Entrevista a David Sáenz, autor de "La Ruta"

A continuació us oferisc, en valencià, la última entrevista que he publicat a la pàgina web Dj San Román.

“La Ruta. Una historia a ritmo de música bacalao” és l'òpera primera d'un jove bilbaí, col·laborador de DJ San Román, anomenat David Sáenz Palma. Apassionat de la música electrònica i de la cultura clubbing des de fa molt, molt de temps, va començar a interessar-se pel fenomen destroy valencià gairebé per casualitat. La seua curiositat creixent entorn a l'anomenada “Ruta del Bacalao” li va dur a recopilar una ingent informació que ha utilitzat per a l'elaboració d'aquest llibre, en el qual, a través de les peripècies d'un grup d'amics cada cap de setmana, intenta aprehendre la totalitat d'un fenomen sociocultural pioner, únic i irrepetible. Un relat amè, confeccionat des del respecte i la voluntat de saber què va ser realment allò que, a mitjan els anys 90, els mitjans de comunicació van començar a mostrar a la societat com una autèntica barbàrie i com a exemple de la decadència de la joventut. Com s'ha vist amb els dos sortejos de La “Ruta. Una historia a ritmo de música bacalao” que han tingut lloc en aquesta pàgina web, l'interès per aquest fenomen no ha fet més que créixer en aquests últims temps, i la veritat és que aquest llibre és, sens dubte, una bona manera d'aproximar-se a ell. Al llarg d'aquesta entrevista, descobrireu el fàcil que és fer-se amb un exemplar. Anem allà!

Dj San Román: Quin és el motiu que et va dur a escriure “La Ruta”?
David Sáenz: Donar la possibilitat de conèixer, lluny de prejudicis i sensacionalismes, que va succeir durant aquells bojos anys a València. La gent ha escoltat parlar de La Ruta del Bacalao, està en la nostra memòria col·lectiva però, sap algú en què va consistir realment?

Dj San Román: Conta'ns com ha estat el procés creatiu.

David Sáenz: Ha estat llarg. La música electrònica de ball és una de les meues passions i intente estudiar-la tot el que puc. Un dia vaig començar a investigar sobre La Ruta del Bacalao i em vaig adonar que allò era molt més complex del que jo mateix creia al principi: estava davant un veritable moviment soci-cultural; vaig aprofundir en el tema i vaig entendre que aquella història devia ser contada. A l'hora de publicar-lo la cosa tampoc va resultar fàcil, així que em vaig decidir per una autoedició i dur fins a les últimes conseqüències el lema punk del “fes-ho tu mateix”. Així que vaig invertir una quantitat de diners i vaig seguir els passos per a registrar l'obra.

Dj San Román: Cap editorial es va mostrar interessada?

David Sáenz: Alguna es va interessar, però no em van oferir garanties a l'hora de preservar la llibertat de l'obra. A més creia que aquest any (a punt de complir-se el vint-i-cinc aniversari de Spook) era el moment ideal per a fer-ho i les editorials no m'asseguraven que veiés la llum en el 2008 . A tot l'esmentat es va unir la idea de dur fins a les últimes conseqüències el “fes-ho tu mateix” que abans t'esmentava. La Ruta Destroy va ser molt punk, molt underground i aquest llibre no només intenta parlar d'aquesta filosofia sinó que va més enllà, la seua vocació és ser part d'ella, com un tema dels Megabeat o un flyer de “Barraca”. No és només un llibre que parla de La Ruta, és un llibre ruter, que segueix la seua idiosincràsia i s'integra en ella com un element més.

Dj San Román: El punt de partida d'aquesta obra és considerar l'anomenada Ruta del Bacalao com un moviment soci-cultural injustament injuriat des de meitat de la dècada dels 90. Creus que existeix actualment un augment de l'interès respecte a aquest fenomen?

David Sáenz: Totalment. Estem immersos en una ona revisionista, encara de caràcter underground, que intenta dignificar La Ruta. En l'últim any han aparegut diversos documentals, reportatges, discos, homenatges… Molts hem començat a reivindicar amb força La Ruta del Bacalao com a moviment indispensable per a conèixer la posmodernitat europea.

Dj San Román: Hi ha diverses maneres d'aproximar-se a un fenomen històric. Tu has optat per narrar una història de ficció amb alguns passatges assatgístics, a què es deu aquesta elecció?

David Sáenz: La meua idea original era escriure un assaig pur i dur, un llibre amb moltes més dades i pàgines. La seua lectura hagués resultat ser pesada per a molts, així que vaig decidir disfressar-la de novel·la. D'aquesta manera humanitze la història i la faig més propera al lector.

Dj San Román: Existeixen elements bibliogràfics en les peripècies que relates o és pura creació literària?

David Sáenz: Els personatges són ficticis, però sempre intentant fer-los realistes i creïbles. Les discoteques, dates, llocs, esdeveniments… tota la resta és part de la realitat. Per a això no vaig poder acudir a bibliografia perquè no existeix, excepte el llibre de Joan Oleaque. Al principi vaig pensar en llegir-lo però descartí ràpidament la idea per a no “contaminar-me” i intentar crear una versió el més original possible. Ara estic buscant “En Èxtasi”. Sense llibres, les meues fonts han estat Youtube, revistes, pàgines web, periòdics i les opinions abocades en múltiples fòrums.

Dj San Román: Quina paraula triaries per a definir el fenomen ruter?

David Sáenz: Únic.

Dj San Román: Sens dubte “La Ruta” part, en tot moment, d'un ànim de rigurositat. No obstant això, tot just trobem aspectes crítics amb ella, no creus que existeix el perill que la idealitzem?

David Sáenz: Sí, però crec que aquest perill cal assumir-lo. Al fenomen destroy se l'ha vapulejat en excés i és el moment de fer-li un reconeixement. És un fenomen que va tenir el seu costat negatiu, mostrat fins a la sacietat i que no devem oblidar, i la seua part positiva, potser la més oblidada i la que, quinze anys després, cal reivindicar.

Dj San Román: Per a tu el sorgiment de la ruta està directament relacionat amb un context social, polític i econòmic determinats. Potser el més important dels factors és que els 80 van ser uns anys durs (reconversió industrial, hiperinflació, etc.). T'aventuraries a afirmar que aquest factor sempre està present?

David Sáenz: No. Per a mi el factor soci-polític fonamental va ser la fi de la dictadura. La gent més inquieta i inconformista va assumir ràpidament una nova llibertat per a, en una espècie d'explosió creativa, mostrar i portar a terme el que se li havia prohibit durant quaranta anys. Crec que aquest pensament lliure i de ruptura amb l'anterior va empènyer tot aquell moviment. Avui, per desgràcia, hem perdut en el camí moltes llibertats i gran part d'aquest ànim rebel.

Dj San Román: Creus que en els pròxims anys podríem començar a experimentar un veritable renaixement de la música electrònica, coincidint amb el context de crisi?

David Sáenz: Pot ser. La música disco, el house, l'acid, l'EBM… la música electrònica en el seu conjunt ha estat al llarg de la seua història una bufetada divertida i irreverent dels més desfavorits als sectors més conservadors de la societat. Potser en aquests temps de crisis torne a sorgir l'espurna.

Dj San Román: Com poden els lectors d'aquesta entrevista fer-se amb un exemplar de La Ruta?

David Sáenz: Teclejant http://www.larutadelbacalao.blogspot.com/. Allí tindran tota la informació.

Moltes gràcies i molta sort amb aquesta primera edició.

Outra-G: Somni EP (2008, Flumo)

El netlabel Flumo es defineix com un segell independent a la recerca de nous talents en el món de la investigació sonora. I encara que no deixen de costat la pista de ball i entre les seues referències puguem trobar sons techno o electro, el ben cert és que l'experimentació i la recerca de nous camins se'ls dóna de meravella, sobretot mitjançant el subsegell Fluidos, dedicat íntegrament a la música electrònica més conceptual.

L'últim lliurament d'aquesta col·lecció, que corre a càrrec d'un jove barceloní el pseudònim del qual és Outra-G, encaixa a la perfecció en els paràmetres sònics de Fluidos, allunyats dels ritmes més pisters, més apropiats per a afeccionats a altre tipus d'espais i sonoritats, potser més inconformistes.

El maxi l'obri amb dolçor “Shadow’s end”, una delícia que, com si d'un xocolatet es tractés, degustem amb tots els nostres sentits i acaba provocant-nos un riu de sensacions molt agradables i plaenteres. Un moment màgic, en aquests dies en els quals vivim envoltats de velocitat i estrès, que es perllonga amb “Venus”, una cançó que fa honor a la deessa de la mitologia romana clàssica, però no solament pel seu títol, sinó per la bellesa i el lirisme que conté. Alguns englobarien ambdós temes amb l'etiqueta d'indietrónica i potser siga la més adequada, encara que és clar, sempre és millor quedar-se amb el contingut que amb el continent.
“Final Breath” coqueteja amb l'electro primigeni i “Somni” és l'encarregada de posar el fermall d'or a aquesta meravella, ideal per a llançar-nos als braços de Morfeu amb els primers clars de l'alba.

Un avís per als responsables de Flumo: cuideu bé d'aquest xicon, o acabarà fitxant per Morr.

Tracklist: Outra-G; Somni EP (Fld014)
1. Shadow’s end
2. Venus
3. Final Breath
4. Somni

Descarrega't el disc ací (Creative Commons).

Cultura de club?

Som europeus. Som tan, tan, tan infinitament europeus, que per l'entrada d'una discoteca i per les consumicions que realitzem en ella, paguem preus europeus. Això sí, com l'enunciat del típic acudit “això és un anglès, un francès i un espanyol”, resulta que els dos primers europeus (l'anglès i el francès) cobren sous europeus, mentre que el tercer europeu (l'espanyol) cobra un sou d'europeu, sí, però més aviat del sud o de l'est.

Aquests acudits mai m'han fet ni punyetera gràcia i aquest, en concret, molt menys. Supose que a vosaltres també us passarà. Però els acudits, com els refranys, sempre fan referència a aspectes de la realitat social.

Parlàvem sobre les discoteques i sobre els sous perquè, amics, l'avarícia trenca el sac (un refrany que, com podreu observar, també fa referència a un aspecte de la realitat social). Imaginem, per un instant, que jo, currela, cobre … euros per una jornada setmanal de 40 (o no se sap quantes més) hores. En els punts successius podeu posar la quantitat que vosaltres mateixos rebeu. Encara que per a arribar a una mitjana aproximativa, n'hi ha prou amb tenir en compte que per a molts treballadors arribar a mileurista seria un avanç: a Espanya el 36,4% dels treballadors cobren menys de 1.000 euros nets al mes i el percentatge supera el 60% entre els menors de 24 anys. El cas és que jo, currela (i segurament submileurista), estic asquejada que et cagues de dilluns a divendres. Així que per al dissabte planege una escapada al “X Club”, el millor de la meua ciutat, aquell per la cabina del qual han passejat les seues maletes els més grans noms de l'electrònica. Deixant a un costat el fet que el X “Club” té exactament la mateixa programació que "l'A Club” de Torí, el “B Club” de Berlín, el "C Club” d'Hamburg, el "D Club” de París, "l'E Club” de Londres, etc., etc.; arribant a una homogeneïtzació cultural gairebé total i a una repetició sense límit de llarg a llarg del continent (qüestió que donaria per a un altre o altres posts), el fet és que allà vaig.
És dissabte i tinc ganes de festa. Papege alguna cosa barata, potser una mica de tapeo o unes pizzes prefabricades del super (… euros) i m'enfile cap al “X Club” (… euros si has de posar gasolina). Compre l'entrada (… euros), em prenc dos cubates (… euros) i un parell de birres (… euros). A tot això cal sumar-li alguns extres (… euros). El total és, en definitiva, d'euros … pel que jo, currela, que guanye … euros al mes per vendre la meua ànima al dimoni, ejem, dic, la meua força de treball al meu senyor cap, he de treballar … hores per a desfogar-me una estona. Que bé. Oblide a un empresari xuclasangs per a caure en les arpes d'un altre. O és que per ventura els empresaris de la nit no estan obtenint uns beneficis insultantes? Quant li costa a l'amo del “X Club” la producció d'un cubata? Voleu saber-ho? Si? Doncs és molt fàcil: la suma del preu de les matèries i del preu del treball del cambrer o de la cambrera. Feu els comptes.

