dimarts, 21 d’abril de 2009

The Black Dog: Further Vexations

Agafe en prèstec aquest magnífic vídeo de la web dels amics de la Crew Cometa (BCN) que m'ha deixat fascinada. Tal i com explica flycomet es tracta de la pel·lícula promocional que ha tret el duo The Black Dog per a promocionar el seu últim treball, titulat Further Vexations. Espere que us agrade tant com a mi.


The Black Dog - Further Vexations from The Black Dog on Vimeo.

dijous, 16 d’abril de 2009

Crònica de la nit M_nus a Barraca (11.04.2009)

Publicat prèviament en castellà a Mixside.

Que alguna cosa sucosa anava a cuinar-se en la sala Barraca dissabte passat estava cantat. Per diversos motius. Un, per la presència policial. Ja en la carretera de Sueca cap a Les Palmeretes, una servidora va tenir davant durant diversos metres un furgó de la Guàrdia Civil fins que va parar en el voral, amb l'objectiu d'instal·lar un control. Tot un presagi del que esdevindria a l'arribar, on es va produir un ball de cotxes de les forces de seguretat que donava un poc de vertigen. Tampoc és que aquest fet siga res de nou, com tots els barraquers sabem, però el dispositiu desplegat per a l'ocasió era bastant espectacular, donant bon compte que estàvem davant una de les actuacions més esperades de l'any. I així era, si s'ha de jutjar per la multitud que hi havia congregada ja en el pàrquing gran a això de les dues de la matinada. Bastant prompte, tenint en compte els costums dels valencians. L'espectacle que vam poder contemplar allí es va constituir com un bon prolegòmen al que ocorreria una vegada dins, i és que, a pesar d'algunes dificultats materialitzades en forma de talons incrustant-se en el fang, de tirants que intentaven cobrir cossets tremolosos davant l'ona de fred que estàvem patint, o d'algun destrellatat mental fent trompos; hi havia sobretot, un desig de gaudir i passar-se'l bé.

Amb aquest ànim vam entrar. Directets al circ, ja que el set de Fabrizio Maurici estava molt avançat. De fet, l'italià ja havia sobrepassat l'equador de la seua actuació quan aconseguirem travessar la pista, que estava a vessar. Sense ànim de ser injusta, en certa manera em vaig alegrar, perquè no em va arribar a transmetre gran cosa. De Maurici diuen que va quedar eclipsat la primera vegada que va veure punxar a Richie Hawtin i va ser llavors quan va dirigir el seu so cap al minimal. Diuen també que, motivat pels seus somnis de formar part algun dia de la família M_nus va prendre la decisió d'enviar-li música exclusivament a Hawtin. Repetisc que no vull ser injusta amb el xic, ja que no he tingut l'ocasió d'escoltar cap de les seues produccions, però el que és punxant no em va fer el pes. Potser va guanyar la perseverencia i l'ambició? O és que potser estem sobresaturats de minimal? Potser. El cas és que desitjava que arribara el live de JPLS. M'agradava pensar que a causa del format en directe, seríem espectadors d'alguna “cosa” diferent. I de fet, així va ser.

Amb un ritme lent, apaivagat, com sense pressa, aquest home va anar, a poc a poc, creant una atmosfera que aniria in crescendo i que en l'última mitja hora va aconseguir imbuir una energia brutal a les masses. I encara que crec que Richie Hawtin es val per si sol i no necessita ningú que li aplane el camí, el ben cert és que el creador de Isolate ho va fer, i ho va fer bé. El miniatracó energètic que JPLS ens va brindar a tots els presents, va servir d'aperitiu per al que seria el show de l'any. I és que, encara que prèviament vaig tenir l'ocasió d'escoltar alguna bobada del tipus “Richie Hawtin no és para tant” (i què fas ací, llavors?), el canadenc va demostrar una vegada més per quina el seu nom ressona una vegada i una altra en boca de milions de persones.

Solament amb la seua presència va produir un sens fi d'emocions, fet fàcilment demostrable amb el nombre de càmeres i mòbils que van apuntar cap a la seua figura quan va aparèixer en cabina. Però és que la música… oh, mon dieu! Amb el primer tema ens va vibrar des de la coronilla fins a la punta dels peus. I no sé si serà perquè ja coneix quina classe de públic acudeix a Barraca, però la sessió va ser, des de l'inici, una successió de ritmes technoides i pur techno que va fer bombar els nostres cors un ritme superior al normal. Ja ho vam dir en el seu moment i encara avui ho seguim dient: Barraca loves you!

Tant, que tres dies després encara tinc agulletes…


Aurora Mora, Torrent

dilluns, 13 d’abril de 2009

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (VI)

Javi P3z Orquesta
Sports
HiTop, 2004

Fa poc vaig trobar-me per casualitat amb un blog de descàrregues que em va causar una gran impressió positiva: “El escarabajo en el muladar”. Una web comandada des de Málaga pel capità Kuank Ank, apassionat dels escarabats i de les arts a parts iguals. Un bon gust en la selecció em va portar a convertir a l'escarabajo en un dels meus blogs de capçalera.
Des d’aquest emplaçament de luxe he pogut abaixar-me novetats, pero també alguna peça antiga, com per exemple aquest disc, fruit de la ressaca olímpica, signat per una autèntica ment privilegiada d’eixes que brillen a l’escena estatal, com si d’estels entre la immensitat del buit es tractaren: el donostiarra Javi P3z.
Lluny de la seua aparença, Sports aposta per les activitats arrelades a la cultura popular: futbolín, pinball, dominó, ping-pong o bolos. Qüestió que també pot aplicar-se, fent una analogia, en el terreny musical: electrònica sabrosona, mambo, cha cha cha i ritmes a l’estil de les millors orquestres llatines.
En definitiva, un treball que defuig l’elitisme i la conceptualització i que aboga pel sabor i el vitalisme. Si te estás estresaaando, ja saps: posa play i deixa’t endur per melodies caribenyes acompanyades de samplers que et recorden els recreatius de la teua joventut, les ones de la mar o una de les millors pel·lícules que has vist mai. Tot un homenatge a la diversió i a l’oci no consumista. 1, 2, 3… sucre!

diumenge, 12 d’abril de 2009

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (V)


  • DJ Hell
  • Teufelswerk
  • Gigolo Records, 2009

En el món de l’electrònica passa igual que en l’automòbil. Els alemanys són molt grans. Diria que els millors, però m’estaria tirant pedres contra la meua pròpia teulada, doncs pense que els valencians vam tenir la nostra època daurada i encara estem a temps de reviure l’esplendor dels 80-90. Subjectivismes a banda, el ben cert és que l’escena alemanya ha aportat autèntiques joies a la història de la música feta amb màquines. Kraftwerk van ser, sens dubte, els pioners d’una autèntica revolució musical i van assentar les bases del so alemany que es factura encara avui dia.
Només cal escoltar el segon tema de l’últim treball de Dj Hell per a adonar-se del què estic dient. I és que “Electronic Germany”, a través de la veu d’un computador ens teletransporta a aquell suprem “The man machine” dels mestres per antonomasia. Però més enllà d’aquest tall, que suposa un sincer i aconseguit homenatge a l’obra dels germans, tot el disc transpira caràcter alemany. I és que Hell no pot negar les seues arrels ni la seua personalitat. I jo, sincerament, m’alegre que no s’haja deixat endur per cap moda (incloent les que provenen de Berlin) i aposte pel seu electro-techno emblemàtic i fosc. Si l’infern sona així, vull pecar cada dia i guanyar-me l’entrada segura.



Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (IV)

Franz Ferdinand
Tonight
Domino, 2009

Supose que mai imaginaríeu trobar un disc com aquest a Sampleòpolis. I tindríeu raó. Però de vegades, ocórre allò inesperat i vegeu ressenyat l’últim treball d’un grup que pertany més al mainstream que no pas a l’underground. Però les coses com siguen, Franz Ferdinand tenen un savoir faire que no es pot desdenyar de bones a primeres. Jo coneixia més o menys els seus anteriors àlbums, gràcies, com no, a la meua germana i a la relació d’amor que manté amb el pop i, per a ser-vos sincera, m’agradava el seu so. Bones melodies, bons arranjaments, bon acompanyament vocal i una actitud carismàtica que li dóna coherència a tot plegat, han fet de la banda un referent ineludible en el món del rock.
Tot i que alguns experts hagen qualificat Tonight simplement de “passable”, per a mi s’ha convertit en un d’eixos discos que m’acompanyen en els trajectes sobre rodes fent-los més agradables. I, si el coneixeu, ja haureu imaginat perquè preferisc aquest a qualsevol altre. Com no podia ser d’una altra manera, pels arranjaments electrònics, que han engarçat de manera brilllant als acords de la majoria de les cançons i que en algun moment esdevenen realment èpics, com és el cas de “Lucid dreams” que, a partir del minut 04:43 em posa el pèl de punta. Sense oblidar “Can’t stop feeling” o “Bite hard”, vertaders hits per a públics de tot pel·latge.
Notable alt.


diumenge, 5 d’abril de 2009

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (III)

Lindstrøm
Where you go I go too
Smalltown Supersound, 2008
Sí, ja sé que no és cap novetat. Sóc conscient que no us descobriré Amèrica, perquè aquest disc ja estava present en un grapat de llistes dels millors treballs del 2008. De fet, ja estic escoltant el nou treball de Lindstrøm, acompanyat de Prins Thomas (i titulat "II"), però sens dubte com este no és. I és que considere, amb Jenesaispop, que l'àlbum de debut d'aquest norueg amb el que es gitaria el 80% de l'audiència del portal, tot i contenir només tres pistes (una d'elles -i des del meu punt de vista, la millor- de 28 minuts, això sí), val per a ballar, val per a follar, val per a emborratxar-te, etcètera, etcètera, etcètera.
I amb açò, crec que està tot dit.