diumenge, 29 de novembre de 2009

Gent Normal: Va de bo!

Ara sí que sí. Podeu seguir els meus passos a:

dissabte, 21 de novembre de 2009

Sideral i el llarg adéu

Text publicat hui en El País.

La mort sol arribar sempre en mal moment. Però si et dius Aleix Vergés —alies Sideral—, tens 32 anys, eres músic i dj, i a l'endemà havies de partir cap al País Basc per a gravar eixe disc de pop que duus dos anys preparant, la mort és eixa broma dolenta que no tens opció de repetir per a veure si algú riu a la segona. A Vergés li va sobrevenir en forma de parada cardiorrespiratoria el 19 de maig de 2006. "Quan em vaig assabentar del succeït, estava ficant en el cotxe la guitarra Grestch White Falcon que havíem anat a comprar junts dies enrere. Aleix m'havia dit que era vital per al projecte", recorda Carles Baena, amb qui Vergés havia creat el segelle Hit Kune Do, un homenatge a l'afició que compartien per Bruce Lee i les arts marcials. "Ens vam conèixer durant el procés de creació dels seus discos de sessions. Ens vam acostar molt i vam fundar el segell per a donar eixida, principalment, als seus projectes. Ell estava ja una mica cansat de punxar i volia tornar a fer pop. Després de la seua incineració, jo no podia deixar de pensar en eixes cançons. No podia deixar que allò quedara ahí".

Poc després va començar a treballar en Leire, el nom de la millor amiga de Vergés, que bateja aquest projecte discogràfic plagat de lletres càndides sobre col·legues, dedicatòries i picades d'ullet a pistes de ball giratòries, com la del primer Nitsa barceloní, club on molts van descobrir l'electrònica. Canciones siderales era un àlbum de pop que havia de construir-se a partir d'una guitarra i una veu no sempre afinada. Més que un productor, es necessitava a McGyver. "Un treball de xinesos. Vam començar amb Xabi Strubell, un gran músic amb qui ell es duia molt bé. Vam pujar amb els germans d'Aleix a un estudi a Calella, fins que vam veure que allò s'estancava i se'ns escapava de les mans. Entre la càrrega emocional i les dificultats tècniques per a convertir unes pistes gravades en un estudi de doblatge en un elepé, vam cridar a Fernando Vacas [el productor de Russian Red] perquè, sobretot, treballara les veus. Han estat més de dos anys", recorda Baena. En el llarg també apareixen Florent i Jota (dels Planetas), Roger Strubell o Iñigo Telletxea. "Tota la gent amb la qual he parlat m'ha dit que açò que volien fer amb el disc era impossible, que estaven bojos", recorda Albert Margelí, qui fóra bateria de Peanut Pie, primera banda de Vergés, i íntim amic durant aquells llunyans noranta, quan la ciutadania encara reia de qui vestien rar i sempre acabaves la nit en el mateix local amb la mateixa gent —no els coneixies, però admiraves les seues samarretes—. Margelí, qui en l'actualitat treballa en una empresa de serveis musicals, toca en dos temes del disc. "Vaig acceptar ser part del projecte sense pensar molt. Ho he fet pel record d'aquell amic amb tant talent i tant encant, a qui no li agradava massa eixir de gira i que, de cop, es va fer estrella i les coses van començar a complicar-se. Si he de recordar, em quede amb els inicis, quan teníem moltes ganes i molt poca pràctica".

Quasi tot el món recorda el que estava fent durant el 11-S o quan va morir Kurt Cobain. Un exercici de nostàlgia macabra que ha substituït en sopars les velles anècdotes de la mili. A altre nivell, clar, tot el món que va viure aquella Barcelona dels noranta recorda què estava fent quan algun amic d'un amic que coneixia a Aleix li va cridar per a contar-li la tragèdia. "En els últims temps ens havíem distanciat bastant", recorda Albert Margelí, col·locant-se a distància de seguretat emocional. "Ell va entrar en la meua banda i prompte la va fer seua. Era més jove que jo, d'altra generació, però compartíem la passió per la música. Era com una esponja, canviava constantment d'idea: no sé si encara pensaria que els temes havien de sonar com llavors desitjava". Per a Baena, l'autenticitat del projecte, la seua ànima, es troba en les ganes de la família d'Aleix que tot açò no es perdera, i la full de ruta del qual la va dibuixar el músic en una llibreta plena de lletres i guies estètiques i sonores. "Volia transcendir els circuits indies, era bastant fan de Juanes, qui li semblava un exemple de pop massiu de qualitat". El tema que obri el disc, Las canciones tienen nombre, amb el seu sorprenent homenatge a El último de la fila, pot d'alguna manera confirmar açò, a més de suggerir la fi de l'esnobisme en aquella generació dels noranta que va créixer més concentrada a ser diferent que a ser alguna cosa.

Amb les seues sessions en Monegros, en The Kitchen (Dublín) o en Nitsa, i amb Peanut Pie i els seus CD mixes d'electrònica i pop, Aleix va ser especialment rellevant per ser un dels pocs talents en una escena de diletants que pràcticament no ha deixat cap llegat. Una època en la qual tot estava per fer i quasi res es va fer. Baena diu que aquest disc s'ha fet només per a honrar el llegat d'un artista, i Margelí tracta de detectar a qui podria anar destinat. Per naturalesa, per conjuntura o pel que siga, pot ser que aquest àlbum tinga una repercussió comercial nul·la, però a qui van viure aquella època tal vegada els done cert consol. A qui no van estar allí, els ofereix, sens dubte, la millor postal possible. De vegades, dir adéu costa tot açò.

divendres, 16 d’octubre de 2009

The end of da party

Fins ací hem arribat. El treball, les oposicions, l'Escola d'Idiomes, un blog paral·lel, i per suposat, molts altres projectes, m'han obligat a prendre la decisió de deixar de banda Sampleópolis.
La propera entrada que publique us redireccionarà directament a un nou portal musico-cultural que s'enceta amb molta il·lusió i en el que m'he involucrat "per culpa" de l'amic Jordi Garrigós.

Gràcies a totes i tots per seguir-me durant aquest temps. Molts besets.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Le Club 2.0


No podeu imaginar quina va ser la meua sorpressa en assabentar-me, la setmana passada, del retorn de Le Club. Sens dubte, una de les notícies més positives pel que fa al panorama electrònic en la ciutat de València que s'han succeït darrerament.

Recordem que Le Club, la sala underground per excelència del cap-i-casal, va ser fa un temps víctima del progrès popular en ser tancada per la seua ubicació en la Carrera Font d'en Corts, o el que és el mateix, en una àrea assenyalada com a objectiu preferent per als interessos especulatius de l'Ajuntament de València degut a la seua proximitat a la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL). Una situació injusta que va comportar el seu decliu fins el seu tancament definitiu. Perquè, encara que els seus responsables van intentar cercar altres ubicacions, Le Club no tornà a ser la mateixa. No podia ser-ho, ni a l'Albereda ni a la platja, perquè el seu esperit no casava amb l'oci elitista d'eixes zones.

L'anunci de la reobertura en una nova ubicació (al carrer Cuba, al cèntric i colorista barri de Russafa) sembla fet amb el convenciment de convertir-se en l'espai definitiu des del qual poder ressucitar la sala de les seues cendres i llançar una brisa d'aire fresc a l'escena alternativa valenciana, petita però resistent.

Le Club 2.0, que és com s'ha anomenat la iniciativa, va inaugurar-se aquest cap de setmana amb antics residents (Dioni Sánchez, Fran Campos) i tot i no haver pogut assitir, no em resistiré molt de temps. Quan pense en l'antic em ve a la ment un inabastable cúmul de records estimulants i ja és hora de continuar escrivint la història, no creieu?

diumenge, 20 de setembre de 2009

La cultura netlabel

Ja us he parlat alguna vegada de la cultura netlabel. Ara he trobat la manera de fer-ho de nou, però de forma distinta: a través d'un breu i excel·lent reportatge-documental. Un treball de la creadora visual Kowalski (www.xkowalski.net) que va veure la llum en forma de referència del netlabel Enzo Platform, on podem veure i escoltar a algunes de les persones que caminen darrere de cadascun dels projectes col·laboratius que hi ha arreu de l'Estat. Un document que feia falta pel seu caràcter informatiu i divulgatiu, ja que són diversos anys de vida els quals tenen algunes d'aquestes plataformes i cada vegada major la repercussió de les seues creacions, tant a nivell sonor com visual. Es fa un recorregut per les llicencies Creative Commons (base de tota aquesta voràgine creativa), per les iniciatives col·laboratives en forma de trobades i festivals, les formes de contactar entre netlabels i artistes, el creixement del vídeo en aquestes comunitats o una interessant mirada cap al futur de la música i les noves formes de difusió. Felicitacions a Guada (Kowalski) per reunir tots aquests trossos d'activisme artístic.

La Cultura Netlabel from kowalski visuales on Vimeo.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Óscar Mulero: "La solitud del 'dj' és brutal"

Entrevista publicada ahir a El País.

Va passar del taller de cotxes a les millors cabines del món. Óscar Mulero, el nostre punxadiscos més sol·licitat, celebra el seu vint aniversari en la professió amb un canvi de terç: s'ha mudat al camp i vol fundar una família.

Óscar Mulero i els seus tatuatges no desentonarien en un bar de moteros, en una reunió de baixistes de rock (que ho va ser) o en una taula d'escriptors al costat de Ray Loriga. A punt d'entrar en la crisi dels 40, el madrileny té l'ego sota control, canta fatal, acaba de mudar-se a Astúries i va per l'enèsim intent de muntar una família. Va començar mesclant amb cintes de cassete i la primera vegada que va posar les mans sobre un vinil va ser per a punxar als herois del menyspreat, alhora que simpàtic, A. O. R.: Chicago i Boston. Un passat fosc per a un dels dj espanyols més populars dels últims 20 anys. Són els que duu en les més importants cabines del món i, per a celebrar-lo, el dissabte que ve 26 de setembre punxarà sis hores seguides en la discoteca Fabrik de Fuenlabrada.

EP3. Com envelleix un dj? Es veu punxant amb 60 anys?
Óscar Mulero. El tema em preocupa bastant. Quan no pense en música, medite en com m'agradaria que fóra la meua vida quan deixe de currar en açò. Ja he passat la crisi dels 30; ara estic en la dels 40. Seria collonut tenir 80 anys i poder punxar. Encara que al que li done més tornades és a poder viure amb algú al meu costat quan acabe açò. Amb 20 només pensava en música, i ara m'adone que hi ha més coses en la vida.

EP3. Té això que veure amb deixar Madrid i anar a viure a Astúries?
O. M. En part, si. Sempre he estat una rata de ciutat. Però l'edat, tant de viatge i tant de temps només fa que et tornes més tranquil. És el que em demana el cos. Allí tinc ara el meu estudi i es treballa perfectament.

EP3. Què feia fa 20 anys? O. M. Començava a punxar: va ser en un bar de Moncloa [Madrid]. Vaig anar a substituir a un amic que s'anava a la mili. Acabava de deixar d'estudiar FP i estava currant en un taller de cotxes. Sempre m'ha agradat allò manual.

EP3. En això segueix? O. M. Seguisc punxant amb vinil, que és molt romàntic. Ara, amb els fotuts ordinadors, qui treballa amb un disc i una agulla és un malabarista.

EP3. D'on va traure els vinils? O. M. Mon pare va ser bateria d'un grup en l'època de Fórmula V. S'ho passaven bé, però mai van arribar a res. Jo vaig començar a jugar amb la seua col·lecció de discos. El primer que vaig punxar va ser amb un disc de Chicago, Earth, Wind and Fire, Tina Turner? El que li agradava al meu pare.

EP3. Amb 20 anys de carrera haurà vist de tot. Existeix un halo d'intel·lectualitat en la música electrònica que de vegades no es correspon amb el públic? O. M. Hi ha un poc de tot. El 70% del públic vol divertir-se i està més pendent de la festa, i un 30% està al tant del que estàs punxant. Eixe 30% em permet ser un poc més retorçat amb el discurs musical.

EP3. S'ha passat la febre del dj tal com la coneixíem en els noranta? Segueixen sent els gurús de la nit? O. M. Durant eixe boom en els noranta van eixir djs a palades. Hi ha hagut una garbella i ha deixat als millors.

EP3. Pot un dj tenir família? O. M. A mi m'està costant. És complicat sobretot per a l'altra persona. Les parelles normals treballen entre setmana. En el nostre cas, emigres el dijous i no apareixes fins al diumenge. La meua xica ve amb mi de vegades. És vital estar amb algú que entenga el nostre estil de vida.

EP3. O siga, que ho està aconseguint? O. M. He intentat formar una família diverses vegades, però no he pogut. A veure si ara? A mi m'encanten els xiquets, però, a més del tema econòmic, és important tenir temps per a estar amb ells. Jo no entenc el format de família d'ara en el qual els pares no passen temps amb els seus fills.

EP3. És vostè de la vella escola? O. M. A mi, la meua mare m'esperava a l'eixida del cole a les cinc de la vesprada amb el berenar preparat. I fins que no acabava els deures no eixia al carrer.

EP3. Com duu la solitud del dj? O. M. És un contrast molt fort. De sobte estàs punxant per a 15.000 persones. Baixes de l'escenari, arribes a l'hotel, tanques la porta i estàs sol. És brutal, però forma part del joc.

EP3. Com són les groupies? O. M. Hi ha, com en totes les professions. Jo les entenc el temps que estàs fent el teu set. Et veuen ací dalt i es fan la seua palla mental? Però quan baixes de la cabina eres un tipus normal. Hi ha vegades que alguna diu que està enamorada de mi i coses d'eixes. És bonic, però són coses puntuals. No se'm colen en l'hotel. Això és més cosa de Jesulín.

EP3. Diuen que és un poc distant quan punxa. O. M. Sóc dels qui estan molt concentrats quan treballen. M'agrada comunicar-me a través de la música. És més una qüestió de respecte. M'agrada ser seriós i estar concentrat. No sóc un malasombra.

EP3. Haurà tingut moments surreals. O. M. Molts. Una nit vaig veure que un tipus alçava molt la cama. Potser massa. Al final em vaig adonar que era una pròtesi, i el tio va acabar ballant amb la cama en la mà.

EP3. Recorda la seua millor sessió? O. M. Cada país té la seua forma de ser. Japó m'ha maravillat per la manera de comportar-se. A Espanya ens agrada molt reconèixer les coses. Als japonesos els fascina escoltar coses que no coneixen i que després pregunten. També diré que Monegros 2002 va ser impressionant.

EP3. Com camina d'ego? O. M. Ho duc bé. Que et dauren la píndola et pot fer perdre el nord. Jo fa temps que tinc els peus en la terra i ja no tinc problemes d'ego, però has de controlar-lo. Aquest món és una carrera de fons.
EP3. Sap cantar? O. M. Cante fatal! Cante qualsevol horterada en la dutxa i poc més.

EP3. Quina és la remor més estranya que ha escoltat sobre vostè? O. M. M'han matat alguna vegada en un accident estant jo a Brasil de vacances. El següent bolo vaig pensar fer-lo amb una túnica blanca en pla ressuscitat.

EP3. El pitjor d'Óscar Mulero és? O. M. Em costa prendre decisions i em cabrege quan les coses no ixen com les tinc planejades. Amb l'edat em vaig relaxant. Però sóc molt perfeccionista.

EP3. I el millor? O. M. Que no sóc una persona dolenta.

EP3. És el que posaria en un anunci de contactes? O. M. Vaja, no ho sé. M'has enxampat. No sé què contestar. Posaria que sóc una persona comprensiva i m'agrada respectar als altres. Encara que no sé si algú respondria.

dissabte, 29 d’agost de 2009

"Rapeando"

O el millor capítol de "Camera Café" que he vist mai (performed by SFDK):