Crònica de la nit M_nus a Barraca (11.04.2009)

Publicat prèviament en castellà a Mixside.

Que alguna cosa sucosa anava a cuinar-se en la sala Barraca dissabte passat estava cantat. Per diversos motius. Un, per la presència policial. Ja en la carretera de Sueca cap a Les Palmeretes, una servidora va tenir davant durant diversos metres un furgó de la Guàrdia Civil fins que va parar en el voral, amb l'objectiu d'instal·lar un control. Tot un presagi del que esdevindria a l'arribar, on es va produir un ball de cotxes de les forces de seguretat que donava un poc de vertigen. Tampoc és que aquest fet siga res de nou, com tots els barraquers sabem, però el dispositiu desplegat per a l'ocasió era bastant espectacular, donant bon compte que estàvem davant una de les actuacions més esperades de l'any. I així era, si s'ha de jutjar per la multitud que hi havia congregada ja en el pàrquing gran a això de les dues de la matinada. Bastant prompte, tenint en compte els costums dels valencians. L'espectacle que vam poder contemplar allí es va constituir com un bon prolegòmen al que ocorreria una vegada dins, i és que, a pesar d'algunes dificultats materialitzades en forma de talons incrustant-se en el fang, de tirants que intentaven cobrir cossets tremolosos davant l'ona de fred que estàvem patint, o d'algun destrellatat mental fent trompos; hi havia sobretot, un desig de gaudir i passar-se'l bé.

Amb aquest ànim vam entrar. Directets al circ, ja que el set de Fabrizio Maurici estava molt avançat. De fet, l'italià ja havia sobrepassat l'equador de la seua actuació quan aconseguirem travessar la pista, que estava a vessar. Sense ànim de ser injusta, en certa manera em vaig alegrar, perquè no em va arribar a transmetre gran cosa. De Maurici diuen que va quedar eclipsat la primera vegada que va veure punxar a Richie Hawtin i va ser llavors quan va dirigir el seu so cap al minimal. Diuen també que, motivat pels seus somnis de formar part algun dia de la família M_nus va prendre la decisió d'enviar-li música exclusivament a Hawtin. Repetisc que no vull ser injusta amb el xic, ja que no he tingut l'ocasió d'escoltar cap de les seues produccions, però el que és punxant no em va fer el pes. Potser va guanyar la perseverencia i l'ambició? O és que potser estem sobresaturats de minimal? Potser. El cas és que desitjava que arribara el live de JPLS. M'agradava pensar que a causa del format en directe, seríem espectadors d'alguna “cosa” diferent. I de fet, així va ser.

Amb un ritme lent, apaivagat, com sense pressa, aquest home va anar, a poc a poc, creant una atmosfera que aniria in crescendo i que en l'última mitja hora va aconseguir imbuir una energia brutal a les masses. I encara que crec que Richie Hawtin es val per si sol i no necessita ningú que li aplane el camí, el ben cert és que el creador de Isolate ho va fer, i ho va fer bé. El miniatracó energètic que JPLS ens va brindar a tots els presents, va servir d'aperitiu per al que seria el show de l'any. I és que, encara que prèviament vaig tenir l'ocasió d'escoltar alguna bobada del tipus “Richie Hawtin no és para tant” (i què fas ací, llavors?), el canadenc va demostrar una vegada més per quina el seu nom ressona una vegada i una altra en boca de milions de persones.

Solament amb la seua presència va produir un sens fi d'emocions, fet fàcilment demostrable amb el nombre de càmeres i mòbils que van apuntar cap a la seua figura quan va aparèixer en cabina. Però és que la música… oh, mon dieu! Amb el primer tema ens va vibrar des de la coronilla fins a la punta dels peus. I no sé si serà perquè ja coneix quina classe de públic acudeix a Barraca, però la sessió va ser, des de l'inici, una successió de ritmes technoides i pur techno que va fer bombar els nostres cors un ritme superior al normal. Ja ho vam dir en el seu moment i encara avui ho seguim dient: Barraca loves you!

Tant, que tres dies després encara tinc agulletes…

Aurora Mora, Torrent