divendres, 28 de novembre del 2008

Raúl Remujo a.k.a Active Sense

A continuació us oferisc la biografia del torrentí Active Sense que he publicat avui mateix a Dj San Román.

Raúl Remujo a.k.a. Active Sense (València, 1977) va començar la seua carrera musical a la tendra edat de tretze anyets, gràcies a l'interès que va despertar en ell dues coses que el seu cosí posseïa: un parell de plats i una immensa col·lecció de discos de vinil, que incloïa enregistraments de Kraftwerk, Depeche Mode, Front 242, SA-42 i Nitzer Ebb, entre altres. Corrien els primers anys de la dècada dels 90 i València estava en plena expansió, amb una escena influenciada pels sons electrònics provinents d'Alemanya, Itàlia i Bèlgica.

Això, combinat amb una precoç passió per la informàtica i els ordinadors, van dur a Raúl a publicar el seu primer disc en 1996 juntament amb Roberto Ropero, actual bateria de la formació Miranda Warning. Wintermute - Hands of fate va ser un èxit de vendes, convertint-se en número ú en moltes llistes espanyoles i arribant a aconseguir llicències en països com França, Alemanya o Mèxic. Un track que en els nostres dies, sens dubte, pot considerar-se un autèntic clàssic dels 90. No obstant això, Raúl no va quedar completament satisfet amb el seu so i va iniciar una recerca per un camí més underground.
És per això que, en 1997 va decidir continuar la seua carrera en solitari, publicant dos discos més amb el segell Moon Records, desenvolupant la seua faceta de DJ en algunes sales de València i realitzant el seu propi programa de ràdio, així com tasques de management en l'emissora Onda Urbana València.

El seu estil anirà modelant-se a la fi de la dècada dels 90, quan entra en contacte amb l'electrònica house en Barraca, on experimenta el so house de la costa oest, breaks, tech house, detroit techno, progressive house… Artistes com 16b i Valentino Kanzyani, productors com Futureshock o The Chemical Brothers i segells com Junior, Bedrock o Silver Planet influenciaran decisivament en la seua personalitat musical, que se centrarà en el house progressiu més enèrgic amb tocs breaks i techno. És en aquesta època quan Raúl realitza la seua primera visita a Londres, per a participar en una petita però intensa festa, anomenada Spiritualised, organitzada per un col·lectiu del mateix nom. L'impacte d'aquest viatge serà molt gran en la seua vida, duent-li a donar el salt definitiu en 2003, quan decideix desplaçar-se a Londres, a fi de reorganitzar el seu estudi i la seua carrera com a productor i punxadiscos.

En la capital anglesa s'uneix al col·lectiu Spiritualised, al que encara avui pertany, i al projecte musical Deporpatas, al costat del productor i DJ Nacho Nieto. Durant tres anys actua en nombrosos clubs londinencs, com SeOne, Soundshaft (Heaven London), George the IV, Club 414, Fortress Studios i The rhythm factory, entre molts altres. A més, la seua aventura britànica li obre les portes a l'àmbit internacional, realitzant sessions en Barraca (València), Sud-àfrica (Club Opium), Brasil i Alemanya, país on manté una residència anual en el Tarnnetz Outdoor Festival d'Hamburg. A la seva tornada a València, on resideix en l'actualitat, Raúl es va posar al capdavant del seu propi estudi d'enregistrament, Polyme, va signar amb l'agència valenciana Nightplanning per a realitzar una residència bi-mensual en la sala Barraca i va començar una estreta col·laboració amb el programa de ràdio Doce Pulgadas. Per si tot això fora poc, Active Sense va signar pel prestigiós segell anglès Immigrant Industries, propietat de Robin Porter, amb el qual en el mes d'agost de 2007 va publicar el EP “Squeeks & Kaoss”, un autèntic hit que incloïa remezclas de Jamie Jones, Hand on Throat i Casey Hogan i que va ser molt valorat per gent de la talla de Luciano, Loco Dice, Alex Smoke, Steve Lawler o Laurent Garnier.

Un èxit que ve collit, en gran part, per la mentalitat oberta que Raúl té cap a la música, sent la pluralitat un dels seus valors més valorats. Tant en la seua faceta de DJ com de productor, Active Sense creu que fa falta eliminar les barreres musicalment estàtiques, pel que, tant les seues sessions com els seus live sets estan plens d'energia i molt pròxims a la pista de ball. Tot un mestre, aquest valencià i, per què no dir-ho, un gran amic i una magnífica persona.

+ info: http://www.myspace.com/actvsense

dijous, 20 de novembre del 2008

Éramos pocos y parió la abuela

Treballe. Tinc dos blogs. Escric cada mes a la revista Silenci. I a la secció de cultura de l'Accent. I per si tot això fóra poc, ara escric també a Dj San Román, un portal de música electrònica que va néixer lligat a un jove gallec i que, amb el temps, ha anat ampliant-se a base de col·laboradors d'arreu de l'estat. La meua adhesió a la plantilla va ser fruit de l'atzar. Com que estava subscrita a la pàgina, cada dia m'arribaven els seus articles. Un matí em va arribar un relatiu a un sorteig d'un llibre sobre la Ruta, al qual em vaig apuntar. En el correu que els vaig enviar, que suposava que es perdria en una llista de distribució, vaig assenyalar que el tema m'interessava prou i que feia poc havia publicat una entrevista al periodista valencià Joan M. Oleaque sobre la mateixa qüestió (i que si no heu llegit, podeu fer-ho ací i ací).
Llavors, l'administrador em va respondre demanant-me si volia traduir-la al castellà per a la seua web i, per suposat, si volia col·laborar amb ells. La meua resposta, òbviament, va ser positiva.
A hores d'ara ja he penjat algun que altre article, sota el nom d'usuària de "Selektah", i en el futur, si la cosa marxa, és possible que la col·laboració es faça més estreta, incloent la possibilitat de convertir aquest blog en un dipòsit dels meus articles a DJ San Román, traduïts al valencià. I és que una té els seus límits. Però això ja es veurà. Encara es massa prompte per prendre una decisió al respecte.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Vist a la premsa



1. Matthew Herbert és un revolucionari. Ho podeu vore ací, ací o ací.
2. The Beatles: segur que anaven de trippie. Ho podeu vore ací.

Es nota que no tinc massa ganes d'escriure?

dimarts, 11 de novembre del 2008

divendres, 7 de novembre del 2008

Motor Town: ací començà tot

Aquest article va ser publicat a DJ San Román el passat 13 de febrer de 2008.

Si hi ha una història tràgica, però alhora plena d'esperança, aquesta és la història de la ciutat de Detroit, que va passar, de la nit al dia, de ser la ciutat més esplendorosa dels Estats Units a convertir-se en una zona degradada i abocada a la pitjor de les desgràcies.
Això va succeir a la fi dels 70, quan la, fins aquell moment, omnipotent General Motors va fer una estructuració econòmica bestial, que va desembocar en un acomiadament massiu, deixant a milers de pares de família sense treball i a altres tants joves sense cap futur al qual aferrar-se.
Tot això va dur a un augment de la delinqüència, a una llei per la supervivència, en la qual l'optimisme d'adès s'enfonsava per moments, enfosquint els carrers de la ciutat, i les ànimes dels seus habitants. Fins i tot, en la resta del país, es va arribar a repudiar la Ciutat del Motor, qualificant-la com un gueto de delinqüència, i de total inseguretat, a pesar d'estar tocant amb el civilitzat país veí Canadà.
La veritat és que el mateix que aixecà aquesta urbs, va ser el que va acabar d'enfonsar-la, quan la famosa fàbrica automobilística es va fundar cap a principis del segle XX, obrint multitud de portes a les minories racials que van veure aquesta sortida com l'única, en una terra en la qual àdhuc no eren ben vists i moltes portes els eren injustament tancades. El seu enorme creixement i el seu gran paper en la indústria la portà a ser coneguda com la Ciutat del Motor.

La prosperitat va ser el sant i senya durant més de mig segle, i els habitants de Detroit van aconseguir fer aquesta ciutat a la seua mesura, i, com no, la música no podia ser oblidada, naixent, entre els grisos murs d'aquesta industrialitzada mole de maó i metall, una resposta al rock blanc, a manera de contrarèplica bruta i sinuosa, com el seu propi nom indica, es tracta del funk, la màxima figura del qual és el gran James Brown, però que va assolir el seu establishment gràcies a Berry Gordy, que va fundar, el qual ja és conegut com el segell discogràfic per excel·lència, el genial Tamla-Motown, més conegut, simplement, com a Motown, i d'on van sortir grans figures com The Supremes (que al seu torn van llançar les carreres de dives com Diana Ross, Aretha Franklin o Gladys Knight), Stevie Wonder, The Temptations, Marvin Gaye o The Jackson 5 (sí, el grup de Michael i els seus germans).



Com es pot veure, una autentica fàbrica d'estrelles, però això no va durar sempre, i, com si la desgràcia fora acompanyada, el segell va començar a caure, just quan les coses començaven a anar malament per a l'economia de la gran capital de Michigan.
Quan la catàstrofe va arribar a la fi dels 70, lluny d'acoquinar-se, els habitants de la Motor City van respondre a través de la música, d'una banda les minories blanques, que allí sí eren minoria, tenien com figura reivindicativa a Iggy Pop & The Stooges, però la població negra, que no es resignava a abandonar el seu estimat funk, van veure en el músic George Clinton la resposta a tota la ràbia continguda.
Aquest artista, convertit, amb tota raó, en l'hereu directe de James Brown, va començar a fer els seus pinets musicals en la dècada dels 70, fins i tot es va atrevir a col·laborar amb alguns dels grans artistes de la Motown. Aviat va formar les seus pròpies i multitudinàries bandes, com la irreverent Funkadelic o la més accessible, Parliament, que encara que tenien com a base essencial el funk, barrejaven el so clàssic del segell de Gordy, amb música electrònica i amb els sons més propis de la ciència ficció, creant un nou estil cridat P-Funk i que va ser el que, a partir de llavors marcaria la identitat musical de la cultura detroitniana. Es notava, en el contingut del seu so, la ràbia i el salvatgisme que faltava en el vell funk, factors desencadenats per la trista situació social que es trobava la ciutat. La veritat és que molta part de culpa d'aquest nou concepte la té la mà dreta de Clinton, el teclista Bernie Worrell, que intervenia, de manera fonamental en tots els projectes de George, i que va ser el primer en aplicar el poder de la Moog en la música funk.



La influència d'aquest personatge va ser fonamental per a poder parlar del que va venir després, però això no hagués estat possible sense l'existència d'un dels locutors de ràdio més influents de tots els temps: Charles Johnson, més conegut com The Electrifying Mojo, que, amb una obertura musical sense precedents, feia sonar en el seu dial, els clàssics de la Motown, els nous sons electrònics que arribaven de la llunyana, i anhelada, Europa (des de Kraftwerk fins als sons industrials de Throbbing Gristle, passant per la música de gent com Gary Numan, Depeche Mode, Yello o els nous romàntics, entre molts altres), la New Wave, i, per descomptat, les referències dels projectes de Clinton. Això va arribar a l'orella dels joves més inquiets de la ciutat, que van obrir els ulls quan van comprovar les enormes possibilitats d'aquesta barreja, especialment després de l'esdeveniment clau que va suposar el concert de Kraftwerk, en 1981. Entre aquests joves, es trobaven tres personatges, de sobres coneguts pels seguidors d'aquesta web, i de la música electrònica en general, i que van asseure les bases del que avui coneixem com techno. No són altres que May, Saunderson i Atkins. Fins i tot una famosa sentència de May defineix el techno com el resultat de ficar a Kraftwerk i George Clinton en un ascensor amb l'única companyia d'un sintetitzador. A partir d'aquí es marca una nova etapa en la música, no solament de Detroit, sinó del món sencer, però això és altra història.

dilluns, 3 de novembre del 2008

"La invasió de les pastilles assassines"

Article publicat hui a Público.
"La invasió de les pastilles assassines"
Es compleixen vint anys del boom de l'acid house, que va escandalitzar tots els sectors socials del Regne Unit.

Alguna cosa va tenir a veure Eivissa. En 1987, quatre joves britànics van decidir passar dues setmanes de vacances a l'illa. Es deien Johnny Walker, Danny Rampling, Nicky Holloway i Paul Oakenfoald. Volien celebrar el 22 natalici d'aquest últim. A pesar de no tenir diners, van aconseguir uns passes gratis per al club Amnèsia. Així ho recorden ara: "Aquella nit Dj Alfredo deconstruí tots els gèneres". Va punxar electrònica, The Cure, els ritmes hipnòtics dels Woodentops, europop i Peter Gabriel, entre altres coses. Els quatre van provar una droga nova anomenada èxtasi, que es venia en càpsules blanques i taronges.

Dj Alfredo era un argentí exiliat a Espanya després de la victòria de la junta militar. Avui afirma haver inventat per casualitat el concepte after hours: "Vaig començar a punxar a l'hivern i durant mesos venia tan poca gent que posava discos per als cambrers. Una nit van trigar en pagar-me les meues 5.000 pessetes i la meua núvia em va dir que seguís punxant mentre ella anava a demanar-se-les a l'encarregat. La gent que sortia de la discoteca Ku va pensar que seguíem oberts: la primera nit es van acostar 100 i la segona 500. Vaig Suggerir ampliar horaris".

A la seua tornada a Londres, els quatre anglesos es van dedicar a estendre l'evangeli pels clubs de la ciutat. Sabien que, com a mínim, podrien contar amb els britànics que volgueren seguir la festa després de tornar de les seues vacances balears. El que no esperaven era encendre una revolució que faria ballar junts a gais, hooligans, parats de l'era Thatcher i fatxendes de tota la vida. L'escriptor Irving Welsh, autor del supervendes Trainspotting, afirma que "l'impacte social del acid house va ser més gran i radical que el del punk. La festa va derrocar molts prejudicis racials, socials i sexuals".

També en l'any 1987, el house canviava de forma a Chicago. Dj Pierre, Spanky i Herb J van compondre l'himne inaugural del gènere: Acid Trax (signat com a Phuture). Segons Spanky, "ho vaig anomenar acid perquè em sonava al vell rock àcid amb un ritme de fons. AL principi titularem la peça In your mind (en la teua ment), perquè a l'escoltar-la se't quedava un eoweoweow ficat en el cap". El so característic d'aquest moviment neix de la caixa de ritmes Roland 303, que intentava imitar un baix real, però fallava estrepitosament, creant textures totalment noves.

La febre de les raves (festes electròniques a l'aire lliure) a Anglaterra va propiciar que Scotland Yard creés una unitat especial per a perseguir-les. Així ho explica el Dj Andy Weatherall: "El que més molestava a la policia era no entendre'l. Manaven agents d'incògnit amb càmeres i a l'endemà es posaven a veure els vídeos en la comissaria. No entenien res. Pensaven que havia de ser quelcom polític. La gent només volia divertir-se i van ser les autoritats qui ho van convertir en polític amb tanta persecució".
L'any 1988 va ser batejat com "el segon estiu de l'amor" per un sentiment hedonista i comunitari que recordava als hippies de 1968. En els noranta, a Anglaterra es va arribar fins i tot a legislar contra aquestes festes. Chris Lowe (Pet Shop Boys) explica que "la música de les raves era alhora accessible i avantguardista. Et feia sentir com si no existiren límits".

Al marge dels pioners, el so va arribar també al públic massiu. En les llistes de vendes van arrasar peces com We call it acieed (D Mobb), French Kiss (Lil Louise) o Theme from S'Express (S'Express), The only way is up (Yazoo) o Pump up the volume (M/A/R/S/S). Els supervendes del moment també es van apuntar a la febre com demostren les bases rítmiques de Love House (Samantha Fox) i Tripping on your love (Bananarama). Els directius de la ràdio britànica BBC van començar a inquietar-se en rebre tantes cançons amb la paraula acid en el títol. La seua moderada decisió final va ser censurar-les.

A Anglaterra, el diari The Sun va començar venent en les seues pàgines samarretes amb la careta groga per a després virar 180 graus i demonitzar tot el que tingués a veure amb l'acid. Altres periòdics sensacionalistes el van seguir amb titulars com "Anglaterra envaïda per les pastilles assassines" (The Star). El veritable salt al gran públic es va donar en 1989 gràcies a aquesta intensa contrapublicitat. Milers de joves britànics hagueren de pensar que si la BBC, la premsa sensacionalista del seu país i Scotland Yard estaven tant en contra d'alguna cosa, per força havia de ser divertit.