dijous, 25 de juny de 2009

Una iniciada en el Sònar. Crònica d'una nit amb dalts i baixos.

Aquest article serà publicat en el proper número de l'Accent.

Dissabte a migdia vaig arribar a Barcelona, després d’un viatge de quatre hores en el qual els meus acompanyants i jo només teníem dos temes de conversa: la crisi econòmica i el Sònar 2009. No cal dir que aquest últim cobrava certa rellevància conforme avançàvem per l’A-7, doncs havíem de consensuar les actuacions que veuríem per la nit. Qüestió gens banal, tenint en compte que tots tres som amants de la música electrònica, però de manera diversa.

23:00 h. És hora d’accedir al recinte de la Fira M-2. Ens donem una volta per totes les instal·lacions i quedem sorpressos de la seua immensitat. Fem la primera visita a la barra i ens trobem amb el pitjor de la nit: els preus de la beguda són estratosfèrics. Com que ens està prohibit eixir, observem amb horror que hem de passar per l’aro. La única cosa que ens consola en aquestes circumstàncies és que no hem de fer cues quilomètriques. No obstant, hem d’afanyar-se. El grup davant el qual s’ha rendit públic i crítica especialitzada, o siga, Animal Collective, ha engegat el seu show amb el tema més brillant (My girls) del seu darrer disc (Merryweather Post Pavillion).

Tothom córre en direcció a l’escenari principal per poder gaudir de la música dels tres superdotats de Baltimore. Tanmateix, prompte s’estén un vel de decepció sobre la majoria dels assistents. Sembla que no han donat amb la fòrmula màgica per a trasvassar el so d’estudi al directe, clar que ningú va dir que fóra fàcil, amb una proposta musical tant arriscada com la seua. Tot i això, tenen alguns moments antològics.

En acabar els abanderats de la psicodèlia postmoderna, surt a l’escenari un curiós personatge, Beardyman, que em desbarata els plans de desplaçar-me cap al Sònar Pub a degustar el concert del nou projecte de Karin Dreijer, Fever Ray. Beardyman és un home-orquestra que es clava el públic a la butxaca als primers compassos. Tant és així, que el seu espectacle d’improvisació, basat en treure el màxim profit del seu Korg Kaoss Pad III, acabarà convertint-se en una de les grans sorpresses de la nit. I com que ha telonejat a artistes de la talla de Groove Armada, Blondie, Beastie Boys o Underworld, és, sens dubte, el més addient per a obrir camí a la parella més esperada de tot el festival: els imprescindibles Orbital.

Clàssic indiscutible de la música electrònica, els germans Hartnoll tornaren a la càrrega vint anys després del seu himne Chime per a oferir a la multitud congregada el seu ampli bagatge musical i audiovisual. I de quina manera! Vam poder ballar una pàgina brillant de la història de la música: Lush 3.0, Satan… malauradament, però, vam haver d’abandonar el show abans de la seua fi: la calor era insuportable. Seguírem direcció cap a Crystal Castles, una elecció que va resultar un desastre, degut als problemes tècnics que va patir la banda i que van despertar la ira del públic. Davant aquesta inesperada situació, vam tenir un moment d’impasse. Era quëstio d’esperar a Jeff Mills i veure si la cosa s’arreglava.

Quan el de Detroit va aparéixer a dalt de l’escenari, les coses s’encarrilaren una miqueta. Tot i que ja no aposta pel techno que el va llançar a la fama (ha baixat les revolucions), va estar prou correcte. Llàstima que també fos objecte d’alguns inconvenients tècnics.

Passades les quatre de la matinada, era hora de marxar cap a un dels grans moments que havíem estat esperant amb devoció: el live de Deadmau5. El seu darrer LP, Random Album Title, que m’ha fet gaudir tants bons moments, no sonava; directament t’elevava a una altra dimensió. El seu house progressiu està fet per a funcionar en directe, i jo vaig tenir la sort d’estar present. Però totes les coses bones han d’acabar i quan això va passar, ja no sabíem cap on anar. Ens acabarem decidint per Carl Craig, que punxava a l’aire lliure. S’havia fet de dia, condició que creíem idònia per a posar la guinda a una nit com aqueixa, però el deixeble de la tríada formada per Atkins, Saunderson i May, senzillament no va estar a l’altura. Els hits que sonaven a través dels bafles ja els teníem massa sentits. Finalment, vam haver de prendre una decisió: marxar abans que ho feren les masses. I, de totes totes, va ser la correcta. A més, una ja té una certa edat…

Aurora Mora, TORRENT

*La foto d'Animal Collective és d'Edu Bayer, per a ADN.

2 comentaris:

Bocha ha dit...

doy fe. jejeje

buena cronica!

mireia ha dit...

bé, era impossible que tot fora perfecte! de totes formes d'ací uns quants anys sols t'enrecordaràs de les bones actuacions.És el que mola del cervell humà!