dimecres, 28 de maig de 2008

La hiperactivitat d'Ellen Allien

Aquests últims anys hem assistit al naixement d’un star system en l’univers de la música electrònica. Una sèrie de dj’s, i en menor mesura, de productors, són venerats pel gran públic allà on van. Però en aquesta jet-set electrònica, com en tots els camps públics de l’existència i de la creació, hi ha una preponderància d’homes. Les dones del mundillo han hagut d’obrir-se pas amb punys i ungles, demostrant que si han arribat a tenir la consideració de quasi-divinitats és perquè ho valen.
Un clar exemple és el de la berlinesa Ellen Allien, tot un terratrèmol creatiu, doncs no és sols una gran DJ, una productora inesgotable, una dona de negocis amb grans perspectives o una dissenyadora cool, sinó una barreja de tot això. És, en definitiva, una artista polifacètica i incombustible que, si haguerem de qualificar, superaria el notable amb creus en totes les seues manifestacions artístiques.

Els inicis
Els inicis d’Ellen Allien (nascuda amb el nom d’Ellen Fraatz) es remunten a l’any 1989, quan es trasllada a Londres per un any i viu la febra de l’acid house al seu club favorit de la capital anglesa, el Wag Club. En tornar a Berlin, aconsegueix diverses residències (entre elles la del mític club Tresor, l’any 1992) i condueix el seu propi programa de ràdio (“Braincandy”) a l’estació berlinesa Kiss FM.
L’any 1997, comença a organitzar festes sota el nom de “BPitch”, que s’expandeixen primer per Alemanya i després per la resta d’Europa i altres continents –la primavera de 2002 Ellen Allien punxà a Canadà, Tokyo i NYC-.

El segell: Bpitch Control
L’any 1999 funda el seu propi segell, Bpitch Control, que es convertirà en tot un referent fins al dia d’avui. De fet, molts dels seus llençaments poden trobar-se per les playlists d’infinitat de sessions, tant de dj’s professionals com d’amateurs. I és que, a més de publicar les seues produccions, molts dels fitxatges de la germana s’han convertit, en els últims anys, en estrel·les consagrades de l’electrònica europea, com és el cas de Kiki, Modeselektor, Sascha Funke o Apparat. A més a més, un dels temes que va trencar les pistes de ball allà per l’any 2001, Missy Queen is Gonna Die, de Tok Tok VS Soffy O, i que jo vaig conéixer via “Darkhouz & Popotronic”, de Sideral, va ser llançat ni més ni menys que pel label de la senyoreta Allien.

Ellen, la DJ
Ellen Allien destil·la pura energia i si en alguna faceta això és visible, és en la de DJ. Ha passejat la seua maleta de discos per tot arreu, de manera incansable i impecable. No en va, la sessió que va oferir a Barraca l’any passat va entrar victoriosa en el meu pòdium personal de l’excel·lència, junt a les d’Sven Vath, Magda, Richie Hawtin i Oxia. Recorde que vaig estar en la primera fila, apegada a la cabina durant una bona estona i l'alemana estava fent gaudir tant al personal que el bon rotllo flotava en l’aire. Quina nit aquella!

Òbviament, de veure-la en directe a escoltar una sessió en el reproductor de música hi ha un bon tros, però proveu a fer-ho, per si vos agrada. Fa un mes escassament, va veure la llum el seu últim CD-mix. Es tracta del volum 04 de la sèrie Boogybytes, una marca pròpia de Bpitch Control, i que us podeu descarregar en aquest enllaç (part 1) i en aquest altre (part 2).

Ellen, la productora
Si he de dir-vos la veritat, no conec el seu primer àlbum, gravat l’any 2001 i titulat Standtkind, però sí els següents: Berlinette (2003), Thrills (2005) i Orchestra of Bubbles (en col·laboració amb Apparat, 2006 -el millor en la meua opinió-).

Berlinette, començava amb una suggerent “Alles Sehen”, on la pròpia Ellen i, tal vegada R2D2, li posaven veu a la que podria ser una cançó de qualsevol disc de Kraftwerk i seguia amb “Sehnsucht”, o com si a Eivissa hi haguera vint graus menys i nevara. Ambdues, del milloret del disc. Després d’un inici tan brutal, és normal que el nivell baixara una miqueta en un interludi anomenat “Trash Scapes Voc” i en “Push”, que tampoc aportava massa. Tanmateix, l’adrenalina tornava a pujar quan la xica arreplegava un riff de guitarra, l’adornava amb alguns clicks i ho convertia en “Trash Scapes”. Un activitat frenètica que no parava, que seguia amb “Wish”, el millor del disc sens dubte, amb una melodia passada pel vocooder que ja li agradaria a Madonna per al seu American Life. Cert és que la resta no descobria res nou, però sí acabava d’arrodonir un LP que, tot i que no passarà a la història, sí va permetre a la seua autora mantenir-se entre la crème de la crème de l’electro.

Dos anys després arribà Thrills. Un treball en el que la nena s’enfundà un tratge negre i ens mirava de reüll mentre escopia traces aspres en “Washing machine is speaking”, electro break de passatges cinematogràfics certament bells, a l’igual que el tall que obria l’àlbum, “Come”, amb eixes cordes tenses, d’un suspens poderós. Poques oportunitats hi havia per a l’assossegament i les composicions vocals. En “The brain is lost” invocava l’esperit de l’acid embriagat de Mr. Oizo per a elucubrar una paranoia eròtico-robòtica la retafila vocoritzada de la qual conduïa al trance en un obrir i tancar d’orelles. Mentre que en “Down”, Ellen anava de compres amb el seu amic Anthony Rother per a composar una orgia que en ocasions llindava amb el r’n’b de The Neptunes.

L’any següent Ellen va tornar a fer de les seues, però aquesta vegada, acompanyada d’Apparat. El resultat: Orchestra of Bubbles, un disc que podria haver-se publicat l’any 93 i que tothom va rebre com mereixia, amb els braços oberts. Un dels mèrits que va aconseguir, a banda de la meravellosa portada (que recorda a la de genis com The Sabres of Paradise o The Orb) va ser haver estructurat les cançons entorn al concepte de cançó pop. Tot ací durava tres, quatre o cinc minuts, i una, quan l’escolta, té la sensació que la música va canviant i condueix a alguna part. D’aquesta manera aconsegueixen temes tant rodons com “Turbo dreams”, que és per a llevar-se el barret i que podeu escoltar ací, o com aquest genial "Way Out"...



Sincerament, continuaria parlant d’aquest disc més i més, però val la pena que el descobriu vosaltres, perquè vull anar al gra, al motiu que m’ha portat a escriure sobre Ellen Allien: ha publicat nou disc. Es titula SOOL i va veure la llum ahir. De fet, m’haguera agradat publicar aquest article ahir, i no avui, però degut a problemes tècnics no em va ser possible.

Bé, el cas és que a la nota de premsa, es presentava SOOL com un treball “sinistre, misteriós i minimal”, el contingut del qual és com “un reflex dels seus propis fantasmes, de la seua personalitat i de les seues curiositats”. Així que... vaig de cap a escoltar-lo!
I, per cert, si algú de vosaltres vol descobrir SOOL en viu i en directe, pot fer-ho al Primavera Sound (Jordi, cabró, estàs d’enhorabona!).



+ info: http://www.ellenallien.de/
http://www.myspace.com/ellenallienbpc

2 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Ei, molt guapo el vídeo d'animació de dalt. L'ha fet la tipeta?

Aurora Mora ha dit...

Sí, la veritat és que les animacions són brutals. Per cert, són obra de Gaia Bracco. Pots visitar el seu myspace: http://www.myspace.com/gaiapaintings

Una abraçada, Marc!