dimarts, 24 de juny del 2008

Encara que Madrid i Barcelona estiguen tot l'any competint per veure qui té les millors programacions, els millors DJs i els millors garitos, un fet sembla indubtable a l'Espanya canalla del moment: la millor festa torna a estar a València i, per extensió, a tot el llevant. Clubs com Barraca i Metro Dance Club han deixat clar que, amb bons DJs, horaris de tancament generosos i un poc de techno a l'aire lliure la gent gaudeix més i amb millor rotllo, una cosa que a la meseta i a la comptal no es dóna ni volent: ambients opressius, horaris de pena, alcohol de garrafa i molt clubber posturetes és el que un sol trobar-se si va als llocs de moda. Per això, València mana, perquè tenen el mateix però millor i en condicions com déu mana.
Javier Blánquez dixit.

diumenge, 15 de juny del 2008

Neix el segell discogràfic Loudeast Records per a donar suport el ´house exquisit´

Publicat en Levante, 14/06/2008.

Loudeast Records és un segell valencià que neix de la inquietud musical del seu creador, Nacho Marco, qui després d'una sòlida trajectòria en els últims anys com a productor (ha gravat per als millors segells de música house d'Europa i Estats Units, i remesclat a estrelles de la talla de Shakira o Fangoria) i reconegut punxadiscos a nivell internacional (ha passat pels millors clubs i festivals de mig món) ha decidit donar el salt a la producció executiva.
L'enfocament del segell és donar una visió àmplia del house, i per a això ha comptat amb la col·laboració d'una important nòmina d'artistes ja consagrats com Mike Shannon, cio (a.k.a Landro Gámez), C-Rock, Duckbeats, The Timewriter, Terry Llig Brown Jnr, Garcynoise, Wagon Cookin, Dj Grobas o Dj Ino. També pretén servir com plataforma de llançament de nous artistes d'Espanya, Regne Unit, Sud-àfrica... D'aquesta manera, amb quatre discos ja en el mercat, Loudeast Records es proposa seguir donant suport el house més obert i exquisit durant els pròxims anys.
El divendres 13 de juny va tenir lloc la presentació del segell en un marc incomparable, Estrella Damm Lounge (en el Port de València) i va contar amb l'actuació d'un dj convidat molt especial, el londinenc Jimpster. Jimpster és un dels noms més importants de la música electrònica del moment. És el creador del segell Freerange, per al qual han gravat artistes (Square One, Kirk DeGiorgio, Manuel Tur, Switch, Fred EverythingÉ) i, alhora, el seu nom és sinònim de qualitat absoluta dintre de l'escena house.
Nacho Marco, l'home que punxava quan vaig conéixer la persona més especial de la meua vida.

divendres, 13 de juny del 2008

música kinky para intelectuales guarros

Sobren les paraules. Podeu descarregar-se'l ací.

dimarts, 10 de juny del 2008

Pascal Comelade + Enric Cassasses



Com de rebot, hi vaig caure, que hi havia concert al teatre principal de Palma, i a més, perquè no dir-ho, era gratuït. No cal dir que fa temps que admire i he xocat amb la música de Pascal Comelade, aquest català del nord, amb tot el seguit de peculiaritats que aquests poden tindre. Mai em cansaré de dir que les avantguardes més vives, iconoclastes, i interessants solen aparèixer en les perifèries, allunyades del terreny erm de les subvencions. Encara que com no, Barcelona ha estat el nus gordià on han esclatat totes aquestes perifèries, des de l’Ovidi, la Maria del Mar Bonet o en Lluís Llach. Així doncs, no és estrany que dues persones com en Comelade i el poeta Enric Cassasses s’acabaren trobant. De Cassassses, la veritat, només tenia nocions vagues, referències de passada i tot això, ja que, ho confesse, la poesia és el gènere literari que menys he freqüentat. Em sonava el rotllo que era un bohemi, fins ací arribe, i un poc maleït, ja que damunt, era un heterodox de la cultura catalana, sovint fossilitzada en la seua absurda solemnitat. En fi, les dues disciplines quallaven com all i oli, i cal dir que l’espectacle tenia moments de gran alçada. El marc – l’excusa - era el festival de poesia de la Mediterrània, i realment el resultat era d’una poesia epidèrmica, que sabia polsar les tecles del record, la nostàlgia i la pura matèria vital.Pascal Comelade i la seua troupe d’acompanyants, amb instruments de joguet, eren nins esclafant tambors de llautó , tocant guitarretes, amb pianos de casa de nines. La música resultant té l’encant d’una processó fantasmal de ninots de la postguerra, passat pel filtre de la modernitat. Les paraules, colpejades, però amb una fluïdesa sobrenatural, s’inserien en els compassos a la perfecció, naturalment. Em cridà molt l’atenció, particularment, una anècdota sense importància, la cara de disgust que posava en Pascal, malgrat que es notava que controlava el tema i que a més, a la vegada, hi gaudia. Amb la Bel Canto orquestra, en la qual destaca especialment el company que anava fent sonar tot tipus de disbarats sonors ( una regadora, tubs elèctrics, un pito d’una bicicleta, pipetes, palletes, campanetes, etc. - tot acabat en eta-) Uns músics que paguen molt la pena i que barregen les arrels de la nostra cultura amb l’experimentació creativa, és a dir, el camí correcte per a qualsevol forma d’art.
Aquesta ressenya és de Marc Peris, que pensa que "han d'haver altres músiques a banda del techno". A mi em sembla de categoria, Marc, i si vols escriure alguna cosa més, estaré encantada de publicar-la. Una abraçada, compi!