Clar, que mentre estem (alguns més que uns altres, òbviament) en època de vaques grosses no passa res però, i ara? Què passarà a partir d'ara, amb tot el que se'ns ve damunt? No costa molt deduir-lo: molts deixaran d'anar, uns altres aniran menys, alguns aniran però no consumiran en la barra (o reduiran el seu consum), etc. Davant aquest panorama, cap la possibilitat que l'amo del “X Club” es plantege seriosament una reducció en el seu marge de beneficis. Ja sabem que el gran gruix de la classe empresarial no destaca precisament per aquests assenyats pensaments, i normalment es mouen per l'ànsia de guanyar com més diners millors (encara que això implique acabar amb la gallina dels ous d'or). Però suposem per un moment que l'amo del “X Club” ho fa. Reduïx els preus. Ull! No val una reducció de preus a costa dels treballadors (això seria fer paranys). Tal acció no seria gens menyspreable i per descomptat, gens utòpica, tenint en compte que el seu percentatge de beneficis havia estat, fins al moment, descaradament alt.
Per descomptat que tal acció passaria, per no pagar els catxés tan exagerats que es paguen avui dia als deejays convidats que van de super estrelles. Perquè anem a veure, una cosa és que tinguen el protagonisme que mereixen, com dinamitzadors de la festa i tal, però tampoc cal aprofitar-se tant de la situació. És a dir, que no cal ser tan 'pájaro'. “Ah… Què no acceptes la meua oferta? Doncs aire fresc”. Ja m'encarregaré jo de promocionar a gent que ho fa genial, que té ganes i que, damunt, ve de l'escena local de la ciutat. Això és, com en el futbol, apostar per la pedrera o per contra, fitxar internacionals. I sincerament, al cap i a la fi, el que fa falta són bones idees, ganes d'innovar, etc., no algú que ve, cobra un pastó i li importa tres cogombres estar davant un públic venecià, asturià o serbi.

En fi, no sé si aquest article creurà polèmica o no. L'única cosa que he pretès amb aquestes línies és posar un poc de sentit comú entre tant de destarifo. Així almenys ho veig jo… I vosaltres, què en penseu?

Club Feet

Un trio provinent de Melbourne. Un àlbum titulat "Gold on gold". Electrònica, pop & un gran sentit de l'humor. I la cançó "Teenage Suicide" com a single. Aquesta és la carta de presentació de Club Feet.

Narita, nou club a Castelló

Si per casualitat feu l'exercici de posar el tag “castelló” en el cercador que teniu a la vostra dreta (en cas que estigueu a DJ San Román, portal on vaig publicar l'article originàriament), podreu comprovar que apenes hi ha entrades relacionades amb el terme i, les que apareixen, ho fan perquè en un moment del text es va fer una petita referència a aquesta ciutat valenciana. I això és perquè, en el mapa de la música electrònica, Castelló tenia poca entitat. Però això canviarà a partir d'ara. O, millor dit, a partir del cap de setmana que ve, els dies 12 i 13 de desembre, perquè en aquesta data s'inaugura un club que promet.

El nom triat per a la criatura és “Narita Club“, sí, com l'aeroport de Japó. Segurament el fet de tenir un nom inspirat en el ultramodern petit país d'Orient, té a veure amb l'actitud avantguardista i d'alta volada que aquest club mantindrà cada cap de setmana en la ciutat de Castelló a partir de la seua inauguració.

Els divendres, Narita contarà amb la residència de Ronro. El d'Amposta ja va ser resident d'Hangar (Vinaròs) durant cinc anys, on va desenvolupar el so que tant li identifica en l'actualitat i des de 2007, ho és d'un dels prestigiosos clubs del panorama electrònic europeu, Barraca. Al costat d'ell, hi haurà convidats de Barraca com Danny Fiddo o Alberto Sola, membres de l'agència Barraca Music com Daniel Stefanik, Mathias Kaden o Andrew Grant i convidats internacionals de primer nivell.

Els dissabtes, Narita es convertirà en club de house electrònic amb el castellonenc Javi Cop com resident. Al costat d'ell, estaran Javi Presi i Rafa Siles, també des de Barraca, així com artistes de l'escena local castellonenca i convidats internacionals.

12.12.08 Inauguració Narita Club
Ronro + Danny Fiddo

13.12.08 Inauguració Narita Club
Javi Cop + Rafa Siles

Preu: Divendres i dissabtes, excepte dies específics:
Amb flyer: fins a les 2:30, 5€
Després, 7 €
Sense flyer: 10 €

Horari: 00:30 – 07:30.

Narita Club Residents: Ronro (divendres) + Javi Cop (dissabtes) + Javi Presi (dissabtes)

Venda d'entrades i més informació | www.naritaclub.com

Cinc anys després, Laurent Garnier torna a València

Article publicat al número 143 de l'Accent.

Laurent Garnier és tota una eminència en el món de la música electrònica. El seu nom s´associa sobretot a la dècada dels 90, quan arribà al zenit de la seua carrera i deixà la seua empremta a la música de ball per sempre.
Nascut l´1 de febrer de 1966 a Boulogne-Billancourt, amb només deu anys ja tenia muntada una discoteca a la seua habitació. Una bola d´espills en el sostre, els mobles arrimats contra les parets per tenir una pista de ball i un tocadiscs. Els seus pares eren firaires i sempre tenien els discos de moda per animar les atraccions. Amb aquest currículum, no és estrany que el xiquet isquera disc-jockey i productor. Un dels millors del món, a més.
Durant la dècada dels 70, va descobrir els clubs de París (ciutat on vivia amb la seua família) en companyia del seu germà. Es va quedar prendat de la música disco, però també del reggae, el funk o el punk. L´any 1984, famós pel títol de la novel·la de George Orwell, el nostre protagonista començà a treballar de cambrer per a l´ambaixada francesa de Londres. Un any i mig després ja s´havia mudat a Manchester i s´havia endinsat a l´escena house britànica. L´any 1987 Garnier va descobrir l´Haçienda (un club mític i essencial en la història de la música contemporània, la llegenda del qual va ser immortalitzada en la pel·lícula 24 hours party people del director Michael Winterbottom) i va conèixer el seu DJ resident, Mike Pickering. En plena efervescència de l´acid house, el nostre home aconseguí accedir a la cabina de l´Haçienda amb el nom artístic de DJ Pedro per punxar música amb el seu estil, tant que inspiraria els mateixos The Stone Roses i Happy Mondays per incloure ritmes electrònics al seu rock.
Però la pàtria el va treure de la "mala vida": Garnier tornà a França l´any 1988 a complir amb les seues obligacions militars. Tanmateix, el gen de l´electrònica ja estava dins del seu cos i, després d´una xicoteta estança a Nova York, on va conèixer Frankie Knuckles (un dels ideòlegs del house de la costa est), començà a organitzar festes al Rex Club parisenc i a punxar en locals i raves repartides per tot el territori gal.

És en aquells anys quan Laurent Garnier començà a forjar el seu alter ego com a músic. Dues rodanxes de la seua personalitat que s´han de degustar per separat. El motiu: quan acaricia els Technics la seua única missió és que el públic s´ho passe bé; quan és a l´estudi per a composar la seua pròpia música, s´endinsa en un autèntic procés creatiu que no té res a veure amb el que la gent espera d´ell a la pista de ball.
L´EP French Connection (1991), publicat a través de la divisió dance del segell de la multinacional FNAC, suposa el seu punt de partida com a productor. Després vindran Stronger by Design (1992) i A Bout de Souffle (1993), entre altres, que serviran com un vertader trampolí per exportar l´escena electrònica francesa a altres latituds i, alhora, per a que el propi Laurent Garnier forme en 1994 el seu propi segell, F Communications, junt al seu soci i amic Eric Morand.
Amb F Communications, Garnier signarà, a més de maxis, recopilatori i algun àlbum en directe, els LP Shot in The Dark (1994), 30 (1997), Unreasonable Behaviour (2000) i The Cloud Making Machine (2005), algunes cançons dels quals poden qualificar-se d´autèntics clàssics, com és el cas de "The Man with the Red Face", una autèntica joia per als amants de la música en majúscules, inclosa a Unreasonable Behaviour.
Però no sols això. F Communications es va convertir en un dels segells més importants d´Europa en fitxar gent com St. Germain, Llorca, Mr. Oizo, Frédéric Galliano o Jori Hulkonnen, responsables de treballs amb una qualitat excel·lent i, en alguns casos, autèntics èxits comercials.

