dissabte, 21 de novembre del 2009

Sideral i el llarg adéu

Text publicat hui en El País.

La mort sol arribar sempre en mal moment. Però si et dius Aleix Vergés —alies Sideral—, tens 32 anys, eres músic i dj, i a l'endemà havies de partir cap al País Basc per a gravar eixe disc de pop que duus dos anys preparant, la mort és eixa broma dolenta que no tens opció de repetir per a veure si algú riu a la segona. A Vergés li va sobrevenir en forma de parada cardiorrespiratoria el 19 de maig de 2006. "Quan em vaig assabentar del succeït, estava ficant en el cotxe la guitarra Grestch White Falcon que havíem anat a comprar junts dies enrere. Aleix m'havia dit que era vital per al projecte", recorda Carles Baena, amb qui Vergés havia creat el segelle Hit Kune Do, un homenatge a l'afició que compartien per Bruce Lee i les arts marcials. "Ens vam conèixer durant el procés de creació dels seus discos de sessions. Ens vam acostar molt i vam fundar el segell per a donar eixida, principalment, als seus projectes. Ell estava ja una mica cansat de punxar i volia tornar a fer pop. Després de la seua incineració, jo no podia deixar de pensar en eixes cançons. No podia deixar que allò quedara ahí".

Poc després va començar a treballar en Leire, el nom de la millor amiga de Vergés, que bateja aquest projecte discogràfic plagat de lletres càndides sobre col·legues, dedicatòries i picades d'ullet a pistes de ball giratòries, com la del primer Nitsa barceloní, club on molts van descobrir l'electrònica. Canciones siderales era un àlbum de pop que havia de construir-se a partir d'una guitarra i una veu no sempre afinada. Més que un productor, es necessitava a McGyver. "Un treball de xinesos. Vam començar amb Xabi Strubell, un gran músic amb qui ell es duia molt bé. Vam pujar amb els germans d'Aleix a un estudi a Calella, fins que vam veure que allò s'estancava i se'ns escapava de les mans. Entre la càrrega emocional i les dificultats tècniques per a convertir unes pistes gravades en un estudi de doblatge en un elepé, vam cridar a Fernando Vacas [el productor de Russian Red] perquè, sobretot, treballara les veus. Han estat més de dos anys", recorda Baena. En el llarg també apareixen Florent i Jota (dels Planetas), Roger Strubell o Iñigo Telletxea. "Tota la gent amb la qual he parlat m'ha dit que açò que volien fer amb el disc era impossible, que estaven bojos", recorda Albert Margelí, qui fóra bateria de Peanut Pie, primera banda de Vergés, i íntim amic durant aquells llunyans noranta, quan la ciutadania encara reia de qui vestien rar i sempre acabaves la nit en el mateix local amb la mateixa gent —no els coneixies, però admiraves les seues samarretes—. Margelí, qui en l'actualitat treballa en una empresa de serveis musicals, toca en dos temes del disc. "Vaig acceptar ser part del projecte sense pensar molt. Ho he fet pel record d'aquell amic amb tant talent i tant encant, a qui no li agradava massa eixir de gira i que, de cop, es va fer estrella i les coses van començar a complicar-se. Si he de recordar, em quede amb els inicis, quan teníem moltes ganes i molt poca pràctica".

Quasi tot el món recorda el que estava fent durant el 11-S o quan va morir Kurt Cobain. Un exercici de nostàlgia macabra que ha substituït en sopars les velles anècdotes de la mili. A altre nivell, clar, tot el món que va viure aquella Barcelona dels noranta recorda què estava fent quan algun amic d'un amic que coneixia a Aleix li va cridar per a contar-li la tragèdia. "En els últims temps ens havíem distanciat bastant", recorda Albert Margelí, col·locant-se a distància de seguretat emocional. "Ell va entrar en la meua banda i prompte la va fer seua. Era més jove que jo, d'altra generació, però compartíem la passió per la música. Era com una esponja, canviava constantment d'idea: no sé si encara pensaria que els temes havien de sonar com llavors desitjava". Per a Baena, l'autenticitat del projecte, la seua ànima, es troba en les ganes de la família d'Aleix que tot açò no es perdera, i la full de ruta del qual la va dibuixar el músic en una llibreta plena de lletres i guies estètiques i sonores. "Volia transcendir els circuits indies, era bastant fan de Juanes, qui li semblava un exemple de pop massiu de qualitat". El tema que obri el disc, Las canciones tienen nombre, amb el seu sorprenent homenatge a El último de la fila, pot d'alguna manera confirmar açò, a més de suggerir la fi de l'esnobisme en aquella generació dels noranta que va créixer més concentrada a ser diferent que a ser alguna cosa.

Amb les seues sessions en Monegros, en The Kitchen (Dublín) o en Nitsa, i amb Peanut Pie i els seus CD mixes d'electrònica i pop, Aleix va ser especialment rellevant per ser un dels pocs talents en una escena de diletants que pràcticament no ha deixat cap llegat. Una època en la qual tot estava per fer i quasi res es va fer. Baena diu que aquest disc s'ha fet només per a honrar el llegat d'un artista, i Margelí tracta de detectar a qui podria anar destinat. Per naturalesa, per conjuntura o pel que siga, pot ser que aquest àlbum tinga una repercussió comercial nul·la, però a qui van viure aquella època tal vegada els done cert consol. A qui no van estar allí, els ofereix, sens dubte, la millor postal possible. De vegades, dir adéu costa tot açò.

1 comentari:

simplexia ha dit...

Tot just avui treient la pols a antics flyers... m'he topat amb un del Nitsa... M'han vingut una pila de records al cap.