divendres, 15 de maig de 2009

Ascens i caiguda del dj superestrella

Reportatge publicat hui en El País.

Al novembre de 1996, la revista britànica Mixmag, autoproclamada mitjà oficial dels superclubs i els dj’s superestrella que dominaven les illes Britàniques, Eivissa i els festivals europeus, va traure en portada un grapat de bitllets. La capçalera, editada llavors per Dom Phillips, volia denunciar com una escena que havia arrancat arreplegant el testimoni de l‘acid house havia acabat en mans del vil metall i la pandèmia del mal gust. “Ens queixem d'una escena que havíem ajudat a construir, però que no reconeixíem per culpa dels catxés dels dj’s, els preus de les entrades, l'apropiació de la seua essència per part de marques comercials i una massificació terrible”, recorda Phillips des de Sāo Paulo, on resideix com corresponsal de The Times.

Fa dos mesos, el periodista va publicar el lliure Superstar dj’s (Ebury Press), una crònica sobre l'ascens i caiguda del dj milionari anglès, de l'escena de les superdiscoteques i de les burrades que es van fer en plena eufòria Tony Blair. És una història paral·lela a la del britpop, però no tan documentada. “Va ser complicat fer que la gent parlara d'una època que avui sembla quasi obscena. Però era important contar la història d'aquella bona gent arruïnada per la cobdícia. Al principi vam pensar que arreplegàvem el llegat de les raves il·legals i estàvem farts de tanta guitarra. Açò era llibertat, hedonisme… Igual que el punk. El que l'escena va deixar va ser una manera de divertir-se que mai s'havia viscut en el Regne Unit, on una bona nit és pintes en el pub i baralla. Ens vam tornar mediterranis i vam aprendre una forma lúdica de veure la nit”, rememora Phillips sobre un moviment que va fer milionaris a punxadiscos com Pete Tong (170.000 lliures de l'època per bolo), Fatboy Slim (200.000) o Paul Oakenfold (1.000.000 d'euros, amb entrada pròpia en el Guinness).

En 1998, un estudi del Govern britànic descobria que més del 30% dels adolescents de les illes havia consumit drogues il·legals durant l'any anterior. Dos anys més tard, el club Cream (Liverpool), per ventura la meca de la ruta de superclubs (una sort de ruta del bakalao anglesa), només venia 30 entrades per a la seua festa de fi de mil·lenni. Es precipitava així un exili daurat de l'escena britànica a Eivissa i el col·lapse d'un moviment que suposadament havia nascut per a fer-nos lliures i va acabar disfressant-nos amb perruques de colors i escoltant versions house de clàssics dels vuitanta. “Durant aqueix període va haver la sensació que tal vegada tot l'univers de l'electrònica era d'aquella forma”, apunta Laurent Garnier, el dj francès que aquest mes edita el seu disc Tales of a kleptomanic i que és paladí d'un discurs una miqueta més profund pel que fa a l'electrònica. “Els anglesos posseïen les estrelles, els diners i la premsa. Però això havia d'acabar, era insostenible. Jo sempre m'he sentit més proper a l'aproximació continental de la cultura de club. És més artística i musical. Això sí, d'aquella època ha quedat l'electrònica com estil. Ja no és una moda”.

Digerida la batacada comercial de la patxanga anglesa, eixa que tractà de convèncer al món que tot era ball i que la cervesa es podia beure calenta, va arribar l'escarn mediàtic. Durant 2003, The Guardian, The Independent i The Times van titular: “Ha mort l'electrònica?”. Totes les tesis, més o menys, ho confirmaven. El dj havia acabat sucumbint a la seua humana naturalesa. Els mitjans i els adolescents semblaven més interessats a comprar guitarres que taules de mescles. Arrasava el chill out perquè els vells clubbers preferien la música que escoltaven al tornar de la festa que la festa. Els pantalons de lli substituïen a osets de peluix i xumets raveros. L'escena de clubs es dividia entre l'abominablement comercial (disfresses i tons per al mòbil), l’underground (sense repercussió comercial) i la superficialitat irònica de les modes (Nag Nag Nag, el gran club del electroclash a Londres, va durar quatre mesos). “Passem de tenir dj’s en els flyers de tots els clubs, avions privats i totes les drogues del món a veure com el món ja no s'interessava per nosaltres. Crec que el futur de l'escena, el mercat i el talent es troben avui en Sudamèrica. Els anglesos hem cremat aquesta moguda. Fins a Londres, els millors clubs es fan avui per a 300 persones en un pub i ho duen espanyols, brasilers o italians”. Ricardo de Azcuénaga, responsable del segell Cocoon a Llatinoamèrica, coincideix que tal vegada el futur de la festa es troba allí, on els dj’s cobren fins i tot més i són anunciats com estrelles en els carrers de Buenos Aires o Sāo Paulo. “Hi ha hagut escena des dels noranta, sobretot a Argentina. Gent com Ricardo Villalobos o Luciano, sud-americans amb sensibilitat europea, són figures. Per naturalesa i cultura, Sud Amèrica és el gran mercat, molt més que Àsia”.

John Digweed, un dels grans superstar dj’s, té una visió menys elàstica. “Res ha canviat. Anglaterra segueix sent el lloc on s'edita la millor música”. I és que l'anglès tal vegada pertany a aqueixa estirp que es nega a rendir-se a l'inexorable pas del temps i les modes. Com Fatboy Slim, dj que sempre serà recordat per ficar més d'un milió de persones en la platja de Brighton, vanar-se de esnifar cocaïna sobre una via de tren o a la nit eivissenca que va iniciar el seu romanç amb Zoe Ball, presentadora de la BBC, a qui va seduir amb la frase: “Prefereixes anar-te a dormir o quedar-te tota la nit de clubbing amb mi?”. AL matí següent, Ball va arribar a l'estudi en un deplorable estat i va propiciar una de les emissions més patètiques de la història televisiva britànica.

A l’estat espanyol, l'experiència d’Eloy Martín, director del Monegros Desert Festival, exemplifica l'evolució de l'electrònica massiva no bakaladera: “Com festival, vam viure un creixement controlat i progressiu en els noranta. Però hem patit les distorsions del mercat espanyol de 2003 fins a ara”. Les claus per a sobreviure passen per l'obertura estilísitica (en el Sónar, per exemple, han actuat bandes tan poc electròniques com Madness) i, sobretot, per la racionalitat a l'hora d'acceptar certs catxés. “Hem intentat mantenir-nos en nivells raonables i, encara que s'han pagat quantitats importants per artistes de primer nivell, mai res fora de mercat, com sí ha ocorregut en aquests últims anys a Espanya”, revela Martín.

A Eivissa —que actua de corretja de transmissió de tot el que és la festa—, les noves normatives (prohibició d’after hours, que va dur al sonat tancament d'Amnèsia en 2007, per exemple), la massificació del turisme low cost i els intents del lobby britànic per mantenir les seues prebendes han obligat a nous actors a agafar les regnes del negoci. De Azcuénaga, promotor en la illa des de fa vuit anys, admet que el perfil del visitant tal vegada s'ha tornat més agressiu, però entreveu una bona temporada. “La marxa de molts anglesos ha deixat espai per a propostes més underground i menys massives. Els holandesos del trance potser mantinguen el catxé de 50.000 euros la nit i actuen en llocs enormes, però la veritat és que es va cap a una racionalització de les grandàries. El superclub és alguna cosa ja quasi del passat”. Com ocorre amb quasi tots els super-dj’s. Van arribar, com punts capdavanters de moviments suposadament destrossadors amb el passat (del comunisme al punk), per a canviar les coses, i aquestes els van canviar a ells. No és negoci per a visionaris.

* La foto és de Misha Kominek, per a El País.