Gent Normal: Va de bo!

Ara sí que sí. Podeu seguir els meus passos a:

http://www.gentnormal.com/

Sideral i el llarg adéu

Text publicat hui en El País.

La mort sol arribar sempre en mal moment. Però si et dius Aleix Vergés —alies Sideral—, tens 32 anys, eres músic i dj, i a l'endemà havies de partir cap al País Basc per a gravar eixe disc de pop que duus dos anys preparant, la mort és eixa broma dolenta que no tens opció de repetir per a veure si algú riu a la segona. A Vergés li va sobrevenir en forma de parada cardiorrespiratoria el 19 de maig de 2006. "Quan em vaig assabentar del succeït, estava ficant en el cotxe la guitarra Grestch White Falcon que havíem anat a comprar junts dies enrere. Aleix m'havia dit que era vital per al projecte", recorda Carles Baena, amb qui Vergés havia creat el segelle Hit Kune Do, un homenatge a l'afició que compartien per Bruce Lee i les arts marcials. "Ens vam conèixer durant el procés de creació dels seus discos de sessions. Ens vam acostar molt i vam fundar el segell per a donar eixida, principalment, als seus projectes. Ell estava ja una mica cansat de punxar i volia tornar a fer pop. Després de la seua incineració, jo no podia deixar de pensar en eixes cançons. No podia deixar que allò quedara ahí".

Poc després va començar a treballar en Leire, el nom de la millor amiga de Vergés, que bateja aquest projecte discogràfic plagat de lletres càndides sobre col·legues, dedicatòries i picades d'ullet a pistes de ball giratòries, com la del primer Nitsa barceloní, club on molts van descobrir l'electrònica. Canciones siderales era un àlbum de pop que havia de construir-se a partir d'una guitarra i una veu no sempre afinada. Més que un productor, es necessitava a McGyver. "Un treball de xinesos. Vam començar amb Xabi Strubell, un gran músic amb qui ell es duia molt bé. Vam pujar amb els germans d'Aleix a un estudi a Calella, fins que vam veure que allò s'estancava i se'ns escapava de les mans. Entre la càrrega emocional i les dificultats tècniques per a convertir unes pistes gravades en un estudi de doblatge en un elepé, vam cridar a Fernando Vacas [el productor de Russian Red] perquè, sobretot, treballara les veus. Han estat més de dos anys", recorda Baena. En el llarg també apareixen Florent i Jota (dels Planetas), Roger Strubell o Iñigo Telletxea. "Tota la gent amb la qual he parlat m'ha dit que açò que volien fer amb el disc era impossible, que estaven bojos", recorda Albert Margelí, qui fóra bateria de Peanut Pie, primera banda de Vergés, i íntim amic durant aquells llunyans noranta, quan la ciutadania encara reia de qui vestien rar i sempre acabaves la nit en el mateix local amb la mateixa gent —no els coneixies, però admiraves les seues samarretes—. Margelí, qui en l'actualitat treballa en una empresa de serveis musicals, toca en dos temes del disc. "Vaig acceptar ser part del projecte sense pensar molt. Ho he fet pel record d'aquell amic amb tant talent i tant encant, a qui no li agradava massa eixir de gira i que, de cop, es va fer estrella i les coses van començar a complicar-se. Si he de recordar, em quede amb els inicis, quan teníem moltes ganes i molt poca pràctica".

Quasi tot el món recorda el que estava fent durant el 11-S o quan va morir Kurt Cobain. Un exercici de nostàlgia macabra que ha substituït en sopars les velles anècdotes de la mili. A altre nivell, clar, tot el món que va viure aquella Barcelona dels noranta recorda què estava fent quan algun amic d'un amic que coneixia a Aleix li va cridar per a contar-li la tragèdia. "En els últims temps ens havíem distanciat bastant", recorda Albert Margelí, col·locant-se a distància de seguretat emocional. "Ell va entrar en la meua banda i prompte la va fer seua. Era més jove que jo, d'altra generació, però compartíem la passió per la música. Era com una esponja, canviava constantment d'idea: no sé si encara pensaria que els temes havien de sonar com llavors desitjava". Per a Baena, l'autenticitat del projecte, la seua ànima, es troba en les ganes de la família d'Aleix que tot açò no es perdera, i la full de ruta del qual la va dibuixar el músic en una llibreta plena de lletres i guies estètiques i sonores. "Volia transcendir els circuits indies, era bastant fan de Juanes, qui li semblava un exemple de pop massiu de qualitat". El tema que obri el disc, Las canciones tienen nombre, amb el seu sorprenent homenatge a El último de la fila, pot d'alguna manera confirmar açò, a més de suggerir la fi de l'esnobisme en aquella generació dels noranta que va créixer més concentrada a ser diferent que a ser alguna cosa.

Amb les seues sessions en Monegros, en The Kitchen (Dublín) o en Nitsa, i amb Peanut Pie i els seus CD mixes d'electrònica i pop, Aleix va ser especialment rellevant per ser un dels pocs talents en una escena de diletants que pràcticament no ha deixat cap llegat. Una època en la qual tot estava per fer i quasi res es va fer. Baena diu que aquest disc s'ha fet només per a honrar el llegat d'un artista, i Margelí tracta de detectar a qui podria anar destinat. Per naturalesa, per conjuntura o pel que siga, pot ser que aquest àlbum tinga una repercussió comercial nul·la, però a qui van viure aquella època tal vegada els done cert consol. A qui no van estar allí, els ofereix, sens dubte, la millor postal possible. De vegades, dir adéu costa tot açò.

The end of da party

Fins ací hem arribat. El treball, les oposicions, l'Escola d'Idiomes, un blog paral·lel, i per suposat, molts altres projectes, m'han obligat a prendre la decisió de deixar de banda Sampleópolis.
La propera entrada que publique us redireccionarà directament a un nou portal musico-cultural que s'enceta amb molta il·lusió i en el que m'he involucrat "per culpa" de l'amic Jordi Garrigós.

Gràcies a totes i tots per seguir-me durant aquest temps. Molts besets.

Le Club 2.0

No podeu imaginar quina va ser la meua sorpressa en assabentar-me, la setmana passada, del retorn de Le Club. Sens dubte, una de les notícies més positives pel que fa al panorama electrònic en la ciutat de València que s'han succeït darrerament.

Recordem que Le Club, la sala underground per excelència del cap-i-casal, va ser fa un temps víctima del progrès popular en ser tancada per la seua ubicació en la Carrera Font d'en Corts, o el que és el mateix, en una àrea assenyalada com a objectiu preferent per als interessos especulatius de l'Ajuntament de València degut a la seua proximitat a la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL). Una situació injusta que va comportar el seu decliu fins el seu tancament definitiu. Perquè, encara que els seus responsables van intentar cercar altres ubicacions, Le Club no tornà a ser la mateixa. No podia ser-ho, ni a l'Albereda ni a la platja, perquè el seu esperit no casava amb l'oci elitista d'eixes zones.

L'anunci de la reobertura en una nova ubicació (al carrer Cuba, al cèntric i colorista barri de Russafa) sembla fet amb el convenciment de convertir-se en l'espai definitiu des del qual poder ressucitar la sala de les seues cendres i llançar una brisa d'aire fresc a l'escena alternativa valenciana, petita però resistent.

Le Club 2.0, que és com s'ha anomenat la iniciativa, va inaugurar-se aquest cap de setmana amb antics residents (Dioni Sánchez, Fran Campos) i tot i no haver pogut assitir, no em resistiré molt de temps. Quan pense en l'antic em ve a la ment un inabastable cúmul de records estimulants i ja és hora de continuar escrivint la història, no creieu?

La cultura netlabel

Ja us he parlat alguna vegada de la cultura netlabel. Ara he trobat la manera de fer-ho de nou, però de forma distinta: a través d'un breu i excel·lent reportatge-documental. Un treball de la creadora visual Kowalski (www.xkowalski.net) que va veure la llum en forma de referència del netlabel Enzo Platform, on podem veure i escoltar a algunes de les persones que caminen darrere de cadascun dels projectes col·laboratius que hi ha arreu de l'Estat. Un document que feia falta pel seu caràcter informatiu i divulgatiu, ja que són diversos anys de vida els quals tenen algunes d'aquestes plataformes i cada vegada major la repercussió de les seues creacions, tant a nivell sonor com visual. Es fa un recorregut per les llicencies Creative Commons (base de tota aquesta voràgine creativa), per les iniciatives col·laboratives en forma de trobades i festivals, les formes de contactar entre netlabels i artistes, el creixement del vídeo en aquestes comunitats o una interessant mirada cap al futur de la música i les noves formes de difusió. Felicitacions a Guada (Kowalski) per reunir tots aquests trossos d'activisme artístic.

La Cultura Netlabel from kowalski visuales on Vimeo.

Óscar Mulero: "La solitud del 'dj' és brutal"

Entrevista publicada ahir a El País.

Va passar del taller de cotxes a les millors cabines del món. Óscar Mulero, el nostre punxadiscos més sol·licitat, celebra el seu vint aniversari en la professió amb un canvi de terç: s'ha mudat al camp i vol fundar una família.

Óscar Mulero i els seus tatuatges no desentonarien en un bar de moteros, en una reunió de baixistes de rock (que ho va ser) o en una taula d'escriptors al costat de Ray Loriga. A punt d'entrar en la crisi dels 40, el madrileny té l'ego sota control, canta fatal, acaba de mudar-se a Astúries i va per l'enèsim intent de muntar una família. Va començar mesclant amb cintes de cassete i la primera vegada que va posar les mans sobre un vinil va ser per a punxar als herois del menyspreat, alhora que simpàtic, A. O. R.: Chicago i Boston. Un passat fosc per a un dels dj espanyols més populars dels últims 20 anys. Són els que duu en les més importants cabines del món i, per a celebrar-lo, el dissabte que ve 26 de setembre punxarà sis hores seguides en la discoteca Fabrik de Fuenlabrada.

EP3. Com envelleix un dj? Es veu punxant amb 60 anys?
Óscar Mulero. El tema em preocupa bastant. Quan no pense en música, medite en com m'agradaria que fóra la meua vida quan deixe de currar en açò. Ja he passat la crisi dels 30; ara estic en la dels 40. Seria collonut tenir 80 anys i poder punxar. Encara que al que li done més tornades és a poder viure amb algú al meu costat quan acabe açò. Amb 20 només pensava en música, i ara m'adone que hi ha més coses en la vida.

EP3. Té això que veure amb deixar Madrid i anar a viure a Astúries?
O. M. En part, si. Sempre he estat una rata de ciutat. Però l'edat, tant de viatge i tant de temps només fa que et tornes més tranquil. És el que em demana el cos. Allí tinc ara el meu estudi i es treballa perfectament.

EP3. Què feia fa 20 anys? O. M. Començava a punxar: va ser en un bar de Moncloa [Madrid]. Vaig anar a substituir a un amic que s'anava a la mili. Acabava de deixar d'estudiar FP i estava currant en un taller de cotxes. Sempre m'ha agradat allò manual.

EP3. En això segueix? O. M. Seguisc punxant amb vinil, que és molt romàntic. Ara, amb els fotuts ordinadors, qui treballa amb un disc i una agulla és un malabarista.

EP3. D'on va traure els vinils? O. M. Mon pare va ser bateria d'un grup en l'època de Fórmula V. S'ho passaven bé, però mai van arribar a res. Jo vaig començar a jugar amb la seua col·lecció de discos. El primer que vaig punxar va ser amb un disc de Chicago, Earth, Wind and Fire, Tina Turner? El que li agradava al meu pare.

EP3. Amb 20 anys de carrera haurà vist de tot. Existeix un halo d'intel·lectualitat en la música electrònica que de vegades no es correspon amb el públic? O. M. Hi ha un poc de tot. El 70% del públic vol divertir-se i està més pendent de la festa, i un 30% està al tant del que estàs punxant. Eixe 30% em permet ser un poc més retorçat amb el discurs musical.

EP3. S'ha passat la febre del dj tal com la coneixíem en els noranta? Segueixen sent els gurús de la nit? O. M. Durant eixe boom en els noranta van eixir djs a palades. Hi ha hagut una garbella i ha deixat als millors.

EP3. Pot un dj tenir família? O. M. A mi m'està costant. És complicat sobretot per a l'altra persona. Les parelles normals treballen entre setmana. En el nostre cas, emigres el dijous i no apareixes fins al diumenge. La meua xica ve amb mi de vegades. És vital estar amb algú que entenga el nostre estil de vida.

EP3. O siga, que ho està aconseguint? O. M. He intentat formar una família diverses vegades, però no he pogut. A veure si ara? A mi m'encanten els xiquets, però, a més del tema econòmic, és important tenir temps per a estar amb ells. Jo no entenc el format de família d'ara en el qual els pares no passen temps amb els seus fills.

EP3. És vostè de la vella escola? O. M. A mi, la meua mare m'esperava a l'eixida del cole a les cinc de la vesprada amb el berenar preparat. I fins que no acabava els deures no eixia al carrer.

EP3. Com duu la solitud del dj? O. M. És un contrast molt fort. De sobte estàs punxant per a 15.000 persones. Baixes de l'escenari, arribes a l'hotel, tanques la porta i estàs sol. És brutal, però forma part del joc.

EP3. Com són les groupies? O. M. Hi ha, com en totes les professions. Jo les entenc el temps que estàs fent el teu set. Et veuen ací dalt i es fan la seua palla mental? Però quan baixes de la cabina eres un tipus normal. Hi ha vegades que alguna diu que està enamorada de mi i coses d'eixes. És bonic, però són coses puntuals. No se'm colen en l'hotel. Això és més cosa de Jesulín.

EP3. Diuen que és un poc distant quan punxa. O. M. Sóc dels qui estan molt concentrats quan treballen. M'agrada comunicar-me a través de la música. És més una qüestió de respecte. M'agrada ser seriós i estar concentrat. No sóc un malasombra.

EP3. Haurà tingut moments surreals. O. M. Molts. Una nit vaig veure que un tipus alçava molt la cama. Potser massa. Al final em vaig adonar que era una pròtesi, i el tio va acabar ballant amb la cama en la mà.

EP3. Recorda la seua millor sessió? O. M. Cada país té la seua forma de ser. Japó m'ha maravillat per la manera de comportar-se. A Espanya ens agrada molt reconèixer les coses. Als japonesos els fascina escoltar coses que no coneixen i que després pregunten. També diré que Monegros 2002 va ser impressionant.

EP3. Com camina d'ego? O. M. Ho duc bé. Que et dauren la píndola et pot fer perdre el nord. Jo fa temps que tinc els peus en la terra i ja no tinc problemes d'ego, però has de controlar-lo. Aquest món és una carrera de fons.
EP3. Sap cantar? O. M. Cante fatal! Cante qualsevol horterada en la dutxa i poc més.

EP3. Quina és la remor més estranya que ha escoltat sobre vostè? O. M. M'han matat alguna vegada en un accident estant jo a Brasil de vacances. El següent bolo vaig pensar fer-lo amb una túnica blanca en pla ressuscitat.

EP3. El pitjor d'Óscar Mulero és? O. M. Em costa prendre decisions i em cabrege quan les coses no ixen com les tinc planejades. Amb l'edat em vaig relaxant. Però sóc molt perfeccionista.

EP3. I el millor? O. M. Que no sóc una persona dolenta.

EP3. És el que posaria en un anunci de contactes? O. M. Vaja, no ho sé. M'has enxampat. No sé què contestar. Posaria que sóc una persona comprensiva i m'agrada respectar als altres. Encara que no sé si algú respondria.

"Rapeando"

O el millor capítol de "Camera Café" que he vist mai (performed by SFDK):

SUPERCOOL!

NID AND SANCY - KIDZZ (Original Dub) from sixthsensemanagement on Vimeo.

Nid And Sancy - Kidzz video (Digital Piss Factory 2009)

Prod co: Little Red Robot Films
Director: Little Red Robot
Executive Producer: Seth Shukovsky
Photography: Merlin Bronques | Last Night’s Party
Lead Design/Animation: Mike Milyavsky
Graphic Designer: Nikita Zeyfman


Directed by Seth Shukovsky (Little Red Robot ) in San Francisco. This video was made in collaboration with Merlin Bronques (Last Nights Party) and features his photography.

Kidzz is taken from the 2009 album Yeah Yeah Yes (DPF) by Nid And Sancy

Squarepusher - Solo Electric Bass 1

Tom Jenkinson alies Squarepusher té fama de ser un tio rar. Una extravagança que, sens dubte, amaga un cert hal de genialitat, perquè si no, no s'explica la seua última referència en Warp.

Solo Electric Bass 1 és el títol de l'àlbum. Es tracta d'un directe que va donar al setembre de 2007, armat únicament amb un baix elèctric de sis cordes i un amplificador, davant el públic parisenc de la Cité de la Musique.

En dit live, el d'Essex va demostrar els seus dots com a reputat baixista, donant regna solta a les seues pròpies composicions i, com si d'una autèntica jam es tractara, també a la improvisació i a la molt personal revisió d'algun que altre clàssic. Bo, algun que un altre no, concretament el ‘Castles made of sand’ del gran Jimi Hendrix, que apareix vetlladament en un dels talls. No hem d'oblidar que el nostre home ja va participar en un homenatge a l'eminent guitarrista en 2005.

Hi ha qui diu que Jenkinson és una d'eixes estreles que van començar a brillar amb una esplendor que pràcticament et deixava cec i que, no obstant això, s'ha anat apagant conforme ha anat traient nous discos (ja sabeu: allò de “és que des de Hard Normal Daddy no ha fet res que estiga a l'altura”). Al meu parer, tanmateix, hi ha qui no entén que els artistes han d'evolucionar (entenent per això el canvi conscient), equivocant-se o no, i trobar nous camins, noves sendes, per a potser sí o potser no, tornar als seus inicis. Per això, i supose que també per la meua afició al baix elèctric, que vaig començar a tocar amb 16 anys, l'última referència warpiana de Squarepusher em sembla l'hòstia, parlant clar.

