dimarts, 12 d’agost de 2008

10 anys enrere...

LEILA
“Like weather”
REPHLEX, 1998 Els somnis lúcids són aquells en els quals ú és conscient d’estar somiant. En alguns casos, el subjecte pot arribar a dirigir el curs dels esdeveniments. Richard D. James (Aphex Twin) els té des de menut i li serveixen per a imaginar melodies que després recorda i converteix en cançons. Així, assegura, van náixer molts dels títols de “Selected Ambient Works Volume II” (94). A Leila, la seua amiga, no se li coneixen habilitats onironàutiques, però el seu primer àlbum, “Like Weather” sembla concebut en eixe mateix estadi. Torbadora, a mig camí entre allò somiat i allò imaginat. “La teua música és com el puto temps”, li va dir Graham Massey del grup 808 State, anticipant sense saber-ho el què seria el títol del disc.


Leila Arab va náixer a Iran l’any 1971, però la seua família s’exilià a Anglaterra el 1979, després de què la revolució islàmica de Jomeini convertira el país en una república d’inspiració divina. Tocava el teclat i estudiava comunicació quan Björk la va requerir per a portar al directe el disc “Debut” (93). Alguna cosa va veure en ella l’islandesa; i segons assegura Leila, no van ser els seus dots com a instrumentista, doncs apenes sabia tocar. En eixa primera gira amb Björk, Leila era teclista, però en la següent, la de “Post” (94) ja dirigia el resultat final des de la taula de so. Després d’una col·laboració en el disc “Not For Threes” (98) de Plaid, Leila s’estrenà en solitari amb un treball on tot era obra seua menys les veus. Trencava així el tàcit monopoli masculí sobre la música electrònica produïda amb mitjans domèstics i de baix cost, i posava en evidència les contradiccions d’una escena suposadament democratitzada que en la pràctica excloia les dones. Bona coneixedora dels codis de la semiòtica, també va voler trencar les normes en el joc de la imatge. Ni sensual ni a la contra, ni tímida ni cap dels rols tradicionalment associats a la dona en la música: una fotografia de quan era menuda és la única imatge seua que va incloure en el disc.





Leila va gravar “Like Weather” amb un equip cassolà que li va prestar un amic, el DJ Gilles Peterson, i per a cantar reclutà la seua germana Roya i dos amics, Donna Paul i Luca Santucci, que freqüentaven els clubs londinencs d’acid jazz. Tres veus totalment amateurs amb les quals Leila pogué jugar a voluntat. “Don’t Fall Asleep”, el primer single de “Like Weather”, és un bon exemple de fins on es proposava portar-les: una veu andrògina i borratxa d’heli, una línia de baix soul de pulsació quasi comatosa i l’ambient corromput dels primers discos de Tricky. Leila reciclà idees, gestos i sons d’altres èpoques (alguns tant llunyans com el soul, altres tant propers com el hip-hop, el drum ‘n’ bass o la música electrònica cassolana) en un disc sense més pretensions que la de satisfer la seua autora. Però el què sobre el paper hauria de ser un treball autista, sense més públic potencial que la pròpia Leila, polsà els ressorts emocionals de milers de persones. La clau estava en la qualitat humana que desprenien les seues cançons, de la més melòdica a la més estrident, de la pulcrament ressolta a l’esboç.



“Like Weather” està molt lluny de ser un disc regular o inclós mitjanament polit. Alguns dels talls acaben abruptament, sense res que anticipe el seu final, com si Leila es resistira a usar el seu instint pop i volguera posar-ho tot una miqueta més difícil, fer-ho tot una mica més lleig. I encara i així, els tretze capítols de “Like Weather” tenen un enorme poder suggestiu. Espais infinits, móns interiors. Vies d’escap íntimes i al mateix temps universals que Leila va saber traduir en música.



Una crítica de Roger Roca publicada a Dancedelux 2005, pàg 22.