Al final d'una sessió en un club eclèctic-modern de Bilbao, Madrid o Barcelona. Com nota simpàtica en una discoteca pija. En un after hours on la música desmunta prejudicis i caps. Durant l'actuació de Guru Josh en la mastodòntica inauguració de l'Space d'Eivissa del 31 de maig. En el festival Made in València del 27 de juny. En ple Creamfields almerienc el pròxim agost, sota la pirotècnia que muntarà el massiu dj holandès Tiësto. En el festival alemany del pròxim novembre We love the 90s. Fins i tot en les eventuals aparicions televisives de Chimo Bayo i en els últims politons que t'intenten vendre. A través de totes aquestes essències, avui, les cantadetes poden arribar fins a tu.
Dia a dia, com una nova grip, s'estenen igual que fa 15 anys, quan les cantadetes eclosionaren en les discoteques. La seua invocació actual és el colp definitiu sense prejudicis que vol acabar alhora amb l'agonia del minimal, l'inacabable culte als vuitanta i els calius del primer revival del tecno noventer: la nu rave. “Amb les cantades, avui, la gent vol gaudir com els contaven els seus germans majors: amb les mans enlaire i els ulls tancats, tararejant, sense fre, però en pla fresc, com en una festa de costa en la que qualsevol pot encaixar”. Víctor Pérez, president de l'Associació de Productors i Disc Jockeys de la Comunitat Valenciana, sap bé del que parla. Va ser punxadiscos resident de The Face —la discoteca de cantadetes clau— i és membre de Contraseña Records, el segell mare d'aquest invent.
Aquesta discogràfica, precisament, llança ara un grans èxits en format digital de New Limit, el grup espanyol per excel·lència de l'assumpte: les seues lletres en anglès après de memòria i les seues melodies d'eufòria col·lectiva són vindicades en MySpace per moderns de diversa índole. Fins i tot hi ha un club social de cantadetes en Facebook. “Ara ú ha d'aconseguir peces vocals. De cada quatre temes punxats, tres ja han de ser cantats,” explica Pascal Kleiman, reconegut disc jockey que ha protagonitzat un premiat documental sobre la seua gesta vital (Pascal va nàixer sense braços).
Contra la crisi, el públic reclama alegria; contra els sons hipnòtics, s'imposen la revetla i el jolgori estival. I ho fan amb un dels pocs gèneres que, fins fa poc, ha estat més ultrajat, humiliat i menyspreat pels amants de la música —electrònica, rock, folk, la que siga—. Allò sarcàstic del cas és que el que abans provocava vòmits, ara fa gràcia. Ironies del revival. I dels bucles comercials.
Però què són les ‘cantadetes’? No és fàcil definir el que es diu cantadeta (o pastisset, a causa de la seua suposada nyonyeria). En essència, se sol designar així a tota aquella música de ball pergenyada a tot córrer per productors diversos que incorpora veus melòdiques embafadores —normalment de xiques— sobre bases de canya i tralla. Algunes cantadetes fins i tot semblen un encreuament impossible entre Front 242 i Soraya. En Bèlgica i Alemanya, el nom habitual per a referir-se al gènere és eurobeat o eurodance. En Itàlia, italian style o italodance. En Regne Unit, hard house o hard dance. I a Holanda, l'electro house i el trance s'han unit íntimament amb el concepte pastisset.
En Espanya, el normal és que moltes estigueren fetes per dj’s locals, productors i tècnics de so i foren gravades en l'estudi durant la nit per a despatxar el resultat al matí. Algunes amb inesperat èxit: un anunci nord-americà de Pepsi protagonitzat per Eva Longoria en 2006 tenia per banda sonora Streamline, un veterà pastís del projecte ibèric Newton. I és que les cantadetes espanyoles sempre han tingut un toc tòrrid.
Com van nàixer? Si bé hi ha qui enllaça l'eurobeat continental amb el naixement de grups de finals dels vuitanta com Technotronic, més correcte seria, en el cas espanyol, situar-nos en la València de 1994, fa 15 anys. Durant la dècada anterior, Juan Santamaría va ser el primer disc jockey que va impulsar des d'aquesta ciutat una barreja de música guitarrera i protoelectrónica que, sense anglicismes a mà, va acabar coneixent-se com bakalao. Va programar música en les millors sales i després la va servir a través de dues tendes de discos d'importació, Zic Zac i Radical. “Vaig pensar en punxar una música rara que havia conegut a Londres. Música rara, però que jo creia que tenia ritme i podia ballar-se”, explica.
La cosa va quallar. Discoteques com Barraca, Chocolate, Spook Factory, N.O.D. o ACTV la van fer cèlebre, enllaçant els seus horaris unes amb les altres —llavors era possible— fins a, virtualment, perllongar la festa des del divendres nit al dimarts al matí. En pocs anys es va passar de punxar per a uns 600 elegits a fer-lo per a 6.000 ens anònims. Els clubs no van deixar d'ampliar-se fins a convertir-se en macrodiscoteques. I la música va perdre el seu sentit inicial. “Es va començar a donar via lliure a tot tipus de so que resultara alhora comercial i traller”, apunta Santamaría. “Les cantadetes es van gestar en les cabines barrejant el so new beat belga amb el pop cantat en anglès”, revela. En 1991, el dj local Chimo Bayo havia obtingut un èxit internacional amb el seu maxi Así me gusta a mi. “Els dj’s es van posar a això ajudats d'enginyers, però sense tenir quasi ni idea de música”, considera Santamaría.
Per què van arrasar? Per a les melodies, es va triar l'anglès d'acadèmia intensiva. Prompte, els habituals temes èpics de The Mission o els himnes de tecno industrial van començar a conviure en les pistes de València amb el nou invent. Batejades finalment com cantadetes, van pegar en afters que obrien més de dotze hores seguides en diumenge com Puzzle, Heaven o ACTV. I al final es van imposar a tot.
El secret de festa sense fi a València es va córrer a veus. Un diumenge tard, segons estimacions de 1993-1994, podia haver en la zona fins a 50.000 persones en òrbita arribades de tota la Península. L'atenció dels mitjans de comunicació va provocar un escàndol enorme. Certament, tot el món reconeix —encara que sense assumir-ho públicament— que la popularització de l'èxtasi va ajudar a la de les cantadetes. Una comunió que va acabar consumint-se en les discoteques pel gran públic. En el País Basc, Aragó, Andalusia o Madrid, “les cantades atreien massivament a les xiques a les discoteques del moment”, explica la dj Mónica X, valenciana que es va establir a Barcelona i va difondre el gènere.
Prompte la proliferació de ràdios dance comercials i de segells dedicats a recopilatoris —Blanco y Negro, Divucsa, Max Music, Vale Music— va fer que tingueren un lloc fora de la pista. A partir de 1994, i durant tota la dècada, van sorgir incomptables grups. New Limit veien com les seues cançons Smile o In my heart es convertien en hits perfectes per a ser corejats en les terrasses a l'alba. “Arribarem a actuar cada cap de setmana per tota Espanya i editarem un munt de maxis”, recorda José González, part de la banda.
Sensity World, Double Vision, Just Luis i molts altres projectes van explotar des d'Espanya el concepte. En molts casos, facturaven simples covers (versions) de vells temes, una fòrmula que garantia que la melodia sonara a tot el món. Ni el American peu de Don McLean es va lliurar. “Es versionejava qualsevol tema i només es pagaven drets d'autor”, explica Mónica X. Durant els noranta, fins a Mark Shaw, cantant de la banda anglesa Then Jerico —representat a Espanya per Juan Santamaría— viatjava a València perquè els seus propis temes foren remesclats en clau cantadeta.
Com van caure en desgràcia? El paroxisme no va durar molt. Fins a 1997-1998 va haver fins i tot una manera de vestir relacionat amb el gènere. Ells, barrejant jupetins de cuir amb botes espacials; elles, unint el look professora d'aerobic amb el de gogó futurista. “A partir d'aquella data, va haver massa grups copiant-se uns a altres”, explica José González, de New Limit. En el cas del seu grup, la cantant, Amparo Ríos, sí cantava. “Però la majoria de veus la feien vocalistes a sou que després en l'escenari no eixien, se substituïen per xiques mones fent play back”, explica Mónica X.
“Tot es va gestionar fatal”, recorda Juan Santamaría, “al final hi havia massa producte, i tot massa dolent”. “No vam saber unir-nos, no crearem una plataforma forta que millorara el model”, explica Víctor Pérez, de Contraseña, el segell valencià que va sobreviure a molts altres. La força del tecno i el house americans s'imposava des del Sónar barceloní i Eivissa, i els creadors de pastissos es van quedar en calces. La policia, a més, pressionava a les discoteques del gènere amb inspeccions i controls constants. El públic, esgotat, es va marxar. A la fi dels noranta, el bakalao i la seua germana menuda, la cantadeta, semblaven història.
Per què han ressuscitat? Però el llegat de les cantadetes viu. A l'inici d'aquesta dècada va ser arreplegat en l'adaptació a les pistes espanyoles del hard house potenciat pel club gai anglès Trade. En l'actualitat fa gràcia fins a els més poc inclinats. “Va per cicles. El retro ara està de moda, i les cantades són part ineludible d'una sessió de house”, explica Mónica X. “El remember [l'afany nostàlgic per recuperar els primers himnes] va començar amb els vuitanta, però ja ha arribat als noranta, i ací refulgen els pastissos”, explica Víctor Pérez.
YouTube, Internet i tot tipus de fòrums difonen les seues excel·lències per a les noves generacions. Els dj’s més massius —Armin van Buuren, David Guetta, Steve Angello— voregen el gènere amb intensitat conreant el més pop del dance; aquesta és ara la connexió comercial més desitjada. Fins i tot torna la moda dels covers, i Ministry of Sound li ha dedicat a la tendència un recopilatori. “Mai hem deixat d'actuar, però ara ho fem més”, explica José González en relació a New Limit. “Usem play back amb micro obert”, detalla. Cobren uns 1.300 euros, i, durant 20 minuts, ofereixen el més intens d'una època que, per a González, “no ha de perdre's”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada