dimecres, 28 de maig de 2008

La hiperactivitat d'Ellen Allien

Aquests últims anys hem assistit al naixement d’un star system en l’univers de la música electrònica. Una sèrie de dj’s, i en menor mesura, de productors, són venerats pel gran públic allà on van. Però en aquesta jet-set electrònica, com en tots els camps públics de l’existència i de la creació, hi ha una preponderància d’homes. Les dones del mundillo han hagut d’obrir-se pas amb punys i ungles, demostrant que si han arribat a tenir la consideració de quasi-divinitats és perquè ho valen.
Un clar exemple és el de la berlinesa Ellen Allien, tot un terratrèmol creatiu, doncs no és sols una gran DJ, una productora inesgotable, una dona de negocis amb grans perspectives o una dissenyadora cool, sinó una barreja de tot això. És, en definitiva, una artista polifacètica i incombustible que, si haguerem de qualificar, superaria el notable amb creus en totes les seues manifestacions artístiques.

Els inicis
Els inicis d’Ellen Allien (nascuda amb el nom d’Ellen Fraatz) es remunten a l’any 1989, quan es trasllada a Londres per un any i viu la febra de l’acid house al seu club favorit de la capital anglesa, el Wag Club. En tornar a Berlin, aconsegueix diverses residències (entre elles la del mític club Tresor, l’any 1992) i condueix el seu propi programa de ràdio (“Braincandy”) a l’estació berlinesa Kiss FM.
L’any 1997, comença a organitzar festes sota el nom de “BPitch”, que s’expandeixen primer per Alemanya i després per la resta d’Europa i altres continents –la primavera de 2002 Ellen Allien punxà a Canadà, Tokyo i NYC-.

El segell: Bpitch Control
L’any 1999 funda el seu propi segell, Bpitch Control, que es convertirà en tot un referent fins al dia d’avui. De fet, molts dels seus llençaments poden trobar-se per les playlists d’infinitat de sessions, tant de dj’s professionals com d’amateurs. I és que, a més de publicar les seues produccions, molts dels fitxatges de la germana s’han convertit, en els últims anys, en estrel·les consagrades de l’electrònica europea, com és el cas de Kiki, Modeselektor, Sascha Funke o Apparat. A més a més, un dels temes que va trencar les pistes de ball allà per l’any 2001, Missy Queen is Gonna Die, de Tok Tok VS Soffy O, i que jo vaig conéixer via “Darkhouz & Popotronic”, de Sideral, va ser llançat ni més ni menys que pel label de la senyoreta Allien.

Ellen, la DJ
Ellen Allien destil·la pura energia i si en alguna faceta això és visible, és en la de DJ. Ha passejat la seua maleta de discos per tot arreu, de manera incansable i impecable. No en va, la sessió que va oferir a Barraca l’any passat va entrar victoriosa en el meu pòdium personal de l’excel·lència, junt a les d’Sven Vath, Magda, Richie Hawtin i Oxia. Recorde que vaig estar en la primera fila, apegada a la cabina durant una bona estona i l'alemana estava fent gaudir tant al personal que el bon rotllo flotava en l’aire. Quina nit aquella!

Òbviament, de veure-la en directe a escoltar una sessió en el reproductor de música hi ha un bon tros, però proveu a fer-ho, per si vos agrada. Fa un mes escassament, va veure la llum el seu últim CD-mix. Es tracta del volum 04 de la sèrie Boogybytes, una marca pròpia de Bpitch Control, i que us podeu descarregar en aquest enllaç (part 1) i en aquest altre (part 2).

Ellen, la productora
Si he de dir-vos la veritat, no conec el seu primer àlbum, gravat l’any 2001 i titulat Standtkind, però sí els següents: Berlinette (2003), Thrills (2005) i Orchestra of Bubbles (en col·laboració amb Apparat, 2006 -el millor en la meua opinió-).

Berlinette, començava amb una suggerent “Alles Sehen”, on la pròpia Ellen i, tal vegada R2D2, li posaven veu a la que podria ser una cançó de qualsevol disc de Kraftwerk i seguia amb “Sehnsucht”, o com si a Eivissa hi haguera vint graus menys i nevara. Ambdues, del milloret del disc. Després d’un inici tan brutal, és normal que el nivell baixara una miqueta en un interludi anomenat “Trash Scapes Voc” i en “Push”, que tampoc aportava massa. Tanmateix, l’adrenalina tornava a pujar quan la xica arreplegava un riff de guitarra, l’adornava amb alguns clicks i ho convertia en “Trash Scapes”. Un activitat frenètica que no parava, que seguia amb “Wish”, el millor del disc sens dubte, amb una melodia passada pel vocooder que ja li agradaria a Madonna per al seu American Life. Cert és que la resta no descobria res nou, però sí acabava d’arrodonir un LP que, tot i que no passarà a la història, sí va permetre a la seua autora mantenir-se entre la crème de la crème de l’electro.

Dos anys després arribà Thrills. Un treball en el que la nena s’enfundà un tratge negre i ens mirava de reüll mentre escopia traces aspres en “Washing machine is speaking”, electro break de passatges cinematogràfics certament bells, a l’igual que el tall que obria l’àlbum, “Come”, amb eixes cordes tenses, d’un suspens poderós. Poques oportunitats hi havia per a l’assossegament i les composicions vocals. En “The brain is lost” invocava l’esperit de l’acid embriagat de Mr. Oizo per a elucubrar una paranoia eròtico-robòtica la retafila vocoritzada de la qual conduïa al trance en un obrir i tancar d’orelles. Mentre que en “Down”, Ellen anava de compres amb el seu amic Anthony Rother per a composar una orgia que en ocasions llindava amb el r’n’b de The Neptunes.

L’any següent Ellen va tornar a fer de les seues, però aquesta vegada, acompanyada d’Apparat. El resultat: Orchestra of Bubbles, un disc que podria haver-se publicat l’any 93 i que tothom va rebre com mereixia, amb els braços oberts. Un dels mèrits que va aconseguir, a banda de la meravellosa portada (que recorda a la de genis com The Sabres of Paradise o The Orb) va ser haver estructurat les cançons entorn al concepte de cançó pop. Tot ací durava tres, quatre o cinc minuts, i una, quan l’escolta, té la sensació que la música va canviant i condueix a alguna part. D’aquesta manera aconsegueixen temes tant rodons com “Turbo dreams”, que és per a llevar-se el barret i que podeu escoltar ací, o com aquest genial "Way Out"...



Sincerament, continuaria parlant d’aquest disc més i més, però val la pena que el descobriu vosaltres, perquè vull anar al gra, al motiu que m’ha portat a escriure sobre Ellen Allien: ha publicat nou disc. Es titula SOOL i va veure la llum ahir. De fet, m’haguera agradat publicar aquest article ahir, i no avui, però degut a problemes tècnics no em va ser possible.

Bé, el cas és que a la nota de premsa, es presentava SOOL com un treball “sinistre, misteriós i minimal”, el contingut del qual és com “un reflex dels seus propis fantasmes, de la seua personalitat i de les seues curiositats”. Així que... vaig de cap a escoltar-lo!
I, per cert, si algú de vosaltres vol descobrir SOOL en viu i en directe, pot fer-ho al Primavera Sound (Jordi, cabró, estàs d’enhorabona!).



+ info: http://www.ellenallien.de/
http://www.myspace.com/ellenallienbpc

diumenge, 18 de maig de 2008

Forward, la crònica

Una setmana després de celebrar-se el "Forward Festival" a la Fira de Mostres de València, ha arribat a la redacció de Sampleòpolis aquesta crònica, feta pel nostre enviat especial, JR, que s'ho passà d'allò més bé aquell dia.


