dissabte, 30 de maig de 2009

Quan el tecno es va fer 'pijo'

A continuació, reproduisc un interessant article signat pel periodista Joan M. Oleaque a El País, i publicat avui.

Al final d'una sessió en un club eclèctic-modern de Bilbao, Madrid o Barcelona. Com nota simpàtica en una discoteca pija. En un after hours on la música desmunta prejudicis i caps. Durant l'actuació de Guru Josh en la mastodòntica inauguració de l'Space d'Eivissa del 31 de maig. En el festival Made in València del 27 de juny. En ple Creamfields almerienc el pròxim agost, sota la pirotècnia que muntarà el massiu dj holandès Tiësto. En el festival alemany del pròxim novembre We love the 90s. Fins i tot en les eventuals aparicions televisives de Chimo Bayo i en els últims politons que t'intenten vendre. A través de totes aquestes essències, avui, les cantadetes poden arribar fins a tu.

Dia a dia, com una nova grip, s'estenen igual que fa 15 anys, quan les cantadetes eclosionaren en les discoteques. La seua invocació actual és el colp definitiu sense prejudicis que vol acabar alhora amb l'agonia del minimal, l'inacabable culte als vuitanta i els calius del primer revival del tecno noventer: la nu rave. “Amb les cantades, avui, la gent vol gaudir com els contaven els seus germans majors: amb les mans enlaire i els ulls tancats, tararejant, sense fre, però en pla fresc, com en una festa de costa en la que qualsevol pot encaixar”. Víctor Pérez, president de l'Associació de Productors i Disc Jockeys de la Comunitat Valenciana, sap bé del que parla. Va ser punxadiscos resident de The Face —la discoteca de cantadetes clau— i és membre de Contraseña Records, el segell mare d'aquest invent.

Aquesta discogràfica, precisament, llança ara un grans èxits en format digital de New Limit, el grup espanyol per excel·lència de l'assumpte: les seues lletres en anglès après de memòria i les seues melodies d'eufòria col·lectiva són vindicades en MySpace per moderns de diversa índole. Fins i tot hi ha un club social de cantadetes en Facebook. “Ara ú ha d'aconseguir peces vocals. De cada quatre temes punxats, tres ja han de ser cantats,” explica Pascal Kleiman, reconegut disc jockey que ha protagonitzat un premiat documental sobre la seua gesta vital (Pascal va nàixer sense braços).

Contra la crisi, el públic reclama alegria; contra els sons hipnòtics, s'imposen la revetla i el jolgori estival. I ho fan amb un dels pocs gèneres que, fins fa poc, ha estat més ultrajat, humiliat i menyspreat pels amants de la música —electrònica, rock, folk, la que siga—. Allò sarcàstic del cas és que el que abans provocava vòmits, ara fa gràcia. Ironies del revival. I dels bucles comercials.

Però què són les ‘cantadetes’? No és fàcil definir el que es diu cantadeta (o pastisset, a causa de la seua suposada nyonyeria). En essència, se sol designar així a tota aquella música de ball pergenyada a tot córrer per productors diversos que incorpora veus melòdiques embafadores —normalment de xiques— sobre bases de canya i tralla. Algunes cantadetes fins i tot semblen un encreuament impossible entre Front 242 i Soraya. En Bèlgica i Alemanya, el nom habitual per a referir-se al gènere és eurobeat o eurodance. En Itàlia, italian style o italodance. En Regne Unit, hard house o hard dance. I a Holanda, l'electro house i el trance s'han unit íntimament amb el concepte pastisset.

En Espanya, el normal és que moltes estigueren fetes per dj’s locals, productors i tècnics de so i foren gravades en l'estudi durant la nit per a despatxar el resultat al matí. Algunes amb inesperat èxit: un anunci nord-americà de Pepsi protagonitzat per Eva Longoria en 2006 tenia per banda sonora Streamline, un veterà pastís del projecte ibèric Newton. I és que les cantadetes espanyoles sempre han tingut un toc tòrrid.

Com van nàixer? Si bé hi ha qui enllaça l'eurobeat continental amb el naixement de grups de finals dels vuitanta com Technotronic, més correcte seria, en el cas espanyol, situar-nos en la València de 1994, fa 15 anys. Durant la dècada anterior, Juan Santamaría va ser el primer disc jockey que va impulsar des d'aquesta ciutat una barreja de música guitarrera i protoelectrónica que, sense anglicismes a mà, va acabar coneixent-se com bakalao. Va programar música en les millors sales i després la va servir a través de dues tendes de discos d'importació, Zic Zac i Radical. “Vaig pensar en punxar una música rara que havia conegut a Londres. Música rara, però que jo creia que tenia ritme i podia ballar-se”, explica.

La cosa va quallar. Discoteques com Barraca, Chocolate, Spook Factory, N.O.D. o ACTV la van fer cèlebre, enllaçant els seus horaris unes amb les altres —llavors era possible— fins a, virtualment, perllongar la festa des del divendres nit al dimarts al matí. En pocs anys es va passar de punxar per a uns 600 elegits a fer-lo per a 6.000 ens anònims. Els clubs no van deixar d'ampliar-se fins a convertir-se en macrodiscoteques. I la música va perdre el seu sentit inicial. “Es va començar a donar via lliure a tot tipus de so que resultara alhora comercial i traller”, apunta Santamaría. “Les cantadetes es van gestar en les cabines barrejant el so new beat belga amb el pop cantat en anglès”, revela. En 1991, el dj local Chimo Bayo havia obtingut un èxit internacional amb el seu maxi Así me gusta a mi. “Els dj’s es van posar a això ajudats d'enginyers, però sense tenir quasi ni idea de música”, considera Santamaría.

Per què van arrasar? Per a les melodies, es va triar l'anglès d'acadèmia intensiva. Prompte, els habituals temes èpics de The Mission o els himnes de tecno industrial van començar a conviure en les pistes de València amb el nou invent. Batejades finalment com cantadetes, van pegar en afters que obrien més de dotze hores seguides en diumenge com Puzzle, Heaven o ACTV. I al final es van imposar a tot.

El secret de festa sense fi a València es va córrer a veus. Un diumenge tard, segons estimacions de 1993-1994, podia haver en la zona fins a 50.000 persones en òrbita arribades de tota la Península. L'atenció dels mitjans de comunicació va provocar un escàndol enorme. Certament, tot el món reconeix —encara que sense assumir-ho públicament— que la popularització de l'èxtasi va ajudar a la de les cantadetes. Una comunió que va acabar consumint-se en les discoteques pel gran públic. En el País Basc, Aragó, Andalusia o Madrid, “les cantades atreien massivament a les xiques a les discoteques del moment”, explica la dj Mónica X, valenciana que es va establir a Barcelona i va difondre el gènere.

Prompte la proliferació de ràdios dance comercials i de segells dedicats a recopilatoris —Blanco y Negro, Divucsa, Max Music, Vale Music— va fer que tingueren un lloc fora de la pista. A partir de 1994, i durant tota la dècada, van sorgir incomptables grups. New Limit veien com les seues cançons Smile o In my heart es convertien en hits perfectes per a ser corejats en les terrasses a l'alba. “Arribarem a actuar cada cap de setmana per tota Espanya i editarem un munt de maxis”, recorda José González, part de la banda.

Sensity World, Double Vision, Just Luis i molts altres projectes van explotar des d'Espanya el concepte. En molts casos, facturaven simples covers (versions) de vells temes, una fòrmula que garantia que la melodia sonara a tot el món. Ni el American peu de Don McLean es va lliurar. “Es versionejava qualsevol tema i només es pagaven drets d'autor”, explica Mónica X. Durant els noranta, fins a Mark Shaw, cantant de la banda anglesa Then Jerico —representat a Espanya per Juan Santamaría— viatjava a València perquè els seus propis temes foren remesclats en clau cantadeta.

Com van caure en desgràcia? El paroxisme no va durar molt. Fins a 1997-1998 va haver fins i tot una manera de vestir relacionat amb el gènere. Ells, barrejant jupetins de cuir amb botes espacials; elles, unint el look professora d'aerobic amb el de gogó futurista. “A partir d'aquella data, va haver massa grups copiant-se uns a altres”, explica José González, de New Limit. En el cas del seu grup, la cantant, Amparo Ríos, sí cantava. “Però la majoria de veus la feien vocalistes a sou que després en l'escenari no eixien, se substituïen per xiques mones fent play back”, explica Mónica X.

“Tot es va gestionar fatal”, recorda Juan Santamaría, “al final hi havia massa producte, i tot massa dolent”. “No vam saber unir-nos, no crearem una plataforma forta que millorara el model”, explica Víctor Pérez, de Contraseña, el segell valencià que va sobreviure a molts altres. La força del tecno i el house americans s'imposava des del Sónar barceloní i Eivissa, i els creadors de pastissos es van quedar en calces. La policia, a més, pressionava a les discoteques del gènere amb inspeccions i controls constants. El públic, esgotat, es va marxar. A la fi dels noranta, el bakalao i la seua germana menuda, la cantadeta, semblaven història.

Per què han ressuscitat? Però el llegat de les cantadetes viu. A l'inici d'aquesta dècada va ser arreplegat en l'adaptació a les pistes espanyoles del hard house potenciat pel club gai anglès Trade. En l'actualitat fa gràcia fins a els més poc inclinats. “Va per cicles. El retro ara està de moda, i les cantades són part ineludible d'una sessió de house”, explica Mónica X. “El remember [l'afany nostàlgic per recuperar els primers himnes] va començar amb els vuitanta, però ja ha arribat als noranta, i ací refulgen els pastissos”, explica Víctor Pérez.

YouTube, Internet i tot tipus de fòrums difonen les seues excel·lències per a les noves generacions. Els dj’s més massius —Armin van Buuren, David Guetta, Steve Angello— voregen el gènere amb intensitat conreant el més pop del dance; aquesta és ara la connexió comercial més desitjada. Fins i tot torna la moda dels covers, i Ministry of Sound li ha dedicat a la tendència un recopilatori. “Mai hem deixat d'actuar, però ara ho fem més”, explica José González en relació a New Limit. “Usem play back amb micro obert”, detalla. Cobren uns 1.300 euros, i, durant 20 minuts, ofereixen el més intens d'una època que, per a González, “no ha de perdre's”.

dimecres, 27 de maig de 2009

Un viatge a la nova psicodèlia

Reportatge publicat al diari 20 minutos el passat dia 16 de maig.

El psicòleg Humphry Osmond va inventar el terme psicodelia per a definir les manifestacions mentals «en les quals es perceben nous aspectes». Al·lucinacions, sinestèsia i canvis en la percepció... Aldous Huxley els va llistar en The Doors of perception *, obra que va escriure després de la ingesta continuada de mescalina prescrita per Osmond. La mescalina, al costat del LSD (sintetitzat per Albert Hofmann en 1938), és una de les múltiples substàncies que des de finals dels cinquanta i fins a bé entrats els seixanta va utilitzar una generació que tenia ganes d'experimentar i trencar barreres de tot tipus.

El periodista Jesús Ordovás, que va seguir el rastre de la psicodelia californiana durant els setanta i va narrar l'experiència en El rock ácido de Califòrnia (editorial Los Juglares, 1975), té clar que no es pot obviar la relació entre la música psicodèlica i l'àcid: «En els anys seixanta els grups de San Francisco havien descobert al mateix temps el LSD (que en aquells dies no era il·legal) i un país amb una economia pròspera, però amb una guerra a Vietnam a la qual havien d'anar a lluitar i morir. A més eren estudiantes de la Universitat de Berkeley, que estava molt polititzada contra la guerra i pels drets civils. Tot això es veia en les lletres de les seues cançons i en la seua música, sobretot en la de Jefferson Airplane, Country & the Fish, Grateful Dead o Frank Zappa. Jefferson Airplane —després Starship— tenien cançons com Volunteers o We can be together, en les quals deien: «Som forces del caos i l'anarquia, anem tots junts a esfondrar les tancs, fills de puta». I tot això ho deien mentre es fumaven uns porros o prenien un àcid».

Ara assistim a un ressorgir d'aquell esperit que es manifesta de moltes formes: en portades de discos (la del Merriweather Post Pavillion, d'Animal Collective, és un autèntic deliri gràfic), en les projeccions lisèrgiques d'alguns concerts i videoclips i en publicacions com Arthur, que s'inspira sense dissimul algun en la ja extinta San Francisco oracle. Tampoc en la moda passa desapercebut el revival: plomes, cintes en el pèl, pantalons de campana... Però on més s'evidencia és en el musical: moltes bandes emulen ara el so dels seixanta.

De tots aquests nous grups, qui més repercussió han tingut són els novaiorquesos MGMT, que amb Oracular spectacular es van convertir en la revelació del passat any. La fórmula no era gens nova, però sí efectiva: una imatge entre el hippy i l'ètnic i cançons amb influències que anaven del glam a l'electropop però amb una important picada d'ullet als seixanta (en el seu MySpace no dubten a definir el seu estil com «música de sanació i meditació»). Time to pretend es va convertir en el hit oficial del grup, i no van tardar a arribar les remescles a càrrec de Justice i Soulwax. Però MGMT, en realitat, són la cara més comercial del que molts han batejat ja com neopsicodèlia.

Sense additius ni conservants
No obstant això, si que hi ha una sèrie de grups que tornen la vista arrere anant més enllà del purament estètic. En alguns casos ho fan amb un esperit merament revisionista, i en uns altres, en canvi, incorporen nous elements. Mentre que a Califòrnia es decanten per la psicodelia pura i dura, en la costa est els grups prefereixen aportar alguna cosa, afegint elements de l'electrònica. Alguns flirtegen amb el drone.



Entre els primers, sens dubte, destaquen Wooden Shjips, que aquest mes estaran tocant en el Primavera Sound i que acaben de publicar el seu segon àlbum, escaridament titulat Dos. Ripley Johnson, capdavanter del grup, reconeix que fins i tot el nom de la banda «és un homenatge a l'escena dels seixanta en San Francisco, però també una broma. No obstant això, crec que l'escena dels seixanta no ens ha influït molt, si de cas de forma tangencial. En tot cas, sí és cert que en San Francisco hi ha un rotllo estrany que a dia d'avui exerceix sobre nosaltres una influència positiva, i fem picades d'ullet al passat amb el nom, amb l'artwork i fins i tot amb el single que vam gravar, Summer of love. Però per a nosaltres més aviat es tracta de fer un reconeixement a la història cultural de la ciutat». En Space clothes, per exemple, han inclòs la veu del jazzista i poeta Sun Ra gravada del revés mentre diserta sobre la vida. Fins i tot hi ha una mica de l'esperit altruista i de fer les coses per amor a l'art que imperava en els seixanta. El seu primer EP ho van premsar i van regalar a qui ho va demanar, sense cobrar ni tant sols despeses d'enviament: «Gravàrem el disc pel nostre compte i ningú ens coneixia, així que semblava bastant improbable que algú anara a pagar per ell. Però volíem editar-lo sense haver d'esperar que ningú ho fera per nosaltres».

El grup va sorgir de forma quasi accidental, amb un esperit completament amateur: Ripley es va posar en contacte amb músics no professionals. «Volia fer un experiment la idea subjacent del qual és que qualsevol pot tocar rock. Al principi va ser genial, la música resultava molt potent, però es tractava d'alguna cosa inviable a llarg termini, així que finalment vaig haver de recórrer a veritables músics». Malgrat tot, el grup ha obtingut una repercussió que ni ells esperaven: «Vaig pensar que senzillament ens anaven a ignorar», confessa Ripley.

Altres neopsicodèlics són Ariel Pink’s Haunted Graffiti, a punt de publicar nou àlbum i el primer disc del qual, editat per Paw Tracks (el segell d'Animal Collective), es diu The doldrums. El títol és una clara picada d'ullet al terme que emprava el beatnik Allen Ginsberg para referir-se a un estat d'abatiment. La referència no és baladí, ja que fa esment a un dels precursors del moviment psicodèlic. Els beatniks es van avançar a la dècada àcida reivindicant una vida lliure de lligaments i convencionalismes.

La novel·la més coneguda que retrata aquella època és On the road **, de Jack Kerouac. Anagrama acaba de publicar l'obra original, escrita en un rotllo de paper continu sense punts i aparts i en el qual els seus protagonistes apareixen amb el seu nom real. A més, Neil Cassady, company de correries de Kerouac, Ginsberg i Burroughs, s'embarcaria en els seixanta en un delirant viatge organitzat per Ken Kesey, qui al costat de Cassady i als Merry Pranksters va recórrer EE UU organitzant festes d'àcid després de les quals s'obtenia un títol de graduació. Tom Wolfe, que els va acompanyar en l'aventura, va retratar tot en la imprescindible novel·la Ponche de ácido lisérgico.



Altres grups de la costa californiana als quals no convé perdre de vista són Crystal Antlers (que acaben de publicar el seu debut, Tentacles), Skygreen Leopards o Magic Lantern. També resulten imprescindibles Pocahaunted, que si bé són de Los Ángeles, tenen unes coordenades musicals que estan més properes a la neopsicodèlia que es gasta a Nova York.

Psicodèlia de la costa est: és un altre rotllo
Hi ha algun moviment musical que no es desenvolupe també en la Gran Poma? La resposta és negativa. Nova York sempre s'ha situat en l'avantguarda, i amb aquest revival no podia ser menys. Si hi ha un grup que destaca en la costa est, aquest és Yeasayer. El quartet de Brooklyn ha aconseguit fer-se un buit amb el seu debut All our cymbals. El disc està ple de ritmes tribals, loops i una psicodelia més propera al pop, més accessible que la d'altres grups. On molts empren les guitarres, Yeasayer opta per donar més protagonisme als teclats. Això sí, a l'hora d'apuntar-se a l'estètica dels seixanta no ho van dubtar ni un minut, i el seu artwork i els seus videoclips no oculten les fonts de les quals beu el grup. Ara mateix es troben immersos en l'enregistrament del seu segon àlbum. De moment, els fans es poden conformar amb Tightrope, la cançó amb la qual el grup ha participat en el recopilatori Dark was the night (un àlbum els ingressos del qual es destinen a la lluita contra el VIH). Els més curiosos poden visitar www.odd-blood.blogspot.com, el blog obert pel grup per a documentar el procés d'enregistrament (encara que en ell hi ha més fotos que mostren la seua vida campestre que detalls de la composició del disc).

Un altre dels grups novaiorquesos que juga un paper rellevant és el trio Gang Gang Dance. El trio, que va començar vinculat al rock experimental, ha canviat radicalment en el seu últim disc, Saint Dymphna: encara que li donen al dub i l'electrònica, el grup s'aventura per camins més propers a l'acidesa. Cançons com Inner peace o A foot, sense anar més lluny, són bons exemples d'una psicodèlia del segle XXI que no s'ha quedat ancorada en el passat.

Els tentacles del moviment
La neopsicodèlia, gràcies a la globalització i Internet mitjançant, no es constrenyeix a dos únics focus. Els grups floreixen: The Goslings des de Florida, Eat Skull des d'Oregón, Mythical Beast des de Kansas o Raccoo-oo-oon des d'Iowa són només algunes de les bandes que s'han dedicat amb afany a recuperar l'esperit de la dècada prodigiosa.


*Edició en castellà: Las puertas de la percepción/Cielo e infierno. Barcelona, Edhasa, 2008.
** Edició en català: A la carretera, Edicions 62. En castellà: En el camino, Anagrama.

dissabte, 23 de maig de 2009

Música electrònica lliure per a transformar la societat capitalista

Article publicat prèviament en castellà a Mixside.

El moviment netlabel està en plena forma. Cada dia que passa, augmenta la presència de segells discogràfics virtuals sense ànim de lucre, sense cap tipus de publicitat i que “regalen” música en la xarxa. Dins dels paràmetres de la música electrònica, en concret, hi ha una subcultura lliure immensa. El fet que els netlabels electrònics (en qualsevol dels estils que es bifurca la música feta amb màquines) es multipliquen d'aquesta manera, fa que la qualitat dels treballs publicats siga major. Aquests treballs ixen a la llum baix llicencia “Creative Commons”, una opció que permet arrancar la creació musical dels paràmetres comercials i de les arpes de la indústria musical, retornant a la música la seua funció social, ja que democratitza el seu accés i la seua distribució, i fent-la, en definitiva, més horitzontal.

Mika Martini, cofundador del netlabel xilè Pueblo Nuevo considera que aquest tipus de segells atorguen “l'oportunitat de saltar-se tots els clixés del mercat de la música tradicional, darrere de la major llibertat creativa i del desenvolupament de noves formes d'associació, creació i distribució de manifestacions musicals”, ja que són “una plataforma de discussió, un moviment cultural mundial, una instal·lació artística o tot això al mateix temps”.

En l'estat espanyol, ara per ara, aquest moviment també està en auge. Hi ha un bon grapat de discogràfiques virtuals que editen material de primera qualitat. L'objectiu d'aquest article és realitzar una aproximació a l'escena, doncs és impossible abastar el fenomen en la seua totalitat, que esperem, us servisca d'al·licient per a investigar pel vostre propi compte i descobrir noves músiques fent cas omís a les barreres econòmiques i mantenint el màxim respecte cap als artistes.

El nostre recorregut comença amb un dels veterans, Offaudio, que duu quatre anys en la xarxa i quasi seixanta referències publicades. El seu artista resident i un dels fundadors, Dessben, és un artista lleonès establit a Madrid apassionat del gènere techno en totes les seues variants. Com creador, Dessben sempre cerca noves teixidures i juga amb l'experimentació. Com cofundador de Offaudio, es caracteritza com un dels exponents de la crepitant escena netlabel espanyola.

Seguim el nostre viatge cap al sud, amb parada obligatòria a Granada. En aquest meravellosa ciutat té la seua seu el col·lectiu Miga (format per un conjunt de creatius audiovisuals, des de video-jockeys a fotògrafs, passant per dissenyadors gràfics), que conta amb un segell audiovisual i de descàrregues gratuïtes de títol homònim. Dit netlabel va nàixer com una resposta a les necessitats creatives dels seus fundadors i com una nova forma de pensar i d'actuar enfront dels tancats circuits de música, mantenint un control creatiu total sobre les referències exposades, que estan a punt de sobrepassar la trentena.

Un dels segells més actius en la xarxa és Flumo. Per als seus membres és el lloc perfecte on donar cabuda a tots aquells nous talents que transiten els camins de la innovació sónica, especialment a través del subsello Fluidos, especialitzat en una electrònica que podríem anomenar ‘conceptual’, bastant allunyada de la pista de ball i dirigida a afeccionats i afeccionades a altre tipus d'espais i sonoritats. A pesar del seu caràcter hispànic, el catàleg de Flumo conta amb les aportacions d'artistes d'altres latituds (Polònia, Canadà o Uruguai, entre altres), que, sens dubte, enriqueixen la proposta i la fan més interessant.

Una miqueta més al sud, concretament en la ciutat de Màlaga, Neovinyl actua, segons el nostre company Maiknight, com “si de la passarel·la de Milà es tractara, [de] llançadora d'aquells artistes que més influiran en els sons que es vagen a usar en temporades futures”.

Berio Molina i Xesús Barre són el nucli creatiu de Alg-a, un netlabel que opera des de 2004 a Galícia amb el propòsit de donar difusió als artistes de música digital gallecs. Un treball que gira entorn a l'experimentació electroacústica, el soroll, els enregistraments de camp, les microtextures i les improvisacions en temps real en entorns de programari d'àudio.

Com la unió fa la força, dos col·lectius de l'escena estatal, Fucktor i 13 Kalles, amb seu en els municipis d'Alcoi i Aranjuez, es van convertir en Fcktr XIII, configurant-se com el primer netlabel peninsular dedicat al gènere del drum ‘n’ bass i a les seues variants.

Des de Catalunya actua net.audio.es, una plataforma i web al mateix temps que aglutina entorn seu a bona part de segells i artistes banderers de l'altruisme en Internet. Segons els seus responsables, la geografia no és important en açò dels netlabels, però la veritat és que són molts els gestionats en territori català.
Un bon exemple és Op3n, especialment dedicat a les ments inquietes i capitanejat per Cristian Negre, un dels ideòlegs de la pròpia net.audio. O Inoquo, un segell de cor minimal, amb base en la comarca del Vallès, que ha llançat a un dels millors productors de ball de l'escena, el Sr. Click. El toc més ‘kitsch’ per aquests llars el posa Costellam, un netlabel certament peculiar, amb un catàleg on podem trobar-nos des del folk més marcià fins a cante jondo fet amb ordinadors.

Però com no podia ser d'altra manera, també hi ha vida més enllà de la península. David Díaz Ortega a.k.a. DDO és l'alma mater de Nulogic, un netlabel canari que aposta amb passió per la innovació i el risc. Només cal fer un cop d'ull a una de les seues referències publicades, banda sonora d'un projecte de còmic, per a adonar-se d'això.

I podríem seguir donant noms i referències durant paràgrafs i més paràgrafs, però creiem que és millor que el lector s'endinse per si mateix en l'escena. Segur que troba el que li agrada. I gratis. Llarga vida al moviment netlabel!

'Synco Soundtrack: Hasta la victoria siempre'

"La cultura es fabrica amb memòria, com fundar en eixe constructe feble i fet de boira? Recorde el que recorde, que se sembla a allò que algú em va dir i que pense que havia viscut, la memòria com la sonda malament construïda, pobra i encega penetrant la nit espessa del passat col·lectiu. La memòria d'un poble és escòria que s'adhereix als cantons dels seus objectes, estàtica i sorolls de ràdios mal sintonitzades, veus gravades i un manoll de fotografias amarrades amb un elàstic. La realitat es fabrica amb memòria. I la realitat no és mes que tres o quatre registres realitzats per mecanismes pobres i esbiaixats anotats en llenguatges àdhuc mes restringits per a la confusió de tots. Els records són sons en la forma de colors gastats, tacats, teixidures auditives que es desfan entre les mans i saben a òxid quan tanques els ulls. Tanca els ulls i escolta els records en forma de bits modulats per ments que recorden el que no van veure, guerrillers d'una net amplificada, sorolls de la memòria barrejats amb bales, olor a kerosen i somni convertit en malson. Aquestes obres electròniques són encefalogrames mutilats des de la ment del territori, esquirles de memòria fracturada, menuts relats, com fotografies en blanc i negre, quasi esvaïdes, atrapades en l'aire com lluernes aspres enmig de la penombra. Escolteu-les, hi ha llum i mort, hi ha bellesa i mantra, hi ha engranatge i oli. Hi ha carn i memòria."

Jorge Baradit (Santiago de Chile, Maig 2009)


Música i Literatura s'uneixen en el disc "Synco Soundtrack: Hasta la victoria siempre", per a configurar una història alternativa de Xile. Una en la qual la tecnologia ha canviat a una societat completa. El netlabel Pueblo Nuevo ha publicat un disc cuàdruple, de descàrrega gratuïta, que reuneix 36 músics entorn d'un tema comú: re-crear musicalment la novel·la "Synco", de l'escriptor xilè Jorge Baradit.

"Synco Soundtrack: Hasta la victoria siempre" és una banda sonora imaginària, que congrega un compendi de gran part de l'electrònica més arriscada, marginal i innovadora d'origen xilè, mes la colaboració d'artistes d'Argentina, Brasil i Dinamarca, abastant estils que van des del techno, la música industrial, l'ambient, el hip-hop, fins el sorollisme i la música electroacústica, entre altres.

Un projecte musical produït per Mika Martini i Rafael Cheuquelaf, amb la participació especial de Jorge Baradit. Masteritzat per Daniel Jeffs, va rebre l'amable aportació de nombrosos col·lectius artístics xilens: Jacobino Discos (Santiago), Epasonidos (Valparaiso), Amigos de la Contaminación Sonora (Rancagua), Eolo (Punta Arenas), Cumshot Records (Santiago), sumats als artistes de Pueblo Nuevo i a una bona ristra de projectes independents:

5ebuts (Xile), 886VG (Xile), Amaro (Xile), Baradit (Xile), Basstk (Xile), Bryan Holmes (Xile), Chiodata (Xile), Dj Fracaso (Xile), Doma Tornados (Argentina), El Banco Mundial (Xile), Equipo (Xile), Fiat600 (Xile), Fisternni (Argentina), Francisco Pinto (Xile), Gerardo Figueroa (Xile), Gozne (Xile), Guilherme Darisbo (Brasil) + Fernando Perales (Argentina), Javier Moraga (Xile), Jose Miguel Candela (Xile), La Granja de los Animales (Xile), Lars from Mars (Dinamarca), Lluvia Ácida (Xile), Macho Alfa (Xile), Mankacen (Xile), María José Ríos Araya (Xile), Matamoros (Xile), Miembros de la Voyage (Xile), Mika Martini (Xile), Namm (Xile), Oscar Santis (Xile), Pérez (Xile), Pirata (Xile), Polar (Xile), Sebastián Ortiz (Xile) i Soviet (Xile).

La inspiració d'aquest disc, la novel·la "Synco", va ser publicada per Edicions B en 2008. En ella, Baradit desenvolupa una ucronia que el Colp d'estat de 1973 ha estat detingut i desarticulat pel propi General Pinochet. I la Unitat Popular desenvolupa a plenitud el Projecte "Synco" (Cibersyn), que va ser proposat pel científic britànic Stafford Beer per a implementar el primer sistema de govern electrònic del món (fet completament verídic). La trama està protagonitzada per Martina Aguablanca, integrant d'una comitiva veneçolana que va a Xile a conèixer el miracle econòmic i social que ha significat "Synco" per a Xile. Però Martina és filla d'un general xilè autoexiliat i al voler investigar més en profunditat sobre aquest prodigi tecnològic, es veu embolicada en una fosca intriga, on desfilen versions alternatives de personatges reals com Carlos Altamirano, Fernando Flores, Ricardo Lagos, Patricio Aylwin i Miguel Serrano.

Amb aquesta presentació, la gent de Pueblo Nuevo ens convida a escoltar el disc i, per descomptat, a llegir la novel·la... afegint que: és una instància potent per a plantejar-nos des del present, una visió del futur que volem per al nostre país, encara que la realitat sempre supere a la ficció... Fins a la victòria sempre!

Tracklist:

Part 1: Ucronia - Martina Aguablanca aterriza en Santiago (descarregar).

  • 01. Gerardo Figueroa: 5.1 trailer
  • 02. Javier Moraga: Coordenadas retrofuturistas
  • 03. Brian Holmes: (El otro) Atentado en Pin8
  • 04. Guilherme Darisbo + Fernando Perales: Augusto, el que no fue
  • 05. La granja de los animales: 11s
  • 06. Pirata: Fotones en la oscuridad
  • 07. Matamoros: Cybersyn
  • 08. Mankacen: Martina
  • 09. Amaro: Welcome to Santiago
  • 10. Fiat600: T-Sync (carta de ajuste)
  • 11. Baradit: T-Syn

Part 2: Cybersyn - En las entrañas de Psynco (descarregar).

  • 12. Gerardo Figueroa: 5.2 Trailer
  • 13. Fisternni: 7 cascadas
  • 14. Mankacen: Cybersyn
  • 15. Mika Martini: Casi 1 km. justo debajo de La Moneda
  • 16. Gozne: GAP
  • 17. Sebastián Ortiz: Ops Room
  • 18. Polar: Sistema Informático Socialista
  • 19. Lars From Mars: Data feed
  • 20. María José Ríos Anaya: Situaciones
  • 21. Mankacen: T-Syn
  • 22. Equipo: Tibieza crítica

Part 3: Cyberbolivarismo - La Nueva Patria desfila / Serrano y Altamirano / La persecución de Martina (descarregar)

  • 23. Gerardo Figueroa: 5.3 Trailer
  • 24. Basstk: Synco-tech-milicia
  • 25. José Miguel Candela: Camelot
  • 26. Lluvia Ácida: Viene la UPE...
  • 27. Miembros de la Voyage: Buena persona
  • 28. Óscar Santis: Cinco Dedos
  • 29. Mankacen: Synco
  • 30. Chiodata: Piedra negra (Schwarze Steine)
  • 31. Lluvia Ácida: Unidad Popular Electrónica
  • 32. Francisco Pinto: IT_Demagogic_or_Ciberbolivarismo
  • 33. Doma Tornados: Agite

Part 4: No-América - Altamirano ataca a Synco y resetea Chile (descarregar)

  • 34. Gerardo Figueroa: 5.4. Trailer
  • 35. Pérez: Un segundo de silencio
  • 36. Namm: Megaestructura para Aguablanca
  • 37. 886VG: End of search
  • 38. 5ebuts: Allende no se vende compañero (Domingo 9 de septiembre de 1979)
  • 39. Dj Fracaso: El ardiente gran estallido
  • 40. Macho Alfa: Crisis
  • 41. El Banco Mundial: Pa_ss_words (past worlds)
  • 42. Mankacen: Synco 2
  • 43. Soviet: Miseria y triunfo
  • 44. Gerardo Figueroa: 5

dijous, 21 de maig de 2009

Guillamino...

"... és realment algú que s'ha de vigilar. Ho té tot; soul, beats, idees, veu."
Gilles Peterson.


Guillamino (Pau Guillamet al DNI) camina pel costat més humà de l'electrònica. Beats escrits a mà. Una barreja personalísima de dub, hip hop, house i minimal, amb espècies de tots els racons del món. I amb una veu plena de soul! Per tots aquests motius, Guillamino és avui un dels músics més sorprenents de l'escena de Barcelona, com es pot comprovar en el seu últim disc, "Les minves de gener".

A la calor dels seus primers discos en el segell independent Bankrobber, Guillamino va aconseguir sonar en la BBC Radio 1 de la mà de Gilles Peterson i John Peel, fet que li va permetre publicar a Japó una compilació sota el segell Third Ear, Atzavara. En 2008, Guillamino participà en la Red Bull Music Academy i va accedir al rooster de la companyia Alter Ego Management, amb seu en Detroit.
El directe de Guillamino arriba en 2009 al festival South By SouthWest en Austin (Texas). Abans ja havia actuat en els principals festivals de Barcelona (Sònar, Primavera Sound, BAM, Altaveu, popArb...) i també en països com Japó, Xile, Alemanya, França o Itàlia. L'últim disc de Guillamino, Les minves de gener (2008) va ser mesclat per Dive Dibosso (7 Notas 7 Colores) i representa un nexe entre l'electrònica i la música negra, esquitxat de sons que ens duen de viatge al voltant del món, des de Birmània fins a Nova York.
Abans de llançar Les minves de gener, Guillamino va passar dos anys treballant en projectes paral·lels que demostren la seua obertura de mires i capacitat de sorpresa. Es va atrevir amb la sardana (Música de ball), amb el hip hop de joguet (en/doll) i fins i tot amb un projecte sobre la memòria de l'exili al costat del cantautor xilè Manuel García (eXile), a més d'usar l'innovador reacTable i compondre bandes sonores per a l'artista Marcel·lí Antúnez (Metamembrana).


Guillamino 2009 from pau guillamet on Vimeo.

dimecres, 20 de maig de 2009

El Sònar, "una cosa rara oberta a tot el món"

Article publicat com a monogràfic de la secció de cultura en l'Accent 154.

Sota el nom oficial de Festival de Música Avançada i Art Multimèdia, el Sònar se celebra a Barcelona des de 1994. Quinze anys i setze edicions després és hora de preguntar-se on rau l'èxit d'aquesta iniciativa que, a hores d'ara, organitza l'empresa Advanced Music.

En una entrevista concedida l'any passat a El Periòdic de Catalunya, Enric Palau, un dels pares de la criatura junt a Ricard Robles i Sergi Caballero, va definir-lo com "una cosa rara oberta a tot el món". Tal vegada siga en aquesta senzilla definició on trobar la resposta. I és que, lluny de la filosofia d'altres grans festivals, que no és altra que la lògica del benefici, els cartells del Sònar són sinònims d'una ferma aposta per artistes revelació front a un reduïda presència de grans noms. Així, al llarg de la seua història, el festival s'ha consolidat com el trampolí definitiu d'alguns creadors i sobretot, com una plataforma per escoltar i gaudir els sons que vindran decidits a transformar i renovar l'escena de la música electrònica.

El cartell del Sònar 2009
Feu-vos lloc a l'agenda durant els dies 18, 19 i 20 de juny, perquè enguany, el festival trasllada als seus escenaris el batec de les diferents escenes emergents de tot el planeta.
Així, tindrà presència una bateria de joves talents que es perfilen com a grans referents de futur. Entre ells, destaquen Crystal Castles, Fever Ray, Micachu & The Shapes, Buraka Som Sistema o Deadmau5. També el factor femení tornarà a ser decisiu en el cartell de 2009 amb les actuacions, entre altres, d'Ebony Bones, La Roux o Mary Anne Hobbs. Si parlem de dones, però, no podem oblidar la gran Grace Jones, una autèntica diva que aterra a Barcelona amb nou disc.
Però la diversitat generacional o sexual no ha sigut l'únic criteri. Els organitzadors han trencat una llança a favor del continent africà, a través de formacions com Konono No.1, Mulatu Astatke,
Mujava o Filastine, així com de la música del gueto per excel·lència, el rap, i les seues darreres evolucions, amb noms com DSL, Young Fathers, James Pants o Beardyman. I, com no podia ser d'una altra manera, molts projectes locals també tenen cabuda. És el cas de Guillamino, Joe Crepúsculo, Miaau, Anímic o el mític Pau Riba, que actuarà junt a la banda Mil Simonis.

Sí, el Sònar sempre arrisca. Però també es colen algunes grans estrelles. Aquest any, la grossa ve representada pels germans Hartnoll, més coneguts com Orbital, tot un referent en allò que es va convenir anomenar 'intelligent techno'. Tel·lonejats pels incatalogables Animal Collective, seran els encarregats de posar la guinda a una edició eminentment electrònica en el terreny musical: des del so profund dels alemanys Shed i Marcel Dettmann fins a la frescor de Moderat, la conjunció perfecta entre Modeselektor i Apparat.

No sols de música viu el Sònar
Baixos, beats, ritmes, ball… són paraules fonamentals per entendre el festival. Però no les úniques. Mecànics, per exemple, és una proposta dirigida a tots aquells interessats en el món de la creació musical. Es tracta d'una exposició que tanca Sonarmàtica, trilogia centrada en la revisitació de la màgia, el cine i la creació sonora del segle XIX en l'era digital. O Sònarkids, un nou festival concebut per a pares, mares, xiquetes i xiquets, que se celebrarà per primera vegada el diumenge 21 i que segueix la filosofia del seu germà major.
La seua programació musical serà de primer nivell, amb gent com Laurent Garnier, o La Mala amb Griffi i M'Baka; això sí, amb shows adaptats a una jornada tan particular com aquesta, i vindrà acompanyada de múltiples activitats per als més menuts: classes de dj, de ball de hip hop, tallers d'il·lustració, construcció amb fitxes Lego… Impossible avorrirse.



