dilluns, 28 d’abril de 2008

Un regalet

Efectivament. Demà és el dia. I per això avui no us posaré un altre vídeo de la genial banda de Bristol, sinó que us diré què heu de fer per descarregar-se "Third", el nou disc de Portishead, en menys de cinc minuts. No sabeu que tinc un olfacte impressionant per a allò de les descàrregues directes? No? Doncs ja ho anireu advertint al llarg de la vida d'aquest bloc (si no ho heu fet ja -basta amb donar una ullada als links de l'esquerra-).

Només heu d'enviar un correu a escaparatesonico@gmail.com demanant que us envien el link. En qüestió de minuts us contestaran i podreu descarregar-vos la joia de la corona, que està allotjada a Zshare, el millor servidor de descarregues directes que hi ha.

Per cert, només una qüestió d'intendència, els companys d'Escaparate Sonico són de Xile, així que dirigiu-vos a ells en castellà o potser no us entendran.

I perfavor, que ningú caiga en la temptació de publicar el link. Els censors estan alerta.

Sols em queda desitjar-vos que el gaudiu molt. Besaetes.

dissabte, 26 d’abril de 2008

Només queden tres dies...



... per al llençament de Third, el nou disc de PORTISHEAD.

+ info: www.portishead.co.uk/
http://www.myspace.com/PORTISHEADALBUM3

divendres, 25 d’abril de 2008

Només queden quatre dies...



per al llençament de Third, el nou disc de PORTISHEAD.

+ info: http://www.portishead.co.uk/

http://www.myspace.com/PORTISHEADALBUM3

dijous, 24 d’abril de 2008

Només queden cinc dies...



...per al llençament de Third, el nou disc de PORTISHEAD.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Expérience

Tota literatura és política, deia fa poc Rafael Reig al seu bloc. “Per raons polítiques, per raons poètiques” cantava Michel Cloup a “Essayer”, el segon tema del primer àlbum d’Expérience, “Aujourd’hui maintenant” (Lithium-Green Ufos, 2001).

Entre aquell disc de debut de la banda de Toulouse i “Nous (en) sommes encore là”, que va eixir a la llum ahir mateix, han passat set anys i dos àlbums més (“Hémisphère gauche”, 2004 i “Positive karaoke with a gun”, 2005). Temps que li ha servit a Expérience per consolidar una proposta musical i poètica d’una gran qualitat, i al seu líder, Michel Cloup, per a desmarcar-se definitivament del seu projecte anterior: un grup que marcà per a sempre un camí en el rock europeu valent i transgressor, Diabologum.

Cloup va servir-se d’Expérience per apartar-se del rock incendiari de Diabologum, per dolsificar uns plantejaments intransigents propers al hardcore i apostar per mostrar les influències del rock americà, de Neil Young a Sonic Youth, passant per The Pixies i The Velvet Underground, encara que tot passat per un filtre cultural decididament europeu: “M’agrada molt aquesta tendència europea de dEus, eixe “mercadet” musical on busquem una part de les seues influències en el rock i el jazz americans, una altra part en la seua pròpia cultura europea”, diu Cloup.

Expérience podria ser definit amb una paraula: “intensitat”. I és que fan del rock un estil vertaderament viu, diferent a tot el què considerem grups de rock (The Strokes, The White Stripes, Yeah Yeah Yeahs…), on la música i la poesia estan en un primer plànol.

EXPÉRIENCE: ILS SONT DEVENUS FOUS (Spanish Subs.)


EXPÉRIENCE: DES HÉROS (spanish subs)


EXPERIENCE: les aspects positifs des jeunes énergies négatives


Encara no he escoltat aquest “Nous (en) sommes encore là”, que ahir va ser notícia, però els avanços que s’han fet em dónen unes ganes terribles de devorar aquest LP. I a vosaltres?

divendres, 18 d’abril de 2008

The Kooks : Konk

14 d’abril. L’aniversari de la proclamació de la República i el dia en què per fi veu la llum “Konk”, l’últim treball dels anglesos The Kooks.



