dijous, 25 de setembre de 2008

Festival T-Shirt: la crònica



No em quadren els números
Amb un pressupost astronòmic (dos milions d’euros) i unes previsions d’afluència descaradament optimistes per part de l’organització, el T-Shirt aspirava a convertir-se en el gran esdeveniment musical que digués adéu a l’estiu “por todo lo alto”. Tanmateix, la imatge que oferien els accessos al recinte ferial el divendres a la nit deia el contrari. Res de cues en les guixetes, poca activitat en l’stand d’acreditacions i consumidors fantasma en l’àrea de shopping, de pas obligat per a tots els assistents.
Com que eren les onze de la nit quan vam arribar, vaig pensar que les masses estarien congregades en l’escenari principal, on ja estaven tocant Primal Scream. Però després de caminar deu minuts fent una volta estúpidament increïble, entrar per la porta i observar el públic dels escocesos, ho vaig veure clar: el T-Shirt no havia cuallat (a no ser que el fet de tenir un espai propi per poder ballar àmpliament, demanar a la barra sense fer ni mig minut de cua i poder pixar quan tens ganes a uns wàters immaculats fos el que l’organització volia).
Els motius del fracàs els desconec, però tinc una teoria (a banda dels diners que costava l’entrada i bla bla bla): el cartell era estrany. No dolent, estrany. Quan jo em vaig assabentar que es celebraria, abans d’estiu, el perfil del T-Shirt era furibundament house, amb l’excepció de Rinôçerôse, que tot i no desentonar en un festival així, connecta amb un altre tipus de públic.
Tanmateix, el cartell definitiu ha estat una espècie de fusió rock-house que no acaba d’assimilar-se bé. Per una banda, l’escenari principal, amb les actuacions de Primal Scream, Rinôçérôse, Nawjajean, Fangoria, Groove Armada... però també d’Eric Morillo i Fedde Le Grand... mmm... no sé, una mescla un poc artificial.
Però anem al quid de la qüestió:


Música, mestre!
El divendres 19 l’escenari XL oferia un recorregut in crescendo. Obrien el festival Polar i Jet Lag, però ho feien en unes hores tan intempestives (maleït horari europeu), que no vam poder veure’ls. A continuació feren presència a l’escenari Primal Scream. Els de Glasgow, amb nou disc sota el braç, Beautiful Future (2008), van facturar un bon directe. Bobby Gillespie i els seus xics van repartir pop-rock de qualitat per a tots els congregats, demostrant que tenen taules (no en va la formació porta vint anys de carrera a les seues esquenes) i aconseguint que el públic es rendira al seus peus quan començaren a sonar els primers acords de “Swastica eyes”, un dels millors temes de la història de la música popular.
A continuació, amb una puntualitat quasi maquinal, sortiren a l’escenari Rinôçérôse. Amb una posada en escena senzillament espectacular, a base de projeccions i performances, els gals van fer que la temperatura del recinte pujara uns quants graus i aconseguiren fer ballar al més pintat, especialment amb els seus clàssics. “La guitaristic house organisation” o “Bitch” van fer embogir els assistents i van deixar el llistó terriblement alt. Tant, que sabíem que no serien superats i vam decidir abandonar el barco.


El dissabte, amb una ressaca proporcional a la barra lliure de què vam gaudir els xics de la premsa la nit anterior, Iboprufeno mediante, em vaig presentar sobre les 21 hores amb la idea de veure els reconciliats Nawja Nimri i Carlos Jean. Quan vaig arribar, però, la puntualitat que regnava el dia anterior s’havia esfumat i els barcelonins Poet in Process estaven a sobre de l’escenari, dues hores després d’allò programat. Tot i això, em vaig alegrar, perquè eixa mateixa setmana els havia escoltat via Myspace i m’havien semblat un grup amb molta projecció. Així és, de fet, doncs des què en el 2005 gravaren el seu primer llarga durada, no s’han aturat: un dels seus temes (“Why?”) forma part de la pel·lícula Hellboy 2 de Guillermo del Toro i ara mateix participen en un projecte d’Enrique Morente dirigit a musicar poemes de García Lorca. El directe va ser apassionant. La seua cantant, Lynn, va demostrar una gran personalitat i una gran veu. Llàstima que l’organització els decidira tallar de manera radical per qüestions de temps. Després d’unir-nos a la protesta de la resta del públic, ens vam anar a sopar i vam tornar just quan Nawjajean ja havien acabat. Em vaig quedar amb ganes de veure com l’actriu i cantant de nom impronunciable es desimvoltava per l’escenari, doncs no m’havia quedat un bon record de la primera vegada que els vaig veure, a l’Observatori (clar que eixe dia, se’m portà el cotxe la grua).
Llavors van perpetrar l’escenari Las Nancy Rubias, la divertida proposta glam-punk de Mario Vaquerizo que et teletransporta als anys de ‘la Movida’. No sé per quina estranya raó no podia llevar-me del cap el gran sketch que va fer l’equip de Muchachada Nui amb Alaska, Nacho Canut i Mario Vaquerizo, mentre els veia, i jo sola em partia el cul.
Diuen que “lo bueno si breve, dos veces bueno”, i així seria en el cas de Fangoria, perquè després de muntar tota la parafernalia que utilitzen en els seus directes, el concert va ser vist i no vist, menys mal que no faltaren ‘temazos’ com “Electricista” o “No sé qué me das” i, per suposat, l’arrotlladora personalitat d’Olvido Gara.
Groove Armada, eren els següents. Hi havia molta expectació amb ells, però malauradament, la seua actuació tenia lletra xicoteta: no era un directe, sinó un dj set. És cert que van repartir bombo a distre i sinistre, però el fet de repetir “Superstylin” dues vegades no els va fer quedar tant bé com s’esperava. Amb el duo a la cabina vaig dirigir-me a la carpa del segell 'Defected' on, en teoria, els Shapeshifters estaven als plats. Però en arribar: oh, sorpresa! No hi havia música ni espectadors i no tinguèrem més remei que pelegrinar cap a la carpa de Playboy, on les playgirls i algun transexual (playtrans?) estaven llençant samarretes al públic. Després de fer-nos amb algunes, havia arribat l’hora de marxar. Ho sent, però no puc amb Erick Morillo.

dimecres, 24 de setembre de 2008

… i arribà la Reina del Pop!

Mireia m'ha enviat aquesta crònica entorn al concert que Madonna va oferir a València la setmana passada.


El passat dijous Madonna actuà a València. Preocupada per les previsions de trànsit, en acabar de treballar vaig recollir al meu company –qui més tard afirmaria en acabar el concert “estic enamorat de Madonna”- i sense passar per casa anàrem directes al concert.

En arribar al pàrking habilitat ja em vaig adonar que aquest no seria un concert com els que havia vist fins ara. En comptes de centenars de joves bevent seguts al maleter d’un cotxe vell i ple d’adhesius, hi havia un desplegament de Mercedes, BMW’s i Audis d’on eixia gent d’aquesta amb molt de glamour. Sense tant de glamour però amb ganes de sobres vam caminar una estona fins arribar al concert, i després de vàries hores d’espera i d’algun que altre incident, per fi la Reina del Pop va sortir a l’escenari disposada a demostrar que aquest títol se l’havia guanyat sobradament.

I així ho va fer: amb un desplegament impressionant de llums, animacions, música, vídeos i vestits dissenyats per a l’ocasió aconseguí que les dues hores que vaig passar encapsulada entre milers de fans em semblaren dos minuts. Va cantar, ballar, va tocar la guitarra, va pujar i baixar trenta vegades de les pantalles mòbils que recorrien l’escenari... va triomfar! Mai hagués imaginat que una dona tan menuda es veuria tan gran en un escenari tan immens, ni que sense saber gairebé ni una cançó de Madonna acabaria tan afònica i feta caldo per haver ballat música d’aquesta que posen a tothora en la ràdio i cridat “Madonna!” una i altra vegada com si fos possible que em sentís des de l’escenari.

Xe, impressionant!

diumenge, 21 de setembre de 2008

La gran revel·lació

Sigueu pacients. Estic preparant una crònica exhaustiva d'aquest cap de setmana, però fins que no estiga enllestida per a ser publicada, us deixe un vídeo dels què (per a mi) han estat la gran revel·lació del Festival T-Shirt: els barcelonins Poet in Process.
La veritat és que no els coneixia, però han estat movent-se des del 2005 i jo sense assabentar-me de res... serà possible!


dijous, 18 de setembre de 2008

Hip hop de la terreta

Rapsodes, el grup de hip hop de la comarca del Camp de Túria ha tret el seu primer llarga durada. Es tracta de "Contes per Versos", que van presentar a la sala El Loco el passat 10 de setembre.
Des de Sampleopolis volem desitjar a aquests 'b-boys' valencians la millor de les sorts amb la promoció d'aquest disc, que, per cert, podeu escoltar senceret i descarregar a la seua pàgina web http://www.rapsodes.com/

dijous, 11 de setembre de 2008

Escalfant motors...

I que visquen les acreditacions!

+ info: http://www.t-shirtfestival.es/

dimarts, 9 de setembre de 2008

dilluns, 8 de setembre de 2008

Un disc imprescindible

THE BUG
"London Zoo"
Ninja Tune/Discmedi, 2008

Sembla clar que al sud de Londres es respira un ambient enrarit; la boira persistent, la humitat, el fum i les comunitats afrocaribenya i afroamericana que es creuen en situacions socials, polítiques i vitals difícils, dia a dia han de plantar cara a un govern que els ninguneja i que basa tota la seua política social en donar una capa de pintura brillant, de cara a la galeria, tractant d'ensenyar una ciutat moderna i cosmopolita, de referència en l'Europa del segle XXI, sense parar-se ni per un instant en els problemes i les realitats d'una gran part dels ciutadans. En aquest ambient de certa hostilitat, fins i tot diria calma tibant, sembla lògic que el bo de Kevin Martin s'haja tret de la màniga un àlbum tan 'empipat' i tan 'agressiu' com aquest "London zoo". Només veient-lo des d'un punt de vista de resistència, es pot entendre la grandesa de temes com "Angry", molt més enllà de l'excepcional impacte immediat que poden tenir (i de fet estan tenint) en els clubs i pistes de ball. Amb aquest brou de cultiu, Kevin Martin (en aquesta ocasió ocult després de la seva màscara com The Bug) sempre atent als moviments més underground de la música britànica, sobretot la que té relació amb les arrels jamaicanes —com fa uns dies un amic em deia "en atletisme, com en la música, sempre podem confiar en Jamaica"— i amb l'esperit dels soundsystem, ha assolit donar forma a un disc intens i vibrant en el musical, replet de col·laboracions de luxe que, lluny de diluir la força del missatge, auneixen esforços en la mateixa direcció per a ressaltar encara més el caràcter combatiu del conjunt. Així, temes com el citat "Angry", en el qual un intens Tippa Irie escup violentament "sota many things that make em angry, sota many things that make mad" sobre un ritme dancehall demoledor, o el contrapunt femení que aporta la meravellosa Warrior Queen en "Insane" mostren a les clares la personalitat d'un disc sobretot necessari. I vull incidir en la necessitat de "London zoo" perquè al seu torn serveix com aglutinador de tot el moviment musical que durant aquests tres últims anys ha sacsejat els clubs del sud de Londres, el dub de baixos saturats, el dubstep, el sabor jamaicà del dancehall i tot el rap d'arrel caribenya, que aquí troba acomodament en les col·laboracions de la talla de Ricky Ranking, Killa, Flowdan, o l'asèptic Spaceape, que ara es mostra molt més proper que en els seus lliuraments habituals amb Kode 9, tot això sempre sota l'atenta mirada d'un Kevin Martin, que exerceix com a mestre de cerimònies, buscant un matís especial per a cadascuna de les composicions, des de la tensió dubstep amb moltíssims detalls digitals de "Fuckaz" o "Freak freak" fins als baixos fumejants i accelerats que acompanyen els frasseigs sincopats de "Warning" o "Murder we", passant pel grime combatiu que presideix "Poison dart" amb el qual Warrior Queen torna a lluir-se (encara que això ja no siga cap novetat). Havia dit necessari? No, imprescindible. Un disc imprescindible.

(Una crítica de Pablo Suárez - Go Mag)

Pd. Ací podeu descarregar-vos el disc! De res.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Quina nit la d'aquell dia!

Dissabte vaig estar present a la sessió de Miss Kittin a Barraca. M'abstindré de fer cap comentari perquè el que escriga s'ha de publicar abans a un altre lloc, però no vull deixar-vos sense un vídeo que algú de l'staff de la sala ha penjat al YouTube. Ho diu tot.



P.d. Per cert, la tia que apareix en el tercer minut del vídeo amb una pancarta sóc jo, hehehe.