dilluns, 30 de març del 2009

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (II)

Filastine
Dirty Bomb
Soot (USA/UK) / Jarring Effects (Europa), 2009

Estàs en un cotxe en un embús de trànsit a El Cairo, és un cotxe totalment tunejat estil hip hop, amb el volum a tope; el greu dels bombos i subs fa vibrar tot el metall del vehicle, per la finestra oberta entra tot el soroll del trànsit, barrejant-se lliurement amb els ritmes que ixen pels speakers. Just en eixe moment comença l’azan, la crida a resar que ix dels vells altaveus saturats rebotant en tots els edificis que troba al seu pas. Si juntem tot açò i ho passem per dues eixides mono, sona a Filastine”. Així és com el productor musical trotamón Grey Filastine, defineix la seua música i, la veritat, no hi ha millor manera d’expressar-ho que d’esta forma.
El seu àlbum Dirty Bomb és el reflex de l’estat actual del món, brut i bell al mateix temps, com la vida mateixa. Un disc que ha contat amb un ventall de col·laboradors molt enriquidor: des d’aborígens australians fins una cantaora de Graná de 16 anys. I és que el segon treball d’aquest músic nascut a Seattle i resident a Barcelona, barreja lliurement el dubstep amb vents balcànics o cordes de Bollywood i bombos que colpegen ritmes frenètics per a un nou ball.
Si el món és un mocador, Dirty Bomb és un kleenex en allò musical: ric, trepidant, ple d’energia, vital. Espere el seu directe al Sonar com aigua de maig. Em dóna en el nas que no em defraudarà.

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (I)

Animal Collective
Merryweather Post Pavilion
Domino-Pias Spain, 2009

La primera vegada que em vaig topetar amb aquesta meravella sonora, va ser en l'anòmal blog d'Imbruxia. El passat dotze de gener, dia de la seua publicació, el meu amic i gran expert musical, deia el següent entorn a Merryweather Post Pavilion, dels Animal Collective: "Voy a dar una recomendación. A aquellos que tenían pensado sacar un disco en 2009. Especialmente a aquellos que pensaban en sacar el mejor disco de 2009. Vuestro esfuerzo será inútil. Ya ha salido el mejor disco de 2009. Ha salido hoy." Una recomanació a la que no vaig fer cas fins que en Jordi Garrigós me la tornara a fer un parell de mesos després. Vaig pensar que dues persones com aquestes no podien estar equivocades, així que em llancí definitivament a per ell.
I quina va ser la meua sorpressa, quan em vaig trobar amb un àlbum que anava creixent conforme l'anava escoltant. No sé si us ha passat alguna vegada, a mi sí. Encara que és possible que no tant com en aquest disc. Quan vaig donar a play per primera vegada no em va fer el pes. Vaig dir-me que el món estava malalt si clamava que açò era el millor treball musical enregistrat enguany o això, o és que jo no entenia els nous llenguatges musicals del pop, després de tant de temps escoltant música de ball. Però que me aspen. Quan vaig escoltar de nou el disc vaig començar a sentir-lo. I aquesta sensació anà creixent exponencialment amb cada nova reproducció. Fins que vaig arribar a eixe punt en què adores un disc i desitges que el trajecte que estàs fent en la seua companyia no s'acabe mai o, almenys, trigue una miqueta més en acabar-se. Sobretot, perquè si Merryweather Post Pavilion és la banda sonora de qualsevol viatge, et serveix a la perfecció per a bucejar i rastrejar molts indrets dintre de tu mateixa. Un 11 sobre 10.

dimarts, 17 de març del 2009

L'any del Sónar (espere)

