El psicòleg Humphry Osmond va inventar el terme psicodelia per a definir les manifestacions mentals «en les quals es perceben nous aspectes». Al·lucinacions, sinestèsia i canvis en la percepció... Aldous Huxley els va llistar en The Doors of perception *, obra que va escriure després de la ingesta continuada de mescalina prescrita per Osmond. La mescalina, al costat del LSD (sintetitzat per Albert Hofmann en 1938), és una de les múltiples substàncies que des de finals dels cinquanta i fins a bé entrats els seixanta va utilitzar una generació que tenia ganes d'experimentar i trencar barreres de tot tipus.
El periodista Jesús Ordovás, que va seguir el rastre de la psicodelia californiana durant els setanta i va narrar l'experiència en El rock ácido de Califòrnia (editorial Los Juglares, 1975), té clar que no es pot obviar la relació entre la música psicodèlica i l'àcid: «En els anys seixanta els grups de San Francisco havien descobert al mateix temps el LSD (que en aquells dies no era il·legal) i un país amb una economia pròspera, però amb una guerra a Vietnam a la qual havien d'anar a lluitar i morir. A més eren estudiantes de la Universitat de Berkeley, que estava molt polititzada contra la guerra i pels drets civils. Tot això es veia en les lletres de les seues cançons i en la seua música, sobretot en la de Jefferson Airplane, Country & the Fish, Grateful Dead o Frank Zappa. Jefferson Airplane —després Starship— tenien cançons com Volunteers o We can be together, en les quals deien: «Som forces del caos i l'anarquia, anem tots junts a esfondrar les tancs, fills de puta». I tot això ho deien mentre es fumaven uns porros o prenien un àcid».
Ara assistim a un ressorgir d'aquell esperit que es manifesta de moltes formes: en portades de discos (la del Merriweather Post Pavillion, d'Animal Collective, és un autèntic deliri gràfic), en les projeccions lisèrgiques d'alguns concerts i videoclips i en publicacions com Arthur, que s'inspira sense dissimul algun en la ja extinta San Francisco oracle. Tampoc en la moda passa desapercebut el revival: plomes, cintes en el pèl, pantalons de campana... Però on més s'evidencia és en el musical: moltes bandes emulen ara el so dels seixanta.
De tots aquests nous grups, qui més repercussió han tingut són els novaiorquesos MGMT, que amb Oracular spectacular es van convertir en la revelació del passat any. La fórmula no era gens nova, però sí efectiva: una imatge entre el hippy i l'ètnic i cançons amb influències que anaven del glam a l'electropop però amb una important picada d'ullet als seixanta (en el seu MySpace no dubten a definir el seu estil com «música de sanació i meditació»). Time to pretend es va convertir en el hit oficial del grup, i no van tardar a arribar les remescles a càrrec de Justice i Soulwax. Però MGMT, en realitat, són la cara més comercial del que molts han batejat ja com neopsicodèlia.
Sense additius ni conservants
No obstant això, si que hi ha una sèrie de grups que tornen la vista arrere anant més enllà del purament estètic. En alguns casos ho fan amb un esperit merament revisionista, i en uns altres, en canvi, incorporen nous elements. Mentre que a Califòrnia es decanten per la psicodelia pura i dura, en la costa est els grups prefereixen aportar alguna cosa, afegint elements de l'electrònica. Alguns flirtegen amb el drone.
Entre els primers, sens dubte, destaquen Wooden Shjips, que aquest mes estaran tocant en el Primavera Sound i que acaben de publicar el seu segon àlbum, escaridament titulat Dos. Ripley Johnson, capdavanter del grup, reconeix que fins i tot el nom de la banda «és un homenatge a l'escena dels seixanta en San Francisco, però també una broma. No obstant això, crec que l'escena dels seixanta no ens ha influït molt, si de cas de forma tangencial. En tot cas, sí és cert que en San Francisco hi ha un rotllo estrany que a dia d'avui exerceix sobre nosaltres una influència positiva, i fem picades d'ullet al passat amb el nom, amb l'artwork i fins i tot amb el single que vam gravar, Summer of love. Però per a nosaltres més aviat es tracta de fer un reconeixement a la història cultural de la ciutat». En Space clothes, per exemple, han inclòs la veu del jazzista i poeta Sun Ra gravada del revés mentre diserta sobre la vida. Fins i tot hi ha una mica de l'esperit altruista i de fer les coses per amor a l'art que imperava en els seixanta. El seu primer EP ho van premsar i van regalar a qui ho va demanar, sense cobrar ni tant sols despeses d'enviament: «Gravàrem el disc pel nostre compte i ningú ens coneixia, així que semblava bastant improbable que algú anara a pagar per ell. Però volíem editar-lo sense haver d'esperar que ningú ho fera per nosaltres».
El grup va sorgir de forma quasi accidental, amb un esperit completament amateur: Ripley es va posar en contacte amb músics no professionals. «Volia fer un experiment la idea subjacent del qual és que qualsevol pot tocar rock. Al principi va ser genial, la música resultava molt potent, però es tractava d'alguna cosa inviable a llarg termini, així que finalment vaig haver de recórrer a veritables músics». Malgrat tot, el grup ha obtingut una repercussió que ni ells esperaven: «Vaig pensar que senzillament ens anaven a ignorar», confessa Ripley.
Altres neopsicodèlics són Ariel Pink’s Haunted Graffiti, a punt de publicar nou àlbum i el primer disc del qual, editat per Paw Tracks (el segell d'Animal Collective), es diu The doldrums. El títol és una clara picada d'ullet al terme que emprava el beatnik Allen Ginsberg para referir-se a un estat d'abatiment. La referència no és baladí, ja que fa esment a un dels precursors del moviment psicodèlic. Els beatniks es van avançar a la dècada àcida reivindicant una vida lliure de lligaments i convencionalismes.
La novel·la més coneguda que retrata aquella època és On the road **, de Jack Kerouac. Anagrama acaba de publicar l'obra original, escrita en un rotllo de paper continu sense punts i aparts i en el qual els seus protagonistes apareixen amb el seu nom real. A més, Neil Cassady, company de correries de Kerouac, Ginsberg i Burroughs, s'embarcaria en els seixanta en un delirant viatge organitzat per Ken Kesey, qui al costat de Cassady i als Merry Pranksters va recórrer EE UU organitzant festes d'àcid després de les quals s'obtenia un títol de graduació. Tom Wolfe, que els va acompanyar en l'aventura, va retratar tot en la imprescindible novel·la Ponche de ácido lisérgico.
Altres grups de la costa californiana als quals no convé perdre de vista són Crystal Antlers (que acaben de publicar el seu debut, Tentacles), Skygreen Leopards o Magic Lantern. També resulten imprescindibles Pocahaunted, que si bé són de Los Ángeles, tenen unes coordenades musicals que estan més properes a la neopsicodèlia que es gasta a Nova York.
Psicodèlia de la costa est: és un altre rotllo
Hi ha algun moviment musical que no es desenvolupe també en la Gran Poma? La resposta és negativa. Nova York sempre s'ha situat en l'avantguarda, i amb aquest revival no podia ser menys. Si hi ha un grup que destaca en la costa est, aquest és Yeasayer. El quartet de Brooklyn ha aconseguit fer-se un buit amb el seu debut All our cymbals. El disc està ple de ritmes tribals, loops i una psicodelia més propera al pop, més accessible que la d'altres grups. On molts empren les guitarres, Yeasayer opta per donar més protagonisme als teclats. Això sí, a l'hora d'apuntar-se a l'estètica dels seixanta no ho van dubtar ni un minut, i el seu artwork i els seus videoclips no oculten les fonts de les quals beu el grup. Ara mateix es troben immersos en l'enregistrament del seu segon àlbum. De moment, els fans es poden conformar amb Tightrope, la cançó amb la qual el grup ha participat en el recopilatori Dark was the night (un àlbum els ingressos del qual es destinen a la lluita contra el VIH). Els més curiosos poden visitar www.odd-blood.blogspot.com, el blog obert pel grup per a documentar el procés d'enregistrament (encara que en ell hi ha més fotos que mostren la seua vida campestre que detalls de la composició del disc).
Un altre dels grups novaiorquesos que juga un paper rellevant és el trio Gang Gang Dance. El trio, que va començar vinculat al rock experimental, ha canviat radicalment en el seu últim disc, Saint Dymphna: encara que li donen al dub i l'electrònica, el grup s'aventura per camins més propers a l'acidesa. Cançons com Inner peace o A foot, sense anar més lluny, són bons exemples d'una psicodèlia del segle XXI que no s'ha quedat ancorada en el passat.
Els tentacles del moviment
La neopsicodèlia, gràcies a la globalització i Internet mitjançant, no es constrenyeix a dos únics focus. Els grups floreixen: The Goslings des de Florida, Eat Skull des d'Oregón, Mythical Beast des de Kansas o Raccoo-oo-oon des d'Iowa són només algunes de les bandes que s'han dedicat amb afany a recuperar l'esperit de la dècada prodigiosa.
El periodista Jesús Ordovás, que va seguir el rastre de la psicodelia californiana durant els setanta i va narrar l'experiència en El rock ácido de Califòrnia (editorial Los Juglares, 1975), té clar que no es pot obviar la relació entre la música psicodèlica i l'àcid: «En els anys seixanta els grups de San Francisco havien descobert al mateix temps el LSD (que en aquells dies no era il·legal) i un país amb una economia pròspera, però amb una guerra a Vietnam a la qual havien d'anar a lluitar i morir. A més eren estudiantes de la Universitat de Berkeley, que estava molt polititzada contra la guerra i pels drets civils. Tot això es veia en les lletres de les seues cançons i en la seua música, sobretot en la de Jefferson Airplane, Country & the Fish, Grateful Dead o Frank Zappa. Jefferson Airplane —després Starship— tenien cançons com Volunteers o We can be together, en les quals deien: «Som forces del caos i l'anarquia, anem tots junts a esfondrar les tancs, fills de puta». I tot això ho deien mentre es fumaven uns porros o prenien un àcid».
Ara assistim a un ressorgir d'aquell esperit que es manifesta de moltes formes: en portades de discos (la del Merriweather Post Pavillion, d'Animal Collective, és un autèntic deliri gràfic), en les projeccions lisèrgiques d'alguns concerts i videoclips i en publicacions com Arthur, que s'inspira sense dissimul algun en la ja extinta San Francisco oracle. Tampoc en la moda passa desapercebut el revival: plomes, cintes en el pèl, pantalons de campana... Però on més s'evidencia és en el musical: moltes bandes emulen ara el so dels seixanta.
De tots aquests nous grups, qui més repercussió han tingut són els novaiorquesos MGMT, que amb Oracular spectacular es van convertir en la revelació del passat any. La fórmula no era gens nova, però sí efectiva: una imatge entre el hippy i l'ètnic i cançons amb influències que anaven del glam a l'electropop però amb una important picada d'ullet als seixanta (en el seu MySpace no dubten a definir el seu estil com «música de sanació i meditació»). Time to pretend es va convertir en el hit oficial del grup, i no van tardar a arribar les remescles a càrrec de Justice i Soulwax. Però MGMT, en realitat, són la cara més comercial del que molts han batejat ja com neopsicodèlia.
Sense additius ni conservants
No obstant això, si que hi ha una sèrie de grups que tornen la vista arrere anant més enllà del purament estètic. En alguns casos ho fan amb un esperit merament revisionista, i en uns altres, en canvi, incorporen nous elements. Mentre que a Califòrnia es decanten per la psicodelia pura i dura, en la costa est els grups prefereixen aportar alguna cosa, afegint elements de l'electrònica. Alguns flirtegen amb el drone.
Entre els primers, sens dubte, destaquen Wooden Shjips, que aquest mes estaran tocant en el Primavera Sound i que acaben de publicar el seu segon àlbum, escaridament titulat Dos. Ripley Johnson, capdavanter del grup, reconeix que fins i tot el nom de la banda «és un homenatge a l'escena dels seixanta en San Francisco, però també una broma. No obstant això, crec que l'escena dels seixanta no ens ha influït molt, si de cas de forma tangencial. En tot cas, sí és cert que en San Francisco hi ha un rotllo estrany que a dia d'avui exerceix sobre nosaltres una influència positiva, i fem picades d'ullet al passat amb el nom, amb l'artwork i fins i tot amb el single que vam gravar, Summer of love. Però per a nosaltres més aviat es tracta de fer un reconeixement a la història cultural de la ciutat». En Space clothes, per exemple, han inclòs la veu del jazzista i poeta Sun Ra gravada del revés mentre diserta sobre la vida. Fins i tot hi ha una mica de l'esperit altruista i de fer les coses per amor a l'art que imperava en els seixanta. El seu primer EP ho van premsar i van regalar a qui ho va demanar, sense cobrar ni tant sols despeses d'enviament: «Gravàrem el disc pel nostre compte i ningú ens coneixia, així que semblava bastant improbable que algú anara a pagar per ell. Però volíem editar-lo sense haver d'esperar que ningú ho fera per nosaltres».
El grup va sorgir de forma quasi accidental, amb un esperit completament amateur: Ripley es va posar en contacte amb músics no professionals. «Volia fer un experiment la idea subjacent del qual és que qualsevol pot tocar rock. Al principi va ser genial, la música resultava molt potent, però es tractava d'alguna cosa inviable a llarg termini, així que finalment vaig haver de recórrer a veritables músics». Malgrat tot, el grup ha obtingut una repercussió que ni ells esperaven: «Vaig pensar que senzillament ens anaven a ignorar», confessa Ripley.
Altres neopsicodèlics són Ariel Pink’s Haunted Graffiti, a punt de publicar nou àlbum i el primer disc del qual, editat per Paw Tracks (el segell d'Animal Collective), es diu The doldrums. El títol és una clara picada d'ullet al terme que emprava el beatnik Allen Ginsberg para referir-se a un estat d'abatiment. La referència no és baladí, ja que fa esment a un dels precursors del moviment psicodèlic. Els beatniks es van avançar a la dècada àcida reivindicant una vida lliure de lligaments i convencionalismes.
La novel·la més coneguda que retrata aquella època és On the road **, de Jack Kerouac. Anagrama acaba de publicar l'obra original, escrita en un rotllo de paper continu sense punts i aparts i en el qual els seus protagonistes apareixen amb el seu nom real. A més, Neil Cassady, company de correries de Kerouac, Ginsberg i Burroughs, s'embarcaria en els seixanta en un delirant viatge organitzat per Ken Kesey, qui al costat de Cassady i als Merry Pranksters va recórrer EE UU organitzant festes d'àcid després de les quals s'obtenia un títol de graduació. Tom Wolfe, que els va acompanyar en l'aventura, va retratar tot en la imprescindible novel·la Ponche de ácido lisérgico.
Altres grups de la costa californiana als quals no convé perdre de vista són Crystal Antlers (que acaben de publicar el seu debut, Tentacles), Skygreen Leopards o Magic Lantern. També resulten imprescindibles Pocahaunted, que si bé són de Los Ángeles, tenen unes coordenades musicals que estan més properes a la neopsicodèlia que es gasta a Nova York.
Psicodèlia de la costa est: és un altre rotllo
Hi ha algun moviment musical que no es desenvolupe també en la Gran Poma? La resposta és negativa. Nova York sempre s'ha situat en l'avantguarda, i amb aquest revival no podia ser menys. Si hi ha un grup que destaca en la costa est, aquest és Yeasayer. El quartet de Brooklyn ha aconseguit fer-se un buit amb el seu debut All our cymbals. El disc està ple de ritmes tribals, loops i una psicodelia més propera al pop, més accessible que la d'altres grups. On molts empren les guitarres, Yeasayer opta per donar més protagonisme als teclats. Això sí, a l'hora d'apuntar-se a l'estètica dels seixanta no ho van dubtar ni un minut, i el seu artwork i els seus videoclips no oculten les fonts de les quals beu el grup. Ara mateix es troben immersos en l'enregistrament del seu segon àlbum. De moment, els fans es poden conformar amb Tightrope, la cançó amb la qual el grup ha participat en el recopilatori Dark was the night (un àlbum els ingressos del qual es destinen a la lluita contra el VIH). Els més curiosos poden visitar www.odd-blood.blogspot.com, el blog obert pel grup per a documentar el procés d'enregistrament (encara que en ell hi ha més fotos que mostren la seua vida campestre que detalls de la composició del disc).
Un altre dels grups novaiorquesos que juga un paper rellevant és el trio Gang Gang Dance. El trio, que va començar vinculat al rock experimental, ha canviat radicalment en el seu últim disc, Saint Dymphna: encara que li donen al dub i l'electrònica, el grup s'aventura per camins més propers a l'acidesa. Cançons com Inner peace o A foot, sense anar més lluny, són bons exemples d'una psicodèlia del segle XXI que no s'ha quedat ancorada en el passat.
Els tentacles del moviment
La neopsicodèlia, gràcies a la globalització i Internet mitjançant, no es constrenyeix a dos únics focus. Els grups floreixen: The Goslings des de Florida, Eat Skull des d'Oregón, Mythical Beast des de Kansas o Raccoo-oo-oon des d'Iowa són només algunes de les bandes que s'han dedicat amb afany a recuperar l'esperit de la dècada prodigiosa.
*Edició en castellà: Las puertas de la percepción/Cielo e infierno. Barcelona, Edhasa, 2008.
** Edició en català: A la carretera, Edicions 62. En castellà: En el camino, Anagrama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada