diumenge, 26 d’octubre de 2008

La Ruta del Bakalao: un fenomen cultural vist des de la distància

Entrevista Joan M. Oleaque, publicada al n. 140 de l'Accent.

“Quan les televisions començaren a filmar les discoteques, es comportaven com si foren la inquisició”

Joan M. Oleaque (Catarroja, 1968) és periodista i escriptor. Va viure de molt a prop el fenomen de la ruta del bakalao de la València dels 80 i els 90, experiència que el portà a escriure En èxtasi, el primer assaig realment seriós sobre el tema.

Enguany s´ha publicat 72 horas, un documental temàtic sobre la ruta. Hi ha actualment un interès major per conèixer aquell moviment?
Si més no, és cert que s´ha trencat el tabú de parlar-ne obertament, i d´una manera real, contemplant les parts positives i les negatives, no només aquestes últimes. Paradoxalment, el documental que esmentes parla només de les primeres i no s´apropa a les segones; crec que cal intentar assumir una visió global, que contemple la importància que varen tenir les discoteques d´avantguarda en el seu moment, i explique com varen passar d´un fenomen interessant a un desastre total.


Per què creu ha augmentat l´interès?
No vull quedar com a res especial , però crec que he de dir que abans de que jo fera el llibre En éxtasi, no s´havia produït un apropament mínimament real o plural a la situació; de fet quan intentaves fer-ho de manera periodística, et miraven com si estigueres boig, perquè quedava com de garrulo o de no se sap què. Després, paulatinament, hi ha hagut gent que ha començat a parlar-ne, amb desigual fortuna. No sé si vertaderament hi ha un interès real o és una qüestió de revival. Sí crec que pot interessar més a les noves generacions que als que visqueren allò, perquè la gent més jove ho pot entendre més como un fenomen cultural.


Com hauríem d´etiquetar aquell fenomen en puritat: 'ruta destroy' o 'ruta del bakalao'?
Se l´anomenava de les dues maneres en el seu moment; en realitat, la gent que en participava no es refería així al circuit de discoteques, només el feia. Eixes etiquetes eren més una qüestió de màrqueting; i d´assimilació periodística, vaja.


Quins són els motius de què es donara un fenomen com aquell a la València dels 80 i els 90?
Que no hi havia res més, i que existia molt de potencial. Madrid tenia una incipient indústria de grups musicals, Barcelona era molt permeable a l´última moda internacional. València va crear una interpretació pròpia de la música d´avantguarda anglosaxona, bàsicament; l´ambient era bastant obert i amb ganes d´experimentació; les discoteques que apostaren per aquesta moguda no havien funcionat amb música i gent convencional, i es convertiren en modernes per necessitat econòmica. Després, quan el fenomen es va fer famós es varen tornar molt comercials, quasi una caricatura d´allò que una vegada foren.


Què aportà la ruta al panorama creatiu, artístic i musical?
Essencialment una manera distinta d´entendre la música: va demostrar que la millor música de ball podia ser la que no havia estat feta inicialment per a discoteques. Només era qüestió d´obrir la ment; això ha estat molt imitat darrerament en clubs de Madrid i Barcelona. També va inaugurar noves maneres de promocionar clubs, el mite a la figura del DJ, la barreja de públic en les discoteques i la incorporació d´espectacles agosarats com obres de teatre d´avantguarda...


Quan parlem de la ruta, podem referir-nos a diferents fases?
Podem parlar de tres etapes: la primera, netament subterrània, de la que participava només la gent més moderna que podia disposar de cotxe (les primeres discoteques estaven bastant lluny de València); una segona, altra en que es va expandir i va arribar a gent que no era moderna, però que volia participar d´eixes discoteques que estaven creant una mena de culte al seu voltant; era gent que s´apropava amb respecte i curiositat, com si estiguera "convidada", però sabent que no pertanyia a eixe univers; i finalment, la comercialització total a partir de la popularitat, en la que els moderns passaren a ser els convidats -fins a desaparèixer- i el públic cutre va arribar a ser el majoritari. La música es va convertir en inaudible, un so ridícul i elemental. I el consum de droga es va convertir en massa generalitzat. Va ser el principi de la fi.


Qui eren els protagonistes de la ruta?
En la seua etapa més avantguardista, el públic, que era molt colorista, i, sense dubte, els DJ,; Juan Santamaría, Carlos Simó, Toni Vidal i Fran Lenaers varen ser persones molt importants a València, i és bastant injust que no se´ls tinga avui en una màxima consideració i se´ls tracte amb el major respecte; a Anglaterra mai haguera passat això, ni tampoc a Eivissa, on alguns pioners encara estan en actiu i són molt considerats, malgrat els canvis que ha patit l´illa amb els anys. En l´etapa comercial, el protagonisme va recaure en els relacions publiques, les ràdios comercials, les gogos, etcètera.


Quina va ser l´actitud de les autoritats?
Quan es va fer famosa a causa del periodisme sensacionalista, la de carregar-se-la com fora. La qual cosa era hipòcrita, ja que havien permès que existira.


Quin va ser el paper dels mitjans de comunicació respecte a aquell fenomen?
Patètic. Al principi, la glorificaven com cosa avantguardista, fenomen juvenil, etc. A partir de l´any 93, quan les televisions començaren a filmar en les discoteques, es comportaven com si foren la inquisició. Era ridícul, perquè quan més propaganda feien a la ruta, més gent jove de tot l´Estat espanyol acudia.


Creu que actualment es donen els condicionants perquè aparega un fenomen similar a València?
No, no. Només es permeten grans projectes molt vulgars que semblen propis de la filosofia d´un saló de bodes.


Aurora Mora TORRENT


A ritme de bakalao
Ressenya: En èxtasi. Drogues, música màkina i ball: viatge a les entranyes de "la festa"

Hèctor Serra ALDAIA

És difícil trobar persones, especialment al País Valencià, que desconeguen l´expressió 'ruta del bakalao'. Aquestes tres paraules donen sentit verbal a un dels fenòmens socials més sorprenents viscuts els darrers temps a casa nostra. El llibre En èxtasi, del valencià Joan M. Oleaque, recopila tot un seguit d´aspectes al voltant d´aquesta "ruta" condensats en un treball d´investigació semblant, en la seua forma, a l´anterior treball del de Catarroja, Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser.

Oleaque es capbussa en l´interior de la "festa valenciana" barrejant l´explicació de les pròpies experiències viscudes, junt amb la visió de diferents persones vinculades a la ruta destroy, ja siguen clients habituals de les discoteques, empresaris que han fet negoci amb el fenomen o discjòqueis experts en la música màquina. L´autor aprofundeix en l´anàlisi d´aquest tipus de música: com va entrar a Europa i a València, com va revolucionar l´oci i la nit a les ciutats del País Valencià, i quins lligams tenia amb la droga de disseny.

La ruta del bakalao, més enllà de l´estadi musical, va convertir-se durant anys en una qüestió força polèmica. Al principi, la nova manera d´entendre la festa del cap de setmana per part dels joves no va preocupar ningú. Però el fenomen, a mesura que pujava les xifres en consum de droga i accidents de trànsit, va virar cap a una problemàtica social a la qual calia posar remei. En aquest sentit, Oleaque s´ajuda, durant tot el llibre, d´articles extrets de la premsa de l´època per constatar les negatives conseqüències que aquest fenomen va deixar sobre molts joves. L´autor també fa esment de l´actuació política al respecte. Les noves normatives impulsades pel govern valencià van ofegar la ruta del bakalao a mitjan anys noranta. Avui, encara queden algunes discoteques que mantenen el nom i el tipus de música. Malgrat tot, ja no és, ni de bon tros, el que era. L´alarma social creada pels mitjans de comunicació, tal i com percep Oleaque al treball va sensibilitzar les consciències de molts joves i moltes famílies. L´èxit d´Oleaque rau en apropar-se a aquesta qüestió una dècada després de tota aquella polseguera alçada, que va acabar amb l´esperit de la ruta del bakalao. El valencià, qui ha viscut aquest fenomen de primera mà al seu entorn més immediat, recull al llibre l´argot característic que es va crear al voltant del fenomen, i que encara avui perdura en molts xavals que recorden o enyoren melangiosos els vells temps. Termes com ara "màquina", "bakala", "èxtasi", "droga de l´amor", "garrulos"... van formar part d´una època característica, que poc a poc va passant a la història.

1 comentari:

Alfred Manfredi ha dit...

Ei, molt bona l'entrevista, Aurora!