Jaco Pastorius

Va ser el 21 de setembre de 1987. La nota de premsa era escueta: a conseqüència d'una baralla a la porta del Midnight Bottle Club en els suburbis de la ciutat on vivia, Fort Laudale. Pel seu aspecte i el seu estat no l'havien deixat passar a prendre una copa i el van apalejar. Així, textualment. Això va ser deu dies abans de la seua mort. Un desl goril·les de la porta, anomenat Luc Havan, li fracturà el crani. L'informe de la policia deia que tenia un fort colp a la cara, però un reporter del Miami Herald, Tom Moon, desconfiant de la versió asèptica de la policia, investiga els per quès. Així, avui també sabem que a les quatre i mitja de la matinada va ser internat en el Broward Country General Medical Center...

John Francis Pastorius III va nàixer a Norristown, Pensylvania, el primer de desembre de 1951. Després de tocar diversos instruments, un accident li trenca el braç no quedant bé en les distintes operacions a què es sotmés i abandona la bateria per a posteriorment decantar-se pel contrabaix i el baix elèctric.
Acompanya els músics que passen de gira per l'estat -Supremes, Temptations, C.C. Riders, etc.- actuant amb un grup de la ciutat anomenat "Las Olas Brass".

A principis del 73 toca amb una banda en el Bakers Dozen, coneguent Peter Graves, trombonista del grup, que alhora dirigeix el grup del Bachelors III Club de Fort Lauderdale. Comença a treballar amb ells i entabla amistat amb alguns dels músics de la banda: el bateria Danny Gotlieb, el baixista Marc Egan, el percussionista Don Alias i el guitarrista Pat Metheny. En eixe estiu coneix el pianista Paul Bley que passava uns dies de vacances a Miami. El següent estiu, Bley convida Jaco a tocar en un reobert club de Nova York, en la McDougal Street, cor del Greenwich Village. També crida a Pat Metheny i al bateria Bruce Ditmas. Eixa unió esporàdica porta a Bley a documentar-la en un disc anomenat simplement Pastorius/Metheny/Ditmas/Bley" i publicar-la en el seu segell Improvising Artists (1974).

Segueix treballant amb Ira Sullivan, que ja coneguera en el Bakers Dozen. Grava amb Metheny en el primer disc del guitarrista per al segell alemany ECM i en l'estiu del 75 es troba amb Bobby Colomby, bateria del grup Blood, Sweat and Tears qui li presenta a Steve Popovich, A&R del segell Epic. L'escolta... i el 15 de setembre, Pastorious signa un contracte amb el segell. Té 24 anys.
En el 76 apareix un dels discos més importants del baix elèctric del jazz contemporani: Jaco Pastorius. En ell intervenen Hancock, Shorter, Sanborn, els Brecker, Howard Johnson, Narada, Lenny White, Hubert Laws, Sam&Dave...

Després vindria la Weather Report. La seua història es circunscriu a sis discos -Black Market, Heavy Weather, Mr. Gone, 8:30, Night Passage i Weather Report- a més dels dos Havana Jam -I i II- gravats a Cuba en 1979 i que incloia la seua participació en el Trio of Doom amb John McLaughlin i Tony Williams.



La seua entrada en els "homes del temps" va ser realment pròpia d'un persontage distint, d'un ser que anteposava la seua música a tota la resta. L'encontre de Pastorius amb Zawinul es produí a principis de 1975, en el Gusman Theatre of Miami. Es dirigí al patró de la Weather i li va dir: "Seguisc la seua música des que toca el piano amb Cannonball Adderley i realment l'adore". Zawinul li contestà: "Què és el que vols?" i Jaco, molt seriós, li va dir: "El meu nom és John Francis Pastorius III i sóc el millor baixista del món". A la qual cosa Zawinul li respongué: "Veste'n a... fóra d'aquí!". Davant la persistència de Pastorius i per a llevarse'l de damunt, Zawinul li demanà que li donara un cassette amb la seua música. Eixa va ser la primera d'altres moltes cintes i cartes que, al llarg de diversos mesos, Jaco envià al pianista austríac. Anys més tard, Zawinul parlava impressionat sobre la lletra de les seues cartes, recordant-li al traç de les de Mozart. "Una lletra decoradíssima i bella", deia.

En gener de 1976, Alfonso Johnson, baixista titular de Weather, anuncià la seua marxa del grup per a incorporar-se al grup del bateria Billy Cobham, amb Tom Scott en els saxos, Steve Kahn en la guitarra i George Duke en els teclats. Davant eixa situació, Zawinal s'enrecordà d'aquell "esquelètic xic amb roba salvatge".

També és el temps de les meravelloses gravacions amb Joni Mitchell -quatre treballs-, i la seua carrera en solitari -Word of Mouth, Twins I&II- etc, etc. És el músic del moment. El baixista més innovador del jazz des de Charles Mingus. Però també les seues despressions i la seua fortíssima addicció a les drogues i a l'alcohol... Pocs anys més tard... el final.



Curta semblança d'un home fràgil, un artista únic i excepcional que canvià els esquemes harmònics, melòdics i estructurals del baix elèctric. Hi ha un abans i un després de Pastorius... però el proper 21 de setembre farà vint-i-dos anys que no està. Avui tindria cinquanta set anys.

Yann Tiersen + Matt Elliott @ Jardí de Vivers

Sí, Alfred té tota la raó. La programació cultural que fan les institucions valencianes al mes de juliol és pràcticament demencial, però també és veritat que, entre tanta morralla, hom pot trobar alguna cosa decent. Per exemple, el directe que demà a la nit oferirà el compositor Yann Tiersen. Ho farà acompanyat d'en Matt Elliot, creador de la gran "Howling songs".

Jo vaig conéixer Yann Tiersen quan va fer-ho el gran públic, és a dir, a través de la pel·lícula "Amélie", la banda sonora de la qual era obra seua. I encara que em va agradar molt, més tard vaig adonar-me que no era, ni de lluny, el seu millor treball. Considere que "Le phare" sí ho és. I com a mostra, un parell de botons: Le quartier i Monochrome.

Crec que demà m'ho passaré d'allò més bé. Primer dia de vacances, Yann Tiersen en directe, a la fresca, en bona companyia... mmmmm...

Riceboy Sleeps - Riceboy Sleeps (2009, Parlophone)

La unió artística entre Jón ‘Jónsi’ Þór Birgisson de Sigur Rós i el seu company sentimental Alex Somers, o el que és el mateix, Riceboy Sleeps, per fi ha donat els seus fruits. Molt apetibles, per cert, en forma de disc amb títol homònim.

Gravat íntegrament a Islàndia sota la brillant batuta de Peter Katis en la producció (Interpol, The National, Tokio Police Club), Riceboy Sleeps és un àlbum profundament humà i espiritual, on no hi ha textos, només abstractes paisatges de lent desenvolupament que són un autèntic cant a la vida.

Tot va començar fa un parell de mesos, quan es va incloure “Happiness”, el tema que obri el disc, en l'exemplar compilació “Dark was the night”, al costat d'artistes tan il·lustres com Anthony Hegarty, Arcade Fire o Sufjan Stevens. La felicitat, aqueix concepte que ha donat tant que parlar a filòsofs i poetes al llarg de la història, és, òbviament, el tema central d'aquesta cançó, però sens dubte, és també la filosofia que tanca aquest projecte: pel que sembla, el nom del grup prové dels temps que Jónsi va conèixer a Alex. Per aquell temps, Somers era molt pobre i sobrevivia menjant arròs i dormint molt. Una nit, mentre Jónsi escrivia una cançó, va concentrar la seua mirada en Alex mentre aquest dormia i amb gran tendresa va pensar: “Riceboy Sleeps”. Des del meu punt de vista, “Happiness” tracta precisament d'aqueixos menuts-grans moments, d'aqueixos microestats que ens emboliquen quan, per exemple, observem com dorm l'ésser al que estimem.

Deia José Hierro: …La poesía es como el viento, / o como el fuego, o como el mar. / Hace vibrar árboles, ropas, / abrasa espigas, hojas secas, / acuna en su oleaje / los objetos que duermen en la playa…". Doncs això és per al meu aquest disc, pura poesia. Encara que la ploma en aquest cas té forma d'instruments acústics, arranjaments de corda del compositor de música clàssica Nico Muhly i les col·laboracions habituals, encara que no per això menys brillants, del quartet Amiina i el cor Kópavogsdætur.

Després de treballar aquesta base instrumental amb ordinadors portàtils solars (i per tant, ecològics) han aconseguit un resultat orgànic increïble: una ona en el seu flux de marea enterrat sota xiulades, cruixits, ritme i distorsió analògics, el xirriar d'una perforació, ràdios crepitant al fons, culleres... El so flueix molt a poc a poc, lentament, oposat a aqueix despotisme de la velocitat que domina la contemporaneïtat i ens fa cada vegada més infeliços, o com ells mateixos plantegen, "de vegades, sembla que el so arriba a través dels mars del temps, amb acrobàtiques figures musicals antigues i tambalejantes crescendos tan lents com una alba, o un ingràvid cor tipus mantra cantant des d'algun lloc en l'Edat Mitjana a través dels segles". Doncs això. Gaudiu-los.

Riceboy Sleeps - Riceboy Sleeps (2009, Parlophone)
Tracklist:
1 . "Happiness"
2 . "Atlas song"
3 . "Indian summer"
4 . "Atokkseyri"
5 . "Boy 1904"
6 . "All the big trees"
7 . "Daníell in the sea"
8 . "Howl"
9 . "Sleeping giant"

Myspace de Riceboy Sleeps

Byetone en directe!

Olaf Bender, aka Byetone, figura clau en l'electrònica made in Germany , va tenir excel·lent acollida de públic i crítica amb el seu àlbum "Death of a Typographer" (Raster-Norton, '08) situant-se sempre a mig camí entre les estructures i maneres del techno o el electro, i l'abstracció i aspror d'uns sons que allunyen la seua proposta de la pista de ball.

La seua actuació a Sónar 2009 va ser una de les més destacables en el marc de la sempre impecable presentació del segell Raster-Noton a SonarHall el dissabte 20 de juny.

Playground, mitjà associat de Sónar 2009, presenta el vídeo del directe de Byetone.

Per a veure'l cliqueu ací: Byetone, en directe @ Sónar 2009.

Mendetz - Souvenir (2009)

Text publicat en el número de juny de la revista gratuïta Beat.

Després de l'èxit i la fatiga que els suposà el seu debut (Mendetz, 2006), Mendetz se sentien feliços. Després d'una gira per Mèxic, es tancaren en el seu estudi per a treballar amb calma i temps en un nou treball. Diuen en un to jocòs que es tornaren 'hipersensibles i irracionals'. Després d'una llarga temporada, eixiren del seu refugi ben orgullosos, amb Souvenir sota el braç. Un nou disc que és el reflex del més immediat futur.

Souvenir els radiografia investigant en el seu so fins el fons, provant nous instruments i exhuberants ferramentes d'estudi molt més enllà de les seues coordenades d'antuvi. Mendetz és ja, i definitivament, una banda disparada, molt ambiciosa, sense por a res. Un grup total, arrotllador, sense complexes i 'peterpanesc' como som tots aquells que vam créixer amb Els Goonies. Fosc, malenconiós i taciturn encara que de vegades no ho semble, Souvenir és l'objecte artesanal que el grup s'ha dut del seu darrer viatge a la seua infantesa, un recolze espai-temporal on han estat de tornada durant un període d'any i mig...

Fruit del treball amb temps i gravat des del tancament del seu local, Souvenir indaga fins el fons del seu ADN musical. Mesclat a París per Alf (Air, Phoenix), es presenta com una autòpsia musical amb milers de destinacions possibles. Es paguen peatges (pespunts de funk en forma de picades d'ullet aPrince i Stevie Wonder; disco music de la millor, la de Michael Jackson de "Bad" i les tombarelles de Zapp & Roger), però també s'accelera com mai abans. Sintes descontrolats i grooves virtuals es creuen amb bandes sonores de 8 bits i ecos del so Philadelphia. Tot cobra un sentit especial amb unes quantes escoltes, quan ja és impossible fugir de Souvenir.

Els deu grans temes que el composen són molts més en realitat, són cançons plagades de bifurcacions i giragonses en les quals otejar des de l'espill retrovisor aquella platja de Malibú. Capvespres en el moll amb la suos secant-se en la samarreta i sempre a prop del pròxim club. A això sonen 'Wolfdance' i la fulminant 'Souvenir'. També hi ha records d'utopies projectades en la juventut perduda ('Flashback'), codes estratosfèriques (la de 'Bm7 Sosterior') i odes al ritme de vida mexicà (la torrencial 'Cholula cream', construïda a base de sintetitzadors vintage i grooves robòtics). En les lletres, tant paròdiques com romàntiques, descobrim a extranys personatges solitaris que, si aguditzem un poc la vista, poden convertir-se en hologrames d'Eddie Murphy ballant Daft Punk, de Rocky donant-se d'hòsties amb el hard rock de Survivor o de la xica de Xanadú ballant al ritme d'Eiffel 65.

Precisant el contingut, el grup se prepara actualment per a asombrar amb el continent, la seua vena més salvatge i directa: la dels concerts. Aseguren que els seus shows seran, si cap, molt més físics i discotequers amb la finalitat de desenvolupar en ells el complex potencial que Souvenir dibuixa. I un instint 'pavlovià' ens espenta a salivar. I a suar. I a esperar que ploguen els remixes.



Tracklist: Mendetz - Souvenir (2009)

01. Botino's Beach
02. Flashback
03. Cholula Cream
04. Bm7 Sosterior
05. Wolfdance
06. The Mystical Farmer
07. Souvenir
08. Massive Complaint
09. Sunsetz
10. The Ballad of the Lonely Fisherman and his Groovy Fishes

www.myspace.com/mendetz

Electroputas - Babytron (2009)

"Més enllà d'Atomicron, després de la porta d'Odinx, viatjant a través de l'espai-temps, es troba la Galàxia Infinix, on resideixen Teluriks i Ancestrones, civilitzacions antigues de Ciberalquimis i Èssers còsmics. Conviuen tecnologia i natura en harmonia, telepàtics i viatgers de l'espai-temps a través del Dron.

En el sistema Atomicron, a anys llum d'Odinx, les grans corporacions de Polikrones i Krones sotmeten la societat a l'esclavitud. Humans i androids estan connectats a una xarxa virtual de producció i consum al servei dels exèrcits i corporacions.

Babytron viatja a través de l'espai amb la seua nau, Speedlight, acompanyat per la seua brillant Computadora Xatul 09000, al sistema Atomicron, amb la missió d'endinsar-se en els Space Guetto per cultivar la societat i compartir el poder natural.

A l'Space Guetto New Asia, Babytron és descobert pels Ions de Misticron, secta psicosomàtica d'assassins de l'espai, manipuladors de la ment i caçadors de Ciberalquimis. Aquests éssers diabòlics treballen per a les grans corporacions d'Atomicron i tracten de detruir Babytron amb el bes de la mort."

Amb aquest escenari de fons, propi de la ciència-ficció, és com presenten els Electroputas, coneguts Dj's de l'escena barcelonina, el seu darrer treball, Babytron. Un disc amb el qual han volgut donar un gir de 180 graus al seu so, per tal de no abusar de la fòrmula utilitzada en el seu debut (consistent en remesclar amb encert cançons de flamenc -des de Camarón a Lola Flores- per a crear temes d'alt voltatge en la pista) i que els va comportar certa notorietat en alguns cercles del panorama electrònic estatal. Només per això, per la seua valentia a l'hora d'obrir-se a nous camins experimentals, ja paga la pena ressenyar-lo.

Tot i que alguns passatges del disc poden arribar a ser prou suggerents, el títol d'aquest àlbum no quedarà gravat amb lletres d'or a la història de la música electrònica. No obstant això, el fet que el grup, format per Edu Chifoni i Toni Bello, l'hagen posat a disposició de tothom de manera gratuïta a la seua pàgina web, també s'ha de tenir en compte. Jutgeu vosaltres mateixes.

Pàgina web d'Electroputas

Moby: Shot in the back of the head

Supose que ja sabreu que Moby ha tret nou disc. Wait for me. És pràcticament inevitable no assabentar-se. Per a tots aquells que es trobeu per primera vegada aquesta informació (doncs saber-ho a través del meu blog és tota una satisfacció per a una servidora), va dedicat aquest vídeo, dirigit pel mateix David Lynch. Bon apetit!

I si la flipeu amb el calb, sapigueu que el dilluns serà als estudis de Ràdio 3 parlant del seu nou treball, en el programa de Tomás Fernando Flores, Siglo 21, de 13 a 14 hores.