Nid And Sancy - Kidzz video (Digital Piss Factory 2009)
Prod co: Little Red Robot Films Director: Little Red Robot Executive Producer: Seth Shukovsky Photography: Merlin Bronques | Last Night’s Party Lead Design/Animation: Mike Milyavsky Graphic Designer: Nikita Zeyfman
Directed by Seth Shukovsky (Little Red Robot ) in San Francisco. This video was made in collaboration with Merlin Bronques (Last Nights Party) and features his photography.
Kidzz is taken from the 2009 album Yeah Yeah Yes (DPF) by Nid And Sancy
Tom Jenkinson alies Squarepusher té fama de ser un tio rar. Una extravagança que, sens dubte, amaga un cert hal de genialitat, perquè si no, no s'explica la seua última referència en Warp.
Solo Electric Bass 1 és el títol de l'àlbum. Es tracta d'un directe que va donar al setembre de 2007, armat únicament amb un baix elèctric de sis cordes i un amplificador, davant el públic parisenc de la Cité de la Musique.
En dit live, el d'Essex va demostrar els seus dots com a reputat baixista, donant regna solta a les seues pròpies composicions i, com si d'una autèntica jam es tractara, també a la improvisació i a la molt personal revisió d'algun que altre clàssic. Bo, algun que un altre no, concretament el ‘Castles made of sand’ del gran Jimi Hendrix, que apareix vetlladament en un dels talls. No hem d'oblidar que el nostre home ja va participar en un homenatge a l'eminent guitarrista en 2005.
Hi ha qui diu que Jenkinson és una d'eixes estreles que van començar a brillar amb una esplendor que pràcticament et deixava cec i que, no obstant això, s'ha anat apagant conforme ha anat traient nous discos (ja sabeu: allò de “és que des de Hard Normal Daddy no ha fet res que estiga a l'altura”). Al meu parer, tanmateix, hi ha qui no entén que els artistes han d'evolucionar (entenent per això el canvi conscient), equivocant-se o no, i trobar nous camins, noves sendes, per a potser sí o potser no, tornar als seus inicis. Per això, i supose que també per la meua afició al baix elèctric, que vaig començar a tocar amb 16 anys, l'última referència warpiana de Squarepusher em sembla l'hòstia, parlant clar.
S'allunya de la música electrònica, sí, però això no sempre és dolent. Hi ha sons que et posen la pell de gallina i punt. Quan escolte a Jenkinson tocar eixe instrument tan tremendament infravalorat com és el baix elèctric de manera àgil i magistral, quan ressonen en les meues oïdes eixos sols jazzístics amb ecos dels grans bass men de la historia -Stanley Clarke o Jaco Pastorius es deixen veure clarament en les seues influències- , quan m'assalten eixos episodis propers al funky gràcies a la tècnica coneguda com slap -que va ser el que realment em va atraure en la meua adolescència cap a aquest instrument-, quan passeja els seus virtuosos dits pels trasts, fent-los fills en forma de veloces i furioses escales, em dic i em repetisc que val, pot ser que Squarepusher siga un pèl excèntric i tot això, però és un molt bon músic i, discos així suposen un veritable regal als amants de la música… no només electrònica.
En definitiva, Solo Electric Bass 1 suposa una gran experiència sònica. Diria que vital. Encara que no sé si la deriva serà només per aquesta vegada o deixa entreveure un allunyament definitiu de la música de ball per part de Jenkinson. L'edició limitada de 850 còpies inclinen la balança en la primera adreça, però amb Squarepusher mai se sap.
No cal dir que estic una miqueta perruza en el tema blogger. Tanmateix, sí he estat escrivint sobre música darrerament. Si voleu llegir-los, ací us lliure un llistat dels meus últims articles (en castellà) en Mixside: Substancia 2 (2000, Quatermass/Sub Rosa)
Aprofitant que queden molt pocs dies perquè isca a la llum el nou àlbum d'estudi de Simian Mobile Disco, el projecte més disbauxat dels britànics James Ellis Ford i James Anthony Saw, que durà per títol “Temporary Pleasure”, podem anar obrint boca amb “Audacity of Huge Remixes”, un EP que ve ni més ni menys que amb vuit versions distintes del seu primer senzill. Déu n'hi do.
La cançó, que parla d'aqueix fet tan comú com penós d'enamorar-te d'algú que no està enamorat de tu, amb Chris Keating, de la banda Yeasaye, en la secció vocal; ha estat remodelada i enriquida per un munt de gent diversa, en el que es conforma com el perfecte aperitiu al plat fort, el segon llarg del duo, que eixirà a la venda el pròxim 17 d'agost amb una plantilla de col·laboracions de luxe: Gruff Rhys de Super Furry Animals, Beth Ditto de Gossip i Alexis Taylor de Hot Chip, entre uns altres. I per si tot açò fora poc, per al successor de “Attack, Decay, Sustain, Release” –el seu primer LP, del 2007-, els britànics han decidit reclutar al geni del techno soul, Jamie Lidell. Fruit d'aquesta unió va sorgir Off the map, un tema que podeu escoltar fent clic en el Myspace d'aquest últim. Però anem al que ens interessa: “Audacity of Huge Remixes”.
Chicken Lips són els encarregats d'obrir les remescles. Una bona elecció, ja que el trio es mou en aquest terreny com peix en l'aigua (han remesclat amb èxit a Meat Katie, Underworld, Stereo MC’s, Headman, Tiga, Chicks on Speed o Josh Wink entre altres), i assoleix fer del tema, ja bailable de per si mateix, encara que de filosofia i minutatge pop, un tema perfecte per a la pista. Colorista i divertit, però potent i de amb molt de flow alhora. L'aport, a més, és doble, ja que a la pista vocal cal sumar la seua versió instrumental.
Li segueix l'obra de Naum Gabo. I dic “l'obra” perquè qui vulga que siga qui hi ha darrere, ha utilitzat com nom artístic el pseudònim d'un gran escultor soviètic militant del constructivisme i de l'art cinètic, el que implica una autèntica declaració d'intencions a l'hora de posar-se mans a l'obra amb la remescla. Electro fosc i abstracció sonora per a un track que, encara sense estar al servei de la revolució, podria representar el so bolxevic en l'actualitat.
Dekker & Johann, la parella que utilitza com símbol estètic una famosa màquina taladradora, signen els dos següents remixes. Electro house una miqueta passat de voltes, especialment pel que fa als baixos, que podria sonar eventualment en la màxima i que tampoc desentonaria massa en una gran discoteca d'aquestes que estan plenes de gom a gom de gent que es autodenomina “guapa”. No et dic res i t'ho dic tot.
Dusty Girle dóna forma a la referència autènticament dub disco. I quan dic dub, parle de l'autèntic, el jamaicà. El so rastafari s'enfila en aquesta remescla d'una manera poderosa amb els ritmes més pisters. A pesar que el conjunt aparentment és bastant lineal, al meu entendre és una de les millors remescles del disc pel groove que desprèn. Potser la millor si no fora per la que ve a continuació: el lliurament del jove Maxime Dangles.
Fitxat per al seu debut pel label Kompakt, el francès factura una remescla de matrícula d'honor. Quin estil té aquest noi! Amb ritmes tribals i una atmosfera que desborda intensitat, converteix Audacity of Huge en alguna cosa completament distinta al seu original. No sé si serà obra d'enginyeria o de talent, però el fet és que és un d'aqueixos temes que et deixen sense saber què dir, i només se't ocorre una estupidesa com… “a bailarrrr!”
I ja per a tancar el cercle, tornem a escoltar les cordes vocals de Keating, encara que toquitejades pels propis Simian Mobile Disco. I és que amb el bagatge que tenen com remescladors, no seria de rebut que no estigueren en els crèdits del seu propi treball. Cosí germà del remix facturat per Chicken Lips, el track dels SMD s'allunya del hit vuitenter i "negroide" per a acostar-se a les pistes de ball, i trencar-les, que és el que els agrada a aquests dos.
I ara sí, comença el compte arrere!
Tracklist: Simian Mobile Disc – Audacity of Huge Remixes (2009, Wichita)
1. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (A Chicken Lips Malfunction!) (9:33)
2. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (A Chicken Lips Instrumental Malfunction!) (9:32)
3. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Naum Gabo Remix) (6:43)
4. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dekker & Johan Remix) (5:08)
5. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dekker & Johan Dub) (5:09)
6. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dusty Girle Remix) (10:33)
7. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Maxime Dangles Remix) (8:28)
8. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (SMD Space Cave Version) (8:22)
... us deixe la cancó original per ací, per si no l'heu sentida!
Una servidora que està de vacances i només pensa en tonteries... ha decidit fer el seu top ten del tonti-pop. Un post fresquet que, una de dues, o dibuixarà un somriure als vostres llavis en aquest dies de calor apegalosa o us donaran ganes de matar algú, preferiblement amb estètica "poppie". Allà va:
Va ser el 21 de setembre de 1987. La nota de premsa era escueta: a conseqüència d'una baralla a la porta del Midnight Bottle Club en els suburbis de la ciutat on vivia, Fort Laudale. Pel seu aspecte i el seu estat no l'havien deixat passar a prendre una copa i el van apalejar. Així, textualment. Això va ser deu dies abans de la seua mort. Un desl goril·les de la porta, anomenat Luc Havan, li fracturà el crani. L'informe de la policia deia que tenia un fort colp a la cara, però un reporter del Miami Herald, Tom Moon, desconfiant de la versió asèptica de la policia, investiga els per quès. Així, avui també sabem que a les quatre i mitja de la matinada va ser internat en el Broward Country General Medical Center...
John Francis Pastorius III va nàixer a Norristown, Pensylvania, el primer de desembre de 1951. Després de tocar diversos instruments, un accident li trenca el braç no quedant bé en les distintes operacions a què es sotmés i abandona la bateria per a posteriorment decantar-se pel contrabaix i el baix elèctric. Acompanya els músics que passen de gira per l'estat -Supremes, Temptations, C.C. Riders, etc.- actuant amb un grup de la ciutat anomenat "Las Olas Brass".
A principis del 73 toca amb una banda en el Bakers Dozen, coneguent Peter Graves, trombonista del grup, que alhora dirigeix el grup del Bachelors III Club de Fort Lauderdale. Comença a treballar amb ells i entabla amistat amb alguns dels músics de la banda: el bateria Danny Gotlieb, el baixista Marc Egan, el percussionista Don Alias i el guitarrista Pat Metheny. En eixe estiu coneix el pianista Paul Bley que passava uns dies de vacances a Miami. El següent estiu, Bley convida Jaco a tocar en un reobert club de Nova York, en la McDougal Street, cor del Greenwich Village. També crida a Pat Metheny i al bateria Bruce Ditmas. Eixa unió esporàdica porta a Bley a documentar-la en un disc anomenat simplement Pastorius/Metheny/Ditmas/Bley" i publicar-la en el seu segell Improvising Artists (1974).
Segueix treballant amb Ira Sullivan, que ja coneguera en el Bakers Dozen. Grava amb Metheny en el primer disc del guitarrista per al segell alemany ECM i en l'estiu del 75 es troba amb Bobby Colomby, bateria del grup Blood, Sweat and Tears qui li presenta a Steve Popovich, A&R del segell Epic. L'escolta... i el 15 de setembre, Pastorious signa un contracte amb el segell. Té 24 anys. En el 76 apareix un dels discos més importants del baix elèctric del jazz contemporani: Jaco Pastorius. En ell intervenen Hancock, Shorter, Sanborn, els Brecker, Howard Johnson, Narada, Lenny White, Hubert Laws, Sam&Dave...
Després vindria la Weather Report. La seua història es circunscriu a sis discos -Black Market, Heavy Weather, Mr. Gone, 8:30, Night Passage i Weather Report- a més dels dos Havana Jam -I i II- gravats a Cuba en 1979 i que incloia la seua participació en el Trio of Doom amb John McLaughlin i Tony Williams.
La seua entrada en els "homes del temps" va ser realment pròpia d'un persontage distint, d'un ser que anteposava la seua música a tota la resta. L'encontre de Pastorius amb Zawinul es produí a principis de 1975, en el Gusman Theatre of Miami. Es dirigí al patró de la Weather i li va dir: "Seguisc la seua música des que toca el piano amb Cannonball Adderley i realment l'adore". Zawinul li contestà: "Què és el que vols?" i Jaco, molt seriós, li va dir: "El meu nom és John Francis Pastorius III i sóc el millor baixista del món". A la qual cosa Zawinul li respongué: "Veste'n a... fóra d'aquí!". Davant la persistència de Pastorius i per a llevarse'l de damunt, Zawinul li demanà que li donara un cassette amb la seua música. Eixa va ser la primera d'altres moltes cintes i cartes que, al llarg de diversos mesos, Jaco envià al pianista austríac. Anys més tard, Zawinul parlava impressionat sobre la lletra de les seues cartes, recordant-li al traç de les de Mozart. "Una lletra decoradíssima i bella", deia.
En gener de 1976, Alfonso Johnson, baixista titular de Weather, anuncià la seua marxa del grup per a incorporar-se al grup del bateria Billy Cobham, amb Tom Scott en els saxos, Steve Kahn en la guitarra i George Duke en els teclats. Davant eixa situació, Zawinal s'enrecordà d'aquell "esquelètic xic amb roba salvatge".
També és el temps de les meravelloses gravacions amb Joni Mitchell -quatre treballs-, i la seua carrera en solitari -Word of Mouth, Twins I&II- etc, etc. És el músic del moment. El baixista més innovador del jazz des de Charles Mingus. Però també les seues despressions i la seua fortíssima addicció a les drogues i a l'alcohol... Pocs anys més tard... el final.
Curta semblança d'un home fràgil, un artista únic i excepcional que canvià els esquemes harmònics, melòdics i estructurals del baix elèctric. Hi ha un abans i un després de Pastorius... però el proper 21 de setembre farà vint-i-dos anys que no està. Avui tindria cinquanta set anys.
Sí, Alfred té tota la raó. La programació cultural que fan les institucions valencianes al mes de juliol és pràcticament demencial, però també és veritat que, entre tanta morralla, hom pot trobar alguna cosa decent. Per exemple, el directe que demà a la nit oferirà el compositor Yann Tiersen. Ho farà acompanyat d'en Matt Elliot, creador de la gran "Howling songs".
Jo vaig conéixer Yann Tiersen quan va fer-ho el gran públic, és a dir, a través de la pel·lícula "Amélie", la banda sonora de la qual era obra seua. I encara que em va agradar molt, més tard vaig adonar-me que no era, ni de lluny, el seu millor treball. Considere que "Le phare" sí ho és. I com a mostra, un parell de botons: Le quartier i Monochrome.
Crec que demà m'ho passaré d'allò més bé. Primer dia de vacances, Yann Tiersen en directe, a la fresca, en bona companyia... mmmmm...
