Des del passat 1 d’agost, dia del meu (uff! 27é) aniversari tinc un reproductor nou d’mp3. Regal de ma mare. No sap quan li ho agraisc perquè portava un any sense un i ho necessitava com aigua de maig. No sé si sabreu el què significa aguantar la gent en el metro sense un aparell d’estos, però creieu-me si us dic que és molt dur.
El cas és que he observat per la xarxa que s’està posant de moda això de dir què porta una en el seu mp3, així que jo no seré menys: duc una setmana gaudint de la discografia completa d’Orbital. I us assegure que les coses es veuen de manera distinta amb les melodies dels germans Hartnoll de fons, especialment si sona la joia de la corona: “Orbital” (Internal-FFRR, 1993), de la qual DanceDeLux (2005, pàg 39) va dir el següent:
A principis dels noranta, reina en l’electrònica un sentiment de canvi, d’expansió: gèneres com el techno, l’ambient o el house es resisteixen a prorrogar les seues regles primeres per a buscar l’evolució en altres direccions; el primer d’ells, abans caracteritzat per la direcció única, afirma una necessitat d’evolucionar i absorbir sons flotant fora de la seua òrbita. El bleep ja no és suficient en 1993 per als germans Phil i Paul Hartnoll, dos britànics que amb el seu segon llarg, “Orbital” –“el disc marró”-, consolidaren la seua creuada per un techno heterodoxe, melòdic a rabiar i perseguidor de les més hermoses latituds sonores. Estrenyent les possibilitats del gènere, construïnt un monument a la cyberdèlia, donant ales al pop electrònic, Orbital aconseguiren amb el seu segon àlbum –havien debutat amb “Orbital” (91), “el disc verd”- estimular tant els sentits com el cor de clubbers i no clubbers. Estem davant un disc capital que trascendeix convencions genèriques per a apuntar cap a un futur brillant on totes les músiques són una.
Les espirals en perpètua evolució, els beats d’impacte frontal, les melodies emocionants i els aromes lisèrgics imperen en un disc obert, carregat de sorpressa, on cada so ocupa el lloc ideal per a exercir una funció assassina. “Planet of the shapes” trasllada a un univers paral·lel de maneres impossibles, poc o res figuratives, sota una influència índia millor digerida que l’ethno-techno. La seqüència formada per “Lush”, “Impact (The earth is burning)” i “Remind” suposa un calculat arrebat cyberdèlic que esborra d’un tres i no res els contorns de la realitat, mentre que “Monday” reinventa el house a través de la ciència-ficció i l’himne “Walk now”, percutiu, tens i intens, elucubra sobre una fusió de gravetat zero del techno amb el pop. “Halcyon+on+on”, amb samples de Kirsty Hawkshaw, la cantant d’Opus III, és l’acabóse: una odissea cyber-pop, imitada fins a l’extenuació però impossible d’igualar, on melodies ambientals, intrincats ritmes i floripondis vocals màgics es donen la mà per a capturar una epifania rere altra. Gràcies a aquest tema, es pot dir, hipèrbole mitjançant, que moltes vides –i la pel·lícula “Shopping: de tiendas” (1994), de Paul Anderson, que usava i abusava de tot el seu poder d’evocació- han sigut millors del què podrien haver sigut.
Després de l’experimental “Snivilisation” (94), sols proper a l’ànima pop del “disc marró” en l’enorme “Sad but true”, semblava difícil que Orbital tornaren a topar amb aquelles cotes d’emoció. Tanmateix, l’any 1996 es despenjaren amb un poètic “In sides” on renegaven de qualsevol accés de deliri per a concentrar-se en la creació de números melòdics, tristos i emotius. A partir d’aquí, el camí va ser cap avall, i la separació, tristament, tardà el suficient per a que arribaren alguns àlbums –el pitjor de tots ells, el rude i inútil “The altogether” (2001)- realment indignes d’un projecte que adès ho prometia –i donava- tot.
Sempre quedarà “el disc marró” i la seua força infinita, encara avui energia de molts projectes amb ganes de fundir en un el pop, l’electrònica i tota la resta: escolten, si no, el segon àlbum dels noruegs Röyksopp, l’avassallador single del qual “Only this moment” sembla una joia inèdita dels Orbital d’aquella època. O si no, als últims Super Furry Animals, els de coses com “Slow life”. La influència dels millors Hartnoll està, per sort, a tot arreu. Juan Manuel Freire
Pd. Doncs això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada