THE CHEMICAL BROTHERS“Exit planet dust”
JUNIOR BOY’S OWN-VIRGIN, 1995
Comença “Exit Planet Dust” amb un sample de “Brothers Gonna Work It Out” de Blake Baxter. I de sobte, un terbolí techno-rock s’apodera de l’oient durant mitja hora, sense interrupcions. Ritmes molt grossos, capes de so molt denses, baixos implacables… Un demolidor i hiperenergètic caos. Música absolutament física, res cerebral. Si aconsegueixes resistir-te a “Leave Home” o “Song To The Siren”, davant del poder hipnòtic de “Three Little Birdies Down Beats” caus sense remei. Som a l’any 1995 i, després de New Order, l’auge i caiguda de l’escena Madchester i Primal Scream, el crossover indie-dance dóna un pas endavant. I aquesta vegada, sense tornades. Sols ritme.
Des d’aleshores hem tingut els britànics Tom Rowlands i Ed Simons fins en la sopa. The Chemical Brothers s’han convertit en un dels grups de pop -a seques- més importants de l’última dècada. Han sigut l’únic nom de l’escena techno que ha aconseguit enllaçar un gran èxit amb un altre: “Block Rockin’ Beats”, “Hey Boy Hey Girl”, “Setting Sun”, “Out Of Control”, “Star Guitar”, “Galvanize” o “Believe” són clàssics indiscutibles. Han aconseguit facturar un so propi i explotar-lo sense perdre la frescura. Han connectat amb bakales, indies i el públic de “Los 40”. I tot començà amb aquest disc exultant i genial on van establir les claus del seu so.
Flasback ràpid: Tom i Ed es van conèixer a la Universitat de Manchester. Els unien les seues ganes de punxar i el seu eclecticisme: Meat Beat Manifesto, Public Enemy, My Bloody Valentine i The Jesus & Mary Chain estaven entre els seus grups favorits. Tom muntà un estudi en la seua habitació i en 1993 van gravar “Song to the siren”, que van editar com a The Dust Brothers. A Andy Weatherall, llavors A&R de Junior Boy’s Own, li va agradar el tema, els fitxà per al seu segell, els va remesclar i els ajudà a aconseguir residències ací i allà. En 1994 van publicar l’EP “14th Century Sky”, i “Chemical Beats” (després inclós a l’àlbum) es convertí en un hit underground. Aleshores ja començava a estar clar que el seu era barrejar hip hop, techno i guitarres de la forma més bruta possible.
“Exit Planet Dust”, que van editar com a “The Chemical Brothers” després d’una amenaça de demanda dels productors dels Beastie Boys, va ser la confirmació de les sospites. En la portada exploten l’estètica hippy. I la primera composició, l’himne “Leave Home”, estableix les bases de la futura comunió rock-techno de forma contundent. La primera meitat de l’àlbum està plena de beats de formigó, hip hop, funk, pujadons de vertigen… Sis temes en format de sessió que et permeten muntar una mini-rave en l’habitació de ta casa. Seguint la lògica del pujadó-baixó de l’èxtasi, l’àlbum posa el fre a l’altura de “Chico’s Groove” i reserva les seues dues gemmes pop per al final: “Life Is Sweet”, ballable i irresistible, amb la veu de Tim Burgess de The Charlatans; i “Alive Alone”, ensomiadora i màgica, amb Beth Orton anunciant el que faria Moby a “Play” (99) i “18” (2002).
L’ombra de “Exit Planet Dust” acabà sent més llarga del que els propis The Chemical Brothers podien imaginar. Fatboy Slim i Freestylers no existirien sense aquest disc; és probable que Lionrock tampoc. New Order i Bobby Gillespie acabarien col·laborant amb ells, encara que ja havien demostrat que es podia combinar el rock i l’electrònica… d’una altra manera. Les barreres autoimposades pels amants d’un i d’altre gènere van caure per a sempre. Des d’aleshores, res ha tornat a ser igual… afortunadament.
(Ressenya d’Óscar del Pozo, publicada a Dancedelux 2005, pàg. 26) 