Però si hi ha alguna cosa aliena al món de la música que destaque cada any per sobre de tota la resta, és la imatge. Sempre feta per sorprendre. Almenys, des de 1997, quan es produeix un vertader punt d'inflexió en les campanyes publicitàries del Sònar: els progenitors dels creadors del festival van servir de models. En el seu desè festival, rient-se de les crítiques que qualificaven algunes de les seues propostes de 'timo', van utilitzar la imatge de diversos estafadors, com el Dioni. El tuning i els acids també serviren com a emblema, mentre que en 2002 ironitzaren amb el seu abast 'mainstream', sent el famós Maradona la carta de presentació. Un any més tard van patir la censura dels mitjans. Tot i que, probablement, cap campanya haja estat tant exitosa com la de 'la Pajarraca' de l'edició passada. Enguany, ve en forma de pel·lícula protagonitzada per unes 'majorettes' vingudes del món dels somnis que, degut a les telefonades que reben des d'una cabina diabòlica, se senten desorientades en el món dels vius.
Podeu veure'l a la pàgina web del festival: http://www.sonar.es/, on, a més, trobareu tota la informació i l'emissora de ràdio, amb la que anar obrint boca de cara a la celebració d'aquests tres dies replets de música, senzillament, increïble.

dimarts, 19 de maig de 2009

Chicks on Speed: Punk 2.0

Chicks on Speed
Cutting the edge, 2009


No, el punk no ha mort. Almenys per a les Chicks on Speed. La prova està en el seu nou disc, Cutting the edge, un treball ple de cançons efervescents i poderoses, que serà publicat el proper 6 de juny. I és que, després de dos anys d’estar dedicades íntegrament a la seua gira Girl Monster Tour i a altres projectes d’art en els que estaven clavades, era hora de parir una nova criatura. I per sort, ha estat bessonada: un disc doble amb diversos mixes i el que és més important, impregnat pel seu so distintiu.

Però deixeu-me matisar. En dir punk, vull dir força, ràbia, potència… fent més referència a l’actitud que a un estil musical concret. Doncs en realitat, aquest trio de 'riot grrrls' no coneix fronteres a l’hora de combinar l’electrònica, el pop, la new wave, el punk o qualsevol cosa que se’ls passe pel cap. Al cap i a la fi, elles ho van definir millor que ningú: “la nostra música té massa colors per a que ens claven en una maleïda caixa”.

Amb una personalitat arrotlladora i uns quants discos a les esquenes, l’australiana Alex Murray-Leslie i la ianqui Melissa Logan, no tenen cap problema en que allò que es coneix com a 'electroclash' haja passat de moda a Europa. De fet, podria ser alguna cosa així com el desunflament d’una bombolla, posteriorment a la qual sols poden quedar les millors. En aquest cas, elles serien de les poques bandes que no han sigut arrossegades per la corrent. Gran notícia.



Chicks on Speed myspace.

divendres, 15 de maig de 2009

Ascens i caiguda del dj superestrella

Reportatge publicat hui en El País.

Al novembre de 1996, la revista britànica Mixmag, autoproclamada mitjà oficial dels superclubs i els dj’s superestrella que dominaven les illes Britàniques, Eivissa i els festivals europeus, va traure en portada un grapat de bitllets. La capçalera, editada llavors per Dom Phillips, volia denunciar com una escena que havia arrancat arreplegant el testimoni de l‘acid house havia acabat en mans del vil metall i la pandèmia del mal gust. “Ens queixem d'una escena que havíem ajudat a construir, però que no reconeixíem per culpa dels catxés dels dj’s, els preus de les entrades, l'apropiació de la seua essència per part de marques comercials i una massificació terrible”, recorda Phillips des de Sāo Paulo, on resideix com corresponsal de The Times.

Fa dos mesos, el periodista va publicar el lliure Superstar dj’s (Ebury Press), una crònica sobre l'ascens i caiguda del dj milionari anglès, de l'escena de les superdiscoteques i de les burrades que es van fer en plena eufòria Tony Blair. És una història paral·lela a la del britpop, però no tan documentada. “Va ser complicat fer que la gent parlara d'una època que avui sembla quasi obscena. Però era important contar la història d'aquella bona gent arruïnada per la cobdícia. Al principi vam pensar que arreplegàvem el llegat de les raves il·legals i estàvem farts de tanta guitarra. Açò era llibertat, hedonisme… Igual que el punk. El que l'escena va deixar va ser una manera de divertir-se que mai s'havia viscut en el Regne Unit, on una bona nit és pintes en el pub i baralla. Ens vam tornar mediterranis i vam aprendre una forma lúdica de veure la nit”, rememora Phillips sobre un moviment que va fer milionaris a punxadiscos com Pete Tong (170.000 lliures de l'època per bolo), Fatboy Slim (200.000) o Paul Oakenfold (1.000.000 d'euros, amb entrada pròpia en el Guinness).

En 1998, un estudi del Govern britànic descobria que més del 30% dels adolescents de les illes havia consumit drogues il·legals durant l'any anterior. Dos anys més tard, el club Cream (Liverpool), per ventura la meca de la ruta de superclubs (una sort de ruta del bakalao anglesa), només venia 30 entrades per a la seua festa de fi de mil·lenni. Es precipitava així un exili daurat de l'escena britànica a Eivissa i el col·lapse d'un moviment que suposadament havia nascut per a fer-nos lliures i va acabar disfressant-nos amb perruques de colors i escoltant versions house de clàssics dels vuitanta. “Durant aqueix període va haver la sensació que tal vegada tot l'univers de l'electrònica era d'aquella forma”, apunta Laurent Garnier, el dj francès que aquest mes edita el seu disc Tales of a kleptomanic i que és paladí d'un discurs una miqueta més profund pel que fa a l'electrònica. “Els anglesos posseïen les estrelles, els diners i la premsa. Però això havia d'acabar, era insostenible. Jo sempre m'he sentit més proper a l'aproximació continental de la cultura de club. És més artística i musical. Això sí, d'aquella època ha quedat l'electrònica com estil. Ja no és una moda”.

Digerida la batacada comercial de la patxanga anglesa, eixa que tractà de convèncer al món que tot era ball i que la cervesa es podia beure calenta, va arribar l'escarn mediàtic. Durant 2003, The Guardian, The Independent i The Times van titular: “Ha mort l'electrònica?”. Totes les tesis, més o menys, ho confirmaven. El dj havia acabat sucumbint a la seua humana naturalesa. Els mitjans i els adolescents semblaven més interessats a comprar guitarres que taules de mescles. Arrasava el chill out perquè els vells clubbers preferien la música que escoltaven al tornar de la festa que la festa. Els pantalons de lli substituïen a osets de peluix i xumets raveros. L'escena de clubs es dividia entre l'abominablement comercial (disfresses i tons per al mòbil), l’underground (sense repercussió comercial) i la superficialitat irònica de les modes (Nag Nag Nag, el gran club del electroclash a Londres, va durar quatre mesos). “Passem de tenir dj’s en els flyers de tots els clubs, avions privats i totes les drogues del món a veure com el món ja no s'interessava per nosaltres. Crec que el futur de l'escena, el mercat i el talent es troben avui en Sudamèrica. Els anglesos hem cremat aquesta moguda. Fins a Londres, els millors clubs es fan avui per a 300 persones en un pub i ho duen espanyols, brasilers o italians”. Ricardo de Azcuénaga, responsable del segell Cocoon a Llatinoamèrica, coincideix que tal vegada el futur de la festa es troba allí, on els dj’s cobren fins i tot més i són anunciats com estrelles en els carrers de Buenos Aires o Sāo Paulo. “Hi ha hagut escena des dels noranta, sobretot a Argentina. Gent com Ricardo Villalobos o Luciano, sud-americans amb sensibilitat europea, són figures. Per naturalesa i cultura, Sud Amèrica és el gran mercat, molt més que Àsia”.

John Digweed, un dels grans superstar dj’s, té una visió menys elàstica. “Res ha canviat. Anglaterra segueix sent el lloc on s'edita la millor música”. I és que l'anglès tal vegada pertany a aqueixa estirp que es nega a rendir-se a l'inexorable pas del temps i les modes. Com Fatboy Slim, dj que sempre serà recordat per ficar més d'un milió de persones en la platja de Brighton, vanar-se de esnifar cocaïna sobre una via de tren o a la nit eivissenca que va iniciar el seu romanç amb Zoe Ball, presentadora de la BBC, a qui va seduir amb la frase: “Prefereixes anar-te a dormir o quedar-te tota la nit de clubbing amb mi?”. AL matí següent, Ball va arribar a l'estudi en un deplorable estat i va propiciar una de les emissions més patètiques de la història televisiva britànica.

A l’estat espanyol, l'experiència d’Eloy Martín, director del Monegros Desert Festival, exemplifica l'evolució de l'electrònica massiva no bakaladera: “Com festival, vam viure un creixement controlat i progressiu en els noranta. Però hem patit les distorsions del mercat espanyol de 2003 fins a ara”. Les claus per a sobreviure passen per l'obertura estilísitica (en el Sónar, per exemple, han actuat bandes tan poc electròniques com Madness) i, sobretot, per la racionalitat a l'hora d'acceptar certs catxés. “Hem intentat mantenir-nos en nivells raonables i, encara que s'han pagat quantitats importants per artistes de primer nivell, mai res fora de mercat, com sí ha ocorregut en aquests últims anys a Espanya”, revela Martín.

A Eivissa —que actua de corretja de transmissió de tot el que és la festa—, les noves normatives (prohibició d’after hours, que va dur al sonat tancament d'Amnèsia en 2007, per exemple), la massificació del turisme low cost i els intents del lobby britànic per mantenir les seues prebendes han obligat a nous actors a agafar les regnes del negoci. De Azcuénaga, promotor en la illa des de fa vuit anys, admet que el perfil del visitant tal vegada s'ha tornat més agressiu, però entreveu una bona temporada. “La marxa de molts anglesos ha deixat espai per a propostes més underground i menys massives. Els holandesos del trance potser mantinguen el catxé de 50.000 euros la nit i actuen en llocs enormes, però la veritat és que es va cap a una racionalització de les grandàries. El superclub és alguna cosa ja quasi del passat”. Com ocorre amb quasi tots els super-dj’s. Van arribar, com punts capdavanters de moviments suposadament destrossadors amb el passat (del comunisme al punk), per a canviar les coses, i aquestes els van canviar a ells. No és negoci per a visionaris.

* La foto és de Misha Kominek, per a El País.

dimarts, 12 de maig de 2009

La batidora ska-pop de Madness rugeix de nou

Article publicat avui a Público.


Finals de la dècada dels setanta. El punk canviava la direcció del rock. Li deia: "Per allà no, per ací". Per ací significava urgent, sorollós, crític i bàsic. Res d'òperes elèctriques: millor bramar-li a la realitat. En aquells anys, en el mateix lloc en el qual els Sex Pistols dinamitaven els fonaments del rock, creixia un grup que apuntava a sons totalment distints, principalment el reggae i l'ska jamaicà, i que anava a convertir-se en un dels fenòmens musicals del canvi de dècada. Es deia Madness i, trenta anys després, acaba de publicar nou disc, The liberty of Norton Folgate (Naive, 2009).

Des de Londres, Mark Bedford, el baixista del grup, recorda els seus anys de glòria comercial: "No estic orgullós d'haver tingut èxit en els vuitanta, sinó que les cançons, escoltades a dia d'avui, encara funcionen i et fan vibrar. Això és el que et fa sentir-te orgullós, que encara afecten a la gent".

Té raó: cançons com One step beyond, Wings of the dove, House of fun o l'arxiconeguda Our house segueixen tenint un efecte letal per a l'oïdor. I per a altres bandes: "Sí que hem tingut molta influència sobre altres grups, principalment britànics. El nostre deixant es veu en algunes cançons de Blur. I sobretot en Kaiser Chiefs: cree que tenen una mentalitat i una forma d'entendre la música molt semblant a la de Madness", explica Bedford.

Pop netejavidres
The liberty of Norton Folgate és el primer àlbum de Madness en deu anys. Orientat cap al pop net i cristal·lí, van començar a gravar-lo en 2007, però només a principis d'enguany han assolit tancar-se en l'estudi per a finalitzar-lo. "Fa dos anys, ens vam adonar que hi havia bon material per a un nou disc i ens llancem. Ho hem gravat a poc a poc perquè ens agrada treballar a poc a poc. Estem ficats en projectes diferents i és difícil organitzar-nos", diu Bedford.

No obstant això, en aquests deu anys no han estat quiets. Segons recorda el baixista del grup, "hem estat tocant bastant, quasi tots els anys. També vam engegar el projecte The Dangermen per a tocar versions de clàssics del reggae".

Només cal veure els seus vídeos, alguns d'ells desternillants, per a adonar-se que l'humor és una de les claus en la història de la formació. "De vegades no ens prenien de debò, però l'important són les cançons que escrius. La gent et recordarà per elles. En tot cas, l'humor és alguna cosa molt saludable". Bedford troba a faltar "l'idealisme de la joventut en els anys setanta. Potser es tractava de la ressaca dels seixanta, però és una mica valuós que hem perdut".
També veu diferències en la música: "Fa poc vaig anar a veure als Fleet Foxes i em van encantar. El seu disc és genial. Em crida l'atenció una tendència que es dóna en l'actualitat, i és la d'escriure lletres més personals i íntimes. És com si la música pop s'haguera tornat més introvertida. I no ho critique, sinó tot el contrari, em sembla molt interessant". Madness oferirà un parell de concerts a Espanya al juny, amb les dates encara per confirmar.
---

Madness, Night Boat to Cairo



Madness, Baggy Trousers



Madness, One step beyond



Madness, Mi girl