divendres, 27 de febrer de 2009

Més enllà de la crítica musical

Un text d'Ivan Conte publicat al número 69 del periòdic Diagonal.

LA MÚSICA POPULAR COM A ESCENARI DE DEBATS CULTURALS
Més enllà de la crítica musical

Comencem el nostre repàs a la literatura musical per tota una sèrie de llibres que, escrits per llibres musicals, desenvolupen una teoria, pentinen un gènere o recopil·len articles ja publicats o inèdits. El següent article fa un repàs a alguns dels més interessants.

Encara que fer una classificació en dues escoles de crítica musical seria una generalització molt matitzable i plena d'excepcions, es pot argumentar que figures tan representatives com Lester Bangs o Greil Marcus graviten entorn d'una sèrie de característiques comunes que els diferencia d'escriptors britànics com Simon Reynolds o Jon Savage. Des d'Espanya, és bastant difícil seguir els debats plantejats i desenvolupats a través d'aquests llibres per molts motius, tals com la gairebé total absència de revistes en les quals tinguen cabuda articles reflexius i que no necessàriament seguisquen l'actualitat musical, la poca pegada que han tingut fins al moment els estudis culturals en les nostres universitats i, sobretot, l'escassesa de traduccions a l'espanyol de llibres sobre música. En general, les figures principals de la crítica nord-americana tenen un fort sabor a literatura beat, a nou periodisme o a periodisme gonzo. Un bon exemple ho tenim en Lester Bangs, qui a més de recuperar de Norman Mailer el concepte de ‘white negre’ per a desenvolupar la problemàtica relació entre música negra i blanca, era gairebé una estrella de rock.

Greil Marcus es va encarregar de recopilar alguns dels seus millors textos en Psychotic Reactions and Carburetor Dung. Marcus, qui considerava a Bangs el millor escriptor de la seua generació, és l'autor de Rastros de carmín, llibre en el qual situa al punk en un context artístic molt més ampli per a establir connexions amb les avantguardes artístiques europees de principis del segle XX, el situacionisme i altres revoltes socials anteriors.

Per la seua banda, Rock and the Pop Narcotic, de Joe Carducci –ex manager del segell de hardcore SST– és un llibre en el qual no només defensa al rock americà “autèntic” enfront del britànic –més “artístic”, entengui's artístic com sinònim de “fals”, segons ell–, sinó que també establix una oposició paral·lela entre la crítica nord-americana i la britànica, tirant per terra el valor d'aquesta última per, entre altres coses, la seua afiliació a l'esquerra i a l'academicisme. És curiós veure en aquest llibre com, a pesar de la seua condemna de l'anàlisi del context que envolta a la música, molts dels seus arguments estan basats en una creença en la música rock com metàfora del capitalisme.


La crítica britànica
En el Regne Unit, per altra banda, podem observar una atracció mútua entre les esferes dels estudis culturals acadèmics i la crítica musical. Aquesta relació té el seu origen en la fundació en ‘els 60 del centre d'estudis culturals contemporanis de Birminghan, pioner a l'hora de dur les manifestacions artístiques populars a un entorn acadèmic. Una de les figures més representatives del centre és Paul Gilroy, qui a més de desenvolupar conceptes com el black atlantic (una mica així com un estudi de les característiques comunes de les expressions culturals de la diàspora africana en els països banyats per l'Atlàntic) que han estat assimilats per la crítica musical anglesa més inquieta, ha escrit sobre la qüestió de l'autenticitat en la música popular negra o la importància de The Streets en l'Anglaterra multicultural de la present dècada.

Dick Hebdige és l'autor de Subculture: The Meaning of Style (1979), fonamental llibre sobre el punk, en el qual desenvolupa influents línies de debat sobre les relacions entre les subcultures juvenils blanques i negres en l'Anglaterra posterior a la Segona Guerra Mundial. També com manifestació de l'acostament a l'entorn acadèmic dels crítics britànics no és infreqüent trobar-nos amb cites de filòsofs com Barthes, Deleuze, Derrida o Baudrillard per a justificar els seus arguments.

Donada la forta tradició a Anglaterra de novel·les sobre utopies i distopies, no és d'estranyar que aquests crítics tinguen certa fixació per la ciència ficció. L'escriptor J. G. Ballard, per exemple, apareix esmentat amb freqüència. Però el nom més destacat en la confluència de la crítica musical i la ciència ficció és Kodwo Eshun, qui va desenvolupar el concepte d'afrofuturisme sobre la base de les teories de Paul Gilroy i Mark Dery en Habiti Brilliant than the Sun: Adventures in Sonic Fiction.

Jon Savage és l'autor de England’s Dreaming, que molts assenyalen com el millor que s'ha escrit fins al moment sobre el punk, un tot en el qual l'autor sap manejar amb mestratge apunts estètics de valor acadèmic i el clàssic mostrari d'anècdotes sobre el punk anglès. Paul Morley, el mateix que va signar molts dels millors articles que van fer del New Musical Express una revista de referència durant l'etapa punk i post-punk, i el mateix que després fundaria el segell ZZT per a treure endavant el projecte de Frankie Goes to Hollywood, té, a més d'una recopilació dels seus articles (Ask: The Chatter of Pop), un dels llibres més 'bizarros' publicats sobre música en els últims anys: Words and Music, del que solament diré que pretén ser una història molt personal de la música popular a partir del Ca’t Get You Out of My Head de Kylie Minogue.

Reynolds, imprescindible Simon Reynolds és potser el crític britànic més important dels últims 20 anys. Ell es va encarregar de defensar –des de les pàgines del Melody Maker i The Wire– amb ungles i dents al jungle, al 2step i al grime quan aquests eren gèneres injuriats per la crítica. Tots els seus llibres són imprescindibles. Els té sobre el post-punk (Rip It Up and Start Again), el fenomen rave (Energy Flash: A Journey Through Rave Music and Balli Culture, a punt de ser reeditat en una versió ampliada), feminisme i música popular (The Sex Revolts, escrit al costat de la seua dona Joy Press) i, per descomptat, té un llibre que recull els seus millors articles en la premsa (Bring the Noise). L'existència d'aquests llibres és la prova d'un gènere literari, el de la crítica o assaig musical, que almenys en el context anglosaxó no es conforma amb el context perible de la premsa i necessita de llibres en els quals argumentar les qüestions més interessants que delimiten la nostra música popular i, per tant, la nostra identitat cultural.


‘THE FABER BOOK OF POP’
Esment especial mereix l'antologia d'articles i fragments de llibres sobre música popular titulada The Faber Book of Pop. En primer lloc, perquè conta amb dos editors de luxe i alta fiabilitat: Jon Savage, autor de England’s Dreaming i Hanif Kureishi, l'excel·lent obra de la qual literària està esquitxada de múltiples referències musicals que van de David Bowie a Prince. En segon lloc, perquè aquí apareixen recopilats, ni més ni menys que 800 pàgines d'articles ordenats cronològicament (començant en ‘els anys 40) en els quals els editors alternen amb destresa anècdotes llegendàries amb rigoroses anàlisis musicals des de múltiples perspectives (raça, gènere, etc.). La llista d'escriptors és, simplement, apabullant: gairebé tots els crítics esmentats en aquest article més Angela Carter, Tom Wolfe, Norman Mailer, Nik Cohn, Anthonny Burgess, Andy Warhol, Brian Epstein, Derek Jarman, Noël Coward i un llarguíssim etcètera. Imprescindible i punt.

divendres, 20 de febrer de 2009

No s'ta way

Sólo los Solo, un dels grups de hip hop estatal amb més solera ha decidit deixar-lo després de tres discos que han marcat història en el rap ibèric. Els dos membres de la banda, Juan Solo i Griffi seguiran en solitari.

Ohhhh...



Comunicat:

Desde Enter Booking, agencia de contratación y management del grupo Sólo los Solo, queremos comunicar que tras una larga carrera que nos ha dejado alguna de las obras cumbres del Hip Hop hecho en este país, su andadura llega a su fin por lo que no habrán nuevas actuaciones de esta formación.

Guiados por la necesidad de abrirse a sus proyectos personales y dar rienda suelta a su creatividad fuera del entorno de Sólo los Solo el grupo ha decidido dar por finalizada su carrera en común.

El fin de esta etapa en todo caso no es más que un nuevo comienzo para los dos artistas que ya tienen en marcha nuevos proyectos que mantendrán o incluso superarán ese nivel de excelencia musical a la que nos tenían acostumbrados.

Juan Solo prepara nuevo disco, esta vez tomando el control de todos los detalles, desde su nueva faceta en la producción musical con unos beats increíbles que sorprenderán a más de uno, hasta su habitual maestría en el micro y las letras.

Griffi sigue adelante al frente de la factoría Del Palo y con su proyecto principal Chacho Brodas, del que se encuentra actualmente puliendo los detalles de su nuevo disco de inminente publicación, donde consolida su formación junto a los 'chachos' habituales Tremendo, Aqeel, Mbaka y Quiroga. Un trabajo con el que volverán a la actualidad para reafirmar su posición como una de las propuestas más frescas del panorama nacional.

Un saludo.

Martin Boragno

dimecres, 18 de febrer de 2009

M.I.A.

Una ressenya cedida per Marc Peris.

M.I.A.
Kala
2007, XL

M'ha fet recuperar la fe en el Hip Hop. No tot són actituds de goril·la, pijerio macarra i silicona a cabassos. El Hip Hop als EUA està mort. Me la suen Jay-Z, Kanye West i tota aquest colla de subnormals snobs. Allà, el Hip-Hop és el sistema, i per tant, està desactivat. La força rebel ha deixat pas al nihilisme barat. Aquesta força que regalava poesia combativa al gueto, que atresoraven Public Enemy, Krs One, Mos Def, i inclús altres col·lectius com NWA, o l'Ice T, per anomenar només alguns exemples. Només cal vore al mongol de 50 cent o qualsevol d'aquests per entendre què està passant.

El Hip hop té interés per a mi quan surt dels motlles i serveix d'altaveu per a l'extrarradi de la fortalessa Europa. Actitud Third World Democracy, cultures que necessiten expressions directes, com el Rap. Açò és el que era en un inici, la veu del guetto, un moviment obert i en constant barreja. Ara només hi ha clitxès, rigidesa formal i imitació. Fuck it.

M.I.A. no oblida els seus orígens en el gueto, en Sri Lanka. Tampoc oblida la lluita del seu poble Tamil, oprimit com molts altres pobles perifèrics del món. Un més.

Parle d'eclecticisme, de la connexió de cultures que es troben en els barris marginals de Babylon. El seu darrer àlbum Kala, beu d'influències orientals, africanes (d'Àfrica), i de pop rock blanc (Pixies, New Order, en aquest tema empra el mític tema l'Straight to Hell, de The Clash). No es pot desdir que té molt d'olfacte.

El millor Rap no es fa hui en el Bronx, ni en South Central, sinó en les barriades de Dakar, en Palestina, o en Caracas.

Així M.I.A. ha recorregut el món i ha fet un disc monumental. A gaudir-lo.


PD. Ja he vist algun comercial que fa servir 'Paper Planes' de M.I.A. Jo no sóc dels puristes que refusen quelcom perquè s'utilitze en un anunci. Me la sua. El potencial indigerible pel sistema de M.I.A. està allà, a no ser que la vida acabe dient el contrari. Però jo crec que sap molt bé què fa.

divendres, 13 de febrer de 2009

Post-rock: cap a nous horitzons

Article de Dani Cabezas, publicat avui a 20 minutos.

Les sendes del rock són inescrutables. I no obstant això, sempre hi ha qui s'encarrega d'agrupar-les, posar-les una etiqueta i ficar-les en un calaix. Res pot quedar sense arxivar: va contra les regles elementals de la pròpia comunicació. Cal saber de què es parla per a entendre's, encara que de vegades crear una etiqueta comporte incórrer en una gran paradoxa i un arriscat simplisme.

Simon Reynolds no va pensar en res d'això. O no va voler pensar-ho. Quan, al març de 1994, el cèlebre crític musical britànic es va enfrontar a la temuda fulla en blanc, havia de donar amb una forma de descriure el complex univers sonor de Hex, l'angulós nou disc dels londinencs Bark Psychosis. I ho va trobar: post-rock. Un suposat gènere que, en les seues pròpies paraules, "empra els instruments del rock amb propòsits molt allunyats dels habituals en el gènere".

La de Reynolds va ser una definició tan àmplia com carent d'utilitat pràctica. Però va sortir endavant, malgrat ser rebutjat per la majoria de les bandes que suposadament conformaven l'escena. Avui dia, el qualificatiu post-rock s'empra constantment per a referir-se a propostes que, si alguna cosa tenen en comú, és precisament el seu afany per fugir de qualsevol tipus de cotilla estilística.

L'experimentació, l'inconformisme i la recerca de noves fronteres són trets comuns en bandes com Do May Say Think, The Appleseed Cast, Battles, Mico, Piano Magic i un llarg etcètera. També, i llevat de comptades excepcions, l'absència de veus. Perquè si d'alguna cosa es tracta és de transmetre sensacions a través de la música. "Tota la potència, textura i variació de l'atmosfera ve només dels instruments", explica l'escriptor escocès Ian Rankin a propòsit de l'últim disc dels escocesos Mogwai. "No fan falta paraules", postil·la.

En els noranta va ser un fenomen minoritari que va deixar per al record alguns discos. Existeixen més elements comuns en moltes d'aquestes bandes. La seua és una manera cerebral d'entendre la música. Harmonies treballades, desenvolupaments complexos i acords allunyats de cànons habituals. Paisatges sonors que prenen lliurement elements del jazz, el krautrock, el folk, la música electrònica, el rock progressiu o el dub. No existeixen límits. I cadascú escull els ingredients per a conformar el seu propi còctel sònic.


Un èxit sorprenent

Partint de preceptes tan allunyats d'allò comercial, ningú apostaria per l'èxit d'un gènere amb les coordenades del post-rock. En els noranta va ser un fenomen minoritari que va deixar per al record discos com Spiderland, de Slint, o Laughing Estoc, de la qual anys abans va ser banda puntera dels nous romàntics, Talk Talk. Però va arribar el nou mil·lenni i, amb ell, la inesperada repercussió de grups com Hope of the States, Mogwai, Tortoise o els islandesos Sigur Rós.


Ens inventem un idioma?

Sigur Rós són, amb permís de Björk, els grans ambaixadors de la música islandesa. Entre les múltiples peculiaritats del seu so es troba el hopelandic, un idioma inventat per ells mateixos i en el qual el seu vocalista i guitarra, Jón Thór Birgisson, canta alguns dels temes. En paraules del grup no és altra cosa que "un galimaties". Per a rars, ells. I després, què? Post-post-rock? Qui sap. Les sendes del rock són inescrutables. I ja haurà qui els clave en el calaix que els corresponga, àdhuc a risc d'incórrer en una nova paradoxa.

dijous, 12 de febrer de 2009

Charlie Cooper, músic de Nova Orleans

Article de Diego A. Manrique publicat a El País avui.

Charlie Cooper: músic de Nova Orleans
Fundà el grup electrònic Telefon Tel Aviv
Charlie Cooper, membre fundador del duo de música electrònica Telefon Tel Aviv, va ser trobat mort a Chicago, sense que encara se sàpiguen les causes. El músic, de 31 anys, havia desaparegut el dijous 22 de gener, després d'una discussió amb la seua núvia. Una cosa que no va alarmar massa al seu cercle de coneguts: Charlie tenia arravataments i solia escapar-se al seu Louisiana natal, encara que en certs moments havia amenaçat amb suïcidar-se. Però havia mort aquest mateix dia. El seu grup ho va fer públic el passat 28.
Telefon Tel Aviv va visitar Espanya en diverses ocasions, actuant fins i tot en el malagueny AV Festival. Aquesta formació és una de les flors més insòlites crescudes en aquest fèrtil jardí sonor anomenat Nova Orleans. Charles Wesley Cooper III, nascut el 12 d'abril de 1977, músic de formació clàssica, dominador de diversos instruments, havia passat per grups de punk i rock industrial quan es va ajuntar amb Joshua Eustis per a explorar les tècniques digitals, treballant amb Pro Tools en les seues cases; ambdós estaven intrigats per les bases d'alguns discos de hip-hop i les noves mutacions de la dance music. Van debutar en 2001 amb Fahrenheit fair enough, disc molt bé acollit. Per al següent lliurament, el brillant Map of what is effortless (2004) ja havien afegit veus convidades i formacions orquestrals. El que originalment era música vaporosa havia adquirit carnositat i riquesa melòdica.
Les seues habilitats tecnològiques els van guanyar molts encàrrecs de remescles: Telefon Tel Aviv va transformar temes de Nine Inch Nails, Slicker, Apparat, Bebel Gilberto, A Perfect Circle, i fins i tot al clàssic Stolen moments, del jazzman Oliver Nelson.



Alguns d'aquests treballs es van reunir en Remixes compiled (2007). En aquells dies, empesos per la devastació del Katrina, el grup s'havia hagut d'instal·lar a Chicago. En el moment de la desaparició de Cooper, Telefon Tel Aviv estava publicant el seu tercer disc oficial, titulat Immolate yourself.


Descanse en pau.