesta que posen a tothora en la ràdio i cridat “Madonna!” una i altra vegada com si fos possible que em sentís des de l’escenari.

Xe, impressionant!

La gran revel·lació

Sigueu pacients. Estic preparant una crònica exhaustiva d'aquest cap de setmana, però fins que no estiga enllestida per a ser publicada, us deixe un vídeo dels què (per a mi) han estat la gran revel·lació del Festival T-Shirt: els barcelonins Poet in Process.

La veritat és que no els coneixia, però han estat movent-se des del 2005 i jo sense assabentar-me de res... serà possible!

Hip hop de la terreta

Rapsodes, el grup de hip hop de la comarca del Camp de Túria ha tret el seu primer llarga durada. Es tracta de "Contes per Versos", que van presentar a la sala El Loco el passat 10 de setembre.

Des de Sampleopolis volem desitjar a aquests 'b-boys' valencians la millor de les sorts amb la promoció d'aquest disc, que, per cert, podeu escoltar senceret i descarregar a la seua pàgina web http://www.rapsodes.com/

Escalfant motors...

I que visquen les acreditacions!

+ info: http://www.t-shirtfestival.es/

Tu merecido, capullo!

Un disc imprescindible

THE BUG
"London Zoo"
Ninja Tune/Discmedi, 2008

Sembla clar que al sud de Londres es respira un ambient enrarit; la boira persistent, la humitat, el fum i les comunitats afrocaribenya i afroamericana que es creuen en situacions socials, polítiques i vitals difícils, dia a dia han de plantar cara a un govern que els ninguneja i que basa tota la seua política social en donar una capa de pintura brillant, de cara a la galeria, tractant d'ensenyar una ciutat moderna i cosmopolita, de referència en l'Europa del segle XXI, sense parar-se ni per un instant en els problemes i les realitats d'una gran part dels ciutadans. En aquest ambient de certa hostilitat, fins i tot diria calma tibant, sembla lògic que el bo de Kevin Martin s'haja tret de la màniga un àlbum tan 'empipat' i tan 'agressiu' com aquest "London zoo". Només veient-lo des d'un punt de vista de resistència, es pot entendre la grandesa de temes com "Angry", molt més enllà de l'excepcional impacte immediat que poden tenir (i de fet estan tenint) en els clubs i pistes de ball. Amb aquest brou de cultiu, Kevin Martin (en aquesta ocasió ocult després de la seva màscara com The Bug) sempre atent als moviments més underground de la música britànica, sobretot la que té relació amb les arrels jamaicanes —com fa uns dies un amic em deia "en atletisme, com en la música, sempre podem confiar en Jamaica"— i amb l'esperit dels soundsystem, ha assolit donar forma a un disc intens i vibrant en el musical, replet de col·laboracions de luxe que, lluny de diluir la força del missatge, auneixen esforços en la mateixa direcció per a ressaltar encara més el caràcter combatiu del conjunt. Així, temes com el citat "Angry", en el qual un intens Tippa Irie escup violentament "sota many things that make em angry, sota many things that make mad" sobre un ritme dancehall demoledor, o el contrapunt femení que aporta la meravellosa Warrior Queen en "Insane" mostren a les clares la personalitat d'un disc sobretot necessari. I vull incidir en la necessitat de "London zoo" perquè al seu torn serveix com aglutinador de tot el moviment musical que durant aquests tres últims anys ha sacsejat els clubs del sud de Londres, el dub de baixos saturats, el dubstep, el sabor jamaicà del dancehall i tot el rap d'arrel caribenya, que aquí troba acomodament en les col·laboracions de la talla de Ricky Ranking, Killa, Flowdan, o l'asèptic Spaceape, que ara es mostra molt més proper que en els seus lliuraments habituals amb Kode 9, tot això sempre sota l'atenta mirada d'un Kevin Martin, que exerceix com a mestre de cerimònies, buscant un matís especial per a cadascuna de les composicions, des de la tensió dubstep amb moltíssims detalls digitals de "Fuckaz" o "Freak freak" fins als baixos fumejants i accelerats que acompanyen els frasseigs sincopats de "Warning" o "Murder we", passant pel grime combatiu que presideix "Poison dart" amb el qual Warrior Queen torna a lluir-se (encara que això ja no siga cap novetat). Havia dit necessari? No, imprescindible. Un disc imprescindible.

(Una crítica de Pablo Suárez - Go Mag)

Pd. Ací podeu descarregar-vos el disc! De res.