dilluns, 3 de novembre de 2008

"La invasió de les pastilles assassines"

Article publicat hui a Público.
"La invasió de les pastilles assassines"
Es compleixen vint anys del boom de l'acid house, que va escandalitzar tots els sectors socials del Regne Unit.

Alguna cosa va tenir a veure Eivissa. En 1987, quatre joves britànics van decidir passar dues setmanes de vacances a l'illa. Es deien Johnny Walker, Danny Rampling, Nicky Holloway i Paul Oakenfoald. Volien celebrar el 22 natalici d'aquest últim. A pesar de no tenir diners, van aconseguir uns passes gratis per al club Amnèsia. Així ho recorden ara: "Aquella nit Dj Alfredo deconstruí tots els gèneres". Va punxar electrònica, The Cure, els ritmes hipnòtics dels Woodentops, europop i Peter Gabriel, entre altres coses. Els quatre van provar una droga nova anomenada èxtasi, que es venia en càpsules blanques i taronges.

Dj Alfredo era un argentí exiliat a Espanya després de la victòria de la junta militar. Avui afirma haver inventat per casualitat el concepte after hours: "Vaig començar a punxar a l'hivern i durant mesos venia tan poca gent que posava discos per als cambrers. Una nit van trigar en pagar-me les meues 5.000 pessetes i la meua núvia em va dir que seguís punxant mentre ella anava a demanar-se-les a l'encarregat. La gent que sortia de la discoteca Ku va pensar que seguíem oberts: la primera nit es van acostar 100 i la segona 500. Vaig Suggerir ampliar horaris".

A la seua tornada a Londres, els quatre anglesos es van dedicar a estendre l'evangeli pels clubs de la ciutat. Sabien que, com a mínim, podrien contar amb els britànics que volgueren seguir la festa després de tornar de les seues vacances balears. El que no esperaven era encendre una revolució que faria ballar junts a gais, hooligans, parats de l'era Thatcher i fatxendes de tota la vida. L'escriptor Irving Welsh, autor del supervendes Trainspotting, afirma que "l'impacte social del acid house va ser més gran i radical que el del punk. La festa va derrocar molts prejudicis racials, socials i sexuals".

També en l'any 1987, el house canviava de forma a Chicago. Dj Pierre, Spanky i Herb J van compondre l'himne inaugural del gènere: Acid Trax (signat com a Phuture). Segons Spanky, "ho vaig anomenar acid perquè em sonava al vell rock àcid amb un ritme de fons. AL principi titularem la peça In your mind (en la teua ment), perquè a l'escoltar-la se't quedava un eoweoweow ficat en el cap". El so característic d'aquest moviment neix de la caixa de ritmes Roland 303, que intentava imitar un baix real, però fallava estrepitosament, creant textures totalment noves.

La febre de les raves (festes electròniques a l'aire lliure) a Anglaterra va propiciar que Scotland Yard creés una unitat especial per a perseguir-les. Així ho explica el Dj Andy Weatherall: "El que més molestava a la policia era no entendre'l. Manaven agents d'incògnit amb càmeres i a l'endemà es posaven a veure els vídeos en la comissaria. No entenien res. Pensaven que havia de ser quelcom polític. La gent només volia divertir-se i van ser les autoritats qui ho van convertir en polític amb tanta persecució".
L'any 1988 va ser batejat com "el segon estiu de l'amor" per un sentiment hedonista i comunitari que recordava als hippies de 1968. En els noranta, a Anglaterra es va arribar fins i tot a legislar contra aquestes festes. Chris Lowe (Pet Shop Boys) explica que "la música de les raves era alhora accessible i avantguardista. Et feia sentir com si no existiren límits".

Al marge dels pioners, el so va arribar també al públic massiu. En les llistes de vendes van arrasar peces com We call it acieed (D Mobb), French Kiss (Lil Louise) o Theme from S'Express (S'Express), The only way is up (Yazoo) o Pump up the volume (M/A/R/S/S). Els supervendes del moment també es van apuntar a la febre com demostren les bases rítmiques de Love House (Samantha Fox) i Tripping on your love (Bananarama). Els directius de la ràdio britànica BBC van començar a inquietar-se en rebre tantes cançons amb la paraula acid en el títol. La seua moderada decisió final va ser censurar-les.

A Anglaterra, el diari The Sun va començar venent en les seues pàgines samarretes amb la careta groga per a després virar 180 graus i demonitzar tot el que tingués a veure amb l'acid. Altres periòdics sensacionalistes el van seguir amb titulars com "Anglaterra envaïda per les pastilles assassines" (The Star). El veritable salt al gran públic es va donar en 1989 gràcies a aquesta intensa contrapublicitat. Milers de joves britànics hagueren de pensar que si la BBC, la premsa sensacionalista del seu país i Scotland Yard estaven tant en contra d'alguna cosa, per força havia de ser divertit.



1 comentari:

Marc Peris ha dit...

Gran post. Les primeres raves tenien aquesta frescor, i realment foren quelcom màgic, jo les vaig viure a finals dels 90. després evidentment el sistema les feu derivar cap a oci enllaunat.