Les sendes del rock són inescrutables. I no obstant això, sempre hi ha qui s'encarrega d'agrupar-les, posar-les una etiqueta i ficar-les en un calaix. Res pot quedar sense arxivar: va contra les regles elementals de la pròpia comunicació. Cal saber de què es parla per a entendre's, encara que de vegades crear una etiqueta comporte incórrer en una gran paradoxa i un arriscat simplisme.Simon Reynolds no va pensar en res d'això. O no va voler pensar-ho. Quan, al març de 1994, el cèlebre crític musical britànic es va enfrontar a la temuda fulla en blanc, havia de donar amb una forma de descriure el complex univers sonor de Hex, l'angulós nou disc dels londinencs Bark Psychosis. I ho va trobar: post-rock. Un suposat gènere que, en les seues pròpies paraules, "empra els instruments del rock amb propòsits molt allunyats dels habituals en el gènere".
La de Reynolds va ser una definició tan àmplia com carent d'utilitat pràctica. Però va sortir endavant, malgrat ser rebutjat per la majoria de les bandes que suposadament conformaven l'escena. Avui dia, el qualificatiu post-rock s'empra constantment per a referir-se a propostes que, si alguna cosa tenen en comú, és precisament el seu afany per fugir de qualsevol tipus de cotilla estilística.
L'experimentació, l'inconformisme i la recerca de noves fronteres són trets comuns en bandes com Do May Say Think, The Appleseed Cast, Battles, Mico, Piano Magic i un llarg etcètera. També, i llevat de comptades excepcions, l'absència de veus. Perquè si d'alguna cosa es tracta és de transmetre sensacions a través de la música. "Tota la potència, textura i variació de l'atmosfera ve només dels instruments", explica l'escriptor escocès Ian Rankin a propòsit de l'últim disc dels escocesos Mogwai. "No fan falta paraules", postil·la.
En els noranta va ser un fenomen minoritari que va deixar per al record alguns discos. Existeixen més elements comuns en moltes d'aquestes bandes. La seua és una manera cerebral d'entendre la música. Harmonies treballades, desenvolupaments complexos i acords allunyats de cànons habituals. Paisatges sonors que prenen lliurement elements del jazz, el krautrock, el folk, la música electrònica, el rock progressiu o el dub. No existeixen límits. I cadascú escull els ingredients per a conformar el seu propi còctel sònic.
Un èxit sorprenent
Partint de preceptes tan allunyats d'allò comercial, ningú apostaria per l'èxit d'un gènere amb les coordenades del post-rock. En els noranta va ser un fenomen minoritari que va deixar per al record discos com Spiderland, de Slint, o Laughing Estoc, de la qual anys abans va ser banda puntera dels nous romàntics, Talk Talk. Però va arribar el nou mil·lenni i, amb ell, la inesperada repercussió de grups com Hope of the States, Mogwai, Tortoise o els islandesos Sigur Rós.
Ens inventem un idioma?
Sigur Rós són, amb permís de Björk, els grans ambaixadors de la música islandesa. Entre les múltiples peculiaritats del seu so es troba el hopelandic, un idioma inventat per ells mateixos i en el qual el seu vocalista i guitarra, Jón Thór Birgisson, canta alguns dels temes. En paraules del grup no és altra cosa que "un galimaties". Per a rars, ells. I després, què? Post-post-rock? Qui sap. Les sendes del rock són inescrutables. I ja haurà qui els clave en el calaix que els corresponga, àdhuc a risc d'incórrer en una nova paradoxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada