dijous, 25 de setembre de 2008

Festival T-Shirt: la crònica



No em quadren els números
Amb un pressupost astronòmic (dos milions d’euros) i unes previsions d’afluència descaradament optimistes per part de l’organització, el T-Shirt aspirava a convertir-se en el gran esdeveniment musical que digués adéu a l’estiu “por todo lo alto”. Tanmateix, la imatge que oferien els accessos al recinte ferial el divendres a la nit deia el contrari. Res de cues en les guixetes, poca activitat en l’stand d’acreditacions i consumidors fantasma en l’àrea de shopping, de pas obligat per a tots els assistents.
Com que eren les onze de la nit quan vam arribar, vaig pensar que les masses estarien congregades en l’escenari principal, on ja estaven tocant Primal Scream. Però després de caminar deu minuts fent una volta estúpidament increïble, entrar per la porta i observar el públic dels escocesos, ho vaig veure clar: el T-Shirt no havia cuallat (a no ser que el fet de tenir un espai propi per poder ballar àmpliament, demanar a la barra sense fer ni mig minut de cua i poder pixar quan tens ganes a uns wàters immaculats fos el que l’organització volia).
Els motius del fracàs els desconec, però tinc una teoria (a banda dels diners que costava l’entrada i bla bla bla): el cartell era estrany. No dolent, estrany. Quan jo em vaig assabentar que es celebraria, abans d’estiu, el perfil del T-Shirt era furibundament house, amb l’excepció de Rinôçerôse, que tot i no desentonar en un festival així, connecta amb un altre tipus de públic.
Tanmateix, el cartell definitiu ha estat una espècie de fusió rock-house que no acaba d’assimilar-se bé. Per una banda, l’escenari principal, amb les actuacions de Primal Scream, Rinôçérôse, Nawjajean, Fangoria, Groove Armada... però també d’Eric Morillo i Fedde Le Grand... mmm... no sé, una mescla un poc artificial.
Però anem al quid de la qüestió:


Música, mestre!
El divendres 19 l’escenari XL oferia un recorregut in crescendo. Obrien el festival Polar i Jet Lag, però ho feien en unes hores tan intempestives (maleït horari europeu), que no vam poder veure’ls. A continuació feren presència a l’escenari Primal Scream. Els de Glasgow, amb nou disc sota el braç, Beautiful Future (2008), van facturar un bon directe. Bobby Gillespie i els seus xics van repartir pop-rock de qualitat per a tots els congregats, demostrant que tenen taules (no en va la formació porta vint anys de carrera a les seues esquenes) i aconseguint que el públic es rendira al seus peus quan començaren a sonar els primers acords de “Swastica eyes”, un dels millors temes de la història de la música popular.
A continuació, amb una puntualitat quasi maquinal, sortiren a l’escenari Rinôçérôse. Amb una posada en escena senzillament espectacular, a base de projeccions i performances, els gals van fer que la temperatura del recinte pujara uns quants graus i aconseguiren fer ballar al més pintat, especialment amb els seus clàssics. “La guitaristic house organisation” o “Bitch” van fer embogir els assistents i van deixar el llistó terriblement alt. Tant, que sabíem que no serien superats i vam decidir abandonar el barco.


El dissabte, amb una ressaca proporcional a la barra lliure de què vam gaudir els xics de la premsa la nit anterior, Iboprufeno mediante, em vaig presentar sobre les 21 hores amb la idea de veure els reconciliats Nawja Nimri i Carlos Jean. Quan vaig arribar, però, la puntualitat que regnava el dia anterior s’havia esfumat i els barcelonins Poet in Process estaven a sobre de l’escenari, dues hores després d’allò programat. Tot i això, em vaig alegrar, perquè eixa mateixa setmana els havia escoltat via Myspace i m’havien semblat un grup amb molta projecció. Així és, de fet, doncs des què en el 2005 gravaren el seu primer llarga durada, no s’han aturat: un dels seus temes (“Why?”) forma part de la pel·lícula Hellboy 2 de Guillermo del Toro i ara mateix participen en un projecte d’Enrique Morente dirigit a musicar poemes de García Lorca. El directe va ser apassionant. La seua cantant, Lynn, va demostrar una gran personalitat i una gran veu. Llàstima que l’organització els decidira tallar de manera radical per qüestions de temps. Després d’unir-nos a la protesta de la resta del públic, ens vam anar a sopar i vam tornar just quan Nawjajean ja havien acabat. Em vaig quedar amb ganes de veure com l’actriu i cantant de nom impronunciable es desimvoltava per l’escenari, doncs no m’havia quedat un bon record de la primera vegada que els vaig veure, a l’Observatori (clar que eixe dia, se’m portà el cotxe la grua).
Llavors van perpetrar l’escenari Las Nancy Rubias, la divertida proposta glam-punk de Mario Vaquerizo que et teletransporta als anys de ‘la Movida’. No sé per quina estranya raó no podia llevar-me del cap el gran sketch que va fer l’equip de Muchachada Nui amb Alaska, Nacho Canut i Mario Vaquerizo, mentre els veia, i jo sola em partia el cul.
Diuen que “lo bueno si breve, dos veces bueno”, i així seria en el cas de Fangoria, perquè després de muntar tota la parafernalia que utilitzen en els seus directes, el concert va ser vist i no vist, menys mal que no faltaren ‘temazos’ com “Electricista” o “No sé qué me das” i, per suposat, l’arrotlladora personalitat d’Olvido Gara.
Groove Armada, eren els següents. Hi havia molta expectació amb ells, però malauradament, la seua actuació tenia lletra xicoteta: no era un directe, sinó un dj set. És cert que van repartir bombo a distre i sinistre, però el fet de repetir “Superstylin” dues vegades no els va fer quedar tant bé com s’esperava. Amb el duo a la cabina vaig dirigir-me a la carpa del segell 'Defected' on, en teoria, els Shapeshifters estaven als plats. Però en arribar: oh, sorpresa! No hi havia música ni espectadors i no tinguèrem més remei que pelegrinar cap a la carpa de Playboy, on les playgirls i algun transexual (playtrans?) estaven llençant samarretes al públic. Després de fer-nos amb algunes, havia arribat l’hora de marxar. Ho sent, però no puc amb Erick Morillo.