LA MÚSICA POPULAR COM A ESCENARI DE DEBATS CULTURALS
Més enllà de la crítica musical
Comencem el nostre repàs a la literatura musical per tota una sèrie de llibres que, escrits per llibres musicals, desenvolupen una teoria, pentinen un gènere o recopil·len articles ja publicats o inèdits. El següent article fa un repàs a alguns dels més interessants.
Encara que fer una classificació en dues escoles de crítica musical seria una generalització molt matitzable i plena d'excepcions, es pot argumentar que figures tan representatives com Lester Bangs o Greil Marcus graviten entorn d'una sèrie de característiques comunes que els diferencia d'escriptors britànics com Simon Reynolds o Jon Savage. Des d'Espanya, és bastant difícil seguir els debats plantejats i desenvolupats a través d'aquests llibres per molts motius, tals com la gairebé total absència de revistes en les quals tinguen cabuda articles reflexius i que no necessàriament seguisquen l'actualitat musical, la poca pegada que han tingut fins al moment els estudis culturals en les nostres universitats i, sobretot, l'escassesa de traduccions a l'espanyol de llibres sobre música. En general, les figures principals de la crítica nord-americana tenen un fort sabor a literatura beat, a nou periodisme o a periodisme gonzo. Un bon exemple ho tenim en Lester Bangs, qui a més de recuperar de Norman Mailer el concepte de ‘white negre’ per a desenvolupar la problemàtica relació entre música negra i blanca, era gairebé una estrella de rock.
Greil Marcus es va encarregar de recopilar alguns dels seus millors textos en Psychotic Reactions and Carburetor Dung. Marcus, qui considerava a Bangs el millor escriptor de la seua generació, és l'autor de Rastros de carmín, llibre en el qual situa al punk en un context artístic molt més ampli per a establir connexions amb les avantguardes artístiques europees de principis del segle XX, el situacionisme i altres revoltes socials anteriors.
Per la seua banda, Rock and the Pop Narcotic, de Joe Carducci –ex manager del segell de hardcore SST– és un llibre en el qual no només defensa al rock americà “autèntic” enfront del britànic –més “artístic”, entengui's artístic com sinònim de “fals”, segons ell–, sinó que també establix una oposició paral·lela entre la crítica nord-americana i la britànica, tirant per terra el valor d'aquesta última per, entre altres coses, la seua afiliació a l'esquerra i a l'academicisme. És curiós veure en aquest llibre com, a pesar de la seua condemna de l'anàlisi del context que envolta a la música, molts dels seus arguments estan basats en una creença en la música rock com metàfora del capitalisme.
La crítica britànica
En el Regne Unit, per altra banda, podem observar una atracció mútua entre les esferes dels estudis culturals acadèmics i la crítica musical. Aquesta relació té el seu origen en la fundació en ‘els 60 del centre d'estudis culturals contemporanis de Birminghan, pioner a l'hora de dur les manifestacions artístiques populars a un entorn acadèmic. Una de les figures més representatives del centre és Paul Gilroy, qui a més de desenvolupar conceptes com el black atlantic (una mica així com un estudi de les característiques comunes de les expressions culturals de la diàspora africana en els països banyats per l'Atlàntic) que han estat assimilats per la crítica musical anglesa més inquieta, ha escrit sobre la qüestió de l'autenticitat en la música popular negra o la importància de The Streets en l'Anglaterra multicultural de la present dècada.
Dick Hebdige és l'autor de Subculture: The Meaning of Style (1979), fonamental llibre sobre el punk, en el qual desenvolupa influents línies de debat sobre les relacions entre les subcultures juvenils blanques i negres en l'Anglaterra posterior a la Segona Guerra Mundial. També com manifestació de l'acostament a l'entorn acadèmic dels crítics britànics no és infreqüent trobar-nos amb cites de filòsofs com Barthes, Deleuze, Derrida o Baudrillard per a justificar els seus arguments.
Donada la forta tradició a Anglaterra de novel·les sobre utopies i distopies, no és d'estranyar que aquests crítics tinguen certa fixació per la ciència ficció. L'escriptor J. G. Ballard, per exemple, apareix esmentat amb freqüència. Però el nom més destacat en la confluència de la crítica musical i la ciència ficció és Kodwo Eshun, qui va desenvolupar el concepte d'afrofuturisme sobre la base de les teories de Paul Gilroy i Mark Dery en Habiti Brilliant than the Sun: Adventures in Sonic Fiction.
Jon Savage és l'autor de England’s Dreaming, que molts assenyalen com el millor que s'ha escrit fins al moment sobre el punk, un tot en el qual l'autor sap manejar amb mestratge apunts estètics de valor acadèmic i el clàssic mostrari d'anècdotes sobre el punk anglès. Paul Morley, el mateix que va signar molts dels millors articles que van fer del New Musical Express una revista de referència durant l'etapa punk i post-punk, i el mateix que després fundaria el segell ZZT per a treure endavant el projecte de Frankie Goes to Hollywood, té, a més d'una recopilació dels seus articles (Ask: The Chatter of Pop), un dels llibres més 'bizarros' publicats sobre música en els últims anys: Words and Music, del que solament diré que pretén ser una història molt personal de la música popular a partir del Ca’t Get You Out of My Head de Kylie Minogue.
Reynolds, imprescindible Simon Reynolds és potser el crític britànic més important dels últims 20 anys. Ell es va encarregar de defensar –des de les pàgines del Melody Maker i The Wire– amb ungles i dents al jungle, al 2step i al grime quan aquests eren gèneres injuriats per la crítica. Tots els seus llibres són imprescindibles. Els té sobre el post-punk (Rip It Up and Start Again), el fenomen rave (Energy Flash: A Journey Through Rave Music and Balli Culture, a punt de ser reeditat en una versió ampliada), feminisme i música popular (The Sex Revolts, escrit al costat de la seua dona Joy Press) i, per descomptat, té un llibre que recull els seus millors articles en la premsa (Bring the Noise). L'existència d'aquests llibres és la prova d'un gènere literari, el de la crítica o assaig musical, que almenys en el context anglosaxó no es conforma amb el context perible de la premsa i necessita de llibres en els quals argumentar les qüestions més interessants que delimiten la nostra música popular i, per tant, la nostra identitat cultural.
‘THE FABER BOOK OF POP’
Esment especial mereix l'antologia d'articles i fragments de llibres sobre música popular titulada The Faber Book of Pop. En primer lloc, perquè conta amb dos editors de luxe i alta fiabilitat: Jon Savage, autor de England’s Dreaming i Hanif Kureishi, l'excel·lent obra de la qual literària està esquitxada de múltiples referències musicals que van de David Bowie a Prince. En segon lloc, perquè aquí apareixen recopilats, ni més ni menys que 800 pàgines d'articles ordenats cronològicament (començant en ‘els anys 40) en els quals els editors alternen amb destresa anècdotes llegendàries amb rigoroses anàlisis musicals des de múltiples perspectives (raça, gènere, etc.). La llista d'escriptors és, simplement, apabullant: gairebé tots els crítics esmentats en aquest article més Angela Carter, Tom Wolfe, Norman Mailer, Nik Cohn, Anthonny Burgess, Andy Warhol, Brian Epstein, Derek Jarman, Noël Coward i un llarguíssim etcètera. Imprescindible i punt.