El Festival Sónar ja porta la tira fent les delícies de milers d'amants de la música. Jo cada any em llepe els llavis en assabentar-me del cartell, però com que sempre he sigut pobre com una rata no he pogut anar a cap edició. Cosa que espere que canvie enguany... veure'm si hi ha sort i em puc fer amb alguna meravellosa acreditació de premsa.
De moment, l'avanç de la programació és per a llevar-se el barret... i és que els xics d'Advanced Music són molt, però que molt aplicats. Al lorito:
Orbital (FFRR/UK)
Grace Jones (Wall of Sound/JM)
Late of the Pier (Parlophone/UK)
SebastiAn (Ed Banger/FR)
Fever Ray (Rabid/SE)
Crookers (Mad Decent/IT)
Deadmau5 (Mau5trap/CA)
Filastine (Soot/US)
Micachu & The Shapes (Accidental/UK)
Moderat (Bpitch Control/DE)
Lars Hornveth (Smalltown Supersound/NO) + BCN216 (ES)
Mary Anne Hobbs presenta (BBC Radio 1)
Joker (Kapsize/UK)
Martyn (3024/NL)
Mary Anne Hobbs (BBC Radio 1/UK)
Ed Banger presenta Gazpashow!
James Pants (Stones Throw/US)
Bullion (One-Handed/UK)
Breakbot (Moshi Moshi/FR)
DSL (Ed Banger/FR)
Busy P. (Ed Banger/FR)
Ostgun Ton presenta
Shed (DE)
Sunday Best presenta
Red Bull Music Academy presenta
Onra (Favorite/FR)
XXXChange (Fully Fitted/US)
Muhsinah (Circulations/US)
Jamie Woon (One Taste/UK)
GoldieLocks (Puregroove/UK)
Cécile (Mac Mac/IT)
Dorian Concept (Kindred Spirits/AU)
Guillamino (Bankrobber/ES)
Culoe de Song (Innervisions/SA)
Midee (LaBolatoryNetlabel/ES)
Cardopusher (Murder Channel/VE)

dilluns, 16 de març del 2009

Al jazz el que no és del jazz

Un reportatge de Carolina León publicat al número de març de Calle 20.

Al jazz el que no és del jazz
Onette Coleman titulà el seu àlbum de 1959 “The shape of jazz to come”. Cinquanta anys després, lluny de l’estancament, alguns aclaparadors i joves músics confirmen que sempre hi ha una nova forma per venir.

Hi ha un nou jazz, de tècnica prodigiosa i cor desbocat, que plantege incògnites pròpies del present? Amb menys de tres dècades en la seua comptabilitat d’anys, aquest grapat de músics ací representat s’empenya en eixe difós terreny ocupat per la música d’arrel negra. I ho fa amb enorme autoconsciència, reverenciant els clàssics i fecundant la contemporaneitat. Si la història d’aquesta música pot ser entesa com la d’una enorme transgressió (des dels cotoners esclavistes als luxosos teatres), les ambicions d’aquests jazzmen i jazzwomen no tenen sostre. “Sempre hi ha una nova generació en el jazz, perquè és un art en permanent transició -en paraules d’Esperanza Spalding-. Jo sóc part d’eixa nova generació com ho són Greg Osby, Marcus Strickland, Wayne Shorter o Herbie Hancock. La seua essència és progressar”.
Si bé els seus plantejaments estètics divergeixen, aquests músics representen una nova ona del jazz per la seua coherència i osadia en injectar en el gènere influències alienes a d’ell. Alguns precedents els van inspirar: Avishai Cohen, des d’Israel, vestint el seu contrabaix de sons mediterranis; o Brad Melhdau, pianista que tracta els clàssics més recents del rock com a estàndards.
A Robert Glasper el comparen amb Melhdau per la senda presa, en el seu cas el hip hop. Vingut de Texas, la seua primera escola va ser una mare cantant de gospel i les seues intervencions en l’esglèsia on tocava el piano amb dotze anys. La High School for Performing and Visual Arts de Houston i la seua posterior experiència a Manhattan el van posar en contacte amb músics com el cantant Bilal, que va ser qui el presentà a Q-Tip (A Tribe Called Quest); va ser la primera de les seues col·laboracions amb l’entorn del hip hop del què, diu, “el jazz pot aprendre paciència i groove”. El seu toc vibrant i sensual (en el seu debut Mood, de 2003) el va fer arribar fins el clàssic segell Blue Note, on ha editat dos discos més. En In my element (2007), s’atreveix a equiparar el Maiden voyage de Hancock amb l’Everything in its right place de Radiohead.