I tot açò venia perquè el capo de l´F i estrella de l´electrònica mundial honrarà a les valencianes i valencians amb la seua visita, el proper set de desembre, a una festa molt especial: el 43è aniversari de la sala Barraca. Des d´ací volem felicitar el mític club de Sueca per la seua trajectòria i agrair-los el fet de poder gaudir del gran Laurent Garnier, en la seua faceta de DJ, a les nostres terres.

Aurora Mora TORRENT

+ info: http://www.myspace.com/laurentgarnier

Entrevista a Raúl Remujo a.k.a. Active Sense

Us deixe la entrevista que vaig fer per a Dj San Román la setmana passada al torrentí Active Sense. Espere que la gaudiu.

“Aquell que realment sent la música, demana gaudir-la el més lliurement possible, sentir-la de manera que no hi haja res que coaccione aquesta llibertat”.

Raúl Remujo duu molts anys sentint passió pel que fa. I això es nota quan parla i ens explica quin ha estat el seu recorregut musical. Productor valencià amb gran bagatge a les seues esquenes, ha estat reconegut internacionalment i ha arribat més d'una vegada als primers llocs de les llistes de la música de ball. Tot un honor per a Dj San Román poder entrevistar a aquest crack d'expressió riallera i maneres agradables.

Dj San Román: Vas començar la teva carrera musical de manera precoç, gràcies a la col·lecció de discos de vinil del teu cosí. Recordes algun exemplar d'aquella col·lecció que causés en tu un gran impacte? Quin?
Active Sense: Hi havia un segell, anomenat ZYX, amb el qual em sentia molt identificat. Per a mi la música electrònica era una avantguarda, tant musical com cultural, així que allò que podia conviure tant amb la idea de futurisme com amb la de tecnologia, casaven amb el que m'entusiasmava: el concepte de música electrònica com a visió de futur. Ho era i ho segueix sent per a mi a dia d'avui. D'Espanya tenia especial interès per un grup madrileny anomenat Flash Zero.

Dj San Román: Amb quina tecnologia vas començar a produir?
Active Sense: El començament va ser, com a poc, original en ambdós sentits, tant com dj com productor. Vaig començar a fer les meues primeres mescles amb una doble platina en la qual ambdues podien sonar alhora i pressionant parcialment el pause podia “empènyer” suaument un dels temes, per a això demanava al meu cosí que em gravés cançons a la mateixa velocitat en cintes duplicades per a provar combinacions. Practicava sobretot amb una versió del maxi del World in my eyes version dub de Depeche Mode, encara m'en recorde i tot de la mescla. A nivell de producció tot va sorgir quan em van regalar el meu primer pc, va ser abans de començar el batxillerat. Hi havia un programa anomenat “Sound Tracker”, que permetia seqüenciar a 4 pistes amb samples gravats, si bé era necessari una targeta de so, cosa que la majoria ni teníem ni ens podíem permetre. La meua primera maqueta va sorgir d'obrir el pc, tallar el cable que enviava el so a l'speaker per als avisos de windows, i empalmar-lo amb un bafle hi-fi, d'aquesta manera podia escoltar els sons del “4 pistes” en l'altaveu, fins que vaig poder permetre'm comprar una Soundblaster Pro.

Dj San Román: Encara escoltes els teus primers enregistraments? Què sents quan ho fas?
Active Sense: Ho faig. Hi ha un 50% de vergonya i enrogiment quan escolte allò que imitava, ja que la meua visió de l'electrònica era molt reduïda, i d'altra banda, admiració per la quantitat d'esforç que li dedicava, molt més que el que li dedique a dia d'avui. Eren idees molt simples a causa de la meua falta de coneixement, però hi havia molta passió en elles.

Dj San Román: Quan estaves en l'institut, vas publicar un número u. Com va ser aquesta experiència? Què va suposar aquell tema en la teua carrera com a productor?
Active Sense: Saber i escoltar que alguna cosa que tu has creat fa ballar i agrada al públic és quelcom que difícilment pot explicar-se. Va més enllà de l'orgull, no sé, és un sentiment molt íntim l'arribar a un club, fins i tot anònimament, que el dj punxe un tema teu i que la gent es torne boja és quelcom que no es pot, ni tampoc es deu, pagar amb diners. En aquell moment em vaig adonar que allò que em feia més feliç era crear música perquè la gent ballés. És una llàstima que en aquest país siga molt difícil viure d'això, estem en un moment de la història en la qual hi ha una major situació de benestar, i no obstant això els artistes ho tenim pitjor que mai. Si una persona és bona creant art, o música, o qualsevol altra cosa, mereix poder dedicar-se a això tota la vida, però per desgràcia, a dia d'avui és gairebé impossible per a la majoria.

Dj San Román: Quan i on vas començar la teua faceta com disc-jockey?
Active Sense:14 anys, uns recreatius en el carrer on vivia. Hi havia molts djs que anaven a posar música i a mi no em donaven l'oportunitat perquè era massa jove. Un dia, al costat de la cabina i parlant amb l'amo, vaig escoltar el xiuxiueig d'una agulla d'un dels plats i li vaig dir a l'amo que el disc anava retardat pel que fa al que sonava en els altaveus, que si ho empenyia aniria bé, i així va anar. Per a sorpresa de l'amo, vaig encertar. Em va deixar una vesprada a primera hora i ja mai més em vaig anar, tenia molt bona oïda per a punxar.

Dj San Román: Com et sents més còmode, com a productor o com a DJ?
Active Sense: Em considere més productor que intèrpret, encara que com a dj crec que m'ha faltat arribar a ser més profeta en pròpia terra que en la d'uns altres. Gaudisc en ambdues, a nivells distints, si bé patisc també més en escena com a productor.

Dj San Román: Com definiries el teu estil musical? Quins han estat les teues grans influències?
Active Sense: Electrònica de ball, no m'agrada l'excessiva classificació. Crec que el veritable músic no crea pensant només en un estil determinat, gairebé ni crec en els estils, perquè molts d'ells neixen, no de la cultura, sinó de les eines que s'usen per a crear-lo. No obstant això, en petit comitè i entre amics, a part de ritmes a 125-130 bpm que van des del house al breakbeat, tinc passió per estils com el techno, el psytrance o el trance, a major velocitat.

Dj San Román: Quan vas viatjar a Londres per primera vegada? De quina manera va influir en tu i en la teua música aquest lloc?
Active Sense: Crec que va ser en 2003. El meu amic Julián tenia un amic que era dj i promotor d'una festa allí i em va proposar que férem el set a miges. Així ho vam fer i em vaig quedar prendat de la ciutat. Tant que un any després em vaig mudar amb el promotor, Nacho, i l'experiència va ser immillorable, possiblement el millor que m'ha passat en la meua vida. Musicalment em va ajudar a creure en mi mateix. Ser diferent no era dolent, al revés, allí hi havia molta gent disposada a escoltar-te i que no creia en prejudicis, així que podies realment treballar el teu estil.

Dj San Román: Si hagueres de triar entre València i Londres, amb quin et quedaries?
Active Sense: Musicalment? Londres, sens dubte. Intel·lectualment segurament també Londres, però després de passar 3 anys allí vaig conèixer a la meua parella, que viu aquí a València i era qüestió de tornar o ella mudar-se, i tocava tornar a sentir el sabor d'un bon menjar i un còmode llit. Londres és estimulant en el plànol intel·lectual, però dura quant a benestar es refereix. L'amor mou muntanyes… igual que una bona paella!

Dj San Román: Durant els últims anys has viatjat bastant, hi ha algun lloc on et trobes com a casa?
Active Sense: Londres ha estat on més he pogut empatizar amb el públic. Però on més he sofert i on al final m'he sentit més orgullós ha estat aquí, a València. La meua primera sessió en Barraca va ser en 2004, i si bé vaig sofrir com mai, la sensació va ser indescriptible. Igual ha estat en les altres sessions o directes que he pogut fer allí. Per a mi punxar en Barraca era un premi a molta dedicació i sempre ho he sentit com a tal, no era qüestió de màrqueting o contactes, Barraca significava qualitat i saber que arribes a alguna cosa així perquè algú aprecia el teu treball o la teua trajectòria, no és quelcom que tinga a veure amb diners. També he gaudit molt a Ciutat del Cap, treballant amb un públic distint o a Hamburg, on l'experiència va ser molt bona també.

Dj San Román: On t'agradaria punxar i amb qui?
Active Sense: La veritat? Supose que el lloc seria la pista 1 de Fabric London, pel seu so increïble i pel handicap per mèrit professional que arribar a la mateixa suposa. En els anys que duu en funcionament els line ups els determinen aquells que realment marquen línies musicals i defineixen el seu estil de forma única, diversa, i inequívoca. El qui, tanca més una resposta de “fan de”. Admire i estime la carrera de molts djs i productors, m'agradaria compartir-la amb molts, però em faria feliç fer-lo amb algú proper a mi amb el qual haja compartit algun moment en la meua vida, no sé, si arribes a la meta, millor encara que siga al costat d'algú especial, no?

Dj San Román: A l'hora d'actuar en un club, què prefereixes: punxar discos o fer live sets?
Active Sense: De l'intèrpret al músic. No és una qüestió de preferència, sinó més de satisfacció. Possiblement tocar en directe sempre està en un plànol molt més personal que punxar temes d'uns altres, jo em sent més realitzat fent un live, sobretot perquè el treball que hi ha darrere d'ells és completament distint. Un live per a mi és l'equivalent a un concert, tocar temes fets de principi a fi per un mateix i interpretats de la mateixa manera. Per al públic pot ser que no siga tan variat però per a qui és capaç de fer ballar una hora amb la seua música a un públic la sensació és indescriptible. És molt dificil fer ballar a la gent només amb temes creats per un mateix. M'encanta punxar, però si aconseguisc que la gent balle els meus temes tocats en directe em sent un veritable artista.

Dj San Román: Després del teu èxit internacional “Squeeks & Kaoss” amb el segell Immigrant, sembla que t'has pres un respir en això de la producció. Per a quan un nou treball d'Active Sense?
Active Sense: El respir ve relacionat amb el meu futur professional. El fet que un sàpiga que el que li apassiona és la música electrònica no significa, molt al meu pesar, que puga dependre econòmicament del negoci. No pense tan sols en mi, sinó també en la meua família i en la meua estabilitat, i sóc conscient que a dia d'avui comporta un alt risc dedicar-se exclusivament a aquest negoci. Vaig tenir la sort de trobar un treball que m'agrada amb el qual poder pagar les factures, així que, durant el temps que m'he adaptat a aquest treball, aquest ha estat la meua prioritat, per damunt fins i tot de la música. No obstant això, es publica a final de mes el primer treball d'Alberto Sola, pel segell Mona Records, Perfumes EP.

Dj San Román: Tens projectes a llarg termini? Conta'ns.
Active Sense: M'he pres un any de descans, no obstant això, la idea sens dubte és seguir creant música, fins i tot abstraient-la del plànol econòmic per a fer-la més vívida, més personal i lliure. Aquell que realment sent la música, demana gaudir-la el més lliurement possible, sentir-la de manera que no hi haja res que coaccione aquesta llibertat, així que si el binomi passió-negoci pot sempre caure del costat passió, millor que millor.

Dj San Román: Quin és la teua percepció de l'escena electrònica actual a València? Creus que la ciutat viu un bon moment?
Active Sense: La meua opinió personal no és molt bona en el plànol professional, hi ha persones que estan treballant molt dur, i que es deixen la pell en això, però un artista necessita una sèrie d'escenaris on desenvolupar les seues idees, i aquí realment no els hi ha tant. València té molts i molt bons artistes, però al final queda en mà de l'empresari el que aquesta capacitat de l'artista siga possible o no.

Dj San Román: Alguna altra passió a part de la música?
Active Sense: La fotografia, estic en això.

Dj San Román: Una salutació per als lectors de DJ San Román.
Active Sense: Gràcies a aquells que us inquieta i estimula la música electrònica, molts vivim solament per a calmar la vostra inquietud. Moltes gràcies i gràcies pel vostre temps.

+ info: www.myspace.com/actvsense