Al jazz el que no és del jazz

Un reportatge de Carolina León publicat al número de març de Calle 20.

Al jazz el que no és del jazz
Onette Coleman titulà el seu àlbum de 1959 “The shape of jazz to come”. Cinquanta anys després, lluny de l’estancament, alguns aclaparadors i joves músics confirmen que sempre hi ha una nova forma per venir.

Hi ha un nou jazz, de tècnica prodigiosa i cor desbocat, que plantege incògnites pròpies del present? Amb menys de tres dècades en la seua comptabilitat d’anys, aquest grapat de músics ací representat s’empenya en eixe difós terreny ocupat per la música d’arrel negra. I ho fa amb enorme autoconsciència, reverenciant els clàssics i fecundant la contemporaneitat. Si la història d’aquesta música pot ser entesa com la d’una enorme transgressió (des dels cotoners esclavistes als luxosos teatres), les ambicions d’aquests jazzmen i jazzwomen no tenen sostre. “Sempre hi ha una nova generació en el jazz, perquè és un art en permanent transició -en paraules d’Esperanza Spalding-. Jo sóc part d’eixa nova generació com ho són Greg Osby, Marcus Strickland, Wayne Shorter o Herbie Hancock. La seua essència és progressar”.
Si bé els seus plantejaments estètics divergeixen, aquests músics representen una nova ona del jazz per la seua coherència i osadia en injectar en el gènere influències alienes a d’ell. Alguns precedents els van inspirar: Avishai Cohen, des d’Israel, vestint el seu contrabaix de sons mediterranis; o Brad Melhdau, pianista que tracta els clàssics més recents del rock com a estàndards.
A Robert Glasper el comparen amb Melhdau per la senda presa, en el seu cas el hip hop. Vingut de Texas, la seua primera escola va ser una mare cantant de gospel i les seues intervencions en l’esglèsia on tocava el piano amb dotze anys. La High School for Performing and Visual Arts de Houston i la seua posterior experiència a Manhattan el van posar en contacte amb músics com el cantant Bilal, que va ser qui el presentà a Q-Tip (A Tribe Called Quest); va ser la primera de les seues col·laboracions amb l’entorn del hip hop del què, diu, “el jazz pot aprendre paciència i groove”. El seu toc vibrant i sensual (en el seu debut Mood, de 2003) el va fer arribar fins el clàssic segell Blue Note, on ha editat dos discos més. En In my element (2007), s’atreveix a equiparar el Maiden voyage de Hancock amb l’Everything in its right place de Radiohead.

Pervertint els estàndards
També pianista, la posseïdora de dits portentosos Hiromi Uehara -el directe de la qual vaig poder gaudir ja fa algun temps i vaig ressenyar en el seu moment- (Japó, 1979) començà la seua carrera discogràfica en 2003. Premis i reconeixements s’han succeït des d’aleshores, però els seus inicis van ser els jingles publicitaris. El seu salt al pòdium era qüestió de temps, perquè el toc inverosímil d’Hiromi captà al mateix Chick Corea, qui la va fer seure amb ell al piano de visita a Japó: tenia disset anys. El seu domini del teclat i del seu quartet de músics en directe provoca admiració, doblegant i pervertint les melodies a voluntat: Beyond standards (Telarc, 2008) és la seua demostració tècnica en disc. “El meu objectiu era fer-los sonar com els meus originals, no de qualsevol altre”, i s’atreveix amb el Claire de Lune de Debussy o el clàssic My favourite things. Declara que li haguera agradat tocar amb Frank Zappa o que el seu pròxim repte serà “escriure el meu propi concert per a piano”. Per a Hiromi, “el més important és enfocar allò que vull comunicar i transformar-ho en energia, a la qual respon l’audiència; tocar per a mi consisteix en eixe constant transvassament d’energia”.
Mentre Robert Glasper creu que “no hi ha límit a l’hora de barrejar estils, és quelcom que faig sense pensar”, per al jove Daniel Glatzel, músic d’origen coreà que dirigeix l’Andromeda Mega Express Orchestra a Berlin, “no es tracta de fer jazz amb secció de corda”. En el su cas, “introduir instruments o ritmes aliens no és millorar; de vegades s’obliden dimensions essencials, especialment en el costat de la composició”. El cas d’Andromeda és de tot menys típic: són 20 músics amb una mitjana de 26 anys, de Canadà, Tailandia, República Txeca i altres llocs, reunits entorn al geni compositor i gestor del projecte.
“Al principi teníem una instrumentació tant extravagant que decidirem convidar a més intèrprets de ment oberta per a donar sentit al conjunt i seguir sent distints”. El grup, de curta vida encara, espera editar el seu primer disc aquesta primavera, en el segell de The Nowist. Els músics d’aquesta formació berlinenca d’indie-rock van ser els primers en fixar-se en el so únic d’Andromeda, invitant-los a participar en la gravació del seu recent The Devil, you and me (2008). “Faria més encontres com aquest -diu Glaztel-. Puc imaginar-nos embotits en qualsevol estil: samba, Stockhausen o bandes sonores”. Si falta alguna cosa, que no siga ambició.
Per la seu banda, Arne Jansen (guitarra, Berlin) es conforma amb el format trio, on “tens molt d’espai; plenar-lo amb notes interessants i mantenir la tensió requereix de molt entendiment i confiança entre els músics”. El seu Arne Ansen Trio, completat amb els amics Eva Kruse i Eric Schaefer, treballa en els límits de la música instrumental amb la llibertat rítmica del jazz i la frescura del rock d’inspiració nord-americana: “Jo vaig créixer amb la música dels meus pares, des dels Beatjes a Led Zeppelin, i després Nirvana, Pearl Jam... No vaig descobrir el jazz fins els disset anys, i el vaig estudiar amb tota la meua ànima”.
El seu so és comparat amb el Trio Gateway de John Abercrombie. Però en Younger than that now (Traumton, 2008) s’acosta sense tapaments als paisatges sonors d’un Neil Young, sense deixar de sonar a Pat Metheny. L’ús de la distorsió i els delicats efectes de guitarra el situen prop de bandes de post-rock però és, en uma, jazz: “Aquest disc és més obert, més confluent amb el rock instrumental; així que ha d’agradar a altres oients. Però la tradició del jazz és la constant evolució, i açò també ho és”. Jansen se situa a ell mateix en l’estirpe dels perseguidors de troballes estètiques, esmentant com a influències a Haruki Murakami i a Gustav Mahler al mateix temps.

Nous auditoris
Així com Hiromi, els Sonicbloom de la qual aconsegueixen una intensitat molt pròpia d’un grup de rock fusió, en l’altre extrem està la sutilesa de la nordamericana, d’origen mexicà, Esperanza Spalding (1984). Des dels ritmes llatins, el seu jazz és un formós exercici de bellesa clàssica i qualitat, on enamora tant la seua veu com la seua forma de tocar el contrabaix: “Al principi cantava per a ajudar-me a parendre les melodies, perquè no tenia ni idea de llegir acords quan vaig començar amb el baix”. Pràcticament autodidacta, no sols deixa amb la boca oberta per la seua joventut, sinó per la seua manca d’ortodòxia. “Tot artista vol que el seu treball cride l’atenció del seu propi públic”.
És la professora més jove que ha tingut el Berklee College of Music de Boston, on va incorporar-se amb vint anys. El seu segon àlbum, Esperanza (Heads Up, 2008), ofereix més cançó i melodia que el seu debut, Junjo (2006), la penúltima sorpressa instrumental del jazz. Capaç de fer crossover amb el flamenco, col·laborant amb Niño Josele en el tema Samba em preludio, actuarà amb ell en el San Juan Evangelista de Madrid, el dia 27 de març, clausurant el festival Jazz es Primavera.
A alguns d’aquests joves no se’ls escapa que el seu torrent musical de vegades és difícil d’atrapar: “A mi m’encantaria arribar a qualsevol que ame l’experiència musical”, diu Hiromi. D’una forma semblant s’expressa Daniel Glaztel d’Andromeda Mega Express Orchestra: “No intente atreure ningú, sols fer bona música. M’encanta la idea de posar a Anton Webern i Barry White a ballar chachacha. Si el teu art és coherent i dones al públic l’oportunitat d’entrar en ell, no has de preocupar-te per res més”. Però la seua escolta pot no ser tan intuïtiva. Robert Glasper, qui es mou a les seues amples en diversos camps musicals, sentència: “És important atreure gent jove, perquè tradicionalment el jazz ha tingut una audiència més adulta. Per a sobreviure, necessita de nous oients”.

A continuació, us deixe amb uns grans vídeos:

Esperanza Spalding Grooves


Hiromi Uehara - Sakura Sakura


Arne Jansen Trio - Live at A-Trane - Jazzfest Berlin