La banda, que lidera Luke Pritchard amb somriure i carisma, va gestar aquest àlbum als estudis de Londres “Konk”, del què van agafar prestat el nom per a donar-li títol a un disc que transpira bon pop pels quatre costats, amb tornades apegaloses i honroses lletres; el què no és poca cosa, però clar, els britànics tenien la missió de superar el seu debut, Inside in/Inside out, del què van vendre més d’un milió còpies en el seu país i amb el què aconseguiren tres discos de platí. Amb similar llistó, és evident que The Kooks no podien limitar-se a signar un disc senzillament acceptable.
I en eixa tesitura, la pregunta del milió és: ho han aconseguit? Doncs haurem de veure quina acceptació té “Konk” en la seua terra natal, tot i que m’olore que arrasarà, vendrà, girarà i entusiasmarà.


Curiosament, el single que han triat per a donar a conèixer aquest segon treball, “Always where I need to be”, un tema de l’estil de Doherty, a mi no m’acaba de convéncer. Tanmateix, el puntet “beatle” que tenen a ”Tick of time”, em dóna molt bon rotllo. La cançó que obri el disc, “See the sun” (ja tenien una titulada “See the world” a l’anterior treball), mostra un procés de maduració; mentre que altres temes amb tocs rock, com “Do you wanna” o “Down to the market” destil·len pura energia i es perfilen com a perfectes per al directe.


En definitiva, Konk és un cocktail saborós. Produït, per cert, per Tony Hoffer, que ja va ser el responsable del seu so a Inside in/Inside out i que també ha estat l’artífex d’alguns èxits de Beck, Air o Belle and Sebastian.
Sí, amiguets, aquesta jove banda està ben apadrinada, però això tampoc els resta mèrit: Konk és un dels candidats a millor disc de pop d’aquest 2008, sense dubte.

+ info: http://www.thekooks.co.uk/
www.myspace.com/thekooks

dimecres, 16 d’abril de 2008

Gregor Samsa

Aprofitant que avui em publiquen una ressenya sobre “La metamorfosi” de Kafka, al número 128 de l’Accent, quina millor manera d’encetar les ressenyes musicals a Sampleopolis que parlant d’un grup que porta el nom, precisament, del personatge del relat kafkià. A més, tenint en compte que “Gregor Samsa” han publicat un nou àlbum aquest mateix mes d’abril, doncs millor que millor. “Rest” és el títol d’aquest disc, que em va captivar només escoltar-lo i que m’ha servit de fil del què tirar per conèixer l’obra anterior dels de Richmond, deixant al descobert un autèntic tresor sonor.


Gregor Samsa van començar el seu periple l’any 2000, liderats per Champ Bennet, guitarrista, vocalista i pianista de la banda, i només un any després publicaven un Split EP1 amb The Silent Type. L’any següent arribaria el seu primer maxi en solitari, de títol homònim i a l’altre, un nou EP que aconseguiria cert ressò. Es tractava de 27:36. De títol neutre, corresponent al minutatge del mini-cd, 27:36 comptava amb tres extensos talls, el primer dels quals resultava un tribut obvi a Slowdive, i el segon i tercer s’adentraven per les textures del post-rock (Gybe!, Cranes, The explosions in the sky...) La veritat és que la crítica tancà files davant aquest treball, que tothom qualificà de meravellós i esperançador, a l’espera de què la banda de Virgínia es decidira a posar de llarg les seues intenses i emotives melodies. I eixe moment va arribar. El mes de març de 2006 va eixir a la llum el primer LP de la banda, 55:12, la primera cançó del qual, “Makeshift shelters” és una ‘intro’ d’autèntic luxe, en la què una base de guitarra i un senzill bucle melòdic serveix de sustent per a la preciosa combinació de veus xic/xica (Champ Bennet/ Nikki King), adornada amb un lleu goteig de notes. A continuació arriba “Even Numbers”, que és síntesi del disc en deu minuts: intro ambiental, esclafit i desenvolupament in crescendo. Com no podria ser d’una altra manera, l’herència de Gybe! o de Low és força evident, especialment en temes com “These points balance” o “Young and old” (que, sens dubte, compta amb un final que multiplica el seu valor), tot i que les cançons de Gregor Samsa tenen personalitat pròpia: nocturnes, hipnòtiques, íntimes, sempre a camera lenta; tocades per a tancar els ulls i imaginar paisatges onírics.


Bellesa i profunditat són els adjectius que em vénen al cap quan escolte les melodies arranjades per Gregor Samsa, i ara ho estic fent amb Rest, l’últim àlbum de la banda, que va veure la llum en edició digital el passat 1 d’abril. A Europa en el segell Own i als Estats Units, en Kora (que el publicarà a més en tres formats especials: vinil doble 2x12, edició limitada de 500 i edició per a col·leccionistes de 30; la qual cosa és senzillament impressionant: si això no és tenir cura del seu públic, ja em direu què és).

El tema que obri aquest fabulós disc, ho fa d’una manera molt tendra. Com si d’una caixa de música es tractés, “The adolescent” va sumant qualitat en cada tempo, especialment quan se sumen el violí i el dolçor de la veu de Nikki King. A continuació, ve un dels millors talls, “Ain leuh” en el qual destaca l’obertura al piano i el solapament de les veus masculina i femenina, que també es conjuguen en perfecta harmonia en “Jeroen Van Haken” i en “Pseudonynms”. En Rest, Gregor Samsa s’allunyen dels llargs crescendos als què tant acostumades ens tenen grups més “post” i aconsegueixen construir joia darrere joia, un àlbum realment bonic, capaç d’elevar-nos alguns palms per damunt del terra.

+ info: http://www.myspace.com/gregorsamsamyspace

http://gregorsamsa.com/


1 Split, en anglès, vol dir "dividit", "per la meitat", per tant, un Split EP vol dir que l’EP està compartit per dos grups.

Benvingudes i benvinguts a Sampleopolis

Allò que diuen de què un crític és un músic frustrat és una veritat com un temple. Almenys en el meu cas. Per a mi la música sempre ha estat una gran passió, però el fet de què no haja arribat a conéixer de debó cap instrument m’ha portat per altres camins alternatius. Un d’ells, i el de més envergadura, va ser un programa de ràdio, amb el nom de Sampleopolis, que vaig dirigir i que hi va ser en antenna durant dos anys ininterrompudament cada divendres al 104.4 del dial de la ciutat de València, o el que és el mateix, a Ràdio Klara, lliure i llibertària. Es tractava del primer (i únic fins el moment, almenys que jo tinga constància) programa de música electrònica que es feia a l’emissora.

Sampleopolis començà a emetre’s per les ones hertzianes el vint-i-set de juliol de 2001, amb una presentadora al capdavant dels micros sense ni gota d’experiència, però que al llarg del temps aniria curtint-se i aprenent els secrets i els truquillos de l’ofici.

La sel·lecció musical estava limitada per l’adjectiu “d’electrònica”, però era increïblement àmplia: anava des del hip hop fins el techno, passant pel breakbeat, el drum and bass, el trip-hop, el nu-jazz, el post-rock, el house, i un llarg etcètera.

En definitiva, Sampleopolis era el programa que a mi, com a oient, m’haguera agradat escoltar i vaig ser molt feliç fent-lo. Però totes les coses, siguen bones o dolentes, acaben, i Sampleopolis arribà a la seua fi per motius que no vénen al cas.

El fet de què aquest bloc conserve el nom de Sampleopolis és en part un homenatge a aquell programa, que no haguera estat possible (i és important que ho recorde) sense els meus grans amics Xavi Martínez i Andrés González, que van fer una gran tasca als comandaments tècnics.
Per cert, un dels grans encerts que vam tenir, al meu paréixer, va ser la sintonia que obria i tancava el programa cada setmana. Una cançó especialment potent, i molt radiofònica alhora, que connectava extremadament bé amb l’esperit de Sampleopolis. Jutgeu-la vosaltres mateixes.




I dit açò, benvingudes i benvinguts a Sampleopolis.