Luces y sombras de un festival

Empecemos hablando de la ORGANIZACIÓN del festival: gran cartel y a 15 min de casa, una ocasión que no había que desaprovechar, sobretodo si comprabas la entrada por “Atrápalo” 42 € (y no 50), gran precio para la calidad y la cantidad de artistas asistentes.
Al entrar, empiezo a entender el porqué de este rebaja. No había una gran cantidad de público, entre 3.000 y 5.000 € personas. Poco, teniendo en cuenta que se trata de un festival y la calidad de los artistas. Mis colegas apuntaban a la poca publicidad que se efectuó. En todo caso, los asistentes eran más que suficientes, había buen ambiente y nada de “makifies”, gente de buen rollo. Todavía mejor era poder ir al servicio y pedir algo sin esperas (otra de las razones que ayudaron a la resaca). Lo peor de esta situación, no notar el griterío y la locura de 15.000 personas cuando se produce un subidón que hace que se te ponga los pelos de punta (véanse vídeos de Chemicals Brothers).

Chemical Brothers. VLC, 1 desembre 2007


Nos perdimos a los 2 primeros artistas, ISIS y Diplo, fruto del horario del festival, que empezaba a las 19:00, al ir a comprar y al entrar con unas cervezas en el cuerpo.

Entramos a las 21:30 para ver a SOULWAX y primera SORPRESA, me encantaron. Un cuarteto de ARTISTAS con percusión, guitarras eléctricas, teclado y sonidos electrónicos por doquier. Gran grupo, tienen calidad, ritmo y originalidad; supieron animar y hacer entrar en calor a los asistentes (quizá demasiado pronto!!), lo peor fue el poco tiempo que tocaron, 45 min, pero fueron sin duda la revelación del festival.

Soulwax




Cenamos y nos preparamos para ver a FANGORIA, y casi mejor nos hubiéramos quedado tomando un cubatita... menudo FIASCO, playback (así yo también canto hasta los 50 años), poco tiempo, 6 canciones conocidas para el disfrute de los muchos fans que asistieron y poco más. Si hubiera sido uno de ellos me sentiría defraudado, pero yo iba a ver al resto, que sí estuvieron a la altura. Vi a Fangoria en directo en el FIB de hace 4 años y me gustaron, ¡¡nada que ver!!.
Bueno, aunque no se lo merecen, dejamos un video para todos los fans de Fangoria.



A partir de ahora todo va siendo más confuso (menos mal que tomé alguna nota y los vídeos me refrescan la memoria).
Alexander Kowalski no despuntó, no hizo sesión “live” y estuvo poco tiempo, 45 min. Pero a partir de aquí llegó lo mejor del festival (a nivel electrónico y festero). UNDERWORLD demostró el porqué lleva entre los mejores de la última década: gran puesta en escena, con guapísimas proyecciones y escenarios, música potente, sonidos techno, y donde no faltaron sus mejores clásicos (para el gran disfrute del personal).

Underworld (Born Slippy)


TIGA es un auténtico placer para los amantes de la electrónica. Sonidos electro y canciones estilo pop, aunque creo que lo puede hacer mejor. Estaría bien que viniera a Valencia, a la sala Barraca.
Por último destacar a los 2 MANY DJ´S que nunca fallan, aptos para todos los públicos, son un sinónimo de fiesta, baile, originalidad, mezclas imposibles, … gracias a su variedad musical.


Tiga VS 2 Many DJ's


En resumen, por todo lo explicado, damos una nota de un 7 al festival, por la calidad-precio, artistas, proximidad, variedad... Faltó un poco más de ambiente, mejorar un poco el sonido, y que los artistas invitados diesen un poco más de sí.

Saludos y... hasta el próximo reportaje!!
J.R.

dilluns, 12 de maig de 2008

Mamushka Dogs

Visiteu aquesta fantàstica web, feta des de l'Argentina:

http://mamushkadogsrecords.blogspot.com/

dijous, 8 de maig de 2008

Booka Shade: The sun and the neon light

Ja queda poc perquè puguem gaudir del nou treball en llarg del projecte Booka Shade, després d'aquell meravellós magatzem de hits que va ser "Movements".
Aquest duo, integrat pels alemanys Walter Meziger i Arno Kammermeier, ha publicat el seu nou àlbum en el segell del que són pilars fonamentals, al costat de M.A.N.D.Y. i DJ T, és a dir, el gran label alemà Get Physical. La veritat és que altra opció diferent hagués estat, com a poc, cridanera.

Es nota, en aquest nou treball, anomenat "The Sun And The Neon Light", un gran salt qualitatiu respecte als seus anteriors treballs. Primer cal dir que és una obra de pura poesia, un quadre sonor ple de matisos i amb un nexe comú, ja expressat des del seu propi títol: els contrastos entre la vida diürna i la nocturna.

Ens trobem davant uns sons més treballats, allunyant-se del convencional per a entrar en terrenys pantanosos, però arribant a una qualitat impressionant, amb una major profusió d'elements analògics, i atorgant-li una major importància a la part vocal, i una mirada més madura, sense sortir-se dels conceptes musicals que aquest projecte ha estimat des dels seus inicis.

Un àlbum que no cansa en cap moment i que escoltar-ho es converteix en un autèntic plaer, especialment degut al fet que cap dels talls se sembla a l'anterior i cadascun d'ells conforma una peça independent dintre d'una joia d'orfebreria sonora, una mica denotat per una multitud d'influències, perfectament enfilades al llarg del disc.

Podem veure com ha influenciat el synth pop al més pur estil Depeche Mode, en temes tan meravellosos com "Dusty Boots" o "Psychameleon", o girant cap a la seua vena mes sintètica i desenfadada, homenatjant el so de gent com Visage, en temes com "Redemption".

També s'introduïxen pels terrenys del electro pop més sofisticat, amb tocs a lo Primal Scream o Happy Mondays, en temes com "Sol City" o "Sweet Lies", o en el genial i deliciós "Karma Car", que també guarda cert regust als melòdics sons de gent com Air, i fins i tot un deliciós toc als de Border Community; inclòs s'atreveixen amb el costat més exploratori i evocador dels sons mes poppys, en la deliciosa peça final: "You Don’t Know What You Mean To Em" (J’s Lullaby), que ens recorda enormement a uns inspirats Sigur Ros.



No abandonen els sons més estrictament electrònics, com amb l'impressionant inici a través del genial Outskirts, una peça àcida d'ambient house, molt a l'estil dels acid heads britànics, com 808 State o A Guy Called Gerald, o en el tema que li segueix, Duke, un track que recorda al techno exploratori i psicodèlic dels ja extints Orbital.

I, òbviament, tampoc s'obliden de dirigir la seua mirada cap a la pista de ball, i això ho fan, d'una manera sublim, gràcies a talls com "Control Em", on es denota l'enorme influència del high energy, el so Munich i els ensenyaments del mestre Moroder, el divertit "Charlotte", gran tema de synth pop amb uns desenfadats tocs d'italo disc o en "Planetary", on uns breaks àcids ens recorden el so de gent com The Chemical Brothers o The Crystal Method.

No obstant això, també tenen temps per a sorprendre'ns amb peces més personals, com en "Comacabana", un tema que es mou entre el ambient mes experimental i el trip hop més malaltís, bevent d'un coctel conformat pels sorolls de genis com Howie B o Matthew Herbert i l'estil tan particular de les estrelles de Warp, com és el cas de Boards Of Canada.

Però, sense dubte, el seu moment més bizarro és el que ve de la mà del tema que dóna títol a l'LP. En "The Sun And The Neon Light", els Booka ens regalen una magnífica peça orquestral i de tints épics que no deixa indiferent ningú.

Un disc excel·lent, el llançament del qual està previst per al proper 27 de maig. Clar, que en aquest enllaç te'l pots descarregar a partir de ja. Bon profit!
---

dimarts, 6 de maig de 2008

Naix Sónar Ràdio

(publicat a adn)
Conèixer abans del Sónar com sona el retorn de Leila, el crossover combatiu de M.I.A. o la reunificació de Mad Mike Banks i Jeff Mills en el seu projecte X-102 és a partir d'avui possible gràcies al naixement de Sónar Radio.
La voluntat del Festival de Música Avançada i Art Multimèdia més important del món per acostar les últimes tendències en música electrònica queda reforçada des d'avui amb aquesta nova emissora on-line, a la qual es pot accedir des de la pàgina web del festival les 24 hores del dia. O siga, ACÍ.

En coproducció amb ScannerFM, la filosofia d'aquesta emissora és exercir d'escenari virtual, tant abans com durant el festival. "És un projecte únic", segons explica Bruno Sokolowicz, codirector de ScannerFM. Ara com ara, no s'havia donat, malgrat que molts esdeveniments també retransmeten el que esdevé en el seu festival. Sónar Ràdio també emetrà el que succeeixi durant el 19, 20 i 21 de juny, però prèviament es podrà tenir accés a la seva programació des del player de la seva ràdio, on es reflecteix a més l'escenari i hora d'actuació del que sona.

Sónar Radio té entre els seus altres atractius l'estrena de primícies mundials. Entre ells, com van avançar des de l'organització, el nou de Leila, Blood, Looms and Blooms,Gangbang, l'àlbum Los Àngeles, del hip hopero Flying Lotus, el primer tema de Laurent Garnier en anys, Back to my roots, i sessions exclusives de DJs com Miss Kittin.



Descobrir el Sónar a tota hora

Sónar Ràdio permetrà descobrir la seva programació a través de tres franges horàries: Fórmula Sónar aprofundeix en la cara menys coneguda dels artistes presents o afins al festival. Aquesta franja també està dedicada als segells d'aquesta edició. Sónar a la carta recupera les seleccions temàtiques de les seves quinze edicions, mentre que Sónar 15 anys serà l'espai on s'emetin els hits més destacats de la història del festival.

dilluns, 5 de maig de 2008

AtVersaris: La vida són 2 dies

Cliqueu ací per descarregar “La vida són 2 dies”.

Bé, aquí ho teniu una altra vegada. Donades les presses (autoimposades) i les circumstàncies, estem prou satisfets d'aquest tastet preestival. Merci per descarregar-vos aquest treball fet a casona, i no oblideu d'acostar-vos al centre social, al bar o qualsevol concert per adquirir-lo físicament a partir de mitjans d'aquest mes. Els beneficis aniran pels buseros i buseres de tmb, per la seva demostració de força, perquè ens han injectat esperança i sobretot, perquè ho necessiten. I a vosaltres, companys de tmb, causa i motor d'aquest avançament discogràfic, gràcies per demostrar-nos amb la vostra lluita que entre el postmodernisme cultureta que nega el paper de la classe treballadora en la transformació de la societat i l'obrerisme més sectari hi ha un equilibri que ara també ha reixit ambla vostra victòria: la unitat popular entre moviments socials i treballadors, i l'assemblea com a alternativa a les burocràciessindicals pactistes.

Contents d'haver arribat a temps per sortir el Primer de Maig, orgullosos de la gent de Can Vies pel suport donat a aquesta i moltes lluites amb gran visió i entrega, així com a la resta de col·lectius i entitats solidàries, agraïts als col·legues de Propaganda pel Fet per haver vist amb molt bons ulls la idea i haver-nos ajudat en tot, i encantats dels nostres respectius companys i companyes de casa per la paciència... Ara més que mai, convençuts que la victòria no està tan lluny perquè la crisi capitalista no la pagarem nosaltres una altra vegada. Franki, aquí a fora s'acaba la paciència! Una abraçada, preciós!
---
AtVersaris, 1r de maig de 2008

divendres, 2 de maig de 2008

Un clàssic del techno

JEFF MILLS
“Purpose Maker Compilation”
Purpose Maker, 1998


L’explicació de per què el nord-americà Jeff Mills (Detroit, 1963) es va convertir en tot un fenomen de masses i mediàtic a meitat dels anys noranta està en aquesta recopil·lació. Eixa etiqueta del “millor DJ del món”, que apel·la als sentits més primitius del ball i de la festa, va quedar refrendada amb un disc que mostrava totes les qualitats de Mills com a productor, però no com a DJ. Així doncs, no deixa de ser paradoxal que “Purpose Maker Compilation” fos el detonant de la febra ingovernable que va dur a l’ex Underground Resistance a punxar tant en festivals de prestigi com en clubs i festes de l’extrarradi nacional (el Neng de Castellfa, eixe personatge televisiu que feia riure fins als propis parodiats, representa en bona mesura el públic objectiu de Mills a casa nostra). Tanmateix, projectes com “Metropolis” (2000) o “Three Ages” (2005) sembla que mantenen el seu estatus de productor de cult i conceptual.



Amb la recopilació que recollia tots els maxis publicats a Purpose Maker, la seua plataforma més melòdica però tan enfocada a la pista de ball com Axis (un autèntic tractat de com manipular el bombo plomís), aconseguia que alguns dels seus temes, com “The Bells”, es convertiren en hits amb els què il·lustrar en què s’havia transmutat el techno a finals dels noranta: un estil més de la música pop. Amb la sessió “Live at The Liquid Room, Tokyo” (96) i “The other day” (97), el DJ més espasmòdic i atrevit que mai ha donat el techno apuntava cap al nucli 4x4, cap a l’aspecte més taciturn i aspre d’un so que obviava qualsevol vestigi de melodia o harmonia; no va ser precisament fins que va aparéixer aquesta recopilació, amb temes de sobres coneguts, quan Mills aconseguí situar el techno nord-americà en la primera línia d’una graella que en eixos moments estava dominada pel col·lectiu britànnic No Future.



Amb el loop com a principal ferramenta de treball, el propòsit de Mills amb Purpose Maker va ser trencar les barreres que encara li quedaven al techno, però utilitzant la meitat de contingut experimental que en “The other day”. Utilitzant ritmes molt simples, carregats de percussió densa, i servint-se d’una Roland 909, dibuixà un esquema que encara avui té molta vigència: connectà els loops, sempre subtils, a una sèrie de ritmes, sovint a distinta freqüència, que transformava el conjunt en un apegalós collage de techno sense fisures. És evident que “The Bells” es convertí en una icona del techno la influència d’aquesta peça encara pot observar-se), però talls com “Alarms” (un tema clau fins per al house actual) reposen encara en l’hipotàlam d’infinitat de productors i party-goers. Però hi ha més; de fet, molt més: des de “Outsider” fins a “Medicine Man”, Mills aconsegueix plantejar la possibilitat de que el techno puga eixir-se’n dels paràmetres clàssics de la música negra o l’experimentació i aconseguir que la gent balle.



En “Captive”, el tema que tanca el disc, i en “Fuzz Dance” (impressionant percusió) equalitza els baixos (posteriorment, l’assumpte es convertí en una moda difícil d’eradicar) fins a donar-li la volta a uns loops que són tot un paradigma de la música electrònica de ball. En definitiva, amb la recopilació amb què finiquitava Purpose Maker, una plataforma solament igualada per Kompakt i ara per Border Community, Mills aconseguí que alguns dels seus temes es convertiren en peces fonamentals per a entendre la progressió d’una electrònica que agafà desprevingut a un gran públic que per fi va poder entendre les lindeses del techno.



(Ressenya de Jaime Casas, publicada a Dancedelux, 2005, pàg. 34)