Podré pegar ull el divendres?

No sé si serà possible, perquè només pense en la visita de Miss Kittin a Barraca. Oh, yeah!

La tracklist definitiva

Bones,

Ahir va acabar-se el termini establert per a que els lectors i les lectores d'aquest blog digueren quin era el seu disc preferit per a follar (si no sabeu de què parle, mireu ací). La veritat és que no heu acudit en massa a participar, així que crec que oblidaré aquest tipus d'iniciatives per un temps. Jo pensava que li donaria vidilla a la cosa, però potser m'he enganyat. Sembla que el meu públic no és molt interactiu.

Dit açò, vull agraïr la participació de les persones que sí s'han animat a fer-ho. Elles saben qui són, així que moltes gràcies. La tracklist que heu confeccionat és aquesta:

- HERCULES AND LOVE AFFAIR: Hercules and love affair (especialment la cançó "Blind")

- TRAVIS: The boy with no name.

- BOOKA SHADE: The sun and the neon lights.

- EL FARY: Grandes éxitos.

- MARTINEZ: Audiomatique Volume 1.0.

Així que vinga, a la faena!

Un bon pla per a esta nit

+ info: http://www.myspace.com/focsound

Atenció, pregunta!

El teu disc perfecte per a follar és...

Envieu-me les vostres respostes a djbairone@yahoo.es i faré un tracklist amb la millor Banda Sonora per a practicar sexe. Teniu temps fins el proper 27 d'agost. Sí, ja sé que és un concurs una miqueta estúpid, però és estiu!!

Normes: pot participar tothom (folle o no folle), però sols s'admetrà un disc per participant.

Espere les vostres respostes...

Què hi ha en el meu mp3?

Des del passat 1 d’agost, dia del meu (uff! 27é) aniversari tinc un reproductor nou d’mp3. Regal de ma mare. No sap quan li ho agraisc perquè portava un any sense un i ho necessitava com aigua de maig. No sé si sabreu el què significa aguantar la gent en el metro sense un aparell d’estos, però creieu-me si us dic que és molt dur.
El cas és que he observat per la xarxa que s’està posant de moda això de dir què porta una en el seu mp3, així que jo no seré menys: duc una setmana gaudint de la discografia completa d’Orbital. I us assegure que les coses es veuen de manera distinta amb les melodies dels germans Hartnoll de fons, especialment si sona la joia de la corona: “Orbital” (Internal-FFRR, 1993), de la qual DanceDeLux (2005, pàg 39) va dir el següent:

A principis dels noranta, reina en l’electrònica un sentiment de canvi, d’expansió: gèneres com el techno, l’ambient o el house es resisteixen a prorrogar les seues regles primeres per a buscar l’evolució en altres direccions; el primer d’ells, abans caracteritzat per la direcció única, afirma una necessitat d’evolucionar i absorbir sons flotant fora de la seua òrbita. El bleep ja no és suficient en 1993 per als germans Phil i Paul Hartnoll, dos britànics que amb el seu segon llarg, “Orbital” –“el disc marró”-, consolidaren la seua creuada per un techno heterodoxe, melòdic a rabiar i perseguidor de les més hermoses latituds sonores. Estrenyent les possibilitats del gènere, construïnt un monument a la cyberdèlia, donant ales al pop electrònic, Orbital aconseguiren amb el seu segon àlbum –havien debutat amb “Orbital” (91), “el disc verd”- estimular tant els sentits com el cor de clubbers i no clubbers. Estem davant un disc capital que trascendeix convencions genèriques per a apuntar cap a un futur brillant on totes les músiques són una.
Les espirals en perpètua evolució, els beats d’impacte frontal, les melodies emocionants i els aromes lisèrgics imperen en un disc obert, carregat de sorpressa, on cada so ocupa el lloc ideal per a exercir una funció assassina. “Planet of the shapes” trasllada a un univers paral·lel de maneres impossibles, poc o res figuratives, sota una influència índia millor digerida que l’ethno-techno. La seqüència formada per “Lush”, “Impact (The earth is burning)” i “Remind” suposa un calculat arrebat cyberdèlic que esborra d’un tres i no res els contorns de la realitat, mentre que “Monday” reinventa el house a través de la ciència-ficció i l’himne “Walk now”, percutiu, tens i intens, elucubra sobre una fusió de gravetat zero del techno amb el pop. “Halcyon+on+on”, amb samples de Kirsty Hawkshaw, la cantant d’Opus III, és l’acabóse: una odissea cyber-pop, imitada fins a l’extenuació però impossible d’igualar, on melodies ambientals, intrincats ritmes i floripondis vocals màgics es donen la mà per a capturar una epifania rere altra. Gràcies a aquest tema, es pot dir, hipèrbole mitjançant, que moltes vides –i la pel·lícula “Shopping: de tiendas” (1994), de Paul Anderson, que usava i abusava de tot el seu poder d’evocació- han sigut millors del què podrien haver sigut.
Després de l’experimental “Snivilisation” (94), sols proper a l’ànima pop del “disc marró” en l’enorme “Sad but true”, semblava difícil que Orbital tornaren a topar amb aquelles cotes d’emoció. Tanmateix, l’any 1996 es despenjaren amb un poètic “In sides” on renegaven de qualsevol accés de deliri per a concentrar-se en la creació de números melòdics, tristos i emotius. A partir d’aquí, el camí va ser cap avall, i la separació, tristament, tardà el suficient per a que arribaren alguns àlbums –el pitjor de tots ells, el rude i inútil “The altogether” (2001)- realment indignes d’un projecte que adès ho prometia –i donava- tot.
Sempre quedarà “el disc marró” i la seua força infinita, encara avui energia de molts projectes amb ganes de fundir en un el pop, l’electrònica i tota la resta: escolten, si no, el segon àlbum dels noruegs Röyksopp, l’avassallador single del qual “Only this moment” sembla una joia inèdita dels Orbital d’aquella època. O si no, als últims Super Furry Animals, els de coses com “Slow life”. La influència dels millors Hartnoll està, per sort, a tot arreu. Juan Manuel Freire

Pd. Doncs això.

Amb aroma a taronja

XIQUETES, XIQUETS esta és la bona, gustet per a tots...

Electro-Jota Rave

El dissabte 23 d'agost oferim una super rave dominguera delicatessen en València amb l'excusa de fer un videoclip per a "Compartir Dóna Gustet", el nou projecte de Vinga Va! El videoclip serà una remescla d'un cant d'estil -o jota Valenciana- interpretat pel llegendari "Xiquet del Carmen" i reinterpretada per Electroputas (http://electroputas.net)

El lloc: un magnífic taronjar al costat del riu Túria (per on encara porta algo d'aigua...)

El tema de la rave és L'ELECTRO JOTA o les DANÇAES PUNK:

Com ja sabeu la jota és un ball d'ençà que ballaven les xiquetes i els xiquets en mig dels bancals pa vore què passava (us sona?). L'etimologia de "Jota" prové de l'antic xota, este del mossàrab *šáwta, salt, i este deriva del llatí saltāre, ballar. Algunes teories diuen que este ball va nàixer a València, provenint de la paraula del valencià antic xotar (botar o saltar), que va passar al castellà com "jota".

Ací el xiquet del Carmen ens dóna el seu parer sobre els nostres orígens mossàrabs:



Seria ideal vindre vestits de dances, o jota o imaginari semblant, com de fallera (i visca Berlanga), però molt sexy, punkglam..., perquè la tradició no està renyida amb les males formes, com el maleducat Toni de l'Hostal...
Tindrem a tres expertes en aquestes danses per a orientar el nostre estil.
Serà un ambient familiar i plaenter. Tindrem bona música i fruita fresca tota la nit. 15.000 watts de potència alta fidelitat. Començarem a les 00:00h i anirem escalfant l'ambient poc a poc, com per a un arrocet amb socarrat. Avançada la nit, Electroputas farà un directe trenca-cames i comptant també amb altres directes i dj's. S'intentarà fer també una paelleta a l'alba (voluntaris?)...
Mentrestant s'anirà filmant tota la nit el videoclip i al despuntar el dia farem una jota multitudinària a ritme de Drum&Bass

Vos adjuntem una imatge amb el mapa de com arribar (de totes formes hi hauran indicacions) i ací teniu un enllaç al gúguel maps, on podeu dir-li que vos faça un itinerari des d'on estigau fins al ravasso, tecnòlogi pàuer!
http://maps.google.com/maps/ms?t=h&ie=UTF8&hl=es&msa=0&ll=39.556554,-0.580612&spn=0.004434,0.009356&z=17&msid=112989739991074714715.0004514731350d3a70d65 en el camp de la figuera i la caseta...Tot a Riba-roja del Túria, al costadet de la jungle.
Emporteu-vos tovalla perquè a l'acabar anirem tots a fer-nos un bany a la piscina municipal de Riba-roja del Túria. I com diria Dj Bartual "bakalao per a tu-tururú"
Us esperem

Les portes de "The Haçienda" en un museu

Vist ací.

