dijous, 25 de juny de 2009

Una iniciada en el Sònar. Crònica d'una nit amb dalts i baixos.

Aquest article serà publicat en el proper número de l'Accent.

Dissabte a migdia vaig arribar a Barcelona, després d’un viatge de quatre hores en el qual els meus acompanyants i jo només teníem dos temes de conversa: la crisi econòmica i el Sònar 2009. No cal dir que aquest últim cobrava certa rellevància conforme avançàvem per l’A-7, doncs havíem de consensuar les actuacions que veuríem per la nit. Qüestió gens banal, tenint en compte que tots tres som amants de la música electrònica, però de manera diversa.

23:00 h. És hora d’accedir al recinte de la Fira M-2. Ens donem una volta per totes les instal·lacions i quedem sorpressos de la seua immensitat. Fem la primera visita a la barra i ens trobem amb el pitjor de la nit: els preus de la beguda són estratosfèrics. Com que ens està prohibit eixir, observem amb horror que hem de passar per l’aro. La única cosa que ens consola en aquestes circumstàncies és que no hem de fer cues quilomètriques. No obstant, hem d’afanyar-se. El grup davant el qual s’ha rendit públic i crítica especialitzada, o siga, Animal Collective, ha engegat el seu show amb el tema més brillant (My girls) del seu darrer disc (Merryweather Post Pavillion).

Tothom córre en direcció a l’escenari principal per poder gaudir de la música dels tres superdotats de Baltimore. Tanmateix, prompte s’estén un vel de decepció sobre la majoria dels assistents. Sembla que no han donat amb la fòrmula màgica per a trasvassar el so d’estudi al directe, clar que ningú va dir que fóra fàcil, amb una proposta musical tant arriscada com la seua. Tot i això, tenen alguns moments antològics.

En acabar els abanderats de la psicodèlia postmoderna, surt a l’escenari un curiós personatge, Beardyman, que em desbarata els plans de desplaçar-me cap al Sònar Pub a degustar el concert del nou projecte de Karin Dreijer, Fever Ray. Beardyman és un home-orquestra que es clava el públic a la butxaca als primers compassos. Tant és així, que el seu espectacle d’improvisació, basat en treure el màxim profit del seu Korg Kaoss Pad III, acabarà convertint-se en una de les grans sorpresses de la nit. I com que ha telonejat a artistes de la talla de Groove Armada, Blondie, Beastie Boys o Underworld, és, sens dubte, el més addient per a obrir camí a la parella més esperada de tot el festival: els imprescindibles Orbital.

Clàssic indiscutible de la música electrònica, els germans Hartnoll tornaren a la càrrega vint anys després del seu himne Chime per a oferir a la multitud congregada el seu ampli bagatge musical i audiovisual. I de quina manera! Vam poder ballar una pàgina brillant de la història de la música: Lush 3.0, Satan… malauradament, però, vam haver d’abandonar el show abans de la seua fi: la calor era insuportable. Seguírem direcció cap a Crystal Castles, una elecció que va resultar un desastre, degut als problemes tècnics que va patir la banda i que van despertar la ira del públic. Davant aquesta inesperada situació, vam tenir un moment d’impasse. Era quëstio d’esperar a Jeff Mills i veure si la cosa s’arreglava.

Quan el de Detroit va aparéixer a dalt de l’escenari, les coses s’encarrilaren una miqueta. Tot i que ja no aposta pel techno que el va llançar a la fama (ha baixat les revolucions), va estar prou correcte. Llàstima que també fos objecte d’alguns inconvenients tècnics.

Passades les quatre de la matinada, era hora de marxar cap a un dels grans moments que havíem estat esperant amb devoció: el live de Deadmau5. El seu darrer LP, Random Album Title, que m’ha fet gaudir tants bons moments, no sonava; directament t’elevava a una altra dimensió. El seu house progressiu està fet per a funcionar en directe, i jo vaig tenir la sort d’estar present. Però totes les coses bones han d’acabar i quan això va passar, ja no sabíem cap on anar. Ens acabarem decidint per Carl Craig, que punxava a l’aire lliure. S’havia fet de dia, condició que creíem idònia per a posar la guinda a una nit com aqueixa, però el deixeble de la tríada formada per Atkins, Saunderson i May, senzillament no va estar a l’altura. Els hits que sonaven a través dels bafles ja els teníem massa sentits. Finalment, vam haver de prendre una decisió: marxar abans que ho feren les masses. I, de totes totes, va ser la correcta. A més, una ja té una certa edat…

Aurora Mora, TORRENT

*La foto d'Animal Collective és d'Edu Bayer, per a ADN.

dilluns, 15 de juny de 2009

Micachu and The Shapes


El directe que Micachu and The Shapes oferiran a Barcelona aquesta setmana està programat per al divendres al Sònar de Dia. Aquesta circumstància suposa que jo no podré gaudir del seu concert, ja que arribaré dissabte a la ciutat comtal. I la veritat, és una llàstima, perquè el seu llarg de debut, "Jewellery", ha estat una de les grans sorpresses d'aquesta primera meitat del 2009 per a mi.

A la pàgina del festival barceloní els promocionen com a "pop amb vitamines", però l'etiqueta no acaba de fer-me el pes. Sona bé, però la banda formada per Mica Levi, Raisa Khan i Marc Pell són alguna cosa més que pop. Clar que no podria ser d'una altra manera, havent produit el disc un autèntic home-orquestra: Matthew Herbert.

La mateixa Björk va comfessar-se fan de Micachu, que al seu temps, s'inspiren en el compositor Harry Partch, famós per crear i customitzar els seus propis instruments. Així, la formació de la jove Mica Levi (la xicona només té vint-i-un anys) ha començat a transitar la senda de treure sons a través d'objectes que, en principi, no estan pensats per a eixa funció.

El resultat pot semblar caòtic, amb temes arrítmics i distorsionats, però el conjunt, al meu parer és deliciós.

Us deixe amb un vídeo d'introducció a la música, l'experimentació, la creativitat i, en certa mesura la bogeria, de Micachu and The Shapes. Bon apetit!


dimarts, 9 de juny de 2009

dead prez: Hip Hop

dead prez és un duo de hip hop underground format per stic.man i M-1. Es van donar a conèixer per les seues líriques centrades en la política, el racisme, la pedagogia crítica, l'activisme contra la hipocresia governamental, i el control corporatiu dels mitjans de comunicació. Deixaren ben clara la seua postura en el seu primer àlbum, declarant en la cançó "I'm A African" que el grup està "en algun lloc entre Niggaz With Attitude i Public Enemy". En 1990, M-1 va assistir a la FAMU (Florida Agricultural and Mechanical University) en Tallahassee, on va conèixer stic.man i van connectar a causa de el seu amor per la música i els seus coneixements. "Vaig ser absorbit pels Panteres Negres en la seua integritat", recorda M-1, que es va unir al International Democratic People’s Uhuru Movement (InPDUM) a Chicago durant tres anys, mentre que stic.man va romandre a Florida i va començar a clavar-se en problemes. Cremat per l'ardu treball d'Uhuru, M-1 va decidir que era hora de donar començament a la seva carrera dintre del món de la música i stic.man hi va estar d'acord.
Influenciats per Malcolm X i Public Enemy, dead prez va transcriure l'educació política que van adquirir en la poesia lírica. Lord Jamar de Brand Nubian els va descobrir a Nova York i els va ajudar a signar un contracte amb Loud Records. Però ser els nous nois del barri en un segell principal com Loud (casa de Wu-Tang Clan i Mobb Deep) no va ser fàcil. dead prez no era sempre la prioritat de Loud, però això no els va detenir per a construir-se un gran ventall d'admiradors gràcies a la seva música. El seu àlbum debut va ser Let's Get Free en 2000, on s'incloïa l'èxit menor "Hip Hop".



Uh, uh, uh, 1, 2, 1, 2
Uh, uh, 1, 2, 1, 2, uh, uh
All my dogs

Hook

Its bigger than hip hop, hip hop, hip hop, hip
Its bigger than hip hop, hip hop, hip hop, hip hop

Uh, one thing bout music, when it hit you feel no pain
White folks say it controls your brain
I know better than that, thats game and we ready for that
Two soldiers head of the pack, matter of fact who got the gat?
And where my army at?
Rather attack and not react
Back the beats, it dont reflect on how many records get sold
On sex, drugs, and rock and roll, whether your projects put on hold
In the real world, these just people with ideas
They just like me and you when the smoke and camera disappear
Again the real world (world), its bigger than all these fake ass records
When poor folks got the millions and my womans disrespected
If you check 1,2, my word of advice to you is just relax
Just do what you got to do, if that dont work then kick the facts
If you a fighter, rider, ? bouter? , flame ignitor, crowd exciter
Or you wanna just get high, then just say it
But then if you a liar-liar, pants on fire, wolf-cry agent with a wire
Im gonna know it when I play it

Hook

Uh, who shot biggie smalls?
If we dont get them, they gonna get us all
Im down for runnin up on them crackers in they city hall
We ride for yall, all my dogs stay real
Nigga dont think these record deals gonna feed your seeds
And pay your bills because they not
Mcs get a little bit of love and think they hot
Talkin bout how much money they got, all yall records sound the same
I sick of that fake thug, r & b, rap scenario all day on the radio
Same scenes in the video, monotonous material, yall dont here me though
These record labels slang our tapes like dope
You can be next in line, and signed, and still be writing rhymes and broke
You would rather have a lexus, some justice, a dream or some substance?
A beamer, a necklace or freedom?
Still a nigga like me dont playa hate, I just stay awake
This real hip hop, and it dont stop until we get the po-po off the block
They call it....

Hook

Uh, dps got that crazy shit we keep it crunk up
John blazed and shit what

Repeat

Fake, fake, fake records

dissabte, 6 de juny de 2009

Style

Per tal de fer l'espera més curta, doncs em resten 14 llargs dies per poder gaudir del show d'Orbital al Sònar, us deixe amb un dels seus vídeos. Però no amb un qualsevol, sinó amb Style, inspirat en el el personatge més famós dels creats per Franz Kafka, Gregor Samsa.

Besos!

dijous, 4 de juny de 2009

Nou maxi d'Orxata!

Hola família,

tornem amb notícies fresquíssimes.

Si heu estat seguint-nos últimament sabreu que hem estant gravant 3 temassos ben fresquets per poder suportar l’estiu. Doncs bé, ja estan ací!

Es tracta del maxi single 2.0 beta 1, que inclou una mostra dels nous temes que estem preparant, amb ritmes que van des de l'eurodance de principi dels 90 fins al techno més actual, passant per estils com el dubstep o el reggaeton; una delícia!

Si voleu aconseguir-lo físicament l’única forma que tindreu és anant al quiosc i demanant el número de juny de l’Enderrock, on trobareu un cd amb els 3 temes nous d’Orxata, 3 temes del nou disc de Compartir Dóna Gustet i 3 temes inèdits del grup experimental E.S.O.C.

Si no podeu aguantar-vos o passeu ja dels formats físics la forma més ràpida d’aconseguir els 3 temes és anant al Jamendo i baixant-vos-els totalment de bades!

El maxi l'hem fet per a compartir-lo, aixina que esperem que vos agrade i que el compartiu tant com pugau, que l'incrusteu als vostres blogs, que el poseu a l'eMule, que graveu discos i els regaleu, que el punxeu a les vostres festes, ... Xiquets que arriba l'estiu!