S'allunya de la música electrònica, sí, però això no sempre és dolent. Hi ha sons que et posen la pell de gallina i punt. Quan escolte a Jenkinson tocar eixe instrument tan tremendament infravalorat com és el baix elèctric de manera àgil i magistral, quan ressonen en les meues oïdes eixos sols jazzístics amb ecos dels grans bass men de la historia -Stanley Clarke o Jaco Pastorius es deixen veure clarament en les seues influències- , quan m'assalten eixos episodis propers al funky gràcies a la tècnica coneguda com slap -que va ser el que realment em va atraure en la meua adolescència cap a aquest instrument-, quan passeja els seus virtuosos dits pels trasts, fent-los fills en forma de veloces i furioses escales, em dic i em repetisc que val, pot ser que Squarepusher siga un pèl excèntric i tot això, però és un molt bon músic i, discos així suposen un veritable regal als amants de la música… no només electrònica.

En definitiva, Solo Electric Bass 1 suposa una gran experiència sònica. Diria que vital. Encara que no sé si la deriva serà només per aquesta vegada o deixa entreveure un allunyament definitiu de la música de ball per part de Jenkinson. L'edició limitada de 850 còpies inclinen la balança en la primera adreça, però amb Squarepusher mai se sap.

Mixsejant

No cal dir que estic una miqueta perruza en el tema blogger. Tanmateix, sí he estat escrivint sobre música darrerament. Si voleu llegir-los, ací us lliure un llistat dels meus últims articles (en castellà) en Mixside:

Substancia 2 (2000, Quatermass/Sub Rosa)

Vitalic - Disco Terminateur EP (2009, PIAS/Different)

Mary Anne Hobbs - Wild Angels (2009, Planet Mu)

Simian Mobile Disco - Audacity Of Huge Remixes (2009, Wichita)

Aprofitant que queden molt pocs dies perquè isca a la llum el nou àlbum d'estudi de Simian Mobile Disco, el projecte més disbauxat dels britànics James Ellis Ford i James Anthony Saw, que durà per títol “Temporary Pleasure”, podem anar obrint boca amb “Audacity of Huge Remixes”, un EP que ve ni més ni menys que amb vuit versions distintes del seu primer senzill. Déu n'hi do.

La cançó, que parla d'aqueix fet tan comú com penós d'enamorar-te d'algú que no està enamorat de tu, amb Chris Keating, de la banda Yeasaye, en la secció vocal; ha estat remodelada i enriquida per un munt de gent diversa, en el que es conforma com el perfecte aperitiu al plat fort, el segon llarg del duo, que eixirà a la venda el pròxim 17 d'agost amb una plantilla de col·laboracions de luxe: Gruff Rhys de Super Furry Animals, Beth Ditto de Gossip i Alexis Taylor de Hot Chip, entre uns altres. I per si tot açò fora poc, per al successor de “Attack, Decay, Sustain, Release” –el seu primer LP, del 2007-, els britànics han decidit reclutar al geni del techno soul, Jamie Lidell. Fruit d'aquesta unió va sorgir Off the map, un tema que podeu escoltar fent clic en el Myspace d'aquest últim. Però anem al que ens interessa: “Audacity of Huge Remixes”.

Chicken Lips són els encarregats d'obrir les remescles. Una bona elecció, ja que el trio es mou en aquest terreny com peix en l'aigua (han remesclat amb èxit a Meat Katie, Underworld, Stereo MC’s, Headman, Tiga, Chicks on Speed o Josh Wink entre altres), i assoleix fer del tema, ja bailable de per si mateix, encara que de filosofia i minutatge pop, un tema perfecte per a la pista. Colorista i divertit, però potent i de amb molt de flow alhora. L'aport, a més, és doble, ja que a la pista vocal cal sumar la seua versió instrumental.

Li segueix l'obra de Naum Gabo. I dic “l'obra” perquè qui vulga que siga qui hi ha darrere, ha utilitzat com nom artístic el pseudònim d'un gran escultor soviètic militant del constructivisme i de l'art cinètic, el que implica una autèntica declaració d'intencions a l'hora de posar-se mans a l'obra amb la remescla. Electro fosc i abstracció sonora per a un track que, encara sense estar al servei de la revolució, podria representar el so bolxevic en l'actualitat.

Dekker & Johann, la parella que utilitza com símbol estètic una famosa màquina taladradora, signen els dos següents remixes. Electro house una miqueta passat de voltes, especialment pel que fa als baixos, que podria sonar eventualment en la màxima i que tampoc desentonaria massa en una gran discoteca d'aquestes que estan plenes de gom a gom de gent que es autodenomina “guapa”. No et dic res i t'ho dic tot.

Dusty Girle dóna forma a la referència autènticament dub disco. I quan dic dub, parle de l'autèntic, el jamaicà. El so rastafari s'enfila en aquesta remescla d'una manera poderosa amb els ritmes més pisters. A pesar que el conjunt aparentment és bastant lineal, al meu entendre és una de les millors remescles del disc pel groove que desprèn. Potser la millor si no fora per la que ve a continuació: el lliurament del jove Maxime Dangles.

Fitxat per al seu debut pel label Kompakt, el francès factura una remescla de matrícula d'honor. Quin estil té aquest noi! Amb ritmes tribals i una atmosfera que desborda intensitat, converteix Audacity of Huge en alguna cosa completament distinta al seu original. No sé si serà obra d'enginyeria o de talent, però el fet és que és un d'aqueixos temes que et deixen sense saber què dir, i només se't ocorre una estupidesa com… “a bailarrrr!”

I ja per a tancar el cercle, tornem a escoltar les cordes vocals de Keating, encara que toquitejades pels propis Simian Mobile Disco. I és que amb el bagatge que tenen com remescladors, no seria de rebut que no estigueren en els crèdits del seu propi treball. Cosí germà del remix facturat per Chicken Lips, el track dels SMD s'allunya del hit vuitenter i "negroide" per a acostar-se a les pistes de ball, i trencar-les, que és el que els agrada a aquests dos.

I ara sí, comença el compte arrere!

Tracklist: Simian Mobile Disc – Audacity of Huge Remixes (2009, Wichita)

1. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (A Chicken Lips Malfunction!) (9:33)

2. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (A Chicken Lips Instrumental Malfunction!) (9:32)

3. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Naum Gabo Remix) (6:43)

4. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dekker & Johan Remix) (5:08)

5. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dekker & Johan Dub) (5:09)

6. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dusty Girle Remix) (10:33)

7. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Maxime Dangles Remix) (8:28)

8. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (SMD Space Cave Version) (8:22)

... us deixe la cancó original per ací, per si no l'heu sentida!

El top ten del tonti-pop

Una servidora que està de vacances i només pensa en tonteries... ha decidit fer el seu top ten del tonti-pop. Un post fresquet que, una de dues, o dibuixarà un somriure als vostres llavis en aquest dies de calor apegalosa o us donaran ganes de matar algú, preferiblement amb estètica "poppie". Allà va:

10. L-Kan: "Aburrida de estar salida"



09. La Casa Azul: "El sol no brillará nunca más"



08. La Monja Enana: "Amor cuántico"



07. Cola Jet Set: "Quiéreme"



06. Vacaciones: "Poppy girl"



05. Juniper Moon: "Volverás"



04. Meteosat: "Vilma"



03. Nosoträsh: "Voy a aterrizar"



02. Los Fresones Rebeldes: "Al amanecer"



01. Papá Topo: "Oso Panda"

Jaco Pastorius

Va ser el 21 de setembre de 1987. La nota de premsa era escueta: a conseqüència d'una baralla a la porta del Midnight Bottle Club en els suburbis de la ciutat on vivia, Fort Laudale. Pel seu aspecte i el seu estat no l'havien deixat passar a prendre una copa i el van apalejar. Així, textualment. Això va ser deu dies abans de la seua mort. Un desl goril·les de la porta, anomenat Luc Havan, li fracturà el crani. L'informe de la policia deia que tenia un fort colp a la cara, però un reporter del Miami Herald, Tom Moon, desconfiant de la versió asèptica de la policia, investiga els per quès. Així, avui també sabem que a les quatre i mitja de la matinada va ser internat en el Broward Country General Medical Center...

John Francis Pastorius III va nàixer a Norristown, Pensylvania, el primer de desembre de 1951. Després de tocar diversos instruments, un accident li trenca el braç no quedant bé en les distintes operacions a què es sotmés i abandona la bateria per a posteriorment decantar-se pel contrabaix i el baix elèctric.
Acompanya els músics que passen de gira per l'estat -Supremes, Temptations, C.C. Riders, etc.- actuant amb un grup de la ciutat anomenat "Las Olas Brass".

A principis del 73 toca amb una banda en el Bakers Dozen, coneguent Peter Graves, trombonista del grup, que alhora dirigeix el grup del Bachelors III Club de Fort Lauderdale. Comença a treballar amb ells i entabla amistat amb alguns dels músics de la banda: el bateria Danny Gotlieb, el baixista Marc Egan, el percussionista Don Alias i el guitarrista Pat Metheny. En eixe estiu coneix el pianista Paul Bley que passava uns dies de vacances a Miami. El següent estiu, Bley convida Jaco a tocar en un reobert club de Nova York, en la McDougal Street, cor del Greenwich Village. També crida a Pat Metheny i al bateria Bruce Ditmas. Eixa unió esporàdica porta a Bley a documentar-la en un disc anomenat simplement Pastorius/Metheny/Ditmas/Bley" i publicar-la en el seu segell Improvising Artists (1974).

Segueix treballant amb Ira Sullivan, que ja coneguera en el Bakers Dozen. Grava amb Metheny en el primer disc del guitarrista per al segell alemany ECM i en l'estiu del 75 es troba amb Bobby Colomby, bateria del grup Blood, Sweat and Tears qui li presenta a Steve Popovich, A&R del segell Epic. L'escolta... i el 15 de setembre, Pastorious signa un contracte amb el segell. Té 24 anys.
En el 76 apareix un dels discos més importants del baix elèctric del jazz contemporani: Jaco Pastorius. En ell intervenen Hancock, Shorter, Sanborn, els Brecker, Howard Johnson, Narada, Lenny White, Hubert Laws, Sam&Dave...

Després vindria la Weather Report. La seua història es circunscriu a sis discos -Black Market, Heavy Weather, Mr. Gone, 8:30, Night Passage i Weather Report- a més dels dos Havana Jam -I i II- gravats a Cuba en 1979 i que incloia la seua participació en el Trio of Doom amb John McLaughlin i Tony Williams.



La seua entrada en els "homes del temps" va ser realment pròpia d'un persontage distint, d'un ser que anteposava la seua música a tota la resta. L'encontre de Pastorius amb Zawinul es produí a principis de 1975, en el Gusman Theatre of Miami. Es dirigí al patró de la Weather i li va dir: "Seguisc la seua música des que toca el piano amb Cannonball Adderley i realment l'adore". Zawinul li contestà: "Què és el que vols?" i Jaco, molt seriós, li va dir: "El meu nom és John Francis Pastorius III i sóc el millor baixista del món". A la qual cosa Zawinul li respongué: "Veste'n a... fóra d'aquí!". Davant la persistència de Pastorius i per a llevarse'l de damunt, Zawinul li demanà que li donara un cassette amb la seua música. Eixa va ser la primera d'altres moltes cintes i cartes que, al llarg de diversos mesos, Jaco envià al pianista austríac. Anys més tard, Zawinul parlava impressionat sobre la lletra de les seues cartes, recordant-li al traç de les de Mozart. "Una lletra decoradíssima i bella", deia.

En gener de 1976, Alfonso Johnson, baixista titular de Weather, anuncià la seua marxa del grup per a incorporar-se al grup del bateria Billy Cobham, amb Tom Scott en els saxos, Steve Kahn en la guitarra i George Duke en els teclats. Davant eixa situació, Zawinal s'enrecordà d'aquell "esquelètic xic amb roba salvatge".

També és el temps de les meravelloses gravacions amb Joni Mitchell -quatre treballs-, i la seua carrera en solitari -Word of Mouth, Twins I&II- etc, etc. És el músic del moment. El baixista més innovador del jazz des de Charles Mingus. Però també les seues despressions i la seua fortíssima addicció a les drogues i a l'alcohol... Pocs anys més tard... el final.



Curta semblança d'un home fràgil, un artista únic i excepcional que canvià els esquemes harmònics, melòdics i estructurals del baix elèctric. Hi ha un abans i un després de Pastorius... però el proper 21 de setembre farà vint-i-dos anys que no està. Avui tindria cinquanta set anys.

Yann Tiersen + Matt Elliott @ Jardí de Vivers

Sí, Alfred té tota la raó. La programació cultural que fan les institucions valencianes al mes de juliol és pràcticament demencial, però també és veritat que, entre tanta morralla, hom pot trobar alguna cosa decent. Per exemple, el directe que demà a la nit oferirà el compositor Yann Tiersen. Ho farà acompanyat d'en Matt Elliot, creador de la gran "Howling songs".

Jo vaig conéixer Yann Tiersen quan va fer-ho el gran públic, és a dir, a través de la pel·lícula "Amélie", la banda sonora de la qual era obra seua. I encara que em va agradar molt, més tard vaig adonar-me que no era, ni de lluny, el seu millor treball. Considere que "Le phare" sí ho és. I com a mostra, un parell de botons: Le quartier i Monochrome.

Crec que demà m'ho passaré d'allò més bé. Primer dia de vacances, Yann Tiersen en directe, a la fresca, en bona companyia... mmmmm...

Riceboy Sleeps - Riceboy Sleeps (2009, Parlophone)

La unió artística entre Jón ‘Jónsi’ Þór Birgisson de Sigur Rós i el seu company sentimental Alex Somers, o el que és el mateix, Riceboy Sleeps, per fi ha donat els seus fruits. Molt apetibles, per cert, en forma de disc amb títol homònim.

Gravat íntegrament a Islàndia sota la brillant batuta de Peter Katis en la producció (Interpol, The National, Tokio Police Club), Riceboy Sleeps és un àlbum profundament humà i espiritual, on no hi ha textos, només abstractes paisatges de lent desenvolupament que són un autèntic cant a la vida.

Tot va començar fa un parell de mesos, quan es va incloure “Happiness”, el tema que obri el disc, en l'exemplar compilació “Dark was the night”, al costat d'artistes tan il·lustres com Anthony Hegarty, Arcade Fire o Sufjan Stevens. La felicitat, aqueix concepte que ha donat tant que parlar a filòsofs i poetes al llarg de la història, és, òbviament, el tema central d'aquesta cançó, però sens dubte, és també la filosofia que tanca aquest projecte: pel que sembla, el nom del grup prové dels temps que Jónsi va conèixer a Alex. Per aquell temps, Somers era molt pobre i sobrevivia menjant arròs i dormint molt. Una nit, mentre Jónsi escrivia una cançó, va concentrar la seua mirada en Alex mentre aquest dormia i amb gran tendresa va pensar: “Riceboy Sleeps”. Des del meu punt de vista, “Happiness” tracta precisament d'aqueixos menuts-grans moments, d'aqueixos microestats que ens emboliquen quan, per exemple, observem com dorm l'ésser al que estimem.

Deia José Hierro: …La poesía es como el viento, / o como el fuego, o como el mar. / Hace vibrar árboles, ropas, / abrasa espigas, hojas secas, / acuna en su oleaje / los objetos que duermen en la playa…". Doncs això és per al meu aquest disc, pura poesia. Encara que la ploma en aquest cas té forma d'instruments acústics, arranjaments de corda del compositor de música clàssica Nico Muhly i les col·laboracions habituals, encara que no per això menys brillants, del quartet Amiina i el cor Kópavogsdætur.

Després de treballar aquesta base instrumental amb ordinadors portàtils solars (i per tant, ecològics) han aconseguit un resultat orgànic increïble: una ona en el seu flux de marea enterrat sota xiulades, cruixits, ritme i distorsió analògics, el xirriar d'una perforació, ràdios crepitant al fons, culleres... El so flueix molt a poc a poc, lentament, oposat a aqueix despotisme de la velocitat que domina la contemporaneïtat i ens fa cada vegada més infeliços, o com ells mateixos plantegen, "de vegades, sembla que el so arriba a través dels mars del temps, amb acrobàtiques figures musicals antigues i tambalejantes crescendos tan lents com una alba, o un ingràvid cor tipus mantra cantant des d'algun lloc en l'Edat Mitjana a través dels segles". Doncs això. Gaudiu-los.

Riceboy Sleeps - Riceboy Sleeps (2009, Parlophone)
Tracklist:
1 . "Happiness"
2 . "Atlas song"
3 . "Indian summer"
4 . "Atokkseyri"
5 . "Boy 1904"
6 . "All the big trees"
7 . "Daníell in the sea"
8 . "Howl"
9 . "Sleeping giant"

Myspace de Riceboy Sleeps

Byetone en directe!

Olaf Bender, aka Byetone, figura clau en l'electrònica made in Germany , va tenir excel·lent acollida de públic i crítica amb el seu àlbum "Death of a Typographer" (Raster-Norton, '08) situant-se sempre a mig camí entre les estructures i maneres del techno o el electro, i l'abstracció i aspror d'uns sons que allunyen la seua proposta de la pista de ball.

La seua actuació a Sónar 2009 va ser una de les més destacables en el marc de la sempre impecable presentació del segell Raster-Noton a SonarHall el dissabte 20 de juny.

Playground, mitjà associat de Sónar 2009, presenta el vídeo del directe de Byetone.

Per a veure'l cliqueu ací: Byetone, en directe @ Sónar 2009.

Mendetz - Souvenir (2009)

Text publicat en el número de juny de la revista gratuïta Beat.

Després de l'èxit i la fatiga que els suposà el seu debut (Mendetz, 2006), Mendetz se sentien feliços. Després d'una gira per Mèxic, es tancaren en el seu estudi per a treballar amb calma i temps en un nou treball. Diuen en un to jocòs que es tornaren 'hipersensibles i irracionals'. Després d'una llarga temporada, eixiren del seu refugi ben orgullosos, amb Souvenir sota el braç. Un nou disc que és el reflex del més immediat futur.

Souvenir els radiografia investigant en el seu so fins el fons, provant nous instruments i exhuberants ferramentes d'estudi molt més enllà de les seues coordenades d'antuvi. Mendetz és ja, i definitivament, una banda disparada, molt ambiciosa, sense por a res. Un grup total, arrotllador, sense complexes i 'peterpanesc' como som tots aquells que vam créixer amb Els Goonies. Fosc, malenconiós i taciturn encara que de vegades no ho semble, Souvenir és l'objecte artesanal que el grup s'ha dut del seu darrer viatge a la seua infantesa, un recolze espai-temporal on han estat de tornada durant un període d'any i mig...

Fruit del treball amb temps i gravat des del tancament del seu local, Souvenir indaga fins el fons del seu ADN musical. Mesclat a París per Alf (Air, Phoenix), es presenta com una autòpsia musical amb milers de destinacions possibles. Es paguen peatges (pespunts de funk en forma de picades d'ullet aPrince i Stevie Wonder; disco music de la millor, la de Michael Jackson de "Bad" i les tombarelles de Zapp & Roger), però també s'accelera com mai abans. Sintes descontrolats i grooves virtuals es creuen amb bandes sonores de 8 bits i ecos del so Philadelphia. Tot cobra un sentit especial amb unes quantes escoltes, quan ja és impossible fugir de Souvenir.

Els deu grans temes que el composen són molts més en realitat, són cançons plagades de bifurcacions i giragonses en les quals otejar des de l'espill retrovisor aquella platja de Malibú. Capvespres en el moll amb la suos secant-se en la samarreta i sempre a prop del pròxim club. A això sonen 'Wolfdance' i la fulminant 'Souvenir'. També hi ha records d'utopies projectades en la juventut perduda ('Flashback'), codes estratosfèriques (la de 'Bm7 Sosterior') i odes al ritme de vida mexicà (la torrencial 'Cholula cream', construïda a base de sintetitzadors vintage i grooves robòtics). En les lletres, tant paròdiques com romàntiques, descobrim a extranys personatges solitaris que, si aguditzem un poc la vista, poden convertir-se en hologrames d'Eddie Murphy ballant Daft Punk, de Rocky donant-se d'hòsties amb el hard rock de Survivor o de la xica de Xanadú ballant al ritme d'Eiffel 65.

Precisant el contingut, el grup se prepara actualment per a asombrar amb el continent, la seua vena més salvatge i directa: la dels concerts. Aseguren que els seus shows seran, si cap, molt més físics i discotequers amb la finalitat de desenvolupar en ells el complex potencial que Souvenir dibuixa. I un instint 'pavlovià' ens espenta a salivar. I a suar. I a esperar que ploguen els remixes.



Tracklist: Mendetz - Souvenir (2009)

01. Botino's Beach
02. Flashback
03. Cholula Cream
04. Bm7 Sosterior
05. Wolfdance
06. The Mystical Farmer
07. Souvenir
08. Massive Complaint
09. Sunsetz
10. The Ballad of the Lonely Fisherman and his Groovy Fishes

www.myspace.com/mendetz

Electroputas - Babytron (2009)

"Més enllà d'Atomicron, després de la porta d'Odinx, viatjant a través de l'espai-temps, es troba la Galàxia Infinix, on resideixen Teluriks i Ancestrones, civilitzacions antigues de Ciberalquimis i Èssers còsmics. Conviuen tecnologia i natura en harmonia, telepàtics i viatgers de l'espai-temps a través del Dron.

En el sistema Atomicron, a anys llum d'Odinx, les grans corporacions de Polikrones i Krones sotmeten la societat a l'esclavitud. Humans i androids estan connectats a una xarxa virtual de producció i consum al servei dels exèrcits i corporacions.

Babytron viatja a través de l'espai amb la seua nau, Speedlight, acompanyat per la seua brillant Computadora Xatul 09000, al sistema Atomicron, amb la missió d'endinsar-se en els Space Guetto per cultivar la societat i compartir el poder natural.

A l'Space Guetto New Asia, Babytron és descobert pels Ions de Misticron, secta psicosomàtica d'assassins de l'espai, manipuladors de la ment i caçadors de Ciberalquimis. Aquests éssers diabòlics treballen per a les grans corporacions d'Atomicron i tracten de detruir Babytron amb el bes de la mort."

Amb aquest escenari de fons, propi de la ciència-ficció, és com presenten els Electroputas, coneguts Dj's de l'escena barcelonina, el seu darrer treball, Babytron. Un disc amb el qual han volgut donar un gir de 180 graus al seu so, per tal de no abusar de la fòrmula utilitzada en el seu debut (consistent en remesclar amb encert cançons de flamenc -des de Camarón a Lola Flores- per a crear temes d'alt voltatge en la pista) i que els va comportar certa notorietat en alguns cercles del panorama electrònic estatal. Només per això, per la seua valentia a l'hora d'obrir-se a nous camins experimentals, ja paga la pena ressenyar-lo.

Tot i que alguns passatges del disc poden arribar a ser prou suggerents, el títol d'aquest àlbum no quedarà gravat amb lletres d'or a la història de la música electrònica. No obstant això, el fet que el grup, format per Edu Chifoni i Toni Bello, l'hagen posat a disposició de tothom de manera gratuïta a la seua pàgina web, també s'ha de tenir en compte. Jutgeu vosaltres mateixes.

Pàgina web d'Electroputas

Moby: Shot in the back of the head

Supose que ja sabreu que Moby ha tret nou disc. Wait for me. És pràcticament inevitable no assabentar-se. Per a tots aquells que es trobeu per primera vegada aquesta informació (doncs saber-ho a través del meu blog és tota una satisfacció per a una servidora), va dedicat aquest vídeo, dirigit pel mateix David Lynch. Bon apetit!

I si la flipeu amb el calb, sapigueu que el dilluns serà als estudis de Ràdio 3 parlant del seu nou treball, en el programa de Tomás Fernando Flores, Siglo 21, de 13 a 14 hores.

Una iniciada en el Sònar. Crònica d'una nit amb dalts i baixos.

Aquest article serà publicat en el proper número de l'Accent.

Dissabte a migdia vaig arribar a Barcelona, després d’un viatge de quatre hores en el qual els meus acompanyants i jo només teníem dos temes de conversa: la crisi econòmica i el Sònar 2009. No cal dir que aquest últim cobrava certa rellevància conforme avançàvem per l’A-7, doncs havíem de consensuar les actuacions que veuríem per la nit. Qüestió gens banal, tenint en compte que tots tres som amants de la música electrònica, però de manera diversa.

23:00 h. És hora d’accedir al recinte de la Fira M-2. Ens donem una volta per totes les instal·lacions i quedem sorpressos de la seua immensitat. Fem la primera visita a la barra i ens trobem amb el pitjor de la nit: els preus de la beguda són estratosfèrics. Com que ens està prohibit eixir, observem amb horror que hem de passar per l’aro. La única cosa que ens consola en aquestes circumstàncies és que no hem de fer cues quilomètriques. No obstant, hem d’afanyar-se. El grup davant el qual s’ha rendit públic i crítica especialitzada, o siga, Animal Collective, ha engegat el seu show amb el tema més brillant (My girls) del seu darrer disc (Merryweather Post Pavillion).

Tothom córre en direcció a l’escenari principal per poder gaudir de la música dels tres superdotats de Baltimore. Tanmateix, prompte s’estén un vel de decepció sobre la majoria dels assistents. Sembla que no han donat amb la fòrmula màgica per a trasvassar el so d’estudi al directe, clar que ningú va dir que fóra fàcil, amb una proposta musical tant arriscada com la seua. Tot i això, tenen alguns moments antològics.

En acabar els abanderats de la psicodèlia postmoderna, surt a l’escenari un curiós personatge, Beardyman, que em desbarata els plans de desplaçar-me cap al Sònar Pub a degustar el concert del nou projecte de Karin Dreijer, Fever Ray. Beardyman és un home-orquestra que es clava el públic a la butxaca als primers compassos. Tant és així, que el seu espectacle d’improvisació, basat en treure el màxim profit del seu Korg Kaoss Pad III, acabarà convertint-se en una de les grans sorpresses de la nit. I com que ha telonejat a artistes de la talla de Groove Armada, Blondie, Beastie Boys o Underworld, és, sens dubte, el més addient per a obrir camí a la parella més esperada de tot el festival: els imprescindibles Orbital.

Clàssic indiscutible de la música electrònica, els germans Hartnoll tornaren a la càrrega vint anys després del seu himne Chime per a oferir a la multitud congregada el seu ampli bagatge musical i audiovisual. I de quina manera! Vam poder ballar una pàgina brillant de la història de la música: Lush 3.0, Satan… malauradament, però, vam haver d’abandonar el show abans de la seua fi: la calor era insuportable. Seguírem direcció cap a Crystal Castles, una elecció que va resultar un desastre, degut als problemes tècnics que va patir la banda i que van despertar la ira del públic. Davant aquesta inesperada situació, vam tenir un moment d’impasse. Era quëstio d’esperar a Jeff Mills i veure si la cosa s’arreglava.

Quan el de Detroit va aparéixer a dalt de l’escenari, les coses s’encarrilaren una miqueta. Tot i que ja no aposta pel techno que el va llançar a la fama (ha baixat les revolucions), va estar prou correcte. Llàstima que també fos objecte d’alguns inconvenients tècnics.

