divendres, 12 de desembre del 2008

Cultura de club?

Som europeus. Som tan, tan, tan infinitament europeus, que per l'entrada d'una discoteca i per les consumicions que realitzem en ella, paguem preus europeus. Això sí, com l'enunciat del típic acudit “això és un anglès, un francès i un espanyol”, resulta que els dos primers europeus (l'anglès i el francès) cobren sous europeus, mentre que el tercer europeu (l'espanyol) cobra un sou d'europeu, sí, però més aviat del sud o de l'est.
Aquests acudits mai m'han fet ni punyetera gràcia i aquest, en concret, molt menys. Supose que a vosaltres també us passarà. Però els acudits, com els refranys, sempre fan referència a aspectes de la realitat social.

Parlàvem sobre les discoteques i sobre els sous perquè, amics, l'avarícia trenca el sac (un refrany que, com podreu observar, també fa referència a un aspecte de la realitat social). Imaginem, per un instant, que jo, currela, cobre … euros per una jornada setmanal de 40 (o no se sap quantes més) hores. En els punts successius podeu posar la quantitat que vosaltres mateixos rebeu. Encara que per a arribar a una mitjana aproximativa, n'hi ha prou amb tenir en compte que per a molts treballadors arribar a mileurista seria un avanç: a Espanya el 36,4% dels treballadors cobren menys de 1.000 euros nets al mes i el percentatge supera el 60% entre els menors de 24 anys. El cas és que jo, currela (i segurament submileurista), estic asquejada que et cagues de dilluns a divendres. Així que per al dissabte planege una escapada al “X Club”, el millor de la meua ciutat, aquell per la cabina del qual han passejat les seues maletes els més grans noms de l'electrònica. Deixant a un costat el fet que el X “Club” té exactament la mateixa programació que "l'A Club” de Torí, el “B Club” de Berlín, el "C Club” d'Hamburg, el "D Club” de París, "l'E Club” de Londres, etc., etc.; arribant a una homogeneïtzació cultural gairebé total i a una repetició sense límit de llarg a llarg del continent (qüestió que donaria per a un altre o altres posts), el fet és que allà vaig.
És dissabte i tinc ganes de festa. Papege alguna cosa barata, potser una mica de tapeo o unes pizzes prefabricades del super (… euros) i m'enfile cap al “X Club” (… euros si has de posar gasolina). Compre l'entrada (… euros), em prenc dos cubates (… euros) i un parell de birres (… euros). A tot això cal sumar-li alguns extres (… euros). El total és, en definitiva, d'euros … pel que jo, currela, que guanye … euros al mes per vendre la meua ànima al dimoni, ejem, dic, la meua força de treball al meu senyor cap, he de treballar … hores per a desfogar-me una estona. Que bé. Oblide a un empresari xuclasangs per a caure en les arpes d'un altre. O és que per ventura els empresaris de la nit no estan obtenint uns beneficis insultantes? Quant li costa a l'amo del “X Club” la producció d'un cubata? Voleu saber-ho? Si? Doncs és molt fàcil: la suma del preu de les matèries i del preu del treball del cambrer o de la cambrera. Feu els comptes.

Clar, que mentre estem (alguns més que uns altres, òbviament) en època de vaques grosses no passa res però, i ara? Què passarà a partir d'ara, amb tot el que se'ns ve damunt? No costa molt deduir-lo: molts deixaran d'anar, uns altres aniran menys, alguns aniran però no consumiran en la barra (o reduiran el seu consum), etc. Davant aquest panorama, cap la possibilitat que l'amo del “X Club” es plantege seriosament una reducció en el seu marge de beneficis. Ja sabem que el gran gruix de la classe empresarial no destaca precisament per aquests assenyats pensaments, i normalment es mouen per l'ànsia de guanyar com més diners millors (encara que això implique acabar amb la gallina dels ous d'or). Però suposem per un moment que l'amo del “X Club” ho fa. Reduïx els preus. Ull! No val una reducció de preus a costa dels treballadors (això seria fer paranys). Tal acció no seria gens menyspreable i per descomptat, gens utòpica, tenint en compte que el seu percentatge de beneficis havia estat, fins al moment, descaradament alt.
Per descomptat que tal acció passaria, per no pagar els catxés tan exagerats que es paguen avui dia als deejays convidats que van de super estrelles. Perquè anem a veure, una cosa és que tinguen el protagonisme que mereixen, com dinamitzadors de la festa i tal, però tampoc cal aprofitar-se tant de la situació. És a dir, que no cal ser tan 'pájaro'. “Ah… Què no acceptes la meua oferta? Doncs aire fresc”. Ja m'encarregaré jo de promocionar a gent que ho fa genial, que té ganes i que, damunt, ve de l'escena local de la ciutat. Això és, com en el futbol, apostar per la pedrera o per contra, fitxar internacionals. I sincerament, al cap i a la fi, el que fa falta són bones idees, ganes d'innovar, etc., no algú que ve, cobra un pastó i li importa tres cogombres estar davant un públic venecià, asturià o serbi.

En fi, no sé si aquest article creurà polèmica o no. L'única cosa que he pretès amb aquestes línies és posar un poc de sentit comú entre tant de destarifo. Així almenys ho veig jo… I vosaltres, què en penseu?

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Entrar a una discoteca deberia costar 100 euros. O mas.

aurora ha dit...

I el salari mínim interprofessional hauria d'estar en 2000 euros o més. Però mira, les coses no són com haurien de ser...

Anònim ha dit...

No me refiero a lo económico. Me refiero a que hay mucha mierda en las discotecas. Tengo entendido que desde que subio el precio medio de la entrada de barraca ha mejorado la "calidad" de publico. Es una pena, pero siempre es mejor que un seguridad descerebrado en la puerta diciendo "tu entras y tu no entras".

selektah ha dit...

O siga, que segons tu, només les persones que tenen pasta poden disfrutar d'una discoteca. Aquells que no arribem a final de mes, no. Eixa mesura solucionaria una cosa, al teu paréixer: allunyaria a la "xusma".
Bé, et diré una cosa, molta d'eixa "xusma" (o lumpen, en termes marxians) s'ho pot permetre molt més que jo (per exemple els que són camells o els "compares" que es gasten el sou en el carro i en cadenes i esclaves d'or). Des d'esta perspectiva, no em sembla que la pretesa elitització siga cap solució.
I quan vullgues ho pots comprovar: jo mateixa estic pensant en Barraca fa dos diumenges, quan vaig estar rodejada de gentola que només sap mascar-la i espentar. Per lo del seguretat, d'altra banda, estic d'acord amb tu.

selektah ha dit...

per cert, anònim, gràcies per donar-li vidilla al blog... no sé què faria sense tu, jeje.

Anònim ha dit...

Entonces la solucion es jodida... Inspecciones fiscales? No, déjalo. La solución es ir un poco por delante de la moda, no se si me explico. Por cierto, a este anónimo si que lo conoces. Pero siempre queda mas intrigante lo de anónimo. Calla! No digas mi nombre!

aurora ha dit...

Potser tingues raó, i la solució siga passar de modes. Però aleshores les discoteques com Barraca necessiten fer un canvi radical. O tal vegada la línia a seguir siga una altra, quasi més factible: tenint en compte que els moviments més undergrounds i creatius han sorgit en moments econòmicament penosos (i pense en les raves dels 80 a Anglaterra, per exemple), és possible que s'estiga cuinant alguna cosa al marge de l'oficialitat, haurem d'estar al tanto... per a participar!
Besets.

PS: Tranqui, per mi continuaràs darrere dels focus, jeje.