Pervertint els estàndards
També pianista, la posseïdora de dits portentosos Hiromi Uehara -el directe de la qual vaig poder gaudir ja fa algun temps i vaig ressenyar en el seu moment- (Japó, 1979) començà la seua carrera discogràfica en 2003. Premis i reconeixements s’han succeït des d’aleshores, però els seus inicis van ser els jingles publicitaris. El seu salt al pòdium era qüestió de temps, perquè el toc inverosímil d’Hiromi captà al mateix Chick Corea, qui la va fer seure amb ell al piano de visita a Japó: tenia disset anys. El seu domini del teclat i del seu quartet de músics en directe provoca admiració, doblegant i pervertint les melodies a voluntat: Beyond standards (Telarc, 2008) és la seua demostració tècnica en disc. “El meu objectiu era fer-los sonar com els meus originals, no de qualsevol altre”, i s’atreveix amb el Claire de Lune de Debussy o el clàssic My favourite things. Declara que li haguera agradat tocar amb Frank Zappa o que el seu pròxim repte serà “escriure el meu propi concert per a piano”. Per a Hiromi, “el més important és enfocar allò que vull comunicar i transformar-ho en energia, a la qual respon l’audiència; tocar per a mi consisteix en eixe constant transvassament d’energia”.
Mentre Robert Glasper creu que “no hi ha límit a l’hora de barrejar estils, és quelcom que faig sense pensar”, per al jove Daniel Glatzel, músic d’origen coreà que dirigeix l’Andromeda Mega Express Orchestra a Berlin, “no es tracta de fer jazz amb secció de corda”. En el su cas, “introduir instruments o ritmes aliens no és millorar; de vegades s’obliden dimensions essencials, especialment en el costat de la composició”. El cas d’Andromeda és de tot menys típic: són 20 músics amb una mitjana de 26 anys, de Canadà, Tailandia, República Txeca i altres llocs, reunits entorn al geni compositor i gestor del projecte.
“Al principi teníem una instrumentació tant extravagant que decidirem convidar a més intèrprets de ment oberta per a donar sentit al conjunt i seguir sent distints”. El grup, de curta vida encara, espera editar el seu primer disc aquesta primavera, en el segell de The Nowist. Els músics d’aquesta formació berlinenca d’indie-rock van ser els primers en fixar-se en el so únic d’Andromeda, invitant-los a participar en la gravació del seu recent The Devil, you and me (2008). “Faria més encontres com aquest -diu Glaztel-. Puc imaginar-nos embotits en qualsevol estil: samba, Stockhausen o bandes sonores”. Si falta alguna cosa, que no siga ambició.
Per la seu banda, Arne Jansen (guitarra, Berlin) es conforma amb el format trio, on “tens molt d’espai; plenar-lo amb notes interessants i mantenir la tensió requereix de molt entendiment i confiança entre els músics”. El seu Arne Ansen Trio, completat amb els amics Eva Kruse i Eric Schaefer, treballa en els límits de la música instrumental amb la llibertat rítmica del jazz i la frescura del rock d’inspiració nord-americana: “Jo vaig créixer amb la música dels meus pares, des dels Beatjes a Led Zeppelin, i després Nirvana, Pearl Jam... No vaig descobrir el jazz fins els disset anys, i el vaig estudiar amb tota la meua ànima”.
El seu so és comparat amb el Trio Gateway de John Abercrombie. Però en Younger than that now (Traumton, 2008) s’acosta sense tapaments als paisatges sonors d’un Neil Young, sense deixar de sonar a Pat Metheny. L’ús de la distorsió i els delicats efectes de guitarra el situen prop de bandes de post-rock però és, en uma, jazz: “Aquest disc és més obert, més confluent amb el rock instrumental; així que ha d’agradar a altres oients. Però la tradició del jazz és la constant evolució, i açò també ho és”. Jansen se situa a ell mateix en l’estirpe dels perseguidors de troballes estètiques, esmentant com a influències a Haruki Murakami i a Gustav Mahler al mateix temps.

Nous auditoris
Així com Hiromi, els Sonicbloom de la qual aconsegueixen una intensitat molt pròpia d’un grup de rock fusió, en l’altre extrem està la sutilesa de la nordamericana, d’origen mexicà, Esperanza Spalding (1984). Des dels ritmes llatins, el seu jazz és un formós exercici de bellesa clàssica i qualitat, on enamora tant la seua veu com la seua forma de tocar el contrabaix: “Al principi cantava per a ajudar-me a parendre les melodies, perquè no tenia ni idea de llegir acords quan vaig començar amb el baix”. Pràcticament autodidacta, no sols deixa amb la boca oberta per la seua joventut, sinó per la seua manca d’ortodòxia. “Tot artista vol que el seu treball cride l’atenció del seu propi públic”.
És la professora més jove que ha tingut el Berklee College of Music de Boston, on va incorporar-se amb vint anys. El seu segon àlbum, Esperanza (Heads Up, 2008), ofereix més cançó i melodia que el seu debut, Junjo (2006), la penúltima sorpressa instrumental del jazz. Capaç de fer crossover amb el flamenco, col·laborant amb Niño Josele en el tema Samba em preludio, actuarà amb ell en el San Juan Evangelista de Madrid, el dia 27 de març, clausurant el festival Jazz es Primavera.
A alguns d’aquests joves no se’ls escapa que el seu torrent musical de vegades és difícil d’atrapar: “A mi m’encantaria arribar a qualsevol que ame l’experiència musical”, diu Hiromi. D’una forma semblant s’expressa Daniel Glaztel d’Andromeda Mega Express Orchestra: “No intente atreure ningú, sols fer bona música. M’encanta la idea de posar a Anton Webern i Barry White a ballar chachacha. Si el teu art és coherent i dones al públic l’oportunitat d’entrar en ell, no has de preocupar-te per res més”. Però la seua escolta pot no ser tan intuïtiva. Robert Glasper, qui es mou a les seues amples en diversos camps musicals, sentència: “És important atreure gent jove, perquè tradicionalment el jazz ha tingut una audiència més adulta. Per a sobreviure, necessita de nous oients”.
A continuació, us deixe amb uns grans vídeos:

Esperanza Spalding Grooves


Hiromi Uehara - Sakura Sakura


Arne Jansen Trio - Live at A-Trane - Jazzfest Berlin


dijous, 12 de març del 2009

Novetats

Us agrada la música, veritat? A mi també, però malauradament no gaudisc de tot el temps que m'agradaria. Tanmateix, de hui no podia passar: per fi he actualitzat els enllaços de descàrrega directa (columna de l'esquerra). La solució perfecta a la cacera de bruixes que estan patint darrerament les descàrregues P2P. Hi ha nous enllaços que fan molt bona pinta i que espere que us porten molt de plaer i felicitat.
En línies generals, es tracta de pàgines de música electrònica, però com que no poden faltar altres músiques m'he pres la llibertat de penjar-vos una secció amb el títol "No t'agraden els links de descàrrega? Prova ací", amb un enllaç cap a la nau pyrata, una mare nodrissa de blogs de descàrrega directa amb la que podeu flipar... és inacabable i més que requeterecomanable.




Besos.

dimarts, 10 de març del 2009

Propera estació: Berlin

Estic emocionadíssima amb el proper viatge que tenim programat: ni més ni menys que a Berlin, el 9 de maig. I una de les coses que tenen a veure amb la meua emoció és el que relata Guillem Sans al reportatge que va publicar el passat diumenge a Público.

La 'easyjetset' del techno

Els clubs de Berlin atrauen milers d'europeus tots els cap de setmana gràcies als vols barats que oferten els seus dos aeroports


Les aerolínies de baix cost i unes característiques urbanes úniques a Europa han revolucionat en els últims anys l'escena del techno a Berlin. Milers d'europeus volen tots els caps de setmana a la capital alemanya per a passar la nit (i part del dia) en els clubs de la ciutat. Els grans són una dotzena, entre ells: Watergate, Tresor, Bar 25 i The Deep. Només en el Berghain, "la catedral", caben unes 3.000 persones. El crític musical Tobias Rapp calcula que de divendres a diumenge aquests turistes del techno que ell ha batejat com "la easyjetset" són uns deu mil. "Hi ha una diferència molt clara amb els anys noranta.

El 'circ' del Bar 25 en plena efervescència
-
Llavors, l'escena del techno a Berlin era realment molt alemanya. Ara es pot parlar d'un fenomen de masses", explica. Això també es reflecteix en el tipus de música, que deu anys enrere "tenia més múscul" i ara és "més minimal". En les cues d'entrada hi ha temps suficient per a comprovar que un no es troba entre alemanys. L'alemany no destaca per sobre de l'anglès, l'italià o l'espanyol. "Tota persona que viu a Europa i estima el techno o el house ha vingut alguna vegada a Berlin en els últims anys", resumeix Rapp. L'entrada als clubs costa aquí entre 5 i 12 euros, quan a Eivissa es paguen més de 50.

Els taxis són ara aeris
Rapp creu que sense els vols barats un de cada tres clubs hauria de tancar. A diferència d'altres ciutats alemanyes com Frankfurt i Munic, la capital alemanya té poca importància en el trànsit aeri internacional. Amb el tancament de l'històric Tempelhof, a l'octubre passat, queden dos aeroports (Tegel en l'oest i Schönefeld en l'aquest) que s'han especialitzat en aerolínies barates. Schönefeld va registrar 1,7 milions de passatgers en 2003. L'any passat ja superaven els 6,6 milions.

Rapp es va prendre una pausa de sis mesos en la redacció del semanari Der Spiegel, a Hamburg, per a escriure un llibre sobre el fenomen amb l'ajuda dels seus contactes i experiències de sis anys en la redacció musical del diari alternatiu de Berlín Die Tageszeitung. Acaba de publicar-lo l'editorial Suhrkamp i es titula Lost and Sound. Berlin, Techno und der Easyjetset. Rapp escriu que per als ravers europeus les aerolínies barates fan les vegades de taxi, que ja de per si mateix és el mitjà de transport tradicional de la nit techno: un no sap quant va a beure o si va a prendre drogues. I en el fosc i relliscós hivern berlinès, el risc d'usar la bicicleta no és menyspreable.

Mudances a l'ordre del dia

Els lloguers són barats i desenes de DJ s'instal·len aquí perquè també els estudis de remasterització costen molt menys que a Londres, París o Milà. El mateix passa amb els locals. "En Berlín aconsegueixes una superfície tres vegades major que en qualsevol altra ciutat alemanya per la meitat del preu", explica el bavarès Marcus Trojan, propietari del Week End. Aquest club, obert en 2004, està en el pis 12 d'un dels gratacels comunistes de l'Alexanderplatz.

L'esforç de la reunificació alemanya explica que Berlín seguisca sent pobra gairebé 20 anys després. Té uns 3,5 milions d'habitants, però hi ha espai per a sis. La ciutat està plena de solars i edificis mig en ruïnes de propietat dubtosa que resulten idonis per als propietaris de clubs. Però això no significa que no haja canviat gens en 20 anys. En els noranta, alguns clubs com el Tresor i el WMF estaven en Potsdamer Platz, que avui és un modern complex comercial. El nou epicentre techno de Berlín està entre els barris de Friedrichshain i Kreuzberg, a la vora del ric Spree. Una consulta popular va impedir l'estiu passat que la zona es posés a la disposició d'inversors i especuladors per a un projecte de centre mediàtic anomenat Mediaspree.
"El capital sempre acaba guanyant bromeja Steffen Hack, propietari del Watergate però la ciutat és tan gran que sempre haurà altre lloc per a mudar-se". Hack va invertir en una modernísima instal·lació de llum i so per al seu club, damunt del riu, amb unes vidrieres que donen la sensació d'estar ballant sobre l'aigua. Empresaris com Hack i Trojan conten a més amb el suport de les autoritats locals, que mantenen una oficina dedicada només als clubs perquè saben que els seus problemes i necessitats són distints dels que puga tenir el propietari d'un restaurant.

Una imatge del Watergate

En aquesta zona prolifera també una oferta il·legal, sobretot a l'estiu, a l'aire lliure. Els decibels no molesten a ningú perquè els veïns més propers estan a l'altre costat del pont. Wir sind Park, Rest Realität i Minus són alguns dels noms d'aquestes raves, a les quals només s'accedeix amb contrasenya facilitada per amics d'amics. La Policia fa la vista grossa, una cosa que Tobias Rapp no s'explica: "Però sempre ha estat així. Berlin ha estat fort en experiments socials durant els últims 40 anys".