La notícia ens arriba des de Manchester. En el Museu de Ciència i Indústria d'aquesta ciutat han decidit donar cabuda, (com a qualsevol altra peça de museu que es precie), a les mateixes portes de la zona de càrrega i descàrrega del mític i llegendari club "The Haçienda", antigament situat en una coneguda zona industrial de la ciutat.
D'aquesta forma, les portes del Haçienda, propietat del segell Factory Records, del gran Tony Wilson, tenen així un buit en part de la història de la ciutat. Concretament, el museu adhereix aquestes portes amb motiu de la celebració del seu vint-i-cinc aniversari.
La Manager de col•leccions del museu, Pauline Webb comenta: “En els últims vint-i-cinc anys Manchester ha sofert uns canvis importants quant a indústria i ciència es refereix. La ciutat mancuniana ha vist com ha evolucionat positivament el sector serveis i la indústria creativa. “The Haçienda” marca el final de les indústries tèxtils (com antiga nau industrial) i al seu torn, com a club, donà a conèixer a tot el món el terme “Madchester”, tota una escena d'artistes i moviment musical que es va crear a principis dels noranta, molt influent en generacions posteriors i de caràcter revolucionari.
De bon grat observem com altres ciutats consideren a un mite dintre de l'escena de clubs com a peça clau en la història de la seva urbs. Hauríem de prendre exemple.

Pd. Per conéixer més de prop la història de "The Haçienda", us recomane el visionat de la pel•lícula 24 Hours Party People, del gran director Michael Winterbottom.

10 anys enrere...

LEILA
“Like weather”
REPHLEX, 1998 Els somnis lúcids són aquells en els quals ú és conscient d’estar somiant. En alguns casos, el subjecte pot arribar a dirigir el curs dels esdeveniments. Richard D. James (Aphex Twin) els té des de menut i li serveixen per a imaginar melodies que després recorda i converteix en cançons. Així, assegura, van náixer molts dels títols de “Selected Ambient Works Volume II” (94). A Leila, la seua amiga, no se li coneixen habilitats onironàutiques, però el seu primer àlbum, “Like Weather” sembla concebut en eixe mateix estadi. Torbadora, a mig camí entre allò somiat i allò imaginat. “La teua música és com el puto temps”, li va dir Graham Massey del grup 808 State, anticipant sense saber-ho el què seria el títol del disc.

Leila Arab va náixer a Iran l’any 1971, però la seua família s’exilià a Anglaterra el 1979, després de què la revolució islàmica de Jomeini convertira el país en una república d’inspiració divina. Tocava el teclat i estudiava comunicació quan Björk la va requerir per a portar al directe el disc “Debut” (93). Alguna cosa va veure en ella l’islandesa; i segons assegura Leila, no van ser els seus dots com a instrumentista, doncs apenes sabia tocar. En eixa primera gira amb Björk, Leila era teclista, però en la següent, la de “Post” (94) ja dirigia el resultat final des de la taula de so. Després d’una col·laboració en el disc “Not For Threes” (98) de Plaid, Leila s’estrenà en solitari amb un treball on tot era obra seua menys les veus. Trencava així el tàcit monopoli masculí sobre la música electrònica produïda amb mitjans domèstics i de baix cost, i posava en evidència les contradiccions d’una escena suposadament democratitzada que en la pràctica excloia les dones. Bona coneixedora dels codis de la semiòtica, també va voler trencar les normes en el joc de la imatge. Ni sensual ni a la contra, ni tímida ni cap dels rols tradicionalment associats a la dona en la música: una fotografia de quan era menuda és la única imatge seua que va incloure en el disc.

Leila va gravar “Like Weather” amb un equip cassolà que li va prestar un amic, el DJ Gilles Peterson, i per a cantar reclutà la seua germana Roya i dos amics, Donna Paul i Luca Santucci, que freqüentaven els clubs londinencs d’acid jazz. Tres veus totalment amateurs amb les quals Leila pogué jugar a voluntat. “Don’t Fall Asleep”, el primer single de “Like Weather”, és un bon exemple de fins on es proposava portar-les: una veu andrògina i borratxa d’heli, una línia de baix soul de pulsació quasi comatosa i l’ambient corromput dels primers discos de Tricky. Leila reciclà idees, gestos i sons d’altres èpoques (alguns tant llunyans com el soul, altres tant propers com el hip-hop, el drum ‘n’ bass o la música electrònica cassolana) en un disc sense més pretensions que la de satisfer la seua autora. Però el què sobre el paper hauria de ser un treball autista, sense més públic potencial que la pròpia Leila, polsà els ressorts emocionals de milers de persones. La clau estava en la qualitat humana que desprenien les seues cançons, de la més melòdica a la més estrident, de la pulcrament ressolta a l’esboç.

“Like Weather” està molt lluny de ser un disc regular o inclós mitjanament polit. Alguns dels talls acaben abruptament, sense res que anticipe el seu final, com si Leila es resistira a usar el seu instint pop i volguera posar-ho tot una miqueta més difícil, fer-ho tot una mica més lleig. I encara i així, els tretze capítols de “Like Weather” tenen un enorme poder suggestiu. Espais infinits, móns interiors. Vies d’escap íntimes i al mateix temps universals que Leila va saber traduir en música.

Una crítica de Roger Roca publicada a Dancedelux 2005, pàg 22.

Uncertain, una sorpressa molt agradable

Hi ha qui pensa que sols m’agrada la música electrònica. Gran errada. A mi m’agraden molts tipus de música, tot i que he d’admetre que en els últims anys la meua atenció ha anat dirigida especialment a les melodies fetes amb màquines. Tanmateix, avui vull parlar-vos d’un nou descobriment relacionat amb la música pop. Això no vol dir que es tracte d’un disc recent, ans al contrari, està datat a l’any 1991 i pertany a The Cranberries: Uncertain EP.

Jo vaig conéixer les cançons de The Cranberries quan ho va fer tothom, és a dir, l’any 1994, quan Zombie, aquella oda pacifista vers el conflicte irlandés, es va convertir en número 1 a tot el món. Jo només tenia tretze anys i per aquella època no podia descobrir més música que la que sentia a la ràdio, doncs no comptava amb els mitjans que tenim avui en dia. De fet, el disc on estava inclós aquell himne me’l vaig comprar en format cassette perquè ni tan sols tenia reproductor de discos compactes.

Va ser al juny, al viatge de fi de curs amb l’escola. Quan vam fer una aturada a una gasolinera i el vaig veure a un d’eixos aparadors típics on bàsicament es venien cintes de Camela, vaig decidir comprar-me’l gràcies als diners que m’havien donat a casa per comprar souvenirs. Des d’aquell moment, la veu de Dolores O’Riordan no deixà de sonar una i una altra vegada al meu walkman.

Després descobriria el disc que havien publicat l’any anterior, Everybody else it doing so, why can’t we?, que arribaria a fascinar-me prou més que l’arxiconegut No need to argue. Tant que vaig treure unes quantes cançons per tocar-les amb la guitarra, encara que jo, malauradament, no comptava amb l’atractiva veu de la cantant irlandesa.
El cas és que sempre havia pensat que aquest disc de l’any 93 havia estat el primer en la història de The Cranberries, però avui he descobert que no, que la banda tenia publicat un EP anterior, Uncertain, i que en ell ja apuntaven maneres. Cinc cançons en les quals començaven a destilar el so que els portaria a la fama, tot i que una mica més dolç degut, segurament, a la seua joventut. Destaquen especialment el segon tema, Nothing left at all, emparentat de manera molt directa amb joies com Sunday o Not Sorry (pertanyents a l’extraordinari Everybody else it…) i el tercer, Pathetics senses (early version), autèntic pop de l’època amb una secció de corda molt apropiada en alguns moments.



Uncertain EP va ser l’antesala d’Everybody else it… Tant va ser així que l’últim tema, Them, va ser inclós al primer llarg dels de Limerick. Després arribaria el so més madur de No need to argue, que els catapultaria a la fama per a sempre. No obstant confessar-me seguidora del grup i apreciar cada disc publicat a partir de l’any 1994, no hi ha res com el so fresc i “amateur” de les melodies d’Uncertain EP i de la seua continuació en forma d’LP, que segueixen cautivant-me cada vegada que les escolte. Bellesa en estat pur.

+ info: http://www.cranberries.com/

Pd. Per si voleu cantar-la...

Time is an illusion, baby, I'm on your side
Love is a confusion, maybe, you'll never hide
Come to the conclusion, baby, your love has died
Time is an illusion, baby, I'm on your side

Time is an illusion, baby, I'm on your side
Love is a confusion, maybe, you'll never hide
Come to the conclusion, baby, your love has died
Time is an illusion, baby, I'm on your side

I want to jump on your head
Until I get blisters
I will drop bombs on your bed
And you'll be calling your sisters 'cause

Time is an illusion, baby, I'm on your side
Love is a confusion, maybe, you'll never hide
Life was an attraction, baby, but you never tried
Now it's a distraction, maybe, you should have died

I want to jump on your head
Until I get blisters
I will drop bombs on your bed
And you'll be calling your sisters 'cause

Time is an illusion, baby, I'm on your side
Love is a confusion, maybe, you'll never hide
Come to the conclusion, baby, your love has died
Time is an illusion, baby, I'm on your side

Pathetic senses, I'm on your side
Pathetic senses, I'm on your side
Pathetic senses, I'm on your side
Pathetic senses, I'm on your side