Passades les quatre de la matinada, era hora de marxar cap a un dels grans moments que havíem estat esperant amb devoció: el live de Deadmau5. El seu darrer LP, Random Album Title, que m’ha fet gaudir tants bons moments, no sonava; directament t’elevava a una altra dimensió. El seu house progressiu està fet per a funcionar en directe, i jo vaig tenir la sort d’estar present. Però totes les coses bones han d’acabar i quan això va passar, ja no sabíem cap on anar. Ens acabarem decidint per Carl Craig, que punxava a l’aire lliure. S’havia fet de dia, condició que creíem idònia per a posar la guinda a una nit com aqueixa, però el deixeble de la tríada formada per Atkins, Saunderson i May, senzillament no va estar a l’altura. Els hits que sonaven a través dels bafles ja els teníem massa sentits. Finalment, vam haver de prendre una decisió: marxar abans que ho feren les masses. I, de totes totes, va ser la correcta. A més, una ja té una certa edat…

Aurora Mora, TORRENT

*La foto d'Animal Collective és d'Edu Bayer, per a ADN.

Micachu and The Shapes

El directe que Micachu and The Shapes oferiran a Barcelona aquesta setmana està programat per al divendres al Sònar de Dia. Aquesta circumstància suposa que jo no podré gaudir del seu concert, ja que arribaré dissabte a la ciutat comtal. I la veritat, és una llàstima, perquè el seu llarg de debut, "Jewellery", ha estat una de les grans sorpresses d'aquesta primera meitat del 2009 per a mi.

A la pàgina del festival barceloní els promocionen com a "pop amb vitamines", però l'etiqueta no acaba de fer-me el pes. Sona bé, però la banda formada per Mica Levi, Raisa Khan i Marc Pell són alguna cosa més que pop. Clar que no podria ser d'una altra manera, havent produit el disc un autèntic home-orquestra: Matthew Herbert.

La mateixa Björk va comfessar-se fan de Micachu, que al seu temps, s'inspiren en el compositor Harry Partch, famós per crear i customitzar els seus propis instruments. Així, la formació de la jove Mica Levi (la xicona només té vint-i-un anys) ha començat a transitar la senda de treure sons a través d'objectes que, en principi, no estan pensats per a eixa funció.

El resultat pot semblar caòtic, amb temes arrítmics i distorsionats, però el conjunt, al meu parer és deliciós.

Us deixe amb un vídeo d'introducció a la música, l'experimentació, la creativitat i, en certa mesura la bogeria, de Micachu and The Shapes. Bon apetit!

dead prez: Hip Hop

dead prez és un duo de hip hop underground format per stic.man i M-1. Es van donar a conèixer per les seues líriques centrades en la política, el racisme, la pedagogia crítica, l'activisme contra la hipocresia governamental, i el control corporatiu dels mitjans de comunicació. Deixaren ben clara la seua postura en el seu primer àlbum, declarant en la cançó "I'm A African" que el grup està "en algun lloc entre Niggaz With Attitude i Public Enemy". En 1990, M-1 va assistir a la FAMU (Florida Agricultural and Mechanical University) en Tallahassee, on va conèixer stic.man i van connectar a causa de el seu amor per la música i els seus coneixements. "Vaig ser absorbit pels Panteres Negres en la seua integritat", recorda M-1, que es va unir al International Democratic People’s Uhuru Movement (InPDUM) a Chicago durant tres anys, mentre que stic.man va romandre a Florida i va començar a clavar-se en problemes. Cremat per l'ardu treball d'Uhuru, M-1 va decidir que era hora de donar començament a la seva carrera dintre del món de la música i stic.man hi va estar d'acord.
Influenciats per Malcolm X i Public Enemy, dead prez va transcriure l'educació política que van adquirir en la poesia lírica. Lord Jamar de Brand Nubian els va descobrir a Nova York i els va ajudar a signar un contracte amb Loud Records. Però ser els nous nois del barri en un segell principal com Loud (casa de Wu-Tang Clan i Mobb Deep) no va ser fàcil. dead prez no era sempre la prioritat de Loud, però això no els va detenir per a construir-se un gran ventall d'admiradors gràcies a la seva música. El seu àlbum debut va ser Let's Get Free en 2000, on s'incloïa l'èxit menor "Hip Hop".

Uh, uh, uh, 1, 2, 1, 2
Uh, uh, 1, 2, 1, 2, uh, uh
All my dogs

Hook

Its bigger than hip hop, hip hop, hip hop, hip
Its bigger than hip hop, hip hop, hip hop, hip hop

Uh, one thing bout music, when it hit you feel no pain
White folks say it controls your brain
I know better than that, thats game and we ready for that
Two soldiers head of the pack, matter of fact who got the gat?
And where my army at?
Rather attack and not react
Back the beats, it dont reflect on how many records get sold
On sex, drugs, and rock and roll, whether your projects put on hold
In the real world, these just people with ideas
They just like me and you when the smoke and camera disappear
Again the real world (world), its bigger than all these fake ass records
When poor folks got the millions and my womans disrespected
If you check 1,2, my word of advice to you is just relax
Just do what you got to do, if that dont work then kick the facts
If you a fighter, rider, ? bouter? , flame ignitor, crowd exciter
Or you wanna just get high, then just say it
But then if you a liar-liar, pants on fire, wolf-cry agent with a wire
Im gonna know it when I play it

Hook

Uh, who shot biggie smalls?
If we dont get them, they gonna get us all
Im down for runnin up on them crackers in they city hall
We ride for yall, all my dogs stay real
Nigga dont think these record deals gonna feed your seeds
And pay your bills because they not
Mcs get a little bit of love and think they hot
Talkin bout how much money they got, all yall records sound the same
I sick of that fake thug, r & b, rap scenario all day on the radio
Same scenes in the video, monotonous material, yall dont here me though
These record labels slang our tapes like dope
You can be next in line, and signed, and still be writing rhymes and broke
You would rather have a lexus, some justice, a dream or some substance?
A beamer, a necklace or freedom?
Still a nigga like me dont playa hate, I just stay awake
This real hip hop, and it dont stop until we get the po-po off the block
They call it....

Hook

Uh, dps got that crazy shit we keep it crunk up
John blazed and shit what

Repeat

Fake, fake, fake records

Style

Per tal de fer l'espera més curta, doncs em resten 14 llargs dies per poder gaudir del show d'Orbital al Sònar, us deixe amb un dels seus vídeos. Però no amb un qualsevol, sinó amb Style, inspirat en el el personatge més famós dels creats per Franz Kafka, Gregor Samsa.

Besos!

Nou maxi d'Orxata!

Hola família,

tornem amb notícies fresquíssimes.

Si heu estat seguint-nos últimament sabreu que hem estant gravant 3 temassos ben fresquets per poder suportar l’estiu. Doncs bé, ja estan ací!

Es tracta del maxi single 2.0 beta 1, que inclou una mostra dels nous temes que estem preparant, amb ritmes que van des de l'eurodance de principi dels 90 fins al techno més actual, passant per estils com el dubstep o el reggaeton; una delícia!

Si voleu aconseguir-lo físicament l’única forma que tindreu és anant al quiosc i demanant el número de juny de l’Enderrock, on trobareu un cd amb els 3 temes nous d’Orxata, 3 temes del nou disc de Compartir Dóna Gustet i 3 temes inèdits del grup experimental E.S.O.C.

Si no podeu aguantar-vos o passeu ja dels formats físics la forma més ràpida d’aconseguir els 3 temes és anant al Jamendo i baixant-vos-els totalment de bades!

El maxi l'hem fet per a compartir-lo, aixina que esperem que vos agrade i que el compartiu tant com pugau, que l'incrusteu als vostres blogs, que el poseu a l'eMule, que graveu discos i els regaleu, que el punxeu a les vostres festes, ... Xiquets que arriba l'estiu!

Quan el tecno es va fer 'pijo'

A continuació, reproduisc un interessant article signat pel periodista Joan M. Oleaque a El País, i publicat avui.

Al final d'una sessió en un club eclèctic-modern de Bilbao, Madrid o Barcelona. Com nota simpàtica en una discoteca pija. En un after hours on la música desmunta prejudicis i caps. Durant l'actuació de Guru Josh en la mastodòntica inauguració de l'Space d'Eivissa del 31 de maig. En el festival Made in València del 27 de juny. En ple Creamfields almerienc el pròxim agost, sota la pirotècnia que muntarà el massiu dj holandès Tiësto. En el festival alemany del pròxim novembre We love the 90s. Fins i tot en les eventuals aparicions televisives de Chimo Bayo i en els últims politons que t'intenten vendre. A través de totes aquestes essències, avui, les cantadetes poden arribar fins a tu.

Dia a dia, com una nova grip, s'estenen igual que fa 15 anys, quan les cantadetes eclosionaren en les discoteques. La seua invocació actual és el colp definitiu sense prejudicis que vol acabar alhora amb l'agonia del minimal, l'inacabable culte als vuitanta i els calius del primer revival del tecno noventer: la nu rave. “Amb les cantades, avui, la gent vol gaudir com els contaven els seus germans majors: amb les mans enlaire i els ulls tancats, tararejant, sense fre, però en pla fresc, com en una festa de costa en la que qualsevol pot encaixar”. Víctor Pérez, president de l'Associació de Productors i Disc Jockeys de la Comunitat Valenciana, sap bé del que parla. Va ser punxadiscos resident de The Face —la discoteca de cantadetes clau— i és membre de Contraseña Records, el segell mare d'aquest invent.

Aquesta discogràfica, precisament, llança ara un grans èxits en format digital de New Limit, el grup espanyol per excel·lència de l'assumpte: les seues lletres en anglès après de memòria i les seues melodies d'eufòria col·lectiva són vindicades en MySpace per moderns de diversa índole. Fins i tot hi ha un club social de cantadetes en Facebook. “Ara ú ha d'aconseguir peces vocals. De cada quatre temes punxats, tres ja han de ser cantats,” explica Pascal Kleiman, reconegut disc jockey que ha protagonitzat un premiat documental sobre la seua gesta vital (Pascal va nàixer sense braços).

Contra la crisi, el públic reclama alegria; contra els sons hipnòtics, s'imposen la revetla i el jolgori estival. I ho fan amb un dels pocs gèneres que, fins fa poc, ha estat més ultrajat, humiliat i menyspreat pels amants de la música —electrònica, rock, folk, la que siga—. Allò sarcàstic del cas és que el que abans provocava vòmits, ara fa gràcia. Ironies del revival. I dels bucles comercials.

Però què són les ‘cantadetes’? No és fàcil definir el que es diu cantadeta (o pastisset, a causa de la seua suposada nyonyeria). En essència, se sol designar així a tota aquella música de ball pergenyada a tot córrer per productors diversos que incorpora veus melòdiques embafadores —normalment de xiques— sobre bases de canya i tralla. Algunes cantadetes fins i tot semblen un encreuament impossible entre Front 242 i Soraya. En Bèlgica i Alemanya, el nom habitual per a referir-se al gènere és eurobeat o eurodance. En Itàlia, italian style o italodance. En Regne Unit, hard house o hard dance. I a Holanda, l'electro house i el trance s'han unit íntimament amb el concepte pastisset.

En Espanya, el normal és que moltes estigueren fetes per dj’s locals, productors i tècnics de so i foren gravades en l'estudi durant la nit per a despatxar el resultat al matí. Algunes amb inesperat èxit: un anunci nord-americà de Pepsi protagonitzat per Eva Longoria en 2006 tenia per banda sonora Streamline, un veterà pastís del projecte ibèric Newton. I és que les cantadetes espanyoles sempre han tingut un toc tòrrid.

Com van nàixer? Si bé hi ha qui enllaça l'eurobeat continental amb el naixement de grups de finals dels vuitanta com Technotronic, més correcte seria, en el cas espanyol, situar-nos en la València de 1994, fa 15 anys. Durant la dècada anterior, Juan Santamaría va ser el primer disc jockey que va impulsar des d'aquesta ciutat una barreja de música guitarrera i protoelectrónica que, sense anglicismes a mà, va acabar coneixent-se com bakalao. Va programar música en les millors sales i després la va servir a través de dues tendes de discos d'importació, Zic Zac i Radical. “Vaig pensar en punxar una música rara que havia conegut a Londres. Música rara, però que jo creia que tenia ritme i podia ballar-se”, explica.

La cosa va quallar. Discoteques com Barraca, Chocolate, Spook Factory, N.O.D. o ACTV la van fer cèlebre, enllaçant els seus horaris unes amb les altres —llavors era possible— fins a, virtualment, perllongar la festa des del divendres nit al dimarts al matí. En pocs anys es va passar de punxar per a uns 600 elegits a fer-lo per a 6.000 ens anònims. Els clubs no van deixar d'ampliar-se fins a convertir-se en macrodiscoteques. I la música va perdre el seu sentit inicial. “Es va començar a donar via lliure a tot tipus de so que resultara alhora comercial i traller”, apunta Santamaría. “Les cantadetes es van gestar en les cabines barrejant el so new beat belga amb el pop cantat en anglès”, revela. En 1991, el dj local Chimo Bayo havia obtingut un èxit internacional amb el seu maxi Así me gusta a mi. “Els dj’s es van posar a això ajudats d'enginyers, però sense tenir quasi ni idea de música”, considera Santamaría.

Per què van arrasar? Per a les melodies, es va triar l'anglès d'acadèmia intensiva. Prompte, els habituals temes èpics de The Mission o els himnes de tecno industrial van començar a conviure en les pistes de València amb el nou invent. Batejades finalment com cantadetes, van pegar en afters que obrien més de dotze hores seguides en diumenge com Puzzle, Heaven o ACTV. I al final es van imposar a tot.

El secret de festa sense fi a València es va córrer a veus. Un diumenge tard, segons estimacions de 1993-1994, podia haver en la zona fins a 50.000 persones en òrbita arribades de tota la Península. L'atenció dels mitjans de comunicació va provocar un escàndol enorme. Certament, tot el món reconeix —encara que sense assumir-ho públicament— que la popularització de l'èxtasi va ajudar a la de les cantadetes. Una comunió que va acabar consumint-se en les discoteques pel gran públic. En el País Basc, Aragó, Andalusia o Madrid, “les cantades atreien massivament a les xiques a les discoteques del moment”, explica la dj Mónica X, valenciana que es va establir a Barcelona i va difondre el gènere.

Prompte la proliferació de ràdios dance comercials i de segells dedicats a recopilatoris —Blanco y Negro, Divucsa, Max Music, Vale Music— va fer que tingueren un lloc fora de la pista. A partir de 1994, i durant tota la dècada, van sorgir incomptables grups. New Limit veien com les seues cançons Smile o In my heart es convertien en hits perfectes per a ser corejats en les terrasses a l'alba. “Arribarem a actuar cada cap de setmana per tota Espanya i editarem un munt de maxis”, recorda José González, part de la banda.

Sensity World, Double Vision, Just Luis i molts altres projectes van explotar des d'Espanya el concepte. En molts casos, facturaven simples covers (versions) de vells temes, una fòrmula que garantia que la melodia sonara a tot el món. Ni el American peu de Don McLean es va lliurar. “Es versionejava qualsevol tema i només es pagaven drets d'autor”, explica Mónica X. Durant els noranta, fins a Mark Shaw, cantant de la banda anglesa Then Jerico —representat a Espanya per Juan Santamaría— viatjava a València perquè els seus propis temes foren remesclats en clau cantadeta.

Com van caure en desgràcia? El paroxisme no va durar molt. Fins a 1997-1998 va haver fins i tot una manera de vestir relacionat amb el gènere. Ells, barrejant jupetins de cuir amb botes espacials; elles, unint el look professora d'aerobic amb el de gogó futurista. “A partir d'aquella data, va haver massa grups copiant-se uns a altres”, explica José González, de New Limit. En el cas del seu grup, la cantant, Amparo Ríos, sí cantava. “Però la majoria de veus la feien vocalistes a sou que després en l'escenari no eixien, se substituïen per xiques mones fent play back”, explica Mónica X.

“Tot es va gestionar fatal”, recorda Juan Santamaría, “al final hi havia massa producte, i tot massa dolent”. “No vam saber unir-nos, no crearem una plataforma forta que millorara el model”, explica Víctor Pérez, de Contraseña, el segell valencià que va sobreviure a molts altres. La força del tecno i el house americans s'imposava des del Sónar barceloní i Eivissa, i els creadors de pastissos es van quedar en calces. La policia, a més, pressionava a les discoteques del gènere amb inspeccions i controls constants. El públic, esgotat, es va marxar. A la fi dels noranta, el bakalao i la seua germana menuda, la cantadeta, semblaven història.

Per què han ressuscitat? Però el llegat de les cantadetes viu. A l'inici d'aquesta dècada va ser arreplegat en l'adaptació a les pistes espanyoles del hard house potenciat pel club gai anglès Trade. En l'actualitat fa gràcia fins a els més poc inclinats. “Va per cicles. El retro ara està de moda, i les cantades són part ineludible d'una sessió de house”, explica Mónica X. “El remember [l'afany nostàlgic per recuperar els primers himnes] va començar amb els vuitanta, però ja ha arribat als noranta, i ací refulgen els pastissos”, explica Víctor Pérez.

YouTube, Internet i tot tipus de fòrums difonen les seues excel·lències per a les noves generacions. Els dj’s més massius —Armin van Buuren, David Guetta, Steve Angello— voregen el gènere amb intensitat conreant el més pop del dance; aquesta és ara la connexió comercial més desitjada. Fins i tot torna la moda dels covers, i Ministry of Sound li ha dedicat a la tendència un recopilatori. “Mai hem deixat d'actuar, però ara ho fem més”, explica José González en relació a New Limit. “Usem play back amb micro obert”, detalla. Cobren uns 1.300 euros, i, durant 20 minuts, ofereixen el més intens d'una època que, per a González, “no ha de perdre's”.

Un viatge a la nova psicodèlia

Reportatge publicat al diari 20 minutos el passat dia 16 de maig.

El psicòleg Humphry Osmond va inventar el terme psicodelia per a definir les manifestacions mentals «en les quals es perceben nous aspectes». Al·lucinacions, sinestèsia i canvis en la percepció... Aldous Huxley els va llistar en The Doors of perception *, obra que va escriure després de la ingesta continuada de mescalina prescrita per Osmond. La mescalina, al costat del LSD (sintetitzat per Albert Hofmann en 1938), és una de les múltiples substàncies que des de finals dels cinquanta i fins a bé entrats els seixanta va utilitzar una generació que tenia ganes d'experimentar i trencar barreres de tot tipus.

El periodista Jesús Ordovás, que va seguir el rastre de la psicodelia californiana durant els setanta i va narrar l'experiència en El rock ácido de Califòrnia (editorial Los Juglares, 1975), té clar que no es pot obviar la relació entre la música psicodèlica i l'àcid: «En els anys seixanta els grups de San Francisco havien descobert al mateix temps el LSD (que en aquells dies no era il·legal) i un país amb una economia pròspera, però amb una guerra a Vietnam a la qual havien d'anar a lluitar i morir. A més eren estudiantes de la Universitat de Berkeley, que estava molt polititzada contra la guerra i pels drets civils. Tot això es veia en les lletres de les seues cançons i en la seua música, sobretot en la de Jefferson Airplane, Country & the Fish, Grateful Dead o Frank Zappa. Jefferson Airplane —després Starship— tenien cançons com Volunteers o We can be together, en les quals deien: «Som forces del caos i l'anarquia, anem tots junts a esfondrar les tancs, fills de puta». I tot això ho deien mentre es fumaven uns porros o prenien un àcid».

Ara assistim a un ressorgir d'aquell esperit que es manifesta de moltes formes: en portades de discos (la del Merriweather Post Pavillion, d'Animal Collective, és un autèntic deliri gràfic), en les projeccions lisèrgiques d'alguns concerts i videoclips i en publicacions com Arthur, que s'inspira sense dissimul algun en la ja extinta San Francisco oracle. Tampoc en la moda passa desapercebut el revival: plomes, cintes en el pèl, pantalons de campana... Però on més s'evidencia és en el musical: moltes bandes emulen ara el so dels seixanta.

De tots aquests nous grups, qui més repercussió han tingut són els novaiorquesos MGMT, que amb Oracular spectacular es van convertir en la revelació del passat any. La fórmula no era gens nova, però sí efectiva: una imatge entre el hippy i l'ètnic i cançons amb influències que anaven del glam a l'electropop però amb una important picada d'ullet als seixanta (en el seu MySpace no dubten a definir el seu estil com «música de sanació i meditació»). Time to pretend es va convertir en el hit oficial del grup, i no van tardar a arribar les remescles a càrrec de Justice i Soulwax. Però MGMT, en realitat, són la cara més comercial del que molts han batejat ja com neopsicodèlia.

Sense additius ni conservants
No obstant això, si que hi ha una sèrie de grups que tornen la vista arrere anant més enllà del purament estètic. En alguns casos ho fan amb un esperit merament revisionista, i en uns altres, en canvi, incorporen nous elements. Mentre que a Califòrnia es decanten per la psicodelia pura i dura, en la costa est els grups prefereixen aportar alguna cosa, afegint elements de l'electrònica. Alguns flirtegen amb el drone.



Entre els primers, sens dubte, destaquen Wooden Shjips, que aquest mes estaran tocant en el Primavera Sound i que acaben de publicar el seu segon àlbum, escaridament titulat Dos. Ripley Johnson, capdavanter del grup, reconeix que fins i tot el nom de la banda «és un homenatge a l'escena dels seixanta en San Francisco, però també una broma. No obstant això, crec que l'escena dels seixanta no ens ha influït molt, si de cas de forma tangencial. En tot cas, sí és cert que en San Francisco hi ha un rotllo estrany que a dia d'avui exerceix sobre nosaltres una influència positiva, i fem picades d'ullet al passat amb el nom, amb l'artwork i fins i tot amb el single que vam gravar, Summer of love. Però per a nosaltres més aviat es tracta de fer un reconeixement a la història cultural de la ciutat». En Space clothes, per exemple, han inclòs la veu del jazzista i poeta Sun Ra gravada del revés mentre diserta sobre la vida. Fins i tot hi ha una mica de l'esperit altruista i de fer les coses per amor a l'art que imperava en els seixanta. El seu primer EP ho van premsar i van regalar a qui ho va demanar, sense cobrar ni tant sols despeses d'enviament: «Gravàrem el disc pel nostre compte i ningú ens coneixia, així que semblava bastant improbable que algú anara a pagar per ell. Però volíem editar-lo sense haver d'esperar que ningú ho fera per nosaltres».

El grup va sorgir de forma quasi accidental, amb un esperit completament amateur: Ripley es va posar en contacte amb músics no professionals. «Volia fer un experiment la idea subjacent del qual és que qualsevol pot tocar rock. Al principi va ser genial, la música resultava molt potent, però es tractava d'alguna cosa inviable a llarg termini, així que finalment vaig haver de recórrer a veritables músics». Malgrat tot, el grup ha obtingut una repercussió que ni ells esperaven: «Vaig pensar que senzillament ens anaven a ignorar», confessa Ripley.

Altres neopsicodèlics són Ariel Pink’s Haunted Graffiti, a punt de publicar nou àlbum i el primer disc del qual, editat per Paw Tracks (el segell d'Animal Collective), es diu The doldrums. El títol és una clara picada d'ullet al terme que emprava el beatnik Allen Ginsberg para referir-se a un estat d'abatiment. La referència no és baladí, ja que fa esment a un dels precursors del moviment psicodèlic. Els beatniks es van avançar a la dècada àcida reivindicant una vida lliure de lligaments i convencionalismes.

La novel·la més coneguda que retrata aquella època és On the road **, de Jack Kerouac. Anagrama acaba de publicar l'obra original, escrita en un rotllo de paper continu sense punts i aparts i en el qual els seus protagonistes apareixen amb el seu nom real. A més, Neil Cassady, company de correries de Kerouac, Ginsberg i Burroughs, s'embarcaria en els seixanta en un delirant viatge organitzat per Ken Kesey, qui al costat de Cassady i als Merry Pranksters va recórrer EE UU organitzant festes d'àcid després de les quals s'obtenia un títol de graduació. Tom Wolfe, que els va acompanyar en l'aventura, va retratar tot en la imprescindible novel·la Ponche de ácido lisérgico.



Altres grups de la costa californiana als quals no convé perdre de vista són Crystal Antlers (que acaben de publicar el seu debut, Tentacles), Skygreen Leopards o Magic Lantern. També resulten imprescindibles Pocahaunted, que si bé són de Los Ángeles, tenen unes coordenades musicals que estan més properes a la neopsicodèlia que es gasta a Nova York.

Psicodèlia de la costa est: és un altre rotllo
Hi ha algun moviment musical que no es desenvolupe també en la Gran Poma? La resposta és negativa. Nova York sempre s'ha situat en l'avantguarda, i amb aquest revival no podia ser menys. Si hi ha un grup que destaca en la costa est, aquest és Yeasayer. El quartet de Brooklyn ha aconseguit fer-se un buit amb el seu debut All our cymbals. El disc està ple de ritmes tribals, loops i una psicodelia més propera al pop, més accessible que la d'altres grups. On molts empren les guitarres, Yeasayer opta per donar més protagonisme als teclats. Això sí, a l'hora d'apuntar-se a l'estètica dels seixanta no ho van dubtar ni un minut, i el seu artwork i els seus videoclips no oculten les fonts de les quals beu el grup. Ara mateix es troben immersos en l'enregistrament del seu segon àlbum. De moment, els fans es poden conformar amb Tightrope, la cançó amb la qual el grup ha participat en el recopilatori Dark was the night (un àlbum els ingressos del qual es destinen a la lluita contra el VIH). Els més curiosos poden visitar www.odd-blood.blogspot.com, el blog obert pel grup per a documentar el procés d'enregistrament (encara que en ell hi ha més fotos que mostren la seua vida campestre que detalls de la composició del disc).

Un altre dels grups novaiorquesos que juga un paper rellevant és el trio Gang Gang Dance. El trio, que va començar vinculat al rock experimental, ha canviat radicalment en el seu últim disc, Saint Dymphna: encara que li donen al dub i l'electrònica, el grup s'aventura per camins més propers a l'acidesa. Cançons com Inner peace o A foot, sense anar més lluny, són bons exemples d'una psicodèlia del segle XXI que no s'ha quedat ancorada en el passat.

Els tentacles del moviment
La neopsicodèlia, gràcies a la globalització i Internet mitjançant, no es constrenyeix a dos únics focus. Els grups floreixen: The Goslings des de Florida, Eat Skull des d'Oregón, Mythical Beast des de Kansas o Raccoo-oo-oon des d'Iowa són només algunes de les bandes que s'han dedicat amb afany a recuperar l'esperit de la dècada prodigiosa.

*Edició en castellà: Las puertas de la percepción/Cielo e infierno. Barcelona, Edhasa, 2008.
** Edició en català: A la carretera, Edicions 62. En castellà: En el camino, Anagrama.