diumenge, 1 de juny del 2008

I res tornà a ser igual...

THE CHEMICAL BROTHERS
“Exit planet dust”
JUNIOR BOY’S OWN-VIRGIN, 1995


Comença “Exit Planet Dust” amb un sample de “Brothers Gonna Work It Out” de Blake Baxter. I de sobte, un terbolí techno-rock s’apodera de l’oient durant mitja hora, sense interrupcions. Ritmes molt grossos, capes de so molt denses, baixos implacables… Un demolidor i hiperenergètic caos. Música absolutament física, res cerebral. Si aconsegueixes resistir-te a “Leave Home” o “Song To The Siren”, davant del poder hipnòtic de “Three Little Birdies Down Beats” caus sense remei. Som a l’any 1995 i, després de New Order, l’auge i caiguda de l’escena Madchester i Primal Scream, el crossover indie-dance dóna un pas endavant. I aquesta vegada, sense tornades. Sols ritme.



Des d’aleshores hem tingut els britànics Tom Rowlands i Ed Simons fins en la sopa. The Chemical Brothers s’han convertit en un dels grups de pop -a seques- més importants de l’última dècada. Han sigut l’únic nom de l’escena techno que ha aconseguit enllaçar un gran èxit amb un altre: “Block Rockin’ Beats”, “Hey Boy Hey Girl”, “Setting Sun”, “Out Of Control”, “Star Guitar”, “Galvanize” o “Believe” són clàssics indiscutibles. Han aconseguit facturar un so propi i explotar-lo sense perdre la frescura. Han connectat amb bakales, indies i el públic de “Los 40”. I tot començà amb aquest disc exultant i genial on van establir les claus del seu so.

Flasback ràpid: Tom i Ed es van conèixer a la Universitat de Manchester. Els unien les seues ganes de punxar i el seu eclecticisme: Meat Beat Manifesto, Public Enemy, My Bloody Valentine i The Jesus & Mary Chain estaven entre els seus grups favorits. Tom muntà un estudi en la seua habitació i en 1993 van gravar “Song to the siren”, que van editar com a The Dust Brothers. A Andy Weatherall, llavors A&R de Junior Boy’s Own, li va agradar el tema, els fitxà per al seu segell, els va remesclar i els ajudà a aconseguir residències ací i allà. En 1994 van publicar l’EP “14th Century Sky”, i “Chemical Beats” (després inclós a l’àlbum) es convertí en un hit underground. Aleshores ja començava a estar clar que el seu era barrejar hip hop, techno i guitarres de la forma més bruta possible.

“Exit Planet Dust”, que van editar com a “The Chemical Brothers” després d’una amenaça de demanda dels productors dels Beastie Boys, va ser la confirmació de les sospites. En la portada exploten l’estètica hippy. I la primera composició, l’himne “Leave Home”, estableix les bases de la futura comunió rock-techno de forma contundent. La primera meitat de l’àlbum està plena de beats de formigó, hip hop, funk, pujadons de vertigen… Sis temes en format de sessió que et permeten muntar una mini-rave en l’habitació de ta casa. Seguint la lògica del pujadó-baixó de l’èxtasi, l’àlbum posa el fre a l’altura de “Chico’s Groove” i reserva les seues dues gemmes pop per al final: “Life Is Sweet”, ballable i irresistible, amb la veu de Tim Burgess de The Charlatans; i “Alive Alone”, ensomiadora i màgica, amb Beth Orton anunciant el que faria Moby a “Play” (99) i “18” (2002).

L’ombra de “Exit Planet Dust” acabà sent més llarga del que els propis The Chemical Brothers podien imaginar. Fatboy Slim i Freestylers no existirien sense aquest disc; és probable que Lionrock tampoc. New Order i Bobby Gillespie acabarien col·laborant amb ells, encara que ja havien demostrat que es podia combinar el rock i l’electrònica… d’una altra manera. Les barreres autoimposades pels amants d’un i d’altre gènere van caure per a sempre. Des d’aleshores, res ha tornat a ser igual… afortunadament.



(Ressenya d’Óscar del Pozo, publicada a Dancedelux 2005, pàg. 26)