Encara que Madrid i Barcelona estiguen tot l'any competint per veure qui té les millors programacions, els millors DJs i els millors garitos, un fet sembla indubtable a l'Espanya canalla del moment: la millor festa torna a estar a València i, per extensió, a tot el llevant. Clubs com Barraca i Metro Dance Club han deixat clar que, amb bons DJs, horaris de tancament generosos i un poc de techno a l'aire lliure la gent gaudeix més i amb millor rotllo, una cosa que a la meseta i a la comptal no es dóna ni volent: ambients opressius, horaris de pena, alcohol de garrafa i molt clubber posturetes és el que un sol trobar-se si va als llocs de moda. Per això, València mana, perquè tenen el mateix però millor i en condicions com déu mana.

Javier Blánquez dixit.

Neix el segell discogràfic Loudeast Records per a donar suport el ´house exquisit´

Publicat en Levante, 14/06/2008.

Loudeast Records és un segell valencià que neix de la inquietud musical del seu creador, Nacho Marco, qui després d'una sòlida trajectòria en els últims anys com a productor (ha gravat per als millors segells de música house d'Europa i Estats Units, i remesclat a estrelles de la talla de Shakira o Fangoria) i reconegut punxadiscos a nivell internacional (ha passat pels millors clubs i festivals de mig món) ha decidit donar el salt a la producció executiva.

L'enfocament del segell és donar una visió àmplia del house, i per a això ha comptat amb la col·laboració d'una important nòmina d'artistes ja consagrats com Mike Shannon, cio (a.k.a Landro Gámez), C-Rock, Duckbeats, The Timewriter, Terry Llig Brown Jnr, Garcynoise, Wagon Cookin, Dj Grobas o Dj Ino. També pretén servir com plataforma de llançament de nous artistes d'Espanya, Regne Unit, Sud-àfrica... D'aquesta manera, amb quatre discos ja en el mercat, Loudeast Records es proposa seguir donant suport el house més obert i exquisit durant els pròxims anys.

El divendres 13 de juny va tenir lloc la presentació del segell en un marc incomparable, Estrella Damm Lounge (en el Port de València) i va contar amb l'actuació d'un dj convidat molt especial, el londinenc Jimpster. Jimpster és un dels noms més importants de la música electrònica del moment. És el creador del segell Freerange, per al qual han gravat artistes (Square One, Kirk DeGiorgio, Manuel Tur, Switch, Fred EverythingÉ) i, alhora, el seu nom és sinònim de qualitat absoluta dintre de l'escena house.

Nacho Marco, l'home que punxava quan vaig conéixer la persona més especial de la meua vida.

música kinky para intelectuales guarros

Sobren les paraules. Podeu descarregar-se'l ací.

Pascal Comelade + Enric Cassasses

Com de rebot, hi vaig caure, que hi havia concert al teatre principal de Palma, i a més, perquè no dir-ho, era gratuït. No cal dir que fa temps que admire i he xocat amb la música de Pascal Comelade, aquest català del nord, amb tot el seguit de peculiaritats que aquests poden tindre. Mai em cansaré de dir que les avantguardes més vives, iconoclastes, i interessants solen aparèixer en les perifèries, allunyades del terreny erm de les subvencions. Encara que com no, Barcelona ha estat el nus gordià on han esclatat totes aquestes perifèries, des de l’Ovidi, la Maria del Mar Bonet o en Lluís Llach. Així doncs, no és estrany que dues persones com en Comelade i el poeta Enric Cassasses s’acabaren trobant. De Cassassses, la veritat, només tenia nocions vagues, referències de passada i tot això, ja que, ho confesse, la poesia és el gènere literari que menys he freqüentat. Em sonava el rotllo que era un bohemi, fins ací arribe, i un poc maleït, ja que damunt, era un heterodox de la cultura catalana, sovint fossilitzada en la seua absurda solemnitat. En fi, les dues disciplines quallaven com all i oli, i cal dir que l’espectacle tenia moments de gran alçada. El marc – l’excusa - era el festival de poesia de la Mediterrània, i realment el resultat era d’una poesia epidèrmica, que sabia polsar les tecles del record, la nostàlgia i la pura matèria vital.Pascal Comelade i la seua troupe d’acompanyants, amb instruments de joguet, eren nins esclafant tambors de llautó , tocant guitarretes, amb pianos de casa de nines. La música resultant té l’encant d’una processó fantasmal de ninots de la postguerra, passat pel filtre de la modernitat. Les paraules, colpejades, però amb una fluïdesa sobrenatural, s’inserien en els compassos a la perfecció, naturalment. Em cridà molt l’atenció, particularment, una anècdota sense importància, la cara de disgust que posava en Pascal, malgrat que es notava que controlava el tema i que a més, a la vegada, hi gaudia. Amb la Bel Canto orquestra, en la qual destaca especialment el company que anava fent sonar tot tipus de disbarats sonors ( una regadora, tubs elèctrics, un pito d’una bicicleta, pipetes, palletes, campanetes, etc. - tot acabat en eta-) Uns músics que paguen molt la pena i que barregen les arrels de la nostra cultura amb l’experimentació creativa, és a dir, el camí correcte per a qualsevol forma d’art.

Aquesta ressenya és de Marc Peris, que pensa que "han d'haver altres músiques a banda del techno". A mi em sembla de categoria, Marc, i si vols escriure alguna cosa més, estaré encantada de publicar-la. Una abraçada, compi!

I res tornà a ser igual...

THE CHEMICAL BROTHERS
“Exit planet dust”
JUNIOR BOY’S OWN-VIRGIN, 1995

Comença “Exit Planet Dust” amb un sample de “Brothers Gonna Work It Out” de Blake Baxter. I de sobte, un terbolí techno-rock s’apodera de l’oient durant mitja hora, sense interrupcions. Ritmes molt grossos, capes de so molt denses, baixos implacables… Un demolidor i hiperenergètic caos. Música absolutament física, res cerebral. Si aconsegueixes resistir-te a “Leave Home” o “Song To The Siren”, davant del poder hipnòtic de “Three Little Birdies Down Beats” caus sense remei. Som a l’any 1995 i, després de New Order, l’auge i caiguda de l’escena Madchester i Primal Scream, el crossover indie-dance dóna un pas endavant. I aquesta vegada, sense tornades. Sols ritme.

Des d’aleshores hem tingut els britànics Tom Rowlands i Ed Simons fins en la sopa. The Chemical Brothers s’han convertit en un dels grups de pop -a seques- més importants de l’última dècada. Han sigut l’únic nom de l’escena techno que ha aconseguit enllaçar un gran èxit amb un altre: “Block Rockin’ Beats”, “Hey Boy Hey Girl”, “Setting Sun”, “Out Of Control”, “Star Guitar”, “Galvanize” o “Believe” són clàssics indiscutibles. Han aconseguit facturar un so propi i explotar-lo sense perdre la frescura. Han connectat amb bakales, indies i el públic de “Los 40”. I tot començà amb aquest disc exultant i genial on van establir les claus del seu so.

Flasback ràpid: Tom i Ed es van conèixer a la Universitat de Manchester. Els unien les seues ganes de punxar i el seu eclecticisme: Meat Beat Manifesto, Public Enemy, My Bloody Valentine i The Jesus & Mary Chain estaven entre els seus grups favorits. Tom muntà un estudi en la seua habitació i en 1993 van gravar “Song to the siren”, que van editar com a The Dust Brothers. A Andy Weatherall, llavors A&R de Junior Boy’s Own, li va agradar el tema, els fitxà per al seu segell, els va remesclar i els ajudà a aconseguir residències ací i allà. En 1994 van publicar l’EP “14th Century Sky”, i “Chemical Beats” (després inclós a l’àlbum) es convertí en un hit underground. Aleshores ja començava a estar clar que el seu era barrejar hip hop, techno i guitarres de la forma més bruta possible.

“Exit Planet Dust”, que van editar com a “The Chemical Brothers” després d’una amenaça de demanda dels productors dels Beastie Boys, va ser la confirmació de les sospites. En la portada exploten l’estètica hippy. I la primera composició, l’himne “Leave Home”, estableix les bases de la futura comunió rock-techno de forma contundent. La primera meitat de l’àlbum està plena de beats de formigó, hip hop, funk, pujadons de vertigen… Sis temes en format de sessió que et permeten muntar una mini-rave en l’habitació de ta casa. Seguint la lògica del pujadó-baixó de l’èxtasi, l’àlbum posa el fre a l’altura de “Chico’s Groove” i reserva les seues dues gemmes pop per al final: “Life Is Sweet”, ballable i irresistible, amb la veu de Tim Burgess de The Charlatans; i “Alive Alone”, ensomiadora i màgica, amb Beth Orton anunciant el que faria Moby a “Play” (99) i “18” (2002).

L’ombra de “Exit Planet Dust” acabà sent més llarga del que els propis The Chemical Brothers podien imaginar. Fatboy Slim i Freestylers no existirien sense aquest disc; és probable que Lionrock tampoc. New Order i Bobby Gillespie acabarien col·laborant amb ells, encara que ja havien demostrat que es podia combinar el rock i l’electrònica… d’una altra manera. Les barreres autoimposades pels amants d’un i d’altre gènere van caure per a sempre. Des d’aleshores, res ha tornat a ser igual… afortunadament.

+ info: http://www.thechemicalbrothers.com/home/

http://www.myspace.com/thechemicalbrothers

(Ressenya d’Óscar del Pozo, publicada a Dancedelux 2005, pàg. 26)

La hiperactivitat d'Ellen Allien

Aquests últims anys hem assistit al naixement d’un star system en l’univers de la música electrònica. Una sèrie de dj’s, i en menor mesura, de productors, són venerats pel gran públic allà on van. Però en aquesta jet-set electrònica, com en tots els camps públics de l’existència i de la creació, hi ha una preponderància d’homes. Les dones del mundillo han hagut d’obrir-se pas amb punys i ungles, demostrant que si han arribat a tenir la consideració de quasi-divinitats és perquè ho valen.
Un clar exemple és el de la berlinesa Ellen Allien, tot un terratrèmol creatiu, doncs no és sols una gran DJ, una productora inesgotable, una dona de negocis amb grans perspectives o una dissenyadora cool, sinó una barreja de tot això. És, en definitiva, una artista polifacètica i incombustible que, si haguerem de qualificar, superaria el notable amb creus en totes les seues manifestacions artístiques.

Els inicis
Els inicis d’Ellen Allien (nascuda amb el nom d’Ellen Fraatz) es remunten a l’any 1989, quan es trasllada a Londres per un any i viu la febra de l’acid house al seu club favorit de la capital anglesa, el Wag Club. En tornar a Berlin, aconsegueix diverses residències (entre elles la del mític club Tresor, l’any 1992) i condueix el seu propi programa de ràdio (“Braincandy”) a l’estació berlinesa Kiss FM.
L’any 1997, comença a organitzar festes sota el nom de “BPitch”, que s’expandeixen primer per Alemanya i després per la resta d’Europa i altres continents –la primavera de 2002 Ellen Allien punxà a Canadà, Tokyo i NYC-.

El segell: Bpitch Control
L’any 1999 funda el seu propi segell, Bpitch Control, que es convertirà en tot un referent fins al dia d’avui. De fet, molts dels seus llençaments poden trobar-se per les playlists d’infinitat de sessions, tant de dj’s professionals com d’amateurs. I és que, a més de publicar les seues produccions, molts dels fitxatges de la germana s’han convertit, en els últims anys, en estrel·les consagrades de l’electrònica europea, com és el cas de Kiki, Modeselektor, Sascha Funke o Apparat. A més a més, un dels temes que va trencar les pistes de ball allà per l’any 2001, Missy Queen is Gonna Die, de Tok Tok VS Soffy O, i que jo vaig conéixer via “Darkhouz & Popotronic”, de Sideral, va ser llançat ni més ni menys que pel label de la senyoreta Allien.

Ellen, la DJ
Ellen Allien destil·la pura energia i si en alguna faceta això és visible, és en la de DJ. Ha passejat la seua maleta de discos per tot arreu, de manera incansable i impecable. No en va, la sessió que va oferir a Barraca l’any passat va entrar victoriosa en el meu pòdium personal de l’excel·lència, junt a les d’Sven Vath, Magda, Richie Hawtin i Oxia. Recorde que vaig estar en la primera fila, apegada a la cabina durant una bona estona i l'alemana estava fent gaudir tant al personal que el bon rotllo flotava en l’aire. Quina nit aquella!

Òbviament, de veure-la en directe a escoltar una sessió en el reproductor de música hi ha un bon tros, però proveu a fer-ho, per si vos agrada. Fa un mes escassament, va veure la llum el seu últim CD-mix. Es tracta del volum 04 de la sèrie Boogybytes, una marca pròpia de Bpitch Control, i que us podeu descarregar en aquest enllaç (part 1) i en aquest altre (part 2).

Ellen, la productora
Si he de dir-vos la veritat, no conec el seu primer àlbum, gravat l’any 2001 i titulat Standtkind, però sí els següents: Berlinette (2003), Thrills (2005) i Orchestra of Bubbles (en col·laboració amb Apparat, 2006 -el millor en la meua opinió-).

Berlinette, començava amb una suggerent “Alles Sehen”, on la pròpia Ellen i, tal vegada R2D2, li posaven veu a la que podria ser una cançó de qualsevol disc de Kraftwerk i seguia amb “Sehnsucht”, o com si a Eivissa hi haguera vint graus menys i nevara. Ambdues, del milloret del disc. Després d’un inici tan brutal, és normal que el nivell baixara una miqueta en un interludi anomenat “Trash Scapes Voc” i en “Push”, que tampoc aportava massa. Tanmateix, l’adrenalina tornava a pujar quan la xica arreplegava un riff de guitarra, l’adornava amb alguns clicks i ho convertia en “Trash Scapes”. Un activitat frenètica que no parava, que seguia amb “Wish”, el millor del disc sens dubte, amb una melodia passada pel vocooder que ja li agradaria a Madonna per al seu American Life. Cert és que la resta no descobria res nou, però sí acabava d’arrodonir un LP que, tot i que no passarà a la història, sí va permetre a la seua autora mantenir-se entre la crème de la crème de l’electro.

Dos anys després arribà Thrills. Un treball en el que la nena s’enfundà un tratge negre i ens mirava de reüll mentre escopia traces aspres en “Washing machine is speaking”, electro break de passatges cinematogràfics certament bells, a l’igual que el tall que obria l’àlbum, “Come”, amb eixes cordes tenses, d’un suspens poderós. Poques oportunitats hi havia per a l’assossegament i les composicions vocals. En “The brain is lost” invocava l’esperit de l’acid embriagat de Mr. Oizo per a elucubrar una paranoia eròtico-robòtica la retafila vocoritzada de la qual conduïa al trance en un obrir i tancar d’orelles. Mentre que en “Down”, Ellen anava de compres amb el seu amic Anthony Rother per a composar una orgia que en ocasions llindava amb el r’n’b de The Neptunes.

L’any següent Ellen va tornar a fer de les seues, però aquesta vegada, acompanyada d’Apparat. El resultat: Orchestra of Bubbles, un disc que podria haver-se publicat l’any 93 i que tothom va rebre com mereixia, amb els braços oberts. Un dels mèrits que va aconseguir, a banda de la meravellosa portada (que recorda a la de genis com The Sabres of Paradise o The Orb) va ser haver estructurat les cançons entorn al concepte de cançó pop. Tot ací durava tres, quatre o cinc minuts, i una, quan l’escolta, té la sensació que la música va canviant i condueix a alguna part. D’aquesta manera aconsegueixen temes tant rodons com “Turbo dreams”, que és per a llevar-se el barret i que podeu escoltar ací, o com aquest genial "Way Out"...



Sincerament, continuaria parlant d’aquest disc més i més, però val la pena que el descobriu vosaltres, perquè vull anar al gra, al motiu que m’ha portat a escriure sobre Ellen Allien: ha publicat nou disc. Es titula SOOL i va veure la llum ahir. De fet, m’haguera agradat publicar aquest article ahir, i no avui, però degut a problemes tècnics no em va ser possible.

Bé, el cas és que a la nota de premsa, es presentava SOOL com un treball “sinistre, misteriós i minimal”, el contingut del qual és com “un reflex dels seus propis fantasmes, de la seua personalitat i de les seues curiositats”. Així que... vaig de cap a escoltar-lo!
I, per cert, si algú de vosaltres vol descobrir SOOL en viu i en directe, pot fer-ho al Primavera Sound (Jordi, cabró, estàs d’enhorabona!).



+ info: http://www.ellenallien.de/
http://www.myspace.com/ellenallienbpc

Forward, la crònica

Una setmana després de celebrar-se el "Forward Festival" a la Fira de Mostres de València, ha arribat a la redacció de Sampleòpolis aquesta crònica, feta pel nostre enviat especial, JR, que s'ho passà d'allò més bé aquell dia.

Luces y sombras de un festival

Empecemos hablando de la ORGANIZACIÓN del festival: gran cartel y a 15 min de casa, una ocasión que no había que desaprovechar, sobretodo si comprabas la entrada por “Atrápalo” 42 € (y no 50), gran precio para la calidad y la cantidad de artistas asistentes.
Al entrar, empiezo a entender el porqué de este rebaja. No había una gran cantidad de público, entre 3.000 y 5.000 € personas. Poco, teniendo en cuenta que se trata de un festival y la calidad de los artistas. Mis colegas apuntaban a la poca publicidad que se efectuó. En todo caso, los asistentes eran más que suficientes, había buen ambiente y nada de “makifies”, gente de buen rollo. Todavía mejor era poder ir al servicio y pedir algo sin esperas (otra de las razones que ayudaron a la resaca). Lo peor de esta situación, no notar el griterío y la locura de 15.000 personas cuando se produce un subidón que hace que se te ponga los pelos de punta (véanse vídeos de Chemicals Brothers).

Chemical Brothers. VLC, 1 desembre 2007


Nos perdimos a los 2 primeros artistas, ISIS y Diplo, fruto del horario del festival, que empezaba a las 19:00, al ir a comprar y al entrar con unas cervezas en el cuerpo.

Entramos a las 21:30 para ver a SOULWAX y primera SORPRESA, me encantaron. Un cuarteto de ARTISTAS con percusión, guitarras eléctricas, teclado y sonidos electrónicos por doquier. Gran grupo, tienen calidad, ritmo y originalidad; supieron animar y hacer entrar en calor a los asistentes (quizá demasiado pronto!!), lo peor fue el poco tiempo que tocaron, 45 min, pero fueron sin duda la revelación del festival.

Soulwax




Cenamos y nos preparamos para ver a FANGORIA, y casi mejor nos hubiéramos quedado tomando un cubatita... menudo FIASCO, playback (así yo también canto hasta los 50 años), poco tiempo, 6 canciones conocidas para el disfrute de los muchos fans que asistieron y poco más. Si hubiera sido uno de ellos me sentiría defraudado, pero yo iba a ver al resto, que sí estuvieron a la altura. Vi a Fangoria en directo en el FIB de hace 4 años y me gustaron, ¡¡nada que ver!!.
Bueno, aunque no se lo merecen, dejamos un video para todos los fans de Fangoria.

A partir de ahora todo va siendo más confuso (menos mal que tomé alguna nota y los vídeos me refrescan la memoria).
Alexander Kowalski no despuntó, no hizo sesión “live” y estuvo poco tiempo, 45 min. Pero a partir de aquí llegó lo mejor del festival (a nivel electrónico y festero). UNDERWORLD demostró el porqué lleva entre los mejores de la última década: gran puesta en escena, con guapísimas proyecciones y escenarios, música potente, sonidos techno, y donde no faltaron sus mejores clásicos (para el gran disfrute del personal).

Underworld (Born Slippy)


TIGA es un auténtico placer para los amantes de la electrónica. Sonidos electro y canciones estilo pop, aunque creo que lo puede hacer mejor. Estaría bien que viniera a Valencia, a la sala Barraca.
Por último destacar a los 2 MANY DJ´S que nunca fallan, aptos para todos los públicos, son un sinónimo de fiesta, baile, originalidad, mezclas imposibles, … gracias a su variedad musical.

Tiga VS 2 Many DJ's


En resumen, por todo lo explicado, damos una nota de un 7 al festival, por la calidad-precio, artistas, proximidad, variedad... Faltó un poco más de ambiente, mejorar un poco el sonido, y que los artistas invitados diesen un poco más de sí.

Saludos y... hasta el próximo reportaje!!
J.R.