Sampleopolis

Gent Normal: Va de bo!

2009-11-29T05:32:00.000-08:00

Ara sí que sí. Podeu seguir els meus passos a:

http://www.gentnormal.com/

Sideral i el llarg adéu

2009-11-21T04:56:00.000-08:00

Text publicat hui en El País.

La mort sol arribar sempre en mal moment. Però si et dius Aleix Vergés —alies Sideral—, tens 32 anys, eres músic i dj, i a l'endemà havies de partir cap al País Basc per a gravar eixe disc de pop que duus dos anys preparant, la mort és eixa broma dolenta que no tens opció de repetir per a veure si algú riu a la segona. A Vergés li va sobrevenir en forma de parada cardiorrespiratoria el 19 de maig de 2006. "Quan em vaig assabentar del succeït, estava ficant en el cotxe la guitarra Grestch White Falcon que havíem anat a comprar junts dies enrere. Aleix m'havia dit que era vital per al projecte", recorda Carles Baena, amb qui Vergés havia creat el segelle Hit Kune Do, un homenatge a l'afició que compartien per Bruce Lee i les arts marcials. "Ens vam conèixer durant el procés de creació dels seus discos de sessions. Ens vam acostar molt i vam fundar el segell per a donar eixida, principalment, als seus projectes. Ell estava ja una mica cansat de punxar i volia tornar a fer pop. Després de la seua incineració, jo no podia deixar de pensar en eixes cançons. No podia deixar que allò quedara ahí".

Poc després va començar a treballar en Leire, el nom de la millor amiga de Vergés, que bateja aquest projecte discogràfic plagat de lletres càndides sobre col·legues, dedicatòries i picades d'ullet a pistes de ball giratòries, com la del primer Nitsa barceloní, club on molts van descobrir l'electrònica. Canciones siderales era un àlbum de pop que havia de construir-se a partir d'una guitarra i una veu no sempre afinada. Més que un productor, es necessitava a McGyver. "Un treball de xinesos. Vam començar amb Xabi Strubell, un gran músic amb qui ell es duia molt bé. Vam pujar amb els germans d'Aleix a un estudi a Calella, fins que vam veure que allò s'estancava i se'ns escapava de les mans. Entre la càrrega emocional i les dificultats tècniques per a convertir unes pistes gravades en un estudi de doblatge en un elepé, vam cridar a Fernando Vacas [el productor de Russian Red] perquè, sobretot, treballara les veus. Han estat més de dos anys", recorda Baena. En el llarg també apareixen Florent i Jota (dels Planetas), Roger Strubell o Iñigo Telletxea. "Tota la gent amb la qual he parlat m'ha dit que açò que volien fer amb el disc era impossible, que estaven bojos", recorda Albert Margelí, qui fóra bateria de Peanut Pie, primera banda de Vergés, i íntim amic durant aquells llunyans noranta, quan la ciutadania encara reia de qui vestien rar i sempre acabaves la nit en el mateix local amb la mateixa gent —no els coneixies, però admiraves les seues samarretes—. Margelí, qui en l'actualitat treballa en una empresa de serveis musicals, toca en dos temes del disc. "Vaig acceptar ser part del projecte sense pensar molt. Ho he fet pel record d'aquell amic amb tant talent i tant encant, a qui no li agradava massa eixir de gira i que, de cop, es va fer estrella i les coses van començar a complicar-se. Si he de recordar, em quede amb els inicis, quan teníem moltes ganes i molt poca pràctica".

Quasi tot el món recorda el que estava fent durant el 11-S o quan va morir Kurt Cobain. Un exercici de nostàlgia macabra que ha substituït en sopars les velles anècdotes de la mili. A altre nivell, clar, tot el món que va viure aquella Barcelona dels noranta recorda què estava fent quan algun amic d'un amic que coneixia a Aleix li va cridar per a contar-li la tragèdia. "En els últims temps ens havíem distanciat bastant", recorda Albert Margelí, col·locant-se a distància de seguretat emocional. "Ell va entrar en la meua banda i prompte la va fer seua. Era més jove que jo, d'altra generació, però compartíem la passió per la música. Era com una esponja, canviava constantment d'idea: no sé si encara pensaria que els temes havien de sonar com llavors desitjava". Per a Baena, l'autenticitat del projecte, la seua ànima, es troba en les ganes de la família d'Aleix que tot açò no es perdera, i la full de ruta del qual la va dibuixar el músic en una llibreta plena de lletres i guies estètiques i sonores. "Volia transcendir els circuits indies, era bastant fan de Juanes, qui li semblava un exemple de pop massiu de qualitat". El tema que obri el disc, Las canciones tienen nombre, amb el seu sorprenent homenatge a El último de la fila, pot d'alguna manera confirmar açò, a més de suggerir la fi de l'esnobisme en aquella generació dels noranta que va créixer més concentrada a ser diferent que a ser alguna cosa.

Amb les seues sessions en Monegros, en The Kitchen (Dublín) o en Nitsa, i amb Peanut Pie i els seus CD mixes d'electrònica i pop, Aleix va ser especialment rellevant per ser un dels pocs talents en una escena de diletants que pràcticament no ha deixat cap llegat. Una època en la qual tot estava per fer i quasi res es va fer. Baena diu que aquest disc s'ha fet només per a honrar el llegat d'un artista, i Margelí tracta de detectar a qui podria anar destinat. Per naturalesa, per conjuntura o pel que siga, pot ser que aquest àlbum tinga una repercussió comercial nul·la, però a qui van viure aquella època tal vegada els done cert consol. A qui no van estar allí, els ofereix, sens dubte, la millor postal possible. De vegades, dir adéu costa tot açò.

The end of da party

2009-10-16T11:59:00.000-07:00

Fins ací hem arribat. El treball, les oposicions, l'Escola d'Idiomes, un blog paral·lel, i per suposat, molts altres projectes, m'han obligat a prendre la decisió de deixar de banda Sampleópolis.
La propera entrada que publique us redireccionarà directament a un nou portal musico-cultural que s'enceta amb molta il·lusió i en el que m'he involucrat "per culpa" de l'amic Jordi Garrigós.

Gràcies a totes i tots per seguir-me durant aquest temps. Molts besets.

Le Club 2.0

2009-10-05T07:10:00.000-07:00

No podeu imaginar quina va ser la meua sorpressa en assabentar-me, la setmana passada, del retorn de Le Club. Sens dubte, una de les notícies més positives pel que fa al panorama electrònic en la ciutat de València que s'han succeït darrerament.

Recordem que Le Club, la sala underground per excelència del cap-i-casal, va ser fa un temps víctima del progrès popular en ser tancada per la seua ubicació en la Carrera Font d'en Corts, o el que és el mateix, en una àrea assenyalada com a objectiu preferent per als interessos especulatius de l'Ajuntament de València degut a la seua proximitat a la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL). Una situació injusta que va comportar el seu decliu fins el seu tancament definitiu. Perquè, encara que els seus responsables van intentar cercar altres ubicacions, Le Club no tornà a ser la mateixa. No podia ser-ho, ni a l'Albereda ni a la platja, perquè el seu esperit no casava amb l'oci elitista d'eixes zones.

L'anunci de la reobertura en una nova ubicació (al carrer Cuba, al cèntric i colorista barri de Russafa) sembla fet amb el convenciment de convertir-se en l'espai definitiu des del qual poder ressucitar la sala de les seues cendres i llançar una brisa d'aire fresc a l'escena alternativa valenciana, petita però resistent.

Le Club 2.0, que és com s'ha anomenat la iniciativa, va inaugurar-se aquest cap de setmana amb antics residents (Dioni Sánchez, Fran Campos) i tot i no haver pogut assitir, no em resistiré molt de temps. Quan pense en l'antic em ve a la ment un inabastable cúmul de records estimulants i ja és hora de continuar escrivint la història, no creieu?

La cultura netlabel

2009-09-20T04:29:00.000-07:00

Ja us he parlat alguna vegada de la cultura netlabel. Ara he trobat la manera de fer-ho de nou, però de forma distinta: a través d'un breu i excel·lent reportatge-documental. Un treball de la creadora visual Kowalski (www.xkowalski.net) que va veure la llum en forma de referència del netlabel Enzo Platform, on podem veure i escoltar a algunes de les persones que caminen darrere de cadascun dels projectes col·laboratius que hi ha arreu de l'Estat. Un document que feia falta pel seu caràcter informatiu i divulgatiu, ja que són diversos anys de vida els quals tenen algunes d'aquestes plataformes i cada vegada major la repercussió de les seues creacions, tant a nivell sonor com visual. Es fa un recorregut per les llicencies Creative Commons (base de tota aquesta voràgine creativa), per les iniciatives col·laboratives en forma de trobades i festivals, les formes de contactar entre netlabels i artistes, el creixement del vídeo en aquestes comunitats o una interessant mirada cap al futur de la música i les noves formes de difusió. Felicitacions a Guada (Kowalski) per reunir tots aquests trossos d'activisme artístic.

La Cultura Netlabel from kowalski visuales on Vimeo.

Óscar Mulero: "La solitud del 'dj' és brutal"

2009-09-19T04:09:00.000-07:00

Entrevista publicada ahir a El País.

Va passar del taller de cotxes a les millors cabines del món. Óscar Mulero, el nostre punxadiscos més sol·licitat, celebra el seu vint aniversari en la professió amb un canvi de terç: s'ha mudat al camp i vol fundar una família.

Óscar Mulero i els seus tatuatges no desentonarien en un bar de moteros, en una reunió de baixistes de rock (que ho va ser) o en una taula d'escriptors al costat de Ray Loriga. A punt d'entrar en la crisi dels 40, el madrileny té l'ego sota control, canta fatal, acaba de mudar-se a Astúries i va per l'enèsim intent de muntar una família. Va començar mesclant amb cintes de cassete i la primera vegada que va posar les mans sobre un vinil va ser per a punxar als herois del menyspreat, alhora que simpàtic, A. O. R.: Chicago i Boston. Un passat fosc per a un dels dj espanyols més populars dels últims 20 anys. Són els que duu en les més importants cabines del món i, per a celebrar-lo, el dissabte que ve 26 de setembre punxarà sis hores seguides en la discoteca Fabrik de Fuenlabrada.

EP3. Com envelleix un dj? Es veu punxant amb 60 anys?
Óscar Mulero. El tema em preocupa bastant. Quan no pense en música, medite en com m'agradaria que fóra la meua vida quan deixe de currar en açò. Ja he passat la crisi dels 30; ara estic en la dels 40. Seria collonut tenir 80 anys i poder punxar. Encara que al que li done més tornades és a poder viure amb algú al meu costat quan acabe açò. Amb 20 només pensava en música, i ara m'adone que hi ha més coses en la vida.

EP3. Té això que veure amb deixar Madrid i anar a viure a Astúries?
O. M. En part, si. Sempre he estat una rata de ciutat. Però l'edat, tant de viatge i tant de temps només fa que et tornes més tranquil. És el que em demana el cos. Allí tinc ara el meu estudi i es treballa perfectament.

EP3. Què feia fa 20 anys? O. M. Començava a punxar: va ser en un bar de Moncloa [Madrid]. Vaig anar a substituir a un amic que s'anava a la mili. Acabava de deixar d'estudiar FP i estava currant en un taller de cotxes. Sempre m'ha agradat allò manual.

EP3. En això segueix? O. M. Seguisc punxant amb vinil, que és molt romàntic. Ara, amb els fotuts ordinadors, qui treballa amb un disc i una agulla és un malabarista.

EP3. D'on va traure els vinils? O. M. Mon pare va ser bateria d'un grup en l'època de Fórmula V. S'ho passaven bé, però mai van arribar a res. Jo vaig començar a jugar amb la seua col·lecció de discos. El primer que vaig punxar va ser amb un disc de Chicago, Earth, Wind and Fire, Tina Turner? El que li agradava al meu pare.

EP3. Amb 20 anys de carrera haurà vist de tot. Existeix un halo d'intel·lectualitat en la música electrònica que de vegades no es correspon amb el públic? O. M. Hi ha un poc de tot. El 70% del públic vol divertir-se i està més pendent de la festa, i un 30% està al tant del que estàs punxant. Eixe 30% em permet ser un poc més retorçat amb el discurs musical.

EP3. S'ha passat la febre del dj tal com la coneixíem en els noranta? Segueixen sent els gurús de la nit? O. M. Durant eixe boom en els noranta van eixir djs a palades. Hi ha hagut una garbella i ha deixat als millors.

EP3. Pot un dj tenir família? O. M. A mi m'està costant. És complicat sobretot per a l'altra persona. Les parelles normals treballen entre setmana. En el nostre cas, emigres el dijous i no apareixes fins al diumenge. La meua xica ve amb mi de vegades. És vital estar amb algú que entenga el nostre estil de vida.

EP3. O siga, que ho està aconseguint? O. M. He intentat formar una família diverses vegades, però no he pogut. A veure si ara? A mi m'encanten els xiquets, però, a més del tema econòmic, és important tenir temps per a estar amb ells. Jo no entenc el format de família d'ara en el qual els pares no passen temps amb els seus fills.

EP3. És vostè de la vella escola? O. M. A mi, la meua mare m'esperava a l'eixida del cole a les cinc de la vesprada amb el berenar preparat. I fins que no acabava els deures no eixia al carrer.

EP3. Com duu la solitud del dj? O. M. És un contrast molt fort. De sobte estàs punxant per a 15.000 persones. Baixes de l'escenari, arribes a l'hotel, tanques la porta i estàs sol. És brutal, però forma part del joc.

EP3. Com són les groupies? O. M. Hi ha, com en totes les professions. Jo les entenc el temps que estàs fent el teu set. Et veuen ací dalt i es fan la seua palla mental? Però quan baixes de la cabina eres un tipus normal. Hi ha vegades que alguna diu que està enamorada de mi i coses d'eixes. És bonic, però són coses puntuals. No se'm colen en l'hotel. Això és més cosa de Jesulín.

EP3. Diuen que és un poc distant quan punxa. O. M. Sóc dels qui estan molt concentrats quan treballen. M'agrada comunicar-me a través de la música. És més una qüestió de respecte. M'agrada ser seriós i estar concentrat. No sóc un malasombra.

EP3. Haurà tingut moments surreals. O. M. Molts. Una nit vaig veure que un tipus alçava molt la cama. Potser massa. Al final em vaig adonar que era una pròtesi, i el tio va acabar ballant amb la cama en la mà.

EP3. Recorda la seua millor sessió? O. M. Cada país té la seua forma de ser. Japó m'ha maravillat per la manera de comportar-se. A Espanya ens agrada molt reconèixer les coses. Als japonesos els fascina escoltar coses que no coneixen i que després pregunten. També diré que Monegros 2002 va ser impressionant.

EP3. Com camina d'ego? O. M. Ho duc bé. Que et dauren la píndola et pot fer perdre el nord. Jo fa temps que tinc els peus en la terra i ja no tinc problemes d'ego, però has de controlar-lo. Aquest món és una carrera de fons.
EP3. Sap cantar? O. M. Cante fatal! Cante qualsevol horterada en la dutxa i poc més.

EP3. Quina és la remor més estranya que ha escoltat sobre vostè? O. M. M'han matat alguna vegada en un accident estant jo a Brasil de vacances. El següent bolo vaig pensar fer-lo amb una túnica blanca en pla ressuscitat.

EP3. El pitjor d'Óscar Mulero és? O. M. Em costa prendre decisions i em cabrege quan les coses no ixen com les tinc planejades. Amb l'edat em vaig relaxant. Però sóc molt perfeccionista.

EP3. I el millor? O. M. Que no sóc una persona dolenta.

EP3. És el que posaria en un anunci de contactes? O. M. Vaja, no ho sé. M'has enxampat. No sé què contestar. Posaria que sóc una persona comprensiva i m'agrada respectar als altres. Encara que no sé si algú respondria.

"Rapeando"

2009-08-29T08:27:00.001-07:00

O el millor capítol de "Camera Café" que he vist mai (performed by SFDK):

SUPERCOOL!

2009-08-21T09:45:00.000-07:00

NID AND SANCY - KIDZZ (Original Dub) from sixthsensemanagement on Vimeo.

Nid And Sancy - Kidzz video (Digital Piss Factory 2009)

Prod co: Little Red Robot Films
Director: Little Red Robot
Executive Producer: Seth Shukovsky
Photography: Merlin Bronques | Last Night’s Party
Lead Design/Animation: Mike Milyavsky
Graphic Designer: Nikita Zeyfman

Directed by Seth Shukovsky (Little Red Robot ) in San Francisco. This video was made in collaboration with Merlin Bronques (Last Nights Party) and features his photography.

Kidzz is taken from the 2009 album Yeah Yeah Yes (DPF) by Nid And Sancy

Squarepusher - Solo Electric Bass 1

2009-08-20T08:57:00.000-07:00

Tom Jenkinson alies Squarepusher té fama de ser un tio rar. Una extravagança que, sens dubte, amaga un cert hal de genialitat, perquè si no, no s'explica la seua última referència en Warp.

Solo Electric Bass 1 és el títol de l'àlbum. Es tracta d'un directe que va donar al setembre de 2007, armat únicament amb un baix elèctric de sis cordes i un amplificador, davant el públic parisenc de la Cité de la Musique.

En dit live, el d'Essex va demostrar els seus dots com a reputat baixista, donant regna solta a les seues pròpies composicions i, com si d'una autèntica jam es tractara, també a la improvisació i a la molt personal revisió d'algun que altre clàssic. Bo, algun que un altre no, concretament el ‘Castles made of sand’ del gran Jimi Hendrix, que apareix vetlladament en un dels talls. No hem d'oblidar que el nostre home ja va participar en un homenatge a l'eminent guitarrista en 2005.

Hi ha qui diu que Jenkinson és una d'eixes estreles que van començar a brillar amb una esplendor que pràcticament et deixava cec i que, no obstant això, s'ha anat apagant conforme ha anat traient nous discos (ja sabeu: allò de “és que des de Hard Normal Daddy no ha fet res que estiga a l'altura”). Al meu parer, tanmateix, hi ha qui no entén que els artistes han d'evolucionar (entenent per això el canvi conscient), equivocant-se o no, i trobar nous camins, noves sendes, per a potser sí o potser no, tornar als seus inicis. Per això, i supose que també per la meua afició al baix elèctric, que vaig començar a tocar amb 16 anys, l'última referència warpiana de Squarepusher em sembla l'hòstia, parlant clar.

S'allunya de la música electrònica, sí, però això no sempre és dolent. Hi ha sons que et posen la pell de gallina i punt. Quan escolte a Jenkinson tocar eixe instrument tan tremendament infravalorat com és el baix elèctric de manera àgil i magistral, quan ressonen en les meues oïdes eixos sols jazzístics amb ecos dels grans bass men de la historia -Stanley Clarke o Jaco Pastorius es deixen veure clarament en les seues influències- , quan m'assalten eixos episodis propers al funky gràcies a la tècnica coneguda com slap -que va ser el que realment em va atraure en la meua adolescència cap a aquest instrument-, quan passeja els seus virtuosos dits pels trasts, fent-los fills en forma de veloces i furioses escales, em dic i em repetisc que val, pot ser que Squarepusher siga un pèl excèntric i tot això, però és un molt bon músic i, discos així suposen un veritable regal als amants de la música… no només electrònica.

En definitiva, Solo Electric Bass 1 suposa una gran experiència sònica. Diria que vital. Encara que no sé si la deriva serà només per aquesta vegada o deixa entreveure un allunyament definitiu de la música de ball per part de Jenkinson. L'edició limitada de 850 còpies inclinen la balança en la primera adreça, però amb Squarepusher mai se sap.

Mixsejant

2009-08-14T04:59:00.000-07:00

No cal dir que estic una miqueta perruza en el tema blogger. Tanmateix, sí he estat escrivint sobre música darrerament. Si voleu llegir-los, ací us lliure un llistat dels meus últims articles (en castellà) en Mixside:

Substancia 2 (2000, Quatermass/Sub Rosa)

Vitalic - Disco Terminateur EP (2009, PIAS/Different)

Mary Anne Hobbs - Wild Angels (2009, Planet Mu)

Simian Mobile Disco - Audacity Of Huge Remixes (2009, Wichita)

2009-08-06T15:01:00.000-07:00

Aprofitant que queden molt pocs dies perquè isca a la llum el nou àlbum d'estudi de Simian Mobile Disco, el projecte més disbauxat dels britànics James Ellis Ford i James Anthony Saw, que durà per títol “Temporary Pleasure”, podem anar obrint boca amb “Audacity of Huge Remixes”, un EP que ve ni més ni menys que amb vuit versions distintes del seu primer senzill. Déu n'hi do.

La cançó, que parla d'aqueix fet tan comú com penós d'enamorar-te d'algú que no està enamorat de tu, amb Chris Keating, de la banda Yeasaye, en la secció vocal; ha estat remodelada i enriquida per un munt de gent diversa, en el que es conforma com el perfecte aperitiu al plat fort, el segon llarg del duo, que eixirà a la venda el pròxim 17 d'agost amb una plantilla de col·laboracions de luxe: Gruff Rhys de Super Furry Animals, Beth Ditto de Gossip i Alexis Taylor de Hot Chip, entre uns altres. I per si tot açò fora poc, per al successor de “Attack, Decay, Sustain, Release” –el seu primer LP, del 2007-, els britànics han decidit reclutar al geni del techno soul, Jamie Lidell. Fruit d'aquesta unió va sorgir Off the map, un tema que podeu escoltar fent clic en el Myspace d'aquest últim. Però anem al que ens interessa: “Audacity of Huge Remixes”.

Chicken Lips són els encarregats d'obrir les remescles. Una bona elecció, ja que el trio es mou en aquest terreny com peix en l'aigua (han remesclat amb èxit a Meat Katie, Underworld, Stereo MC’s, Headman, Tiga, Chicks on Speed o Josh Wink entre altres), i assoleix fer del tema, ja bailable de per si mateix, encara que de filosofia i minutatge pop, un tema perfecte per a la pista. Colorista i divertit, però potent i de amb molt de flow alhora. L'aport, a més, és doble, ja que a la pista vocal cal sumar la seua versió instrumental.

Li segueix l'obra de Naum Gabo. I dic “l'obra” perquè qui vulga que siga qui hi ha darrere, ha utilitzat com nom artístic el pseudònim d'un gran escultor soviètic militant del constructivisme i de l'art cinètic, el que implica una autèntica declaració d'intencions a l'hora de posar-se mans a l'obra amb la remescla. Electro fosc i abstracció sonora per a un track que, encara sense estar al servei de la revolució, podria representar el so bolxevic en l'actualitat.

Dekker & Johann, la parella que utilitza com símbol estètic una famosa màquina taladradora, signen els dos següents remixes. Electro house una miqueta passat de voltes, especialment pel que fa als baixos, que podria sonar eventualment en la màxima i que tampoc desentonaria massa en una gran discoteca d'aquestes que estan plenes de gom a gom de gent que es autodenomina “guapa”. No et dic res i t'ho dic tot.

Dusty Girle dóna forma a la referència autènticament dub disco. I quan dic dub, parle de l'autèntic, el jamaicà. El so rastafari s'enfila en aquesta remescla d'una manera poderosa amb els ritmes més pisters. A pesar que el conjunt aparentment és bastant lineal, al meu entendre és una de les millors remescles del disc pel groove que desprèn. Potser la millor si no fora per la que ve a continuació: el lliurament del jove Maxime Dangles.

Fitxat per al seu debut pel label Kompakt, el francès factura una remescla de matrícula d'honor. Quin estil té aquest noi! Amb ritmes tribals i una atmosfera que desborda intensitat, converteix Audacity of Huge en alguna cosa completament distinta al seu original. No sé si serà obra d'enginyeria o de talent, però el fet és que és un d'aqueixos temes que et deixen sense saber què dir, i només se't ocorre una estupidesa com… “a bailarrrr!”

I ja per a tancar el cercle, tornem a escoltar les cordes vocals de Keating, encara que toquitejades pels propis Simian Mobile Disco. I és que amb el bagatge que tenen com remescladors, no seria de rebut que no estigueren en els crèdits del seu propi treball. Cosí germà del remix facturat per Chicken Lips, el track dels SMD s'allunya del hit vuitenter i "negroide" per a acostar-se a les pistes de ball, i trencar-les, que és el que els agrada a aquests dos.

I ara sí, comença el compte arrere!

Tracklist: Simian Mobile Disc – Audacity of Huge Remixes (2009, Wichita)

1. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (A Chicken Lips Malfunction!) (9:33)

2. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (A Chicken Lips Instrumental Malfunction!) (9:32)

3. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Naum Gabo Remix) (6:43)

4. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dekker & Johan Remix) (5:08)

5. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dekker & Johan Dub) (5:09)

6. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Dusty Girle Remix) (10:33)

7. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (Maxime Dangles Remix) (8:28)

8. Simian Mobile Disc – Audacity Of Huge (SMD Space Cave Version) (8:22)

... us deixe la cancó original per ací, per si no l'heu sentida!

El top ten del tonti-pop

2009-08-04T05:01:00.000-07:00

Una servidora que està de vacances i només pensa en tonteries... ha decidit fer el seu top ten del tonti-pop. Un post fresquet que, una de dues, o dibuixarà un somriure als vostres llavis en aquest dies de calor apegalosa o us donaran ganes de matar algú, preferiblement amb estètica "poppie". Allà va:

10. L-Kan: "Aburrida de estar salida"

09. La Casa Azul: "El sol no brillará nunca más"

08. La Monja Enana: "Amor cuántico"

07. Cola Jet Set: "Quiéreme"

06. Vacaciones: "Poppy girl"

05. Juniper Moon: "Volverás"

04. Meteosat: "Vilma"

03. Nosoträsh: "Voy a aterrizar"

02. Los Fresones Rebeldes: "Al amanecer"

01. Papá Topo: "Oso Panda"

Jaco Pastorius

2009-07-31T06:24:00.000-07:00

Va ser el 21 de setembre de 1987. La nota de premsa era escueta: a conseqüència d'una baralla a la porta del Midnight Bottle Club en els suburbis de la ciutat on vivia, Fort Laudale. Pel seu aspecte i el seu estat no l'havien deixat passar a prendre una copa i el van apalejar. Així, textualment. Això va ser deu dies abans de la seua mort. Un desl goril·les de la porta, anomenat Luc Havan, li fracturà el crani. L'informe de la policia deia que tenia un fort colp a la cara, però un reporter del Miami Herald, Tom Moon, desconfiant de la versió asèptica de la policia, investiga els per quès. Així, avui també sabem que a les quatre i mitja de la matinada va ser internat en el Broward Country General Medical Center...

John Francis Pastorius III va nàixer a Norristown, Pensylvania, el primer de desembre de 1951. Després de tocar diversos instruments, un accident li trenca el braç no quedant bé en les distintes operacions a què es sotmés i abandona la bateria per a posteriorment decantar-se pel contrabaix i el baix elèctric.
Acompanya els músics que passen de gira per l'estat -Supremes, Temptations, C.C. Riders, etc.- actuant amb un grup de la ciutat anomenat "Las Olas Brass".

A principis del 73 toca amb una banda en el Bakers Dozen, coneguent Peter Graves, trombonista del grup, que alhora dirigeix el grup del Bachelors III Club de Fort Lauderdale. Comença a treballar amb ells i entabla amistat amb alguns dels músics de la banda: el bateria Danny Gotlieb, el baixista Marc Egan, el percussionista Don Alias i el guitarrista Pat Metheny. En eixe estiu coneix el pianista Paul Bley que passava uns dies de vacances a Miami. El següent estiu, Bley convida Jaco a tocar en un reobert club de Nova York, en la McDougal Street, cor del Greenwich Village. També crida a Pat Metheny i al bateria Bruce Ditmas. Eixa unió esporàdica porta a Bley a documentar-la en un disc anomenat simplement Pastorius/Metheny/Ditmas/Bley" i publicar-la en el seu segell Improvising Artists (1974).

Segueix treballant amb Ira Sullivan, que ja coneguera en el Bakers Dozen. Grava amb Metheny en el primer disc del guitarrista per al segell alemany ECM i en l'estiu del 75 es troba amb Bobby Colomby, bateria del grup Blood, Sweat and Tears qui li presenta a Steve Popovich, A&R del segell Epic. L'escolta... i el 15 de setembre, Pastorious signa un contracte amb el segell. Té 24 anys.
En el 76 apareix un dels discos més importants del baix elèctric del jazz contemporani: Jaco Pastorius. En ell intervenen Hancock, Shorter, Sanborn, els Brecker, Howard Johnson, Narada, Lenny White, Hubert Laws, Sam&Dave...

Després vindria la Weather Report. La seua història es circunscriu a sis discos -Black Market, Heavy Weather, Mr. Gone, 8:30, Night Passage i Weather Report- a més dels dos Havana Jam -I i II- gravats a Cuba en 1979 i que incloia la seua participació en el Trio of Doom amb John McLaughlin i Tony Williams.

La seua entrada en els "homes del temps" va ser realment pròpia d'un persontage distint, d'un ser que anteposava la seua música a tota la resta. L'encontre de Pastorius amb Zawinul es produí a principis de 1975, en el Gusman Theatre of Miami. Es dirigí al patró de la Weather i li va dir: "Seguisc la seua música des que toca el piano amb Cannonball Adderley i realment l'adore". Zawinul li contestà: "Què és el que vols?" i Jaco, molt seriós, li va dir: "El meu nom és John Francis Pastorius III i sóc el millor baixista del món". A la qual cosa Zawinul li respongué: "Veste'n a... fóra d'aquí!". Davant la persistència de Pastorius i per a llevarse'l de damunt, Zawinul li demanà que li donara un cassette amb la seua música. Eixa va ser la primera d'altres moltes cintes i cartes que, al llarg de diversos mesos, Jaco envià al pianista austríac. Anys més tard, Zawinul parlava impressionat sobre la lletra de les seues cartes, recordant-li al traç de les de Mozart. "Una lletra decoradíssima i bella", deia.

En gener de 1976, Alfonso Johnson, baixista titular de Weather, anuncià la seua marxa del grup per a incorporar-se al grup del bateria Billy Cobham, amb Tom Scott en els saxos, Steve Kahn en la guitarra i George Duke en els teclats. Davant eixa situació, Zawinal s'enrecordà d'aquell "esquelètic xic amb roba salvatge".

També és el temps de les meravelloses gravacions amb Joni Mitchell -quatre treballs-, i la seua carrera en solitari -Word of Mouth, Twins I&II- etc, etc. És el músic del moment. El baixista més innovador del jazz des de Charles Mingus. Però també les seues despressions i la seua fortíssima addicció a les drogues i a l'alcohol... Pocs anys més tard... el final.

Curta semblança d'un home fràgil, un artista únic i excepcional que canvià els esquemes harmònics, melòdics i estructurals del baix elèctric. Hi ha un abans i un després de Pastorius... però el proper 21 de setembre farà vint-i-dos anys que no està. Avui tindria cinquanta set anys.

Yann Tiersen + Matt Elliott @ Jardí de Vivers

2009-07-23T08:38:00.000-07:00

Sí, Alfred té tota la raó. La programació cultural que fan les institucions valencianes al mes de juliol és pràcticament demencial, però també és veritat que, entre tanta morralla, hom pot trobar alguna cosa decent. Per exemple, el directe que demà a la nit oferirà el compositor Yann Tiersen. Ho farà acompanyat d'en Matt Elliot, creador de la gran "Howling songs".

Jo vaig conéixer Yann Tiersen quan va fer-ho el gran públic, és a dir, a través de la pel·lícula "Amélie", la banda sonora de la qual era obra seua. I encara que em va agradar molt, més tard vaig adonar-me que no era, ni de lluny, el seu millor treball. Considere que "Le phare" sí ho és. I com a mostra, un parell de botons: Le quartier i Monochrome.

Crec que demà m'ho passaré d'allò més bé. Primer dia de vacances, Yann Tiersen en directe, a la fresca, en bona companyia... mmmmm...

Riceboy Sleeps - Riceboy Sleeps (2009, Parlophone)

2009-07-22T07:41:00.000-07:00

La unió artística entre Jón ‘Jónsi’ Þór Birgisson de Sigur Rós i el seu company sentimental Alex Somers, o el que és el mateix, Riceboy Sleeps, per fi ha donat els seus fruits. Molt apetibles, per cert, en forma de disc amb títol homònim.

Gravat íntegrament a Islàndia sota la brillant batuta de Peter Katis en la producció (Interpol, The National, Tokio Police Club), Riceboy Sleeps és un àlbum profundament humà i espiritual, on no hi ha textos, només abstractes paisatges de lent desenvolupament que són un autèntic cant a la vida.

Tot va començar fa un parell de mesos, quan es va incloure “Happiness”, el tema que obri el disc, en l'exemplar compilació “Dark was the night”, al costat d'artistes tan il·lustres com Anthony Hegarty, Arcade Fire o Sufjan Stevens. La felicitat, aqueix concepte que ha donat tant que parlar a filòsofs i poetes al llarg de la història, és, òbviament, el tema central d'aquesta cançó, però sens dubte, és també la filosofia que tanca aquest projecte: pel que sembla, el nom del grup prové dels temps que Jónsi va conèixer a Alex. Per aquell temps, Somers era molt pobre i sobrevivia menjant arròs i dormint molt. Una nit, mentre Jónsi escrivia una cançó, va concentrar la seua mirada en Alex mentre aquest dormia i amb gran tendresa va pensar: “Riceboy Sleeps”. Des del meu punt de vista, “Happiness” tracta precisament d'aqueixos menuts-grans moments, d'aqueixos microestats que ens emboliquen quan, per exemple, observem com dorm l'ésser al que estimem.

Deia José Hierro: …La poesía es como el viento, / o como el fuego, o como el mar. / Hace vibrar árboles, ropas, / abrasa espigas, hojas secas, / acuna en su oleaje / los objetos que duermen en la playa…". Doncs això és per al meu aquest disc, pura poesia. Encara que la ploma en aquest cas té forma d'instruments acústics, arranjaments de corda del compositor de música clàssica Nico Muhly i les col·laboracions habituals, encara que no per això menys brillants, del quartet Amiina i el cor Kópavogsdætur.

Després de treballar aquesta base instrumental amb ordinadors portàtils solars (i per tant, ecològics) han aconseguit un resultat orgànic increïble: una ona en el seu flux de marea enterrat sota xiulades, cruixits, ritme i distorsió analògics, el xirriar d'una perforació, ràdios crepitant al fons, culleres... El so flueix molt a poc a poc, lentament, oposat a aqueix despotisme de la velocitat que domina la contemporaneïtat i ens fa cada vegada més infeliços, o com ells mateixos plantegen, "de vegades, sembla que el so arriba a través dels mars del temps, amb acrobàtiques figures musicals antigues i tambalejantes crescendos tan lents com una alba, o un ingràvid cor tipus mantra cantant des d'algun lloc en l'Edat Mitjana a través dels segles". Doncs això. Gaudiu-los.

Riceboy Sleeps - Riceboy Sleeps (2009, Parlophone)
Tracklist:
1 . "Happiness"
2 . "Atlas song"
3 . "Indian summer"
4 . "Atokkseyri"
5 . "Boy 1904"
6 . "All the big trees"
7 . "Daníell in the sea"
8 . "Howl"
9 . "Sleeping giant"

Myspace de Riceboy Sleeps

Byetone en directe!

2009-07-18T06:27:00.000-07:00

Olaf Bender, aka Byetone, figura clau en l'electrònica made in Germany , va tenir excel·lent acollida de públic i crítica amb el seu àlbum "Death of a Typographer" (Raster-Norton, '08) situant-se sempre a mig camí entre les estructures i maneres del techno o el electro, i l'abstracció i aspror d'uns sons que allunyen la seua proposta de la pista de ball.

La seua actuació a Sónar 2009 va ser una de les més destacables en el marc de la sempre impecable presentació del segell Raster-Noton a SonarHall el dissabte 20 de juny.

Playground, mitjà associat de Sónar 2009, presenta el vídeo del directe de Byetone.

Per a veure'l cliqueu ací: Byetone, en directe @ Sónar 2009.

Mendetz - Souvenir (2009)

2009-07-12T05:12:00.000-07:00

Text publicat en el número de juny de la revista gratuïta Beat.

Després de l'èxit i la fatiga que els suposà el seu debut (Mendetz, 2006), Mendetz se sentien feliços. Després d'una gira per Mèxic, es tancaren en el seu estudi per a treballar amb calma i temps en un nou treball. Diuen en un to jocòs que es tornaren 'hipersensibles i irracionals'. Després d'una llarga temporada, eixiren del seu refugi ben orgullosos, amb Souvenir sota el braç. Un nou disc que és el reflex del més immediat futur.

Souvenir els radiografia investigant en el seu so fins el fons, provant nous instruments i exhuberants ferramentes d'estudi molt més enllà de les seues coordenades d'antuvi. Mendetz és ja, i definitivament, una banda disparada, molt ambiciosa, sense por a res. Un grup total, arrotllador, sense complexes i 'peterpanesc' como som tots aquells que vam créixer amb Els Goonies. Fosc, malenconiós i taciturn encara que de vegades no ho semble, Souvenir és l'objecte artesanal que el grup s'ha dut del seu darrer viatge a la seua infantesa, un recolze espai-temporal on han estat de tornada durant un període d'any i mig...

Fruit del treball amb temps i gravat des del tancament del seu local, Souvenir indaga fins el fons del seu ADN musical. Mesclat a París per Alf (Air, Phoenix), es presenta com una autòpsia musical amb milers de destinacions possibles. Es paguen peatges (pespunts de funk en forma de picades d'ullet aPrince i Stevie Wonder; disco music de la millor, la de Michael Jackson de "Bad" i les tombarelles de Zapp & Roger), però també s'accelera com mai abans. Sintes descontrolats i grooves virtuals es creuen amb bandes sonores de 8 bits i ecos del so Philadelphia. Tot cobra un sentit especial amb unes quantes escoltes, quan ja és impossible fugir de Souvenir.

Els deu grans temes que el composen són molts més en realitat, són cançons plagades de bifurcacions i giragonses en les quals otejar des de l'espill retrovisor aquella platja de Malibú. Capvespres en el moll amb la suos secant-se en la samarreta i sempre a prop del pròxim club. A això sonen 'Wolfdance' i la fulminant 'Souvenir'. També hi ha records d'utopies projectades en la juventut perduda ('Flashback'), codes estratosfèriques (la de 'Bm7 Sosterior') i odes al ritme de vida mexicà (la torrencial 'Cholula cream', construïda a base de sintetitzadors vintage i grooves robòtics). En les lletres, tant paròdiques com romàntiques, descobrim a extranys personatges solitaris que, si aguditzem un poc la vista, poden convertir-se en hologrames d'Eddie Murphy ballant Daft Punk, de Rocky donant-se d'hòsties amb el hard rock de Survivor o de la xica de Xanadú ballant al ritme d'Eiffel 65.

Precisant el contingut, el grup se prepara actualment per a asombrar amb el continent, la seua vena més salvatge i directa: la dels concerts. Aseguren que els seus shows seran, si cap, molt més físics i discotequers amb la finalitat de desenvolupar en ells el complex potencial que Souvenir dibuixa. I un instint 'pavlovià' ens espenta a salivar. I a suar. I a esperar que ploguen els remixes.

Tracklist: Mendetz - Souvenir (2009)

01. Botino's Beach
02. Flashback
03. Cholula Cream
04. Bm7 Sosterior
05. Wolfdance
06. The Mystical Farmer
07. Souvenir
08. Massive Complaint
09. Sunsetz
10. The Ballad of the Lonely Fisherman and his Groovy Fishes

www.myspace.com/mendetz

Electroputas - Babytron (2009)

2009-07-11T08:24:00.001-07:00

"Més enllà d'Atomicron, després de la porta d'Odinx, viatjant a través de l'espai-temps, es troba la Galàxia Infinix, on resideixen Teluriks i Ancestrones, civilitzacions antigues de Ciberalquimis i Èssers còsmics. Conviuen tecnologia i natura en harmonia, telepàtics i viatgers de l'espai-temps a través del Dron.

En el sistema Atomicron, a anys llum d'Odinx, les grans corporacions de Polikrones i Krones sotmeten la societat a l'esclavitud. Humans i androids estan connectats a una xarxa virtual de producció i consum al servei dels exèrcits i corporacions.

Babytron viatja a través de l'espai amb la seua nau, Speedlight, acompanyat per la seua brillant Computadora Xatul 09000, al sistema Atomicron, amb la missió d'endinsar-se en els Space Guetto per cultivar la societat i compartir el poder natural.

A l'Space Guetto New Asia, Babytron és descobert pels Ions de Misticron, secta psicosomàtica d'assassins de l'espai, manipuladors de la ment i caçadors de Ciberalquimis. Aquests éssers diabòlics treballen per a les grans corporacions d'Atomicron i tracten de detruir Babytron amb el bes de la mort."

Amb aquest escenari de fons, propi de la ciència-ficció, és com presenten els Electroputas, coneguts Dj's de l'escena barcelonina, el seu darrer treball, Babytron. Un disc amb el qual han volgut donar un gir de 180 graus al seu so, per tal de no abusar de la fòrmula utilitzada en el seu debut (consistent en remesclar amb encert cançons de flamenc -des de Camarón a Lola Flores- per a crear temes d'alt voltatge en la pista) i que els va comportar certa notorietat en alguns cercles del panorama electrònic estatal. Només per això, per la seua valentia a l'hora d'obrir-se a nous camins experimentals, ja paga la pena ressenyar-lo.

Tot i que alguns passatges del disc poden arribar a ser prou suggerents, el títol d'aquest àlbum no quedarà gravat amb lletres d'or a la història de la música electrònica. No obstant això, el fet que el grup, format per Edu Chifoni i Toni Bello, l'hagen posat a disposició de tothom de manera gratuïta a la seua pàgina web, també s'ha de tenir en compte. Jutgeu vosaltres mateixes.

Pàgina web d'Electroputas

Moby: Shot in the back of the head

2009-07-03T09:01:00.000-07:00

Supose que ja sabreu que Moby ha tret nou disc. Wait for me. És pràcticament inevitable no assabentar-se. Per a tots aquells que es trobeu per primera vegada aquesta informació (doncs saber-ho a través del meu blog és tota una satisfacció per a una servidora), va dedicat aquest vídeo, dirigit pel mateix David Lynch. Bon apetit!

I si la flipeu amb el calb, sapigueu que el dilluns serà als estudis de Ràdio 3 parlant del seu nou treball, en el programa de Tomás Fernando Flores, Siglo 21, de 13 a 14 hores.

Una iniciada en el Sònar. Crònica d'una nit amb dalts i baixos.

2009-06-25T10:22:00.000-07:00

Aquest article serà publicat en el proper número de l'Accent.

Dissabte a migdia vaig arribar a Barcelona, després d’un viatge de quatre hores en el qual els meus acompanyants i jo només teníem dos temes de conversa: la crisi econòmica i el Sònar 2009. No cal dir que aquest últim cobrava certa rellevància conforme avançàvem per l’A-7, doncs havíem de consensuar les actuacions que veuríem per la nit. Qüestió gens banal, tenint en compte que tots tres som amants de la música electrònica, però de manera diversa.

23:00 h. És hora d’accedir al recinte de la Fira M-2. Ens donem una volta per totes les instal·lacions i quedem sorpressos de la seua immensitat. Fem la primera visita a la barra i ens trobem amb el pitjor de la nit: els preus de la beguda són estratosfèrics. Com que ens està prohibit eixir, observem amb horror que hem de passar per l’aro. La única cosa que ens consola en aquestes circumstàncies és que no hem de fer cues quilomètriques. No obstant, hem d’afanyar-se. El grup davant el qual s’ha rendit públic i crítica especialitzada, o siga, Animal Collective, ha engegat el seu show amb el tema més brillant (My girls) del seu darrer disc (Merryweather Post Pavillion).

Tothom córre en direcció a l’escenari principal per poder gaudir de la música dels tres superdotats de Baltimore. Tanmateix, prompte s’estén un vel de decepció sobre la majoria dels assistents. Sembla que no han donat amb la fòrmula màgica per a trasvassar el so d’estudi al directe, clar que ningú va dir que fóra fàcil, amb una proposta musical tant arriscada com la seua. Tot i això, tenen alguns moments antològics.

En acabar els abanderats de la psicodèlia postmoderna, surt a l’escenari un curiós personatge, Beardyman, que em desbarata els plans de desplaçar-me cap al Sònar Pub a degustar el concert del nou projecte de Karin Dreijer, Fever Ray. Beardyman és un home-orquestra que es clava el públic a la butxaca als primers compassos. Tant és així, que el seu espectacle d’improvisació, basat en treure el màxim profit del seu Korg Kaoss Pad III, acabarà convertint-se en una de les grans sorpresses de la nit. I com que ha telonejat a artistes de la talla de Groove Armada, Blondie, Beastie Boys o Underworld, és, sens dubte, el més addient per a obrir camí a la parella més esperada de tot el festival: els imprescindibles Orbital.

Clàssic indiscutible de la música electrònica, els germans Hartnoll tornaren a la càrrega vint anys després del seu himne Chime per a oferir a la multitud congregada el seu ampli bagatge musical i audiovisual. I de quina manera! Vam poder ballar una pàgina brillant de la història de la música: Lush 3.0, Satan… malauradament, però, vam haver d’abandonar el show abans de la seua fi: la calor era insuportable. Seguírem direcció cap a Crystal Castles, una elecció que va resultar un desastre, degut als problemes tècnics que va patir la banda i que van despertar la ira del públic. Davant aquesta inesperada situació, vam tenir un moment d’impasse. Era quëstio d’esperar a Jeff Mills i veure si la cosa s’arreglava.

Quan el de Detroit va aparéixer a dalt de l’escenari, les coses s’encarrilaren una miqueta. Tot i que ja no aposta pel techno que el va llançar a la fama (ha baixat les revolucions), va estar prou correcte. Llàstima que també fos objecte d’alguns inconvenients tècnics.

Passades les quatre de la matinada, era hora de marxar cap a un dels grans moments que havíem estat esperant amb devoció: el live de Deadmau5. El seu darrer LP, Random Album Title, que m’ha fet gaudir tants bons moments, no sonava; directament t’elevava a una altra dimensió. El seu house progressiu està fet per a funcionar en directe, i jo vaig tenir la sort d’estar present. Però totes les coses bones han d’acabar i quan això va passar, ja no sabíem cap on anar. Ens acabarem decidint per Carl Craig, que punxava a l’aire lliure. S’havia fet de dia, condició que creíem idònia per a posar la guinda a una nit com aqueixa, però el deixeble de la tríada formada per Atkins, Saunderson i May, senzillament no va estar a l’altura. Els hits que sonaven a través dels bafles ja els teníem massa sentits. Finalment, vam haver de prendre una decisió: marxar abans que ho feren les masses. I, de totes totes, va ser la correcta. A més, una ja té una certa edat…

Aurora Mora, TORRENT

*La foto d'Animal Collective és d'Edu Bayer, per a ADN.

Micachu and The Shapes

2009-06-15T09:12:00.000-07:00

El directe que Micachu and The Shapes oferiran a Barcelona aquesta setmana està programat per al divendres al Sònar de Dia. Aquesta circumstància suposa que jo no podré gaudir del seu concert, ja que arribaré dissabte a la ciutat comtal. I la veritat, és una llàstima, perquè el seu llarg de debut, "Jewellery", ha estat una de les grans sorpresses d'aquesta primera meitat del 2009 per a mi.

A la pàgina del festival barceloní els promocionen com a "pop amb vitamines", però l'etiqueta no acaba de fer-me el pes. Sona bé, però la banda formada per Mica Levi, Raisa Khan i Marc Pell són alguna cosa més que pop. Clar que no podria ser d'una altra manera, havent produit el disc un autèntic home-orquestra: Matthew Herbert.

La mateixa Björk va comfessar-se fan de Micachu, que al seu temps, s'inspiren en el compositor Harry Partch, famós per crear i customitzar els seus propis instruments. Així, la formació de la jove Mica Levi (la xicona només té vint-i-un anys) ha començat a transitar la senda de treure sons a través d'objectes que, en principi, no estan pensats per a eixa funció.

El resultat pot semblar caòtic, amb temes arrítmics i distorsionats, però el conjunt, al meu parer és deliciós.

Us deixe amb un vídeo d'introducció a la música, l'experimentació, la creativitat i, en certa mesura la bogeria, de Micachu and The Shapes. Bon apetit!

dead prez: Hip Hop

2009-06-09T09:34:00.000-07:00

dead prez és un duo de hip hop underground format per stic.man i M-1. Es van donar a conèixer per les seues líriques centrades en la política, el racisme, la pedagogia crítica, l'activisme contra la hipocresia governamental, i el control corporatiu dels mitjans de comunicació. Deixaren ben clara la seua postura en el seu primer àlbum, declarant en la cançó "I'm A African" que el grup està "en algun lloc entre Niggaz With Attitude i Public Enemy". En 1990, M-1 va assistir a la FAMU (Florida Agricultural and Mechanical University) en Tallahassee, on va conèixer stic.man i van connectar a causa de el seu amor per la música i els seus coneixements. "Vaig ser absorbit pels Panteres Negres en la seua integritat", recorda M-1, que es va unir al International Democratic People’s Uhuru Movement (InPDUM) a Chicago durant tres anys, mentre que stic.man va romandre a Florida i va començar a clavar-se en problemes. Cremat per l'ardu treball d'Uhuru, M-1 va decidir que era hora de donar començament a la seva carrera dintre del món de la música i stic.man hi va estar d'acord.
Influenciats per Malcolm X i Public Enemy, dead prez va transcriure l'educació política que van adquirir en la poesia lírica. Lord Jamar de Brand Nubian els va descobrir a Nova York i els va ajudar a signar un contracte amb Loud Records. Però ser els nous nois del barri en un segell principal com Loud (casa de Wu-Tang Clan i Mobb Deep) no va ser fàcil. dead prez no era sempre la prioritat de Loud, però això no els va detenir per a construir-se un gran ventall d'admiradors gràcies a la seva música. El seu àlbum debut va ser Let's Get Free en 2000, on s'incloïa l'èxit menor "Hip Hop".

Uh, uh, uh, 1, 2, 1, 2
Uh, uh, 1, 2, 1, 2, uh, uh
All my dogs

Hook

Its bigger than hip hop, hip hop, hip hop, hip
Its bigger than hip hop, hip hop, hip hop, hip hop

Uh, one thing bout music, when it hit you feel no pain
White folks say it controls your brain
I know better than that, thats game and we ready for that
Two soldiers head of the pack, matter of fact who got the gat?
And where my army at?
Rather attack and not react
Back the beats, it dont reflect on how many records get sold
On sex, drugs, and rock and roll, whether your projects put on hold
In the real world, these just people with ideas
They just like me and you when the smoke and camera disappear
Again the real world (world), its bigger than all these fake ass records
When poor folks got the millions and my womans disrespected
If you check 1,2, my word of advice to you is just relax
Just do what you got to do, if that dont work then kick the facts
If you a fighter, rider, ? bouter? , flame ignitor, crowd exciter
Or you wanna just get high, then just say it
But then if you a liar-liar, pants on fire, wolf-cry agent with a wire
Im gonna know it when I play it

Hook

Uh, who shot biggie smalls?
If we dont get them, they gonna get us all
Im down for runnin up on them crackers in they city hall
We ride for yall, all my dogs stay real
Nigga dont think these record deals gonna feed your seeds
And pay your bills because they not
Mcs get a little bit of love and think they hot
Talkin bout how much money they got, all yall records sound the same
I sick of that fake thug, r & b, rap scenario all day on the radio
Same scenes in the video, monotonous material, yall dont here me though
These record labels slang our tapes like dope
You can be next in line, and signed, and still be writing rhymes and broke
You would rather have a lexus, some justice, a dream or some substance?
A beamer, a necklace or freedom?
Still a nigga like me dont playa hate, I just stay awake
This real hip hop, and it dont stop until we get the po-po off the block
They call it....

Hook

Uh, dps got that crazy shit we keep it crunk up
John blazed and shit what

Repeat

Fake, fake, fake records

Style

2009-06-06T13:29:00.000-07:00

Per tal de fer l'espera més curta, doncs em resten 14 llargs dies per poder gaudir del show d'Orbital al Sònar, us deixe amb un dels seus vídeos. Però no amb un qualsevol, sinó amb Style, inspirat en el el personatge més famós dels creats per Franz Kafka, Gregor Samsa.

Besos!

Nou maxi d'Orxata!

2009-06-04T07:17:00.000-07:00

Hola família,

tornem amb notícies fresquíssimes.

Si heu estat seguint-nos últimament sabreu que hem estant gravant 3 temassos ben fresquets per poder suportar l’estiu. Doncs bé, ja estan ací!

Es tracta del maxi single 2.0 beta 1, que inclou una mostra dels nous temes que estem preparant, amb ritmes que van des de l'eurodance de principi dels 90 fins al techno més actual, passant per estils com el dubstep o el reggaeton; una delícia!

Si voleu aconseguir-lo físicament l’única forma que tindreu és anant al quiosc i demanant el número de juny de l’Enderrock, on trobareu un cd amb els 3 temes nous d’Orxata, 3 temes del nou disc de Compartir Dóna Gustet i 3 temes inèdits del grup experimental E.S.O.C.

Si no podeu aguantar-vos o passeu ja dels formats físics la forma més ràpida d’aconseguir els 3 temes és anant al Jamendo i baixant-vos-els totalment de bades!

El maxi l'hem fet per a compartir-lo, aixina que esperem que vos agrade i que el compartiu tant com pugau, que l'incrusteu als vostres blogs, que el poseu a l'eMule, que graveu discos i els regaleu, que el punxeu a les vostres festes, ... Xiquets que arriba l'estiu!

Quan el tecno es va fer 'pijo'

2009-05-30T06:28:00.000-07:00

A continuació, reproduisc un interessant article signat pel periodista Joan M. Oleaque a El País, i publicat avui.

Al final d'una sessió en un club eclèctic-modern de Bilbao, Madrid o Barcelona. Com nota simpàtica en una discoteca pija. En un after hours on la música desmunta prejudicis i caps. Durant l'actuació de Guru Josh en la mastodòntica inauguració de l'Space d'Eivissa del 31 de maig. En el festival Made in València del 27 de juny. En ple Creamfields almerienc el pròxim agost, sota la pirotècnia que muntarà el massiu dj holandès Tiësto. En el festival alemany del pròxim novembre We love the 90s. Fins i tot en les eventuals aparicions televisives de Chimo Bayo i en els últims politons que t'intenten vendre. A través de totes aquestes essències, avui, les cantadetes poden arribar fins a tu.

Dia a dia, com una nova grip, s'estenen igual que fa 15 anys, quan les cantadetes eclosionaren en les discoteques. La seua invocació actual és el colp definitiu sense prejudicis que vol acabar alhora amb l'agonia del minimal, l'inacabable culte als vuitanta i els calius del primer revival del tecno noventer: la nu rave. “Amb les cantades, avui, la gent vol gaudir com els contaven els seus germans majors: amb les mans enlaire i els ulls tancats, tararejant, sense fre, però en pla fresc, com en una festa de costa en la que qualsevol pot encaixar”. Víctor Pérez, president de l'Associació de Productors i Disc Jockeys de la Comunitat Valenciana, sap bé del que parla. Va ser punxadiscos resident de The Face —la discoteca de cantadetes clau— i és membre de Contraseña Records, el segell mare d'aquest invent.

Aquesta discogràfica, precisament, llança ara un grans èxits en format digital de New Limit, el grup espanyol per excel·lència de l'assumpte: les seues lletres en anglès après de memòria i les seues melodies d'eufòria col·lectiva són vindicades en MySpace per moderns de diversa índole. Fins i tot hi ha un club social de cantadetes en Facebook. “Ara ú ha d'aconseguir peces vocals. De cada quatre temes punxats, tres ja han de ser cantats,” explica Pascal Kleiman, reconegut disc jockey que ha protagonitzat un premiat documental sobre la seua gesta vital (Pascal va nàixer sense braços).

Contra la crisi, el públic reclama alegria; contra els sons hipnòtics, s'imposen la revetla i el jolgori estival. I ho fan amb un dels pocs gèneres que, fins fa poc, ha estat més ultrajat, humiliat i menyspreat pels amants de la música —electrònica, rock, folk, la que siga—. Allò sarcàstic del cas és que el que abans provocava vòmits, ara fa gràcia. Ironies del revival. I dels bucles comercials.

Però què són les ‘cantadetes’? No és fàcil definir el que es diu cantadeta (o pastisset, a causa de la seua suposada nyonyeria). En essència, se sol designar així a tota aquella música de ball pergenyada a tot córrer per productors diversos que incorpora veus melòdiques embafadores —normalment de xiques— sobre bases de canya i tralla. Algunes cantadetes fins i tot semblen un encreuament impossible entre Front 242 i Soraya. En Bèlgica i Alemanya, el nom habitual per a referir-se al gènere és eurobeat o eurodance. En Itàlia, italian style o italodance. En Regne Unit, hard house o hard dance. I a Holanda, l'electro house i el trance s'han unit íntimament amb el concepte pastisset.

En Espanya, el normal és que moltes estigueren fetes per dj’s locals, productors i tècnics de so i foren gravades en l'estudi durant la nit per a despatxar el resultat al matí. Algunes amb inesperat èxit: un anunci nord-americà de Pepsi protagonitzat per Eva Longoria en 2006 tenia per banda sonora Streamline, un veterà pastís del projecte ibèric Newton. I és que les cantadetes espanyoles sempre han tingut un toc tòrrid.

Com van nàixer? Si bé hi ha qui enllaça l'eurobeat continental amb el naixement de grups de finals dels vuitanta com Technotronic, més correcte seria, en el cas espanyol, situar-nos en la València de 1994, fa 15 anys. Durant la dècada anterior, Juan Santamaría va ser el primer disc jockey que va impulsar des d'aquesta ciutat una barreja de música guitarrera i protoelectrónica que, sense anglicismes a mà, va acabar coneixent-se com bakalao. Va programar música en les millors sales i després la va servir a través de dues tendes de discos d'importació, Zic Zac i Radical. “Vaig pensar en punxar una música rara que havia conegut a Londres. Música rara, però que jo creia que tenia ritme i podia ballar-se”, explica.

La cosa va quallar. Discoteques com Barraca, Chocolate, Spook Factory, N.O.D. o ACTV la van fer cèlebre, enllaçant els seus horaris unes amb les altres —llavors era possible— fins a, virtualment, perllongar la festa des del divendres nit al dimarts al matí. En pocs anys es va passar de punxar per a uns 600 elegits a fer-lo per a 6.000 ens anònims. Els clubs no van deixar d'ampliar-se fins a convertir-se en macrodiscoteques. I la música va perdre el seu sentit inicial. “Es va començar a donar via lliure a tot tipus de so que resultara alhora comercial i traller”, apunta Santamaría. “Les cantadetes es van gestar en les cabines barrejant el so new beat belga amb el pop cantat en anglès”, revela. En 1991, el dj local Chimo Bayo havia obtingut un èxit internacional amb el seu maxi Así me gusta a mi. “Els dj’s es van posar a això ajudats d'enginyers, però sense tenir quasi ni idea de música”, considera Santamaría.

Per què van arrasar? Per a les melodies, es va triar l'anglès d'acadèmia intensiva. Prompte, els habituals temes èpics de The Mission o els himnes de tecno industrial van començar a conviure en les pistes de València amb el nou invent. Batejades finalment com cantadetes, van pegar en afters que obrien més de dotze hores seguides en diumenge com Puzzle, Heaven o ACTV. I al final es van imposar a tot.

El secret de festa sense fi a València es va córrer a veus. Un diumenge tard, segons estimacions de 1993-1994, podia haver en la zona fins a 50.000 persones en òrbita arribades de tota la Península. L'atenció dels mitjans de comunicació va provocar un escàndol enorme. Certament, tot el món reconeix —encara que sense assumir-ho públicament— que la popularització de l'èxtasi va ajudar a la de les cantadetes. Una comunió que va acabar consumint-se en les discoteques pel gran públic. En el País Basc, Aragó, Andalusia o Madrid, “les cantades atreien massivament a les xiques a les discoteques del moment”, explica la dj Mónica X, valenciana que es va establir a Barcelona i va difondre el gènere.

Prompte la proliferació de ràdios dance comercials i de segells dedicats a recopilatoris —Blanco y Negro, Divucsa, Max Music, Vale Music— va fer que tingueren un lloc fora de la pista. A partir de 1994, i durant tota la dècada, van sorgir incomptables grups. New Limit veien com les seues cançons Smile o In my heart es convertien en hits perfectes per a ser corejats en les terrasses a l'alba. “Arribarem a actuar cada cap de setmana per tota Espanya i editarem un munt de maxis”, recorda José González, part de la banda.

Sensity World, Double Vision, Just Luis i molts altres projectes van explotar des d'Espanya el concepte. En molts casos, facturaven simples covers (versions) de vells temes, una fòrmula que garantia que la melodia sonara a tot el món. Ni el American peu de Don McLean es va lliurar. “Es versionejava qualsevol tema i només es pagaven drets d'autor”, explica Mónica X. Durant els noranta, fins a Mark Shaw, cantant de la banda anglesa Then Jerico —representat a Espanya per Juan Santamaría— viatjava a València perquè els seus propis temes foren remesclats en clau cantadeta.

Com van caure en desgràcia? El paroxisme no va durar molt. Fins a 1997-1998 va haver fins i tot una manera de vestir relacionat amb el gènere. Ells, barrejant jupetins de cuir amb botes espacials; elles, unint el look professora d'aerobic amb el de gogó futurista. “A partir d'aquella data, va haver massa grups copiant-se uns a altres”, explica José González, de New Limit. En el cas del seu grup, la cantant, Amparo Ríos, sí cantava. “Però la majoria de veus la feien vocalistes a sou que després en l'escenari no eixien, se substituïen per xiques mones fent play back”, explica Mónica X.

“Tot es va gestionar fatal”, recorda Juan Santamaría, “al final hi havia massa producte, i tot massa dolent”. “No vam saber unir-nos, no crearem una plataforma forta que millorara el model”, explica Víctor Pérez, de Contraseña, el segell valencià que va sobreviure a molts altres. La força del tecno i el house americans s'imposava des del Sónar barceloní i Eivissa, i els creadors de pastissos es van quedar en calces. La policia, a més, pressionava a les discoteques del gènere amb inspeccions i controls constants. El públic, esgotat, es va marxar. A la fi dels noranta, el bakalao i la seua germana menuda, la cantadeta, semblaven història.

Per què han ressuscitat? Però el llegat de les cantadetes viu. A l'inici d'aquesta dècada va ser arreplegat en l'adaptació a les pistes espanyoles del hard house potenciat pel club gai anglès Trade. En l'actualitat fa gràcia fins a els més poc inclinats. “Va per cicles. El retro ara està de moda, i les cantades són part ineludible d'una sessió de house”, explica Mónica X. “El remember [l'afany nostàlgic per recuperar els primers himnes] va començar amb els vuitanta, però ja ha arribat als noranta, i ací refulgen els pastissos”, explica Víctor Pérez.

YouTube, Internet i tot tipus de fòrums difonen les seues excel·lències per a les noves generacions. Els dj’s més massius —Armin van Buuren, David Guetta, Steve Angello— voregen el gènere amb intensitat conreant el més pop del dance; aquesta és ara la connexió comercial més desitjada. Fins i tot torna la moda dels covers, i Ministry of Sound li ha dedicat a la tendència un recopilatori. “Mai hem deixat d'actuar, però ara ho fem més”, explica José González en relació a New Limit. “Usem play back amb micro obert”, detalla. Cobren uns 1.300 euros, i, durant 20 minuts, ofereixen el més intens d'una època que, per a González, “no ha de perdre's”.

Un viatge a la nova psicodèlia

2009-05-27T09:04:00.000-07:00

Reportatge publicat al diari 20 minutos el passat dia 16 de maig.

El psicòleg Humphry Osmond va inventar el terme psicodelia per a definir les manifestacions mentals «en les quals es perceben nous aspectes». Al·lucinacions, sinestèsia i canvis en la percepció... Aldous Huxley els va llistar en The Doors of perception *, obra que va escriure després de la ingesta continuada de mescalina prescrita per Osmond. La mescalina, al costat del LSD (sintetitzat per Albert Hofmann en 1938), és una de les múltiples substàncies que des de finals dels cinquanta i fins a bé entrats els seixanta va utilitzar una generació que tenia ganes d'experimentar i trencar barreres de tot tipus.

El periodista Jesús Ordovás, que va seguir el rastre de la psicodelia californiana durant els setanta i va narrar l'experiència en El rock ácido de Califòrnia (editorial Los Juglares, 1975), té clar que no es pot obviar la relació entre la música psicodèlica i l'àcid: «En els anys seixanta els grups de San Francisco havien descobert al mateix temps el LSD (que en aquells dies no era il·legal) i un país amb una economia pròspera, però amb una guerra a Vietnam a la qual havien d'anar a lluitar i morir. A més eren estudiantes de la Universitat de Berkeley, que estava molt polititzada contra la guerra i pels drets civils. Tot això es veia en les lletres de les seues cançons i en la seua música, sobretot en la de Jefferson Airplane, Country & the Fish, Grateful Dead o Frank Zappa. Jefferson Airplane —després Starship— tenien cançons com Volunteers o We can be together, en les quals deien: «Som forces del caos i l'anarquia, anem tots junts a esfondrar les tancs, fills de puta». I tot això ho deien mentre es fumaven uns porros o prenien un àcid».

Ara assistim a un ressorgir d'aquell esperit que es manifesta de moltes formes: en portades de discos (la del Merriweather Post Pavillion, d'Animal Collective, és un autèntic deliri gràfic), en les projeccions lisèrgiques d'alguns concerts i videoclips i en publicacions com Arthur, que s'inspira sense dissimul algun en la ja extinta San Francisco oracle. Tampoc en la moda passa desapercebut el revival: plomes, cintes en el pèl, pantalons de campana... Però on més s'evidencia és en el musical: moltes bandes emulen ara el so dels seixanta.

De tots aquests nous grups, qui més repercussió han tingut són els novaiorquesos MGMT, que amb Oracular spectacular es van convertir en la revelació del passat any. La fórmula no era gens nova, però sí efectiva: una imatge entre el hippy i l'ètnic i cançons amb influències que anaven del glam a l'electropop però amb una important picada d'ullet als seixanta (en el seu MySpace no dubten a definir el seu estil com «música de sanació i meditació»). Time to pretend es va convertir en el hit oficial del grup, i no van tardar a arribar les remescles a càrrec de Justice i Soulwax. Però MGMT, en realitat, són la cara més comercial del que molts han batejat ja com neopsicodèlia.

Sense additius ni conservants
No obstant això, si que hi ha una sèrie de grups que tornen la vista arrere anant més enllà del purament estètic. En alguns casos ho fan amb un esperit merament revisionista, i en uns altres, en canvi, incorporen nous elements. Mentre que a Califòrnia es decanten per la psicodelia pura i dura, en la costa est els grups prefereixen aportar alguna cosa, afegint elements de l'electrònica. Alguns flirtegen amb el drone.

Entre els primers, sens dubte, destaquen Wooden Shjips, que aquest mes estaran tocant en el Primavera Sound i que acaben de publicar el seu segon àlbum, escaridament titulat Dos. Ripley Johnson, capdavanter del grup, reconeix que fins i tot el nom de la banda «és un homenatge a l'escena dels seixanta en San Francisco, però també una broma. No obstant això, crec que l'escena dels seixanta no ens ha influït molt, si de cas de forma tangencial. En tot cas, sí és cert que en San Francisco hi ha un rotllo estrany que a dia d'avui exerceix sobre nosaltres una influència positiva, i fem picades d'ullet al passat amb el nom, amb l'artwork i fins i tot amb el single que vam gravar, Summer of love. Però per a nosaltres més aviat es tracta de fer un reconeixement a la història cultural de la ciutat». En Space clothes, per exemple, han inclòs la veu del jazzista i poeta Sun Ra gravada del revés mentre diserta sobre la vida. Fins i tot hi ha una mica de l'esperit altruista i de fer les coses per amor a l'art que imperava en els seixanta. El seu primer EP ho van premsar i van regalar a qui ho va demanar, sense cobrar ni tant sols despeses d'enviament: «Gravàrem el disc pel nostre compte i ningú ens coneixia, així que semblava bastant improbable que algú anara a pagar per ell. Però volíem editar-lo sense haver d'esperar que ningú ho fera per nosaltres».

El grup va sorgir de forma quasi accidental, amb un esperit completament amateur: Ripley es va posar en contacte amb músics no professionals. «Volia fer un experiment la idea subjacent del qual és que qualsevol pot tocar rock. Al principi va ser genial, la música resultava molt potent, però es tractava d'alguna cosa inviable a llarg termini, així que finalment vaig haver de recórrer a veritables músics». Malgrat tot, el grup ha obtingut una repercussió que ni ells esperaven: «Vaig pensar que senzillament ens anaven a ignorar», confessa Ripley.

Altres neopsicodèlics són Ariel Pink’s Haunted Graffiti, a punt de publicar nou àlbum i el primer disc del qual, editat per Paw Tracks (el segell d'Animal Collective), es diu The doldrums. El títol és una clara picada d'ullet al terme que emprava el beatnik Allen Ginsberg para referir-se a un estat d'abatiment. La referència no és baladí, ja que fa esment a un dels precursors del moviment psicodèlic. Els beatniks es van avançar a la dècada àcida reivindicant una vida lliure de lligaments i convencionalismes.

La novel·la més coneguda que retrata aquella època és On the road **, de Jack Kerouac. Anagrama acaba de publicar l'obra original, escrita en un rotllo de paper continu sense punts i aparts i en el qual els seus protagonistes apareixen amb el seu nom real. A més, Neil Cassady, company de correries de Kerouac, Ginsberg i Burroughs, s'embarcaria en els seixanta en un delirant viatge organitzat per Ken Kesey, qui al costat de Cassady i als Merry Pranksters va recórrer EE UU organitzant festes d'àcid després de les quals s'obtenia un títol de graduació. Tom Wolfe, que els va acompanyar en l'aventura, va retratar tot en la imprescindible novel·la Ponche de ácido lisérgico.

Altres grups de la costa californiana als quals no convé perdre de vista són Crystal Antlers (que acaben de publicar el seu debut, Tentacles), Skygreen Leopards o Magic Lantern. També resulten imprescindibles Pocahaunted, que si bé són de Los Ángeles, tenen unes coordenades musicals que estan més properes a la neopsicodèlia que es gasta a Nova York.

Psicodèlia de la costa est: és un altre rotllo
Hi ha algun moviment musical que no es desenvolupe també en la Gran Poma? La resposta és negativa. Nova York sempre s'ha situat en l'avantguarda, i amb aquest revival no podia ser menys. Si hi ha un grup que destaca en la costa est, aquest és Yeasayer. El quartet de Brooklyn ha aconseguit fer-se un buit amb el seu debut All our cymbals. El disc està ple de ritmes tribals, loops i una psicodelia més propera al pop, més accessible que la d'altres grups. On molts empren les guitarres, Yeasayer opta per donar més protagonisme als teclats. Això sí, a l'hora d'apuntar-se a l'estètica dels seixanta no ho van dubtar ni un minut, i el seu artwork i els seus videoclips no oculten les fonts de les quals beu el grup. Ara mateix es troben immersos en l'enregistrament del seu segon àlbum. De moment, els fans es poden conformar amb Tightrope, la cançó amb la qual el grup ha participat en el recopilatori Dark was the night (un àlbum els ingressos del qual es destinen a la lluita contra el VIH). Els més curiosos poden visitar www.odd-blood.blogspot.com, el blog obert pel grup per a documentar el procés d'enregistrament (encara que en ell hi ha més fotos que mostren la seua vida campestre que detalls de la composició del disc).

Un altre dels grups novaiorquesos que juga un paper rellevant és el trio Gang Gang Dance. El trio, que va començar vinculat al rock experimental, ha canviat radicalment en el seu últim disc, Saint Dymphna: encara que li donen al dub i l'electrònica, el grup s'aventura per camins més propers a l'acidesa. Cançons com Inner peace o A foot, sense anar més lluny, són bons exemples d'una psicodèlia del segle XXI que no s'ha quedat ancorada en el passat.

Els tentacles del moviment
La neopsicodèlia, gràcies a la globalització i Internet mitjançant, no es constrenyeix a dos únics focus. Els grups floreixen: The Goslings des de Florida, Eat Skull des d'Oregón, Mythical Beast des de Kansas o Raccoo-oo-oon des d'Iowa són només algunes de les bandes que s'han dedicat amb afany a recuperar l'esperit de la dècada prodigiosa.

*Edició en castellà: Las puertas de la percepción/Cielo e infierno. Barcelona, Edhasa, 2008.
** Edició en català: A la carretera, Edicions 62. En castellà: En el camino, Anagrama.

Música electrònica lliure per a transformar la societat capitalista

2009-05-23T10:04:00.001-07:00

Article publicat prèviament en castellà a Mixside.

El moviment netlabel està en plena forma. Cada dia que passa, augmenta la presència de segells discogràfics virtuals sense ànim de lucre, sense cap tipus de publicitat i que “regalen” música en la xarxa. Dins dels paràmetres de la música electrònica, en concret, hi ha una subcultura lliure immensa. El fet que els netlabels electrònics (en qualsevol dels estils que es bifurca la música feta amb màquines) es multipliquen d'aquesta manera, fa que la qualitat dels treballs publicats siga major. Aquests treballs ixen a la llum baix llicencia “Creative Commons”, una opció que permet arrancar la creació musical dels paràmetres comercials i de les arpes de la indústria musical, retornant a la música la seua funció social, ja que democratitza el seu accés i la seua distribució, i fent-la, en definitiva, més horitzontal.

Mika Martini, cofundador del netlabel xilè Pueblo Nuevo considera que aquest tipus de segells atorguen “l'oportunitat de saltar-se tots els clixés del mercat de la música tradicional, darrere de la major llibertat creativa i del desenvolupament de noves formes d'associació, creació i distribució de manifestacions musicals”, ja que són “una plataforma de discussió, un moviment cultural mundial, una instal·lació artística o tot això al mateix temps”.

En l'estat espanyol, ara per ara, aquest moviment també està en auge. Hi ha un bon grapat de discogràfiques virtuals que editen material de primera qualitat. L'objectiu d'aquest article és realitzar una aproximació a l'escena, doncs és impossible abastar el fenomen en la seua totalitat, que esperem, us servisca d'al·licient per a investigar pel vostre propi compte i descobrir noves músiques fent cas omís a les barreres econòmiques i mantenint el màxim respecte cap als artistes.

El nostre recorregut comença amb un dels veterans, Offaudio, que duu quatre anys en la xarxa i quasi seixanta referències publicades. El seu artista resident i un dels fundadors, Dessben, és un artista lleonès establit a Madrid apassionat del gènere techno en totes les seues variants. Com creador, Dessben sempre cerca noves teixidures i juga amb l'experimentació. Com cofundador de Offaudio, es caracteritza com un dels exponents de la crepitant escena netlabel espanyola.

Seguim el nostre viatge cap al sud, amb parada obligatòria a Granada. En aquest meravellosa ciutat té la seua seu el col·lectiu Miga (format per un conjunt de creatius audiovisuals, des de video-jockeys a fotògrafs, passant per dissenyadors gràfics), que conta amb un segell audiovisual i de descàrregues gratuïtes de títol homònim. Dit netlabel va nàixer com una resposta a les necessitats creatives dels seus fundadors i com una nova forma de pensar i d'actuar enfront dels tancats circuits de música, mantenint un control creatiu total sobre les referències exposades, que estan a punt de sobrepassar la trentena.

Un dels segells més actius en la xarxa és Flumo. Per als seus membres és el lloc perfecte on donar cabuda a tots aquells nous talents que transiten els camins de la innovació sónica, especialment a través del subsello Fluidos, especialitzat en una electrònica que podríem anomenar ‘conceptual’, bastant allunyada de la pista de ball i dirigida a afeccionats i afeccionades a altre tipus d'espais i sonoritats. A pesar del seu caràcter hispànic, el catàleg de Flumo conta amb les aportacions d'artistes d'altres latituds (Polònia, Canadà o Uruguai, entre altres), que, sens dubte, enriqueixen la proposta i la fan més interessant.

Una miqueta més al sud, concretament en la ciutat de Màlaga, Neovinyl actua, segons el nostre company Maiknight, com “si de la passarel·la de Milà es tractara, [de] llançadora d'aquells artistes que més influiran en els sons que es vagen a usar en temporades futures”.

Berio Molina i Xesús Barre són el nucli creatiu de Alg-a, un netlabel que opera des de 2004 a Galícia amb el propòsit de donar difusió als artistes de música digital gallecs. Un treball que gira entorn a l'experimentació electroacústica, el soroll, els enregistraments de camp, les microtextures i les improvisacions en temps real en entorns de programari d'àudio.

Com la unió fa la força, dos col·lectius de l'escena estatal, Fucktor i 13 Kalles, amb seu en els municipis d'Alcoi i Aranjuez, es van convertir en Fcktr XIII, configurant-se com el primer netlabel peninsular dedicat al gènere del drum ‘n’ bass i a les seues variants.

Des de Catalunya actua net.audio.es, una plataforma i web al mateix temps que aglutina entorn seu a bona part de segells i artistes banderers de l'altruisme en Internet. Segons els seus responsables, la geografia no és important en açò dels netlabels, però la veritat és que són molts els gestionats en territori català.
Un bon exemple és Op3n, especialment dedicat a les ments inquietes i capitanejat per Cristian Negre, un dels ideòlegs de la pròpia net.audio. O Inoquo, un segell de cor minimal, amb base en la comarca del Vallès, que ha llançat a un dels millors productors de ball de l'escena, el Sr. Click. El toc més ‘kitsch’ per aquests llars el posa Costellam, un netlabel certament peculiar, amb un catàleg on podem trobar-nos des del folk més marcià fins a cante jondo fet amb ordinadors.

Però com no podia ser d'altra manera, també hi ha vida més enllà de la península. David Díaz Ortega a.k.a. DDO és l'alma mater de Nulogic, un netlabel canari que aposta amb passió per la innovació i el risc. Només cal fer un cop d'ull a una de les seues referències publicades, banda sonora d'un projecte de còmic, per a adonar-se d'això.

I podríem seguir donant noms i referències durant paràgrafs i més paràgrafs, però creiem que és millor que el lector s'endinse per si mateix en l'escena. Segur que troba el que li agrada. I gratis. Llarga vida al moviment netlabel!

'Synco Soundtrack: Hasta la victoria siempre'

2009-05-23T03:13:00.000-07:00

"La cultura es fabrica amb memòria, com fundar en eixe constructe feble i fet de boira? Recorde el que recorde, que se sembla a allò que algú em va dir i que pense que havia viscut, la memòria com la sonda malament construïda, pobra i encega penetrant la nit espessa del passat col·lectiu. La memòria d'un poble és escòria que s'adhereix als cantons dels seus objectes, estàtica i sorolls de ràdios mal sintonitzades, veus gravades i un manoll de fotografias amarrades amb un elàstic. La realitat es fabrica amb memòria. I la realitat no és mes que tres o quatre registres realitzats per mecanismes pobres i esbiaixats anotats en llenguatges àdhuc mes restringits per a la confusió de tots. Els records són sons en la forma de colors gastats, tacats, teixidures auditives que es desfan entre les mans i saben a òxid quan tanques els ulls. Tanca els ulls i escolta els records en forma de bits modulats per ments que recorden el que no van veure, guerrillers d'una net amplificada, sorolls de la memòria barrejats amb bales, olor a kerosen i somni convertit en malson. Aquestes obres electròniques són encefalogrames mutilats des de la ment del territori, esquirles de memòria fracturada, menuts relats, com fotografies en blanc i negre, quasi esvaïdes, atrapades en l'aire com lluernes aspres enmig de la penombra. Escolteu-les, hi ha llum i mort, hi ha bellesa i mantra, hi ha engranatge i oli. Hi ha carn i memòria."

Jorge Baradit (Santiago de Chile, Maig 2009)

Música i Literatura s'uneixen en el disc "Synco Soundtrack: Hasta la victoria siempre", per a configurar una història alternativa de Xile. Una en la qual la tecnologia ha canviat a una societat completa. El netlabel Pueblo Nuevo ha publicat un disc cuàdruple, de descàrrega gratuïta, que reuneix 36 músics entorn d'un tema comú: re-crear musicalment la novel·la "Synco", de l'escriptor xilè Jorge Baradit.

"Synco Soundtrack: Hasta la victoria siempre" és una banda sonora imaginària, que congrega un compendi de gran part de l'electrònica més arriscada, marginal i innovadora d'origen xilè, mes la colaboració d'artistes d'Argentina, Brasil i Dinamarca, abastant estils que van des del techno, la música industrial, l'ambient, el hip-hop, fins el sorollisme i la música electroacústica, entre altres.

Un projecte musical produït per Mika Martini i Rafael Cheuquelaf, amb la participació especial de Jorge Baradit. Masteritzat per Daniel Jeffs, va rebre l'amable aportació de nombrosos col·lectius artístics xilens: Jacobino Discos (Santiago), Epasonidos (Valparaiso), Amigos de la Contaminación Sonora (Rancagua), Eolo (Punta Arenas), Cumshot Records (Santiago), sumats als artistes de Pueblo Nuevo i a una bona ristra de projectes independents:

5ebuts (Xile), 886VG (Xile), Amaro (Xile), Baradit (Xile), Basstk (Xile), Bryan Holmes (Xile), Chiodata (Xile), Dj Fracaso (Xile), Doma Tornados (Argentina), El Banco Mundial (Xile), Equipo (Xile), Fiat600 (Xile), Fisternni (Argentina), Francisco Pinto (Xile), Gerardo Figueroa (Xile), Gozne (Xile), Guilherme Darisbo (Brasil) + Fernando Perales (Argentina), Javier Moraga (Xile), Jose Miguel Candela (Xile), La Granja de los Animales (Xile), Lars from Mars (Dinamarca), Lluvia Ácida (Xile), Macho Alfa (Xile), Mankacen (Xile), María José Ríos Araya (Xile), Matamoros (Xile), Miembros de la Voyage (Xile), Mika Martini (Xile), Namm (Xile), Oscar Santis (Xile), Pérez (Xile), Pirata (Xile), Polar (Xile), Sebastián Ortiz (Xile) i Soviet (Xile).

La inspiració d'aquest disc, la novel·la "Synco", va ser publicada per Edicions B en 2008. En ella, Baradit desenvolupa una ucronia que el Colp d'estat de 1973 ha estat detingut i desarticulat pel propi General Pinochet. I la Unitat Popular desenvolupa a plenitud el Projecte "Synco" (Cibersyn), que va ser proposat pel científic britànic Stafford Beer per a implementar el primer sistema de govern electrònic del món (fet completament verídic). La trama està protagonitzada per Martina Aguablanca, integrant d'una comitiva veneçolana que va a Xile a conèixer el miracle econòmic i social que ha significat "Synco" per a Xile. Però Martina és filla d'un general xilè autoexiliat i al voler investigar més en profunditat sobre aquest prodigi tecnològic, es veu embolicada en una fosca intriga, on desfilen versions alternatives de personatges reals com Carlos Altamirano, Fernando Flores, Ricardo Lagos, Patricio Aylwin i Miguel Serrano.

Amb aquesta presentació, la gent de Pueblo Nuevo ens convida a escoltar el disc i, per descomptat, a llegir la novel·la... afegint que: és una instància potent per a plantejar-nos des del present, una visió del futur que volem per al nostre país, encara que la realitat sempre supere a la ficció... Fins a la victòria sempre!

Tracklist:

Part 1: Ucronia - Martina Aguablanca aterriza en Santiago (descarregar).

01. Gerardo Figueroa: 5.1 trailer
02. Javier Moraga: Coordenadas retrofuturistas
03. Brian Holmes: (El otro) Atentado en Pin8
04. Guilherme Darisbo + Fernando Perales: Augusto, el que no fue
05. La granja de los animales: 11s
06. Pirata: Fotones en la oscuridad
07. Matamoros: Cybersyn
08. Mankacen: Martina
09. Amaro: Welcome to Santiago
10. Fiat600: T-Sync (carta de ajuste)
11. Baradit: T-Syn

Part 2: Cybersyn - En las entrañas de Psynco (descarregar).

12. Gerardo Figueroa: 5.2 Trailer
13. Fisternni: 7 cascadas
14. Mankacen: Cybersyn
15. Mika Martini: Casi 1 km. justo debajo de La Moneda
16. Gozne: GAP
17. Sebastián Ortiz: Ops Room
18. Polar: Sistema Informático Socialista
19. Lars From Mars: Data feed
20. María José Ríos Anaya: Situaciones
21. Mankacen: T-Syn
22. Equipo: Tibieza crítica

Part 3: Cyberbolivarismo - La Nueva Patria desfila / Serrano y Altamirano / La persecución de Martina (descarregar)

23. Gerardo Figueroa: 5.3 Trailer
24. Basstk: Synco-tech-milicia
25. José Miguel Candela: Camelot
26. Lluvia Ácida: Viene la UPE...
27. Miembros de la Voyage: Buena persona
28. Óscar Santis: Cinco Dedos
29. Mankacen: Synco
30. Chiodata: Piedra negra (Schwarze Steine)
31. Lluvia Ácida: Unidad Popular Electrónica
32. Francisco Pinto: IT_Demagogic_or_Ciberbolivarismo
33. Doma Tornados: Agite

Part 4: No-América - Altamirano ataca a Synco y resetea Chile (descarregar)

34. Gerardo Figueroa: 5.4. Trailer
35. Pérez: Un segundo de silencio
36. Namm: Megaestructura para Aguablanca
37. 886VG: End of search
38. 5ebuts: Allende no se vende compañero (Domingo 9 de septiembre de 1979)
39. Dj Fracaso: El ardiente gran estallido
40. Macho Alfa: Crisis
41. El Banco Mundial: Pa_ss_words (past worlds)
42. Mankacen: Synco 2
43. Soviet: Miseria y triunfo
44. Gerardo Figueroa: 5

Guillamino...

2009-05-21T07:36:00.000-07:00

"... és realment algú que s'ha de vigilar. Ho té tot; soul, beats, idees, veu."

Gilles Peterson.

Guillamino (Pau Guillamet al DNI) camina pel costat més humà de l'electrònica. Beats escrits a mà. Una barreja personalísima de dub, hip hop, house i minimal, amb espècies de tots els racons del món. I amb una veu plena de soul! Per tots aquests motius, Guillamino és avui un dels músics més sorprenents de l'escena de Barcelona, com es pot comprovar en el seu últim disc, "Les minves de gener".

A la calor dels seus primers discos en el segell independent Bankrobber, Guillamino va aconseguir sonar en la BBC Radio 1 de la mà de Gilles Peterson i John Peel, fet que li va permetre publicar a Japó una compilació sota el segell Third Ear, Atzavara. En 2008, Guillamino participà en la Red Bull Music Academy i va accedir al rooster de la companyia Alter Ego Management, amb seu en Detroit.

El directe de Guillamino arriba en 2009 al festival South By SouthWest en Austin (Texas). Abans ja havia actuat en els principals festivals de Barcelona (Sònar, Primavera Sound, BAM, Altaveu, popArb...) i també en països com Japó, Xile, Alemanya, França o Itàlia. L'últim disc de Guillamino, Les minves de gener (2008) va ser mesclat per Dive Dibosso (7 Notas 7 Colores) i representa un nexe entre l'electrònica i la música negra, esquitxat de sons que ens duen de viatge al voltant del món, des de Birmània fins a Nova York.

Abans de llançar Les minves de gener, Guillamino va passar dos anys treballant en projectes paral·lels que demostren la seua obertura de mires i capacitat de sorpresa. Es va atrevir amb la sardana (Música de ball), amb el hip hop de joguet (en/doll) i fins i tot amb un projecte sobre la memòria de l'exili al costat del cantautor xilè Manuel García (eXile), a més d'usar l'innovador reacTable i compondre bandes sonores per a l'artista Marcel·lí Antúnez (Metamembrana).

Guillamino 2009 from pau guillamet on Vimeo.

El Sònar, "una cosa rara oberta a tot el món"

2009-05-20T08:29:00.000-07:00

Article publicat com a monogràfic de la secció de cultura en l'Accent 154.

Sota el nom oficial de Festival de Música Avançada i Art Multimèdia, el Sònar se celebra a Barcelona des de 1994. Quinze anys i setze edicions després és hora de preguntar-se on rau l'èxit d'aquesta iniciativa que, a hores d'ara, organitza l'empresa Advanced Music.

En una entrevista concedida l'any passat a El Periòdic de Catalunya, Enric Palau, un dels pares de la criatura junt a Ricard Robles i Sergi Caballero, va definir-lo com "una cosa rara oberta a tot el món". Tal vegada siga en aquesta senzilla definició on trobar la resposta. I és que, lluny de la filosofia d'altres grans festivals, que no és altra que la lògica del benefici, els cartells del Sònar són sinònims d'una ferma aposta per artistes revelació front a un reduïda presència de grans noms. Així, al llarg de la seua història, el festival s'ha consolidat com el trampolí definitiu d'alguns creadors i sobretot, com una plataforma per escoltar i gaudir els sons que vindran decidits a transformar i renovar l'escena de la música electrònica.

El cartell del Sònar 2009
Feu-vos lloc a l'agenda durant els dies 18, 19 i 20 de juny, perquè enguany, el festival trasllada als seus escenaris el batec de les diferents escenes emergents de tot el planeta.
Així, tindrà presència una bateria de joves talents que es perfilen com a grans referents de futur. Entre ells, destaquen Crystal Castles, Fever Ray, Micachu & The Shapes, Buraka Som Sistema o Deadmau5. També el factor femení tornarà a ser decisiu en el cartell de 2009 amb les actuacions, entre altres, d'Ebony Bones, La Roux o Mary Anne Hobbs. Si parlem de dones, però, no podem oblidar la gran Grace Jones, una autèntica diva que aterra a Barcelona amb nou disc.
Però la diversitat generacional o sexual no ha sigut l'únic criteri. Els organitzadors han trencat una llança a favor del continent africà, a través de formacions com Konono No.1, Mulatu Astatke,
Mujava o Filastine, així com de la música del gueto per excel·lència, el rap, i les seues darreres evolucions, amb noms com DSL, Young Fathers, James Pants o Beardyman. I, com no podia ser d'una altra manera, molts projectes locals també tenen cabuda. És el cas de Guillamino, Joe Crepúsculo, Miaau, Anímic o el mític Pau Riba, que actuarà junt a la banda Mil Simonis.

Sí, el Sònar sempre arrisca. Però també es colen algunes grans estrelles. Aquest any, la grossa ve representada pels germans Hartnoll, més coneguts com Orbital, tot un referent en allò que es va convenir anomenar 'intelligent techno'. Tel·lonejats pels incatalogables Animal Collective, seran els encarregats de posar la guinda a una edició eminentment electrònica en el terreny musical: des del so profund dels alemanys Shed i Marcel Dettmann fins a la frescor de Moderat, la conjunció perfecta entre Modeselektor i Apparat.

No sols de música viu el Sònar
Baixos, beats, ritmes, ball… són paraules fonamentals per entendre el festival. Però no les úniques. Mecànics, per exemple, és una proposta dirigida a tots aquells interessats en el món de la creació musical. Es tracta d'una exposició que tanca Sonarmàtica, trilogia centrada en la revisitació de la màgia, el cine i la creació sonora del segle XIX en l'era digital. O Sònarkids, un nou festival concebut per a pares, mares, xiquetes i xiquets, que se celebrarà per primera vegada el diumenge 21 i que segueix la filosofia del seu germà major.
La seua programació musical serà de primer nivell, amb gent com Laurent Garnier, o La Mala amb Griffi i M'Baka; això sí, amb shows adaptats a una jornada tan particular com aquesta, i vindrà acompanyada de múltiples activitats per als més menuts: classes de dj, de ball de hip hop, tallers d'il·lustració, construcció amb fitxes Lego… Impossible avorrirse.

Però si hi ha alguna cosa aliena al món de la música que destaque cada any per sobre de tota la resta, és la imatge. Sempre feta per sorprendre. Almenys, des de 1997, quan es produeix un vertader punt d'inflexió en les campanyes publicitàries del Sònar: els progenitors dels creadors del festival van servir de models. En el seu desè festival, rient-se de les crítiques que qualificaven algunes de les seues propostes de 'timo', van utilitzar la imatge de diversos estafadors, com el Dioni. El tuning i els acids també serviren com a emblema, mentre que en 2002 ironitzaren amb el seu abast 'mainstream', sent el famós Maradona la carta de presentació. Un any més tard van patir la censura dels mitjans. Tot i que, probablement, cap campanya haja estat tant exitosa com la de 'la Pajarraca' de l'edició passada. Enguany, ve en forma de pel·lícula protagonitzada per unes 'majorettes' vingudes del món dels somnis que, degut a les telefonades que reben des d'una cabina diabòlica, se senten desorientades en el món dels vius.
Podeu veure'l a la pàgina web del festival: http://www.sonar.es/, on, a més, trobareu tota la informació i l'emissora de ràdio, amb la que anar obrint boca de cara a la celebració d'aquests tres dies replets de música, senzillament, increïble.

Chicks on Speed: Punk 2.0

2009-05-19T09:05:00.000-07:00

Chicks on Speed
Cutting the edge, 2009

No, el punk no ha mort. Almenys per a les Chicks on Speed. La prova està en el seu nou disc, Cutting the edge, un treball ple de cançons efervescents i poderoses, que serà publicat el proper 6 de juny. I és que, després de dos anys d’estar dedicades íntegrament a la seua gira Girl Monster Tour i a altres projectes d’art en els que estaven clavades, era hora de parir una nova criatura. I per sort, ha estat bessonada: un disc doble amb diversos mixes i el que és més important, impregnat pel seu so distintiu.

Però deixeu-me matisar. En dir punk, vull dir força, ràbia, potència… fent més referència a l’actitud que a un estil musical concret. Doncs en realitat, aquest trio de 'riot grrrls' no coneix fronteres a l’hora de combinar l’electrònica, el pop, la new wave, el punk o qualsevol cosa que se’ls passe pel cap. Al cap i a la fi, elles ho van definir millor que ningú: “la nostra música té massa colors per a que ens claven en una maleïda caixa”.

Amb una personalitat arrotlladora i uns quants discos a les esquenes, l’australiana Alex Murray-Leslie i la ianqui Melissa Logan, no tenen cap problema en que allò que es coneix com a 'electroclash' haja passat de moda a Europa. De fet, podria ser alguna cosa així com el desunflament d’una bombolla, posteriorment a la qual sols poden quedar les millors. En aquest cas, elles serien de les poques bandes que no han sigut arrossegades per la corrent. Gran notícia.

Chicks on Speed myspace.

Ascens i caiguda del dj superestrella

2009-05-15T01:27:00.000-07:00

Reportatge publicat hui en El País.

Al novembre de 1996, la revista britànica Mixmag, autoproclamada mitjà oficial dels superclubs i els dj’s superestrella que dominaven les illes Britàniques, Eivissa i els festivals europeus, va traure en portada un grapat de bitllets. La capçalera, editada llavors per Dom Phillips, volia denunciar com una escena que havia arrancat arreplegant el testimoni de l‘acid house havia acabat en mans del vil metall i la pandèmia del mal gust. “Ens queixem d'una escena que havíem ajudat a construir, però que no reconeixíem per culpa dels catxés dels dj’s, els preus de les entrades, l'apropiació de la seua essència per part de marques comercials i una massificació terrible”, recorda Phillips des de Sāo Paulo, on resideix com corresponsal de The Times.

Fa dos mesos, el periodista va publicar el lliure Superstar dj’s (Ebury Press), una crònica sobre l'ascens i caiguda del dj milionari anglès, de l'escena de les superdiscoteques i de les burrades que es van fer en plena eufòria Tony Blair. És una història paral·lela a la del britpop, però no tan documentada. “Va ser complicat fer que la gent parlara d'una època que avui sembla quasi obscena. Però era important contar la història d'aquella bona gent arruïnada per la cobdícia. Al principi vam pensar que arreplegàvem el llegat de les raves il·legals i estàvem farts de tanta guitarra. Açò era llibertat, hedonisme… Igual que el punk. El que l'escena va deixar va ser una manera de divertir-se que mai s'havia viscut en el Regne Unit, on una bona nit és pintes en el pub i baralla. Ens vam tornar mediterranis i vam aprendre una forma lúdica de veure la nit”, rememora Phillips sobre un moviment que va fer milionaris a punxadiscos com Pete Tong (170.000 lliures de l'època per bolo), Fatboy Slim (200.000) o Paul Oakenfold (1.000.000 d'euros, amb entrada pròpia en el Guinness).

En 1998, un estudi del Govern britànic descobria que més del 30% dels adolescents de les illes havia consumit drogues il·legals durant l'any anterior. Dos anys més tard, el club Cream (Liverpool), per ventura la meca de la ruta de superclubs (una sort de ruta del bakalao anglesa), només venia 30 entrades per a la seua festa de fi de mil·lenni. Es precipitava així un exili daurat de l'escena britànica a Eivissa i el col·lapse d'un moviment que suposadament havia nascut per a fer-nos lliures i va acabar disfressant-nos amb perruques de colors i escoltant versions house de clàssics dels vuitanta. “Durant aqueix període va haver la sensació que tal vegada tot l'univers de l'electrònica era d'aquella forma”, apunta Laurent Garnier, el dj francès que aquest mes edita el seu disc Tales of a kleptomanic i que és paladí d'un discurs una miqueta més profund pel que fa a l'electrònica. “Els anglesos posseïen les estrelles, els diners i la premsa. Però això havia d'acabar, era insostenible. Jo sempre m'he sentit més proper a l'aproximació continental de la cultura de club. És més artística i musical. Això sí, d'aquella època ha quedat l'electrònica com estil. Ja no és una moda”.

Digerida la batacada comercial de la patxanga anglesa, eixa que tractà de convèncer al món que tot era ball i que la cervesa es podia beure calenta, va arribar l'escarn mediàtic. Durant 2003, The Guardian, The Independent i The Times van titular: “Ha mort l'electrònica?”. Totes les tesis, més o menys, ho confirmaven. El dj havia acabat sucumbint a la seua humana naturalesa. Els mitjans i els adolescents semblaven més interessats a comprar guitarres que taules de mescles. Arrasava el chill out perquè els vells clubbers preferien la música que escoltaven al tornar de la festa que la festa. Els pantalons de lli substituïen a osets de peluix i xumets raveros. L'escena de clubs es dividia entre l'abominablement comercial (disfresses i tons per al mòbil), l’underground (sense repercussió comercial) i la superficialitat irònica de les modes (Nag Nag Nag, el gran club del electroclash a Londres, va durar quatre mesos). “Passem de tenir dj’s en els flyers de tots els clubs, avions privats i totes les drogues del món a veure com el món ja no s'interessava per nosaltres. Crec que el futur de l'escena, el mercat i el talent es troben avui en Sudamèrica. Els anglesos hem cremat aquesta moguda. Fins a Londres, els millors clubs es fan avui per a 300 persones en un pub i ho duen espanyols, brasilers o italians”. Ricardo de Azcuénaga, responsable del segell Cocoon a Llatinoamèrica, coincideix que tal vegada el futur de la festa es troba allí, on els dj’s cobren fins i tot més i són anunciats com estrelles en els carrers de Buenos Aires o Sāo Paulo. “Hi ha hagut escena des dels noranta, sobretot a Argentina. Gent com Ricardo Villalobos o Luciano, sud-americans amb sensibilitat europea, són figures. Per naturalesa i cultura, Sud Amèrica és el gran mercat, molt més que Àsia”.

John Digweed, un dels grans superstar dj’s, té una visió menys elàstica. “Res ha canviat. Anglaterra segueix sent el lloc on s'edita la millor música”. I és que l'anglès tal vegada pertany a aqueixa estirp que es nega a rendir-se a l'inexorable pas del temps i les modes. Com Fatboy Slim, dj que sempre serà recordat per ficar més d'un milió de persones en la platja de Brighton, vanar-se de esnifar cocaïna sobre una via de tren o a la nit eivissenca que va iniciar el seu romanç amb Zoe Ball, presentadora de la BBC, a qui va seduir amb la frase: “Prefereixes anar-te a dormir o quedar-te tota la nit de clubbing amb mi?”. AL matí següent, Ball va arribar a l'estudi en un deplorable estat i va propiciar una de les emissions més patètiques de la història televisiva britànica.

A l’estat espanyol, l'experiència d’Eloy Martín, director del Monegros Desert Festival, exemplifica l'evolució de l'electrònica massiva no bakaladera: “Com festival, vam viure un creixement controlat i progressiu en els noranta. Però hem patit les distorsions del mercat espanyol de 2003 fins a ara”. Les claus per a sobreviure passen per l'obertura estilísitica (en el Sónar, per exemple, han actuat bandes tan poc electròniques com Madness) i, sobretot, per la racionalitat a l'hora d'acceptar certs catxés. “Hem intentat mantenir-nos en nivells raonables i, encara que s'han pagat quantitats importants per artistes de primer nivell, mai res fora de mercat, com sí ha ocorregut en aquests últims anys a Espanya”, revela Martín.

A Eivissa —que actua de corretja de transmissió de tot el que és la festa—, les noves normatives (prohibició d’after hours, que va dur al sonat tancament d'Amnèsia en 2007, per exemple), la massificació del turisme low cost i els intents del lobby britànic per mantenir les seues prebendes han obligat a nous actors a agafar les regnes del negoci. De Azcuénaga, promotor en la illa des de fa vuit anys, admet que el perfil del visitant tal vegada s'ha tornat més agressiu, però entreveu una bona temporada. “La marxa de molts anglesos ha deixat espai per a propostes més underground i menys massives. Els holandesos del trance potser mantinguen el catxé de 50.000 euros la nit i actuen en llocs enormes, però la veritat és que es va cap a una racionalització de les grandàries. El superclub és alguna cosa ja quasi del passat”. Com ocorre amb quasi tots els super-dj’s. Van arribar, com punts capdavanters de moviments suposadament destrossadors amb el passat (del comunisme al punk), per a canviar les coses, i aquestes els van canviar a ells. No és negoci per a visionaris.

* La foto és de Misha Kominek, per a El País.

La batidora ska-pop de Madness rugeix de nou

2009-05-12T09:23:00.000-07:00

Article publicat avui a Público.

Finals de la dècada dels setanta. El punk canviava la direcció del rock. Li deia: "Per allà no, per ací". Per ací significava urgent, sorollós, crític i bàsic. Res d'òperes elèctriques: millor bramar-li a la realitat. En aquells anys, en el mateix lloc en el qual els Sex Pistols dinamitaven els fonaments del rock, creixia un grup que apuntava a sons totalment distints, principalment el reggae i l'ska jamaicà, i que anava a convertir-se en un dels fenòmens musicals del canvi de dècada. Es deia Madness i, trenta anys després, acaba de publicar nou disc, The liberty of Norton Folgate (Naive, 2009).

Des de Londres, Mark Bedford, el baixista del grup, recorda els seus anys de glòria comercial: "No estic orgullós d'haver tingut èxit en els vuitanta, sinó que les cançons, escoltades a dia d'avui, encara funcionen i et fan vibrar. Això és el que et fa sentir-te orgullós, que encara afecten a la gent".

Té raó: cançons com One step beyond, Wings of the dove, House of fun o l'arxiconeguda Our house segueixen tenint un efecte letal per a l'oïdor. I per a altres bandes: "Sí que hem tingut molta influència sobre altres grups, principalment britànics. El nostre deixant es veu en algunes cançons de Blur. I sobretot en Kaiser Chiefs: cree que tenen una mentalitat i una forma d'entendre la música molt semblant a la de Madness", explica Bedford.

Pop netejavidres

The liberty of Norton Folgate és el primer àlbum de Madness en deu anys. Orientat cap al pop net i cristal·lí, van començar a gravar-lo en 2007, però només a principis d'enguany han assolit tancar-se en l'estudi per a finalitzar-lo. "Fa dos anys, ens vam adonar que hi havia bon material per a un nou disc i ens llancem. Ho hem gravat a poc a poc perquè ens agrada treballar a poc a poc. Estem ficats en projectes diferents i és difícil organitzar-nos", diu Bedford.

No obstant això, en aquests deu anys no han estat quiets. Segons recorda el baixista del grup, "hem estat tocant bastant, quasi tots els anys. També vam engegar el projecte The Dangermen per a tocar versions de clàssics del reggae".

Només cal veure els seus vídeos, alguns d'ells desternillants, per a adonar-se que l'humor és una de les claus en la història de la formació. "De vegades no ens prenien de debò, però l'important són les cançons que escrius. La gent et recordarà per elles. En tot cas, l'humor és alguna cosa molt saludable". Bedford troba a faltar "l'idealisme de la joventut en els anys setanta. Potser es tractava de la ressaca dels seixanta, però és una mica valuós que hem perdut".

També veu diferències en la música: "Fa poc vaig anar a veure als Fleet Foxes i em van encantar. El seu disc és genial. Em crida l'atenció una tendència que es dóna en l'actualitat, i és la d'escriure lletres més personals i íntimes. És com si la música pop s'haguera tornat més introvertida. I no ho critique, sinó tot el contrari, em sembla molt interessant". Madness oferirà un parell de concerts a Espanya al juny, amb les dates encara per confirmar.

---

Madness, Night Boat to Cairo

Madness, Baggy Trousers

Madness, One step beyond

Madness, Mi girl

The Black Dog: Further Vexations

2009-04-21T09:28:00.000-07:00

Agafe en prèstec aquest magnífic vídeo de la web dels amics de la Crew Cometa (BCN) que m'ha deixat fascinada. Tal i com explica flycomet es tracta de la pel·lícula promocional que ha tret el duo The Black Dog per a promocionar el seu últim treball, titulat Further Vexations. Espere que us agrade tant com a mi.

The Black Dog - Further Vexations from The Black Dog on Vimeo.

Crònica de la nit M_nus a Barraca (11.04.2009)

2009-04-16T09:42:00.000-07:00

Publicat prèviament en castellà a Mixside.

Que alguna cosa sucosa anava a cuinar-se en la sala Barraca dissabte passat estava cantat. Per diversos motius. Un, per la presència policial. Ja en la carretera de Sueca cap a Les Palmeretes, una servidora va tenir davant durant diversos metres un furgó de la Guàrdia Civil fins que va parar en el voral, amb l'objectiu d'instal·lar un control. Tot un presagi del que esdevindria a l'arribar, on es va produir un ball de cotxes de les forces de seguretat que donava un poc de vertigen. Tampoc és que aquest fet siga res de nou, com tots els barraquers sabem, però el dispositiu desplegat per a l'ocasió era bastant espectacular, donant bon compte que estàvem davant una de les actuacions més esperades de l'any. I així era, si s'ha de jutjar per la multitud que hi havia congregada ja en el pàrquing gran a això de les dues de la matinada. Bastant prompte, tenint en compte els costums dels valencians. L'espectacle que vam poder contemplar allí es va constituir com un bon prolegòmen al que ocorreria una vegada dins, i és que, a pesar d'algunes dificultats materialitzades en forma de talons incrustant-se en el fang, de tirants que intentaven cobrir cossets tremolosos davant l'ona de fred que estàvem patint, o d'algun destrellatat mental fent trompos; hi havia sobretot, un desig de gaudir i passar-se'l bé.

Amb aquest ànim vam entrar. Directets al circ, ja que el set de Fabrizio Maurici estava molt avançat. De fet, l'italià ja havia sobrepassat l'equador de la seua actuació quan aconseguirem travessar la pista, que estava a vessar. Sense ànim de ser injusta, en certa manera em vaig alegrar, perquè no em va arribar a transmetre gran cosa. De Maurici diuen que va quedar eclipsat la primera vegada que va veure punxar a Richie Hawtin i va ser llavors quan va dirigir el seu so cap al minimal. Diuen també que, motivat pels seus somnis de formar part algun dia de la família M_nus va prendre la decisió d'enviar-li música exclusivament a Hawtin. Repetisc que no vull ser injusta amb el xic, ja que no he tingut l'ocasió d'escoltar cap de les seues produccions, però el que és punxant no em va fer el pes. Potser va guanyar la perseverencia i l'ambició? O és que potser estem sobresaturats de minimal? Potser. El cas és que desitjava que arribara el live de JPLS. M'agradava pensar que a causa del format en directe, seríem espectadors d'alguna “cosa” diferent. I de fet, així va ser.

Amb un ritme lent, apaivagat, com sense pressa, aquest home va anar, a poc a poc, creant una atmosfera que aniria in crescendo i que en l'última mitja hora va aconseguir imbuir una energia brutal a les masses. I encara que crec que Richie Hawtin es val per si sol i no necessita ningú que li aplane el camí, el ben cert és que el creador de Isolate ho va fer, i ho va fer bé. El miniatracó energètic que JPLS ens va brindar a tots els presents, va servir d'aperitiu per al que seria el show de l'any. I és que, encara que prèviament vaig tenir l'ocasió d'escoltar alguna bobada del tipus “Richie Hawtin no és para tant” (i què fas ací, llavors?), el canadenc va demostrar una vegada més per quina el seu nom ressona una vegada i una altra en boca de milions de persones.

Solament amb la seua presència va produir un sens fi d'emocions, fet fàcilment demostrable amb el nombre de càmeres i mòbils que van apuntar cap a la seua figura quan va aparèixer en cabina. Però és que la música… oh, mon dieu! Amb el primer tema ens va vibrar des de la coronilla fins a la punta dels peus. I no sé si serà perquè ja coneix quina classe de públic acudeix a Barraca, però la sessió va ser, des de l'inici, una successió de ritmes technoides i pur techno que va fer bombar els nostres cors un ritme superior al normal. Ja ho vam dir en el seu moment i encara avui ho seguim dient: Barraca loves you!

Tant, que tres dies després encara tinc agulletes…

Aurora Mora, Torrent

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (VI)

2009-04-13T08:24:00.000-07:00

Javi P3z Orquesta
Sports
HiTop, 2004

Fa poc vaig trobar-me per casualitat amb un blog de descàrregues que em va causar una gran impressió positiva: “El escarabajo en el muladar”. Una web comandada des de Málaga pel capità Kuank Ank, apassionat dels escarabats i de les arts a parts iguals. Un bon gust en la selecció em va portar a convertir a l'escarabajo en un dels meus blogs de capçalera.
Des d’aquest emplaçament de luxe he pogut abaixar-me novetats, pero també alguna peça antiga, com per exemple aquest disc, fruit de la ressaca olímpica, signat per una autèntica ment privilegiada d’eixes que brillen a l’escena estatal, com si d’estels entre la immensitat del buit es tractaren: el donostiarra Javi P3z.
Lluny de la seua aparença, Sports aposta per les activitats arrelades a la cultura popular: futbolín, pinball, dominó, ping-pong o bolos. Qüestió que també pot aplicar-se, fent una analogia, en el terreny musical: electrònica sabrosona, mambo, cha cha cha i ritmes a l’estil de les millors orquestres llatines.
En definitiva, un treball que defuig l’elitisme i la conceptualització i que aboga pel sabor i el vitalisme. Si te estás estresaaando, ja saps: posa play i deixa’t endur per melodies caribenyes acompanyades de samplers que et recorden els recreatius de la teua joventut, les ones de la mar o una de les millors pel·lícules que has vist mai. Tot un homenatge a la diversió i a l’oci no consumista. 1, 2, 3… sucre!

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (V)

2009-04-12T09:45:00.000-07:00

DJ Hell
Teufelswerk
Gigolo Records, 2009

En el món de l’electrònica passa igual que en l’automòbil. Els alemanys són molt grans. Diria que els millors, però m’estaria tirant pedres contra la meua pròpia teulada, doncs pense que els valencians vam tenir la nostra època daurada i encara estem a temps de reviure l’esplendor dels 80-90. Subjectivismes a banda, el ben cert és que l’escena alemanya ha aportat autèntiques joies a la història de la música feta amb màquines. Kraftwerk van ser, sens dubte, els pioners d’una autèntica revolució musical i van assentar les bases del so alemany que es factura encara avui dia.
Només cal escoltar el segon tema de l’últim treball de Dj Hell per a adonar-se del què estic dient. I és que “Electronic Germany”, a través de la veu d’un computador ens teletransporta a aquell suprem “The man machine” dels mestres per antonomasia. Però més enllà d’aquest tall, que suposa un sincer i aconseguit homenatge a l’obra dels germans, tot el disc transpira caràcter alemany. I és que Hell no pot negar les seues arrels ni la seua personalitat. I jo, sincerament, m’alegre que no s’haja deixat endur per cap moda (incloent les que provenen de Berlin) i aposte pel seu electro-techno emblemàtic i fosc. Si l’infern sona així, vull pecar cada dia i guanyar-me l’entrada segura.

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (IV)

2009-04-12T09:29:00.000-07:00

Franz Ferdinand
Tonight
Domino, 2009

Supose que mai imaginaríeu trobar un disc com aquest a Sampleòpolis. I tindríeu raó. Però de vegades, ocórre allò inesperat i vegeu ressenyat l’últim treball d’un grup que pertany més al mainstream que no pas a l’underground. Però les coses com siguen, Franz Ferdinand tenen un savoir faire que no es pot desdenyar de bones a primeres. Jo coneixia més o menys els seus anteriors àlbums, gràcies, com no, a la meua germana i a la relació d’amor que manté amb el pop i, per a ser-vos sincera, m’agradava el seu so. Bones melodies, bons arranjaments, bon acompanyament vocal i una actitud carismàtica que li dóna coherència a tot plegat, han fet de la banda un referent ineludible en el món del rock.
Tot i que alguns experts hagen qualificat Tonight simplement de “passable”, per a mi s’ha convertit en un d’eixos discos que m’acompanyen en els trajectes sobre rodes fent-los més agradables. I, si el coneixeu, ja haureu imaginat perquè preferisc aquest a qualsevol altre. Com no podia ser d’una altra manera, pels arranjaments electrònics, que han engarçat de manera brilllant als acords de la majoria de les cançons i que en algun moment esdevenen realment èpics, com és el cas de “Lucid dreams” que, a partir del minut 04:43 em posa el pèl de punta. Sense oblidar “Can’t stop feeling” o “Bite hard”, vertaders hits per a públics de tot pel·latge.
Notable alt.

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (III)

2009-04-05T08:46:00.000-07:00

Lindstrøm

Where you go I go too

Smalltown Supersound, 2008

Sí, ja sé que no és cap novetat. Sóc conscient que no us descobriré Amèrica, perquè aquest disc ja estava present en un grapat de llistes dels millors treballs del 2008. De fet, ja estic escoltant el nou treball de Lindstrøm, acompanyat de Prins Thomas (i titulat "II"), però sens dubte com este no és. I és que considere, amb Jenesaispop, que l'àlbum de debut d'aquest norueg amb el que es gitaria el 80% de l'audiència del portal, tot i contenir només tres pistes (una d'elles -i des del meu punt de vista, la millor- de 28 minuts, això sí), val per a ballar, val per a follar, val per a emborratxar-te, etcètera, etcètera, etcètera.

I amb açò, crec que està tot dit.

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (II)

2009-03-30T03:39:00.000-07:00

Filastine
Dirty Bomb
Soot (USA/UK) / Jarring Effects (Europa), 2009

“Estàs en un cotxe en un embús de trànsit a El Cairo, és un cotxe totalment tunejat estil hip hop, amb el volum a tope; el greu dels bombos i subs fa vibrar tot el metall del vehicle, per la finestra oberta entra tot el soroll del trànsit, barrejant-se lliurement amb els ritmes que ixen pels speakers. Just en eixe moment comença l’azan, la crida a resar que ix dels vells altaveus saturats rebotant en tots els edificis que troba al seu pas. Si juntem tot açò i ho passem per dues eixides mono, sona a Filastine”. Així és com el productor musical trotamón Grey Filastine, defineix la seua música i, la veritat, no hi ha millor manera d’expressar-ho que d’esta forma.
El seu àlbum Dirty Bomb és el reflex de l’estat actual del món, brut i bell al mateix temps, com la vida mateixa. Un disc que ha contat amb un ventall de col·laboradors molt enriquidor: des d’aborígens australians fins una cantaora de Graná de 16 anys. I és que el segon treball d’aquest músic nascut a Seattle i resident a Barcelona, barreja lliurement el dubstep amb vents balcànics o cordes de Bollywood i bombos que colpegen ritmes frenètics per a un nou ball.
Si el món és un mocador, Dirty Bomb és un kleenex en allò musical: ric, trepidant, ple d’energia, vital. Espere el seu directe al Sonar com aigua de maig. Em dóna en el nas que no em defraudarà.

Al ataquerr! Els discos que estic devorant últimament (I)

2009-03-30T01:07:00.000-07:00

Animal Collective

Merryweather Post Pavilion

Domino-Pias Spain, 2009

La primera vegada que em vaig topetar amb aquesta meravella sonora, va ser en l'anòmal blog d'Imbruxia. El passat dotze de gener, dia de la seua publicació, el meu amic i gran expert musical, deia el següent entorn a Merryweather Post Pavilion, dels Animal Collective: "Voy a dar una recomendación. A aquellos que tenían pensado sacar un disco en 2009. Especialmente a aquellos que pensaban en sacar el mejor disco de 2009. Vuestro esfuerzo será inútil. Ya ha salido el mejor disco de 2009. Ha salido hoy." Una recomanació a la que no vaig fer cas fins que en Jordi Garrigós me la tornara a fer un parell de mesos després. Vaig pensar que dues persones com aquestes no podien estar equivocades, així que em llancí definitivament a per ell.

I quina va ser la meua sorpressa, quan em vaig trobar amb un àlbum que anava creixent conforme l'anava escoltant. No sé si us ha passat alguna vegada, a mi sí. Encara que és possible que no tant com en aquest disc. Quan vaig donar a play per primera vegada no em va fer el pes. Vaig dir-me que el món estava malalt si clamava que açò era el millor treball musical enregistrat enguany o això, o és que jo no entenia els nous llenguatges musicals del pop, després de tant de temps escoltant música de ball. Però que me aspen. Quan vaig escoltar de nou el disc vaig començar a sentir-lo. I aquesta sensació anà creixent exponencialment amb cada nova reproducció. Fins que vaig arribar a eixe punt en què adores un disc i desitges que el trajecte que estàs fent en la seua companyia no s'acabe mai o, almenys, trigue una miqueta més en acabar-se. Sobretot, perquè si Merryweather Post Pavilion és la banda sonora de qualsevol viatge, et serveix a la perfecció per a bucejar i rastrejar molts indrets dintre de tu mateixa. Un 11 sobre 10.

L'any del Sónar (espere)

2009-03-17T04:40:00.001-07:00

El Festival Sónar ja porta la tira fent les delícies de milers d'amants de la música. Jo cada any em llepe els llavis en assabentar-me del cartell, però com que sempre he sigut pobre com una rata no he pogut anar a cap edició. Cosa que espere que canvie enguany... veure'm si hi ha sort i em puc fer amb alguna meravellosa acreditació de premsa.

De moment, l'avanç de la programació és per a llevar-se el barret... i és que els xics d'Advanced Music són molt, però que molt aplicats. Al lorito:

Orbital (FFRR/UK)

Grace Jones (Wall of Sound/JM)

Late of the Pier (Parlophone/UK)

DJ Mujava & MC Mzura (Warp/SA)

SebastiAn (Ed Banger/FR)

Fever Ray (Rabid/SE)

Erol Alkan presents Disco 3000 (UK)

Crookers (Mad Decent/IT)

Deadmau5 (Mau5trap/CA)

Filastine (Soot/US)

Micachu & The Shapes (Accidental/UK)

Moderat (Bpitch Control/DE)

Lars Hornveth (Smalltown Supersound/NO) + BCN216 (ES)

Mary Anne Hobbs presenta (BBC Radio 1)

The Gaslamp Killer (Obey/US)

Joker (Kapsize/UK)

Martyn (3024/NL)

Mary Anne Hobbs (BBC Radio 1/UK)

Ed Banger presenta Gazpashow!

James Pants (Stones Throw/US)

Bullion (One-Handed/UK)

Breakbot (Moshi Moshi/FR)

DSL (Ed Banger/FR)

Busy P. (Ed Banger/FR)

Ostgun Ton presenta

Shed (DE)

Marcel Dettmann (DE)

Sunday Best presenta

Rob da Bank (UK)

dan le sac vs Scroobius Pip (UK)

Ebony Bones (UK)

Red Bull Music Academy presenta

Onra (Favorite/FR)

XXXChange (Fully Fitted/US)

Muhsinah (Circulations/US)

Jamie Woon (One Taste/UK)

GoldieLocks (Puregroove/UK)

Cécile (Mac Mac/IT)

Dorian Concept (Kindred Spirits/AU)

Guillamino (Bankrobber/ES)

Culoe de Song (Innervisions/SA)

Midee (LaBolatoryNetlabel/ES)

Cardopusher (Murder Channel/VE)

Al jazz el que no és del jazz

2009-03-16T09:01:00.000-07:00

Un reportatge de Carolina León publicat al número de març de Calle 20.

Al jazz el que no és del jazz
Onette Coleman titulà el seu àlbum de 1959 “The shape of jazz to come”. Cinquanta anys després, lluny de l’estancament, alguns aclaparadors i joves músics confirmen que sempre hi ha una nova forma per venir.

Hi ha un nou jazz, de tècnica prodigiosa i cor desbocat, que plantege incògnites pròpies del present? Amb menys de tres dècades en la seua comptabilitat d’anys, aquest grapat de músics ací representat s’empenya en eixe difós terreny ocupat per la música d’arrel negra. I ho fa amb enorme autoconsciència, reverenciant els clàssics i fecundant la contemporaneitat. Si la història d’aquesta música pot ser entesa com la d’una enorme transgressió (des dels cotoners esclavistes als luxosos teatres), les ambicions d’aquests jazzmen i jazzwomen no tenen sostre. “Sempre hi ha una nova generació en el jazz, perquè és un art en permanent transició -en paraules d’Esperanza Spalding-. Jo sóc part d’eixa nova generació com ho són Greg Osby, Marcus Strickland, Wayne Shorter o Herbie Hancock. La seua essència és progressar”.
Si bé els seus plantejaments estètics divergeixen, aquests músics representen una nova ona del jazz per la seua coherència i osadia en injectar en el gènere influències alienes a d’ell. Alguns precedents els van inspirar: Avishai Cohen, des d’Israel, vestint el seu contrabaix de sons mediterranis; o Brad Melhdau, pianista que tracta els clàssics més recents del rock com a estàndards.
A Robert Glasper el comparen amb Melhdau per la senda presa, en el seu cas el hip hop. Vingut de Texas, la seua primera escola va ser una mare cantant de gospel i les seues intervencions en l’esglèsia on tocava el piano amb dotze anys. La High School for Performing and Visual Arts de Houston i la seua posterior experiència a Manhattan el van posar en contacte amb músics com el cantant Bilal, que va ser qui el presentà a Q-Tip (A Tribe Called Quest); va ser la primera de les seues col·laboracions amb l’entorn del hip hop del què, diu, “el jazz pot aprendre paciència i groove”. El seu toc vibrant i sensual (en el seu debut Mood, de 2003) el va fer arribar fins el clàssic segell Blue Note, on ha editat dos discos més. En In my element (2007), s’atreveix a equiparar el Maiden voyage de Hancock amb l’Everything in its right place de Radiohead.

Pervertint els estàndards
També pianista, la posseïdora de dits portentosos Hiromi Uehara -el directe de la qual vaig poder gaudir ja fa algun temps i vaig ressenyar en el seu moment- (Japó, 1979) començà la seua carrera discogràfica en 2003. Premis i reconeixements s’han succeït des d’aleshores, però els seus inicis van ser els jingles publicitaris. El seu salt al pòdium era qüestió de temps, perquè el toc inverosímil d’Hiromi captà al mateix Chick Corea, qui la va fer seure amb ell al piano de visita a Japó: tenia disset anys. El seu domini del teclat i del seu quartet de músics en directe provoca admiració, doblegant i pervertint les melodies a voluntat: Beyond standards (Telarc, 2008) és la seua demostració tècnica en disc. “El meu objectiu era fer-los sonar com els meus originals, no de qualsevol altre”, i s’atreveix amb el Claire de Lune de Debussy o el clàssic My favourite things. Declara que li haguera agradat tocar amb Frank Zappa o que el seu pròxim repte serà “escriure el meu propi concert per a piano”. Per a Hiromi, “el més important és enfocar allò que vull comunicar i transformar-ho en energia, a la qual respon l’audiència; tocar per a mi consisteix en eixe constant transvassament d’energia”.
Mentre Robert Glasper creu que “no hi ha límit a l’hora de barrejar estils, és quelcom que faig sense pensar”, per al jove Daniel Glatzel, músic d’origen coreà que dirigeix l’Andromeda Mega Express Orchestra a Berlin, “no es tracta de fer jazz amb secció de corda”. En el su cas, “introduir instruments o ritmes aliens no és millorar; de vegades s’obliden dimensions essencials, especialment en el costat de la composició”. El cas d’Andromeda és de tot menys típic: són 20 músics amb una mitjana de 26 anys, de Canadà, Tailandia, República Txeca i altres llocs, reunits entorn al geni compositor i gestor del projecte.
“Al principi teníem una instrumentació tant extravagant que decidirem convidar a més intèrprets de ment oberta per a donar sentit al conjunt i seguir sent distints”. El grup, de curta vida encara, espera editar el seu primer disc aquesta primavera, en el segell de The Nowist. Els músics d’aquesta formació berlinenca d’indie-rock van ser els primers en fixar-se en el so únic d’Andromeda, invitant-los a participar en la gravació del seu recent The Devil, you and me (2008). “Faria més encontres com aquest -diu Glaztel-. Puc imaginar-nos embotits en qualsevol estil: samba, Stockhausen o bandes sonores”. Si falta alguna cosa, que no siga ambició.
Per la seu banda, Arne Jansen (guitarra, Berlin) es conforma amb el format trio, on “tens molt d’espai; plenar-lo amb notes interessants i mantenir la tensió requereix de molt entendiment i confiança entre els músics”. El seu Arne Ansen Trio, completat amb els amics Eva Kruse i Eric Schaefer, treballa en els límits de la música instrumental amb la llibertat rítmica del jazz i la frescura del rock d’inspiració nord-americana: “Jo vaig créixer amb la música dels meus pares, des dels Beatjes a Led Zeppelin, i després Nirvana, Pearl Jam... No vaig descobrir el jazz fins els disset anys, i el vaig estudiar amb tota la meua ànima”.
El seu so és comparat amb el Trio Gateway de John Abercrombie. Però en Younger than that now (Traumton, 2008) s’acosta sense tapaments als paisatges sonors d’un Neil Young, sense deixar de sonar a Pat Metheny. L’ús de la distorsió i els delicats efectes de guitarra el situen prop de bandes de post-rock però és, en uma, jazz: “Aquest disc és més obert, més confluent amb el rock instrumental; així que ha d’agradar a altres oients. Però la tradició del jazz és la constant evolució, i açò també ho és”. Jansen se situa a ell mateix en l’estirpe dels perseguidors de troballes estètiques, esmentant com a influències a Haruki Murakami i a Gustav Mahler al mateix temps.

Nous auditoris
Així com Hiromi, els Sonicbloom de la qual aconsegueixen una intensitat molt pròpia d’un grup de rock fusió, en l’altre extrem està la sutilesa de la nordamericana, d’origen mexicà, Esperanza Spalding (1984). Des dels ritmes llatins, el seu jazz és un formós exercici de bellesa clàssica i qualitat, on enamora tant la seua veu com la seua forma de tocar el contrabaix: “Al principi cantava per a ajudar-me a parendre les melodies, perquè no tenia ni idea de llegir acords quan vaig començar amb el baix”. Pràcticament autodidacta, no sols deixa amb la boca oberta per la seua joventut, sinó per la seua manca d’ortodòxia. “Tot artista vol que el seu treball cride l’atenció del seu propi públic”.
És la professora més jove que ha tingut el Berklee College of Music de Boston, on va incorporar-se amb vint anys. El seu segon àlbum, Esperanza (Heads Up, 2008), ofereix més cançó i melodia que el seu debut, Junjo (2006), la penúltima sorpressa instrumental del jazz. Capaç de fer crossover amb el flamenco, col·laborant amb Niño Josele en el tema Samba em preludio, actuarà amb ell en el San Juan Evangelista de Madrid, el dia 27 de març, clausurant el festival Jazz es Primavera.
A alguns d’aquests joves no se’ls escapa que el seu torrent musical de vegades és difícil d’atrapar: “A mi m’encantaria arribar a qualsevol que ame l’experiència musical”, diu Hiromi. D’una forma semblant s’expressa Daniel Glaztel d’Andromeda Mega Express Orchestra: “No intente atreure ningú, sols fer bona música. M’encanta la idea de posar a Anton Webern i Barry White a ballar chachacha. Si el teu art és coherent i dones al públic l’oportunitat d’entrar en ell, no has de preocupar-te per res més”. Però la seua escolta pot no ser tan intuïtiva. Robert Glasper, qui es mou a les seues amples en diversos camps musicals, sentència: “És important atreure gent jove, perquè tradicionalment el jazz ha tingut una audiència més adulta. Per a sobreviure, necessita de nous oients”.

A continuació, us deixe amb uns grans vídeos:

Esperanza Spalding Grooves

Hiromi Uehara - Sakura Sakura

Arne Jansen Trio - Live at A-Trane - Jazzfest Berlin

Novetats

2009-03-12T10:13:00.001-07:00

Us agrada la música, veritat? A mi també, però malauradament no gaudisc de tot el temps que m'agradaria. Tanmateix, de hui no podia passar: per fi he actualitzat els enllaços de descàrrega directa (columna de l'esquerra). La solució perfecta a la cacera de bruixes que estan patint darrerament les descàrregues P2P. Hi ha nous enllaços que fan molt bona pinta i que espere que us porten molt de plaer i felicitat.

En línies generals, es tracta de pàgines de música electrònica, però com que no poden faltar altres músiques m'he pres la llibertat de penjar-vos una secció amb el títol "No t'agraden els links de descàrrega? Prova ací", amb un enllaç cap a la nau pyrata, una mare nodrissa de blogs de descàrrega directa amb la que podeu flipar... és inacabable i més que requeterecomanable.

Besos.

Propera estació: Berlin

2009-03-10T01:35:00.000-07:00

Estic emocionadíssima amb el proper viatge que tenim programat: ni més ni menys que a Berlin, el 9 de maig. I una de les coses que tenen a veure amb la meua emoció és el que relata Guillem Sans al reportatge que va publicar el passat diumenge a Público.

La 'easyjetset' del techno

Els clubs de Berlin atrauen milers d'europeus tots els cap de setmana gràcies als vols barats que oferten els seus dos aeroports

Les aerolínies de baix cost i unes característiques urbanes úniques a Europa han revolucionat en els últims anys l'escena del techno a Berlin. Milers d'europeus volen tots els caps de setmana a la capital alemanya per a passar la nit (i part del dia) en els clubs de la ciutat. Els grans són una dotzena, entre ells: Watergate, Tresor, Bar 25 i The Deep. Només en el Berghain, "la catedral", caben unes 3.000 persones. El crític musical Tobias Rapp calcula que de divendres a diumenge aquests turistes del techno que ell ha batejat com "la easyjetset" són uns deu mil. "Hi ha una diferència molt clara amb els anys noranta.

El 'circ' del Bar 25 en plena efervescència

Llavors, l'escena del techno a Berlin era realment molt alemanya. Ara es pot parlar d'un fenomen de masses", explica. Això també es reflecteix en el tipus de música, que deu anys enrere "tenia més múscul" i ara és "més minimal". En les cues d'entrada hi ha temps suficient per a comprovar que un no es troba entre alemanys. L'alemany no destaca per sobre de l'anglès, l'italià o l'espanyol. "Tota persona que viu a Europa i estima el techno o el house ha vingut alguna vegada a Berlin en els últims anys", resumeix Rapp. L'entrada als clubs costa aquí entre 5 i 12 euros, quan a Eivissa es paguen més de 50.

Els taxis són ara aeris

Rapp creu que sense els vols barats un de cada tres clubs hauria de tancar. A diferència d'altres ciutats alemanyes com Frankfurt i Munic, la capital alemanya té poca importància en el trànsit aeri internacional. Amb el tancament de l'històric Tempelhof, a l'octubre passat, queden dos aeroports (Tegel en l'oest i Schönefeld en l'aquest) que s'han especialitzat en aerolínies barates. Schönefeld va registrar 1,7 milions de passatgers en 2003. L'any passat ja superaven els 6,6 milions.

Rapp es va prendre una pausa de sis mesos en la redacció del semanari Der Spiegel, a Hamburg, per a escriure un llibre sobre el fenomen amb l'ajuda dels seus contactes i experiències de sis anys en la redacció musical del diari alternatiu de Berlín Die Tageszeitung. Acaba de publicar-lo l'editorial Suhrkamp i es titula Lost and Sound. Berlin, Techno und der Easyjetset. Rapp escriu que per als ravers europeus les aerolínies barates fan les vegades de taxi, que ja de per si mateix és el mitjà de transport tradicional de la nit techno: un no sap quant va a beure o si va a prendre drogues. I en el fosc i relliscós hivern berlinès, el risc d'usar la bicicleta no és menyspreable.

Mudances a l'ordre del dia

Els lloguers són barats i desenes de DJ s'instal·len aquí perquè també els estudis de remasterització costen molt menys que a Londres, París o Milà. El mateix passa amb els locals. "En Berlín aconsegueixes una superfície tres vegades major que en qualsevol altra ciutat alemanya per la meitat del preu", explica el bavarès Marcus Trojan, propietari del Week End. Aquest club, obert en 2004, està en el pis 12 d'un dels gratacels comunistes de l'Alexanderplatz.

L'esforç de la reunificació alemanya explica que Berlín seguisca sent pobra gairebé 20 anys després. Té uns 3,5 milions d'habitants, però hi ha espai per a sis. La ciutat està plena de solars i edificis mig en ruïnes de propietat dubtosa que resulten idonis per als propietaris de clubs. Però això no significa que no haja canviat gens en 20 anys. En els noranta, alguns clubs com el Tresor i el WMF estaven en Potsdamer Platz, que avui és un modern complex comercial. El nou epicentre techno de Berlín està entre els barris de Friedrichshain i Kreuzberg, a la vora del ric Spree. Una consulta popular va impedir l'estiu passat que la zona es posés a la disposició d'inversors i especuladors per a un projecte de centre mediàtic anomenat Mediaspree.
"El capital sempre acaba guanyant bromeja Steffen Hack, propietari del Watergate però la ciutat és tan gran que sempre haurà altre lloc per a mudar-se". Hack va invertir en una modernísima instal·lació de llum i so per al seu club, damunt del riu, amb unes vidrieres que donen la sensació d'estar ballant sobre l'aigua. Empresaris com Hack i Trojan conten a més amb el suport de les autoritats locals, que mantenen una oficina dedicada només als clubs perquè saben que els seus problemes i necessitats són distints dels que puga tenir el propietari d'un restaurant.

Una imatge del Watergate

En aquesta zona prolifera també una oferta il·legal, sobretot a l'estiu, a l'aire lliure. Els decibels no molesten a ningú perquè els veïns més propers estan a l'altre costat del pont. Wir sind Park, Rest Realität i Minus són alguns dels noms d'aquestes raves, a les quals només s'accedeix amb contrasenya facilitada per amics d'amics. La Policia fa la vista grossa, una cosa que Tobias Rapp no s'explica: "Però sempre ha estat així. Berlin ha estat fort en experiments socials durant els últims 40 anys".

Més enllà de la crítica musical

2009-02-27T04:09:00.000-08:00

Un text d'Ivan Conte publicat al número 69 del periòdic Diagonal.

LA MÚSICA POPULAR COM A ESCENARI DE DEBATS CULTURALS

Més enllà de la crítica musical

Comencem el nostre repàs a la literatura musical per tota una sèrie de llibres que, escrits per llibres musicals, desenvolupen una teoria, pentinen un gènere o recopil·len articles ja publicats o inèdits. El següent article fa un repàs a alguns dels més interessants.

Encara que fer una classificació en dues escoles de crítica musical seria una generalització molt matitzable i plena d'excepcions, es pot argumentar que figures tan representatives com Lester Bangs o Greil Marcus graviten entorn d'una sèrie de característiques comunes que els diferencia d'escriptors britànics com Simon Reynolds o Jon Savage. Des d'Espanya, és bastant difícil seguir els debats plantejats i desenvolupats a través d'aquests llibres per molts motius, tals com la gairebé total absència de revistes en les quals tinguen cabuda articles reflexius i que no necessàriament seguisquen l'actualitat musical, la poca pegada que han tingut fins al moment els estudis culturals en les nostres universitats i, sobretot, l'escassesa de traduccions a l'espanyol de llibres sobre música. En general, les figures principals de la crítica nord-americana tenen un fort sabor a literatura beat, a nou periodisme o a periodisme gonzo. Un bon exemple ho tenim en Lester Bangs, qui a més de recuperar de Norman Mailer el concepte de ‘white negre’ per a desenvolupar la problemàtica relació entre música negra i blanca, era gairebé una estrella de rock.

Greil Marcus es va encarregar de recopilar alguns dels seus millors textos en Psychotic Reactions and Carburetor Dung. Marcus, qui considerava a Bangs el millor escriptor de la seua generació, és l'autor de Rastros de carmín, llibre en el qual situa al punk en un context artístic molt més ampli per a establir connexions amb les avantguardes artístiques europees de principis del segle XX, el situacionisme i altres revoltes socials anteriors.

Per la seua banda, Rock and the Pop Narcotic, de Joe Carducci –ex manager del segell de hardcore SST– és un llibre en el qual no només defensa al rock americà “autèntic” enfront del britànic –més “artístic”, entengui's artístic com sinònim de “fals”, segons ell–, sinó que també establix una oposició paral·lela entre la crítica nord-americana i la britànica, tirant per terra el valor d'aquesta última per, entre altres coses, la seua afiliació a l'esquerra i a l'academicisme. És curiós veure en aquest llibre com, a pesar de la seua condemna de l'anàlisi del context que envolta a la música, molts dels seus arguments estan basats en una creença en la música rock com metàfora del capitalisme.

La crítica britànica

En el Regne Unit, per altra banda, podem observar una atracció mútua entre les esferes dels estudis culturals acadèmics i la crítica musical. Aquesta relació té el seu origen en la fundació en ‘els 60 del centre d'estudis culturals contemporanis de Birminghan, pioner a l'hora de dur les manifestacions artístiques populars a un entorn acadèmic. Una de les figures més representatives del centre és Paul Gilroy, qui a més de desenvolupar conceptes com el black atlantic (una mica així com un estudi de les característiques comunes de les expressions culturals de la diàspora africana en els països banyats per l'Atlàntic) que han estat assimilats per la crítica musical anglesa més inquieta, ha escrit sobre la qüestió de l'autenticitat en la música popular negra o la importància de The Streets en l'Anglaterra multicultural de la present dècada.

Dick Hebdige és l'autor de Subculture: The Meaning of Style (1979), fonamental llibre sobre el punk, en el qual desenvolupa influents línies de debat sobre les relacions entre les subcultures juvenils blanques i negres en l'Anglaterra posterior a la Segona Guerra Mundial. També com manifestació de l'acostament a l'entorn acadèmic dels crítics britànics no és infreqüent trobar-nos amb cites de filòsofs com Barthes, Deleuze, Derrida o Baudrillard per a justificar els seus arguments.

Donada la forta tradició a Anglaterra de novel·les sobre utopies i distopies, no és d'estranyar que aquests crítics tinguen certa fixació per la ciència ficció. L'escriptor J. G. Ballard, per exemple, apareix esmentat amb freqüència. Però el nom més destacat en la confluència de la crítica musical i la ciència ficció és Kodwo Eshun, qui va desenvolupar el concepte d'afrofuturisme sobre la base de les teories de Paul Gilroy i Mark Dery en Habiti Brilliant than the Sun: Adventures in Sonic Fiction.

Jon Savage és l'autor de England’s Dreaming, que molts assenyalen com el millor que s'ha escrit fins al moment sobre el punk, un tot en el qual l'autor sap manejar amb mestratge apunts estètics de valor acadèmic i el clàssic mostrari d'anècdotes sobre el punk anglès. Paul Morley, el mateix que va signar molts dels millors articles que van fer del New Musical Express una revista de referència durant l'etapa punk i post-punk, i el mateix que després fundaria el segell ZZT per a treure endavant el projecte de Frankie Goes to Hollywood, té, a més d'una recopilació dels seus articles (Ask: The Chatter of Pop), un dels llibres més 'bizarros' publicats sobre música en els últims anys: Words and Music, del que solament diré que pretén ser una història molt personal de la música popular a partir del Ca’t Get You Out of My Head de Kylie Minogue.

Reynolds, imprescindible Simon Reynolds és potser el crític britànic més important dels últims 20 anys. Ell es va encarregar de defensar –des de les pàgines del Melody Maker i The Wire– amb ungles i dents al jungle, al 2step i al grime quan aquests eren gèneres injuriats per la crítica. Tots els seus llibres són imprescindibles. Els té sobre el post-punk (Rip It Up and Start Again), el fenomen rave (Energy Flash: A Journey Through Rave Music and Balli Culture, a punt de ser reeditat en una versió ampliada), feminisme i música popular (The Sex Revolts, escrit al costat de la seua dona Joy Press) i, per descomptat, té un llibre que recull els seus millors articles en la premsa (Bring the Noise). L'existència d'aquests llibres és la prova d'un gènere literari, el de la crítica o assaig musical, que almenys en el context anglosaxó no es conforma amb el context perible de la premsa i necessita de llibres en els quals argumentar les qüestions més interessants que delimiten la nostra música popular i, per tant, la nostra identitat cultural.

‘THE FABER BOOK OF POP’

Esment especial mereix l'antologia d'articles i fragments de llibres sobre música popular titulada The Faber Book of Pop. En primer lloc, perquè conta amb dos editors de luxe i alta fiabilitat: Jon Savage, autor de England’s Dreaming i Hanif Kureishi, l'excel·lent obra de la qual literària està esquitxada de múltiples referències musicals que van de David Bowie a Prince. En segon lloc, perquè aquí apareixen recopilats, ni més ni menys que 800 pàgines d'articles ordenats cronològicament (començant en ‘els anys 40) en els quals els editors alternen amb destresa anècdotes llegendàries amb rigoroses anàlisis musicals des de múltiples perspectives (raça, gènere, etc.). La llista d'escriptors és, simplement, apