El passat dijous Madonna actuà a València. Preocupada per les previsions de trànsit, en acabar de treballar vaig recollir al meu company –qui més tard afirmaria en acabar el concert “estic enamorat de Madonna”- i sense passar per casa anàrem directes al concert.
En arribar al pàrking habilitat ja em vaig adonar que aquest no seria un concert com els que havia vist fins ara. En comptes de centenars de joves bevent seguts al maleter d’un cotxe vell i ple d’adhesius, hi havia un desplegament de Mercedes, BMW’s i Audis d’on eixia gent d’aquesta amb molt de glamour. Sense tant de glamour però amb ganes de sobres vam caminar una estona fins arribar al concert, i després de vàries hores d’espera i d’algun que altre incident, per fi la Reina del Pop va sortir a l’escenari disposada a demostrar que aquest títol se l’havia guanyat sobradament.
I així ho va fer: amb un desplegament impressionant de llums, animacions, música, vídeos i vestits dissenyats per a l’ocasió aconseguí que les dues hores que vaig passar encapsulada entre milers de fans em semblaren dos minuts. Va cantar, ballar, va tocar la guitarra, va pujar i baixar trenta vegades de les pantalles mòbils que recorrien l’escenari... va triomfar! Mai hagués imaginat que una dona tan menuda es veuria tan gran en un escenari tan immens, ni que sense saber gairebé ni una cançó de Madonna acabaria tan afònica i feta caldo per haver ballat música d’aquesta que posen a tothora en la ràdio i cridat “Madonna!” una i altra vegada com si fos possible que em sentís des de l’escenari.
Xe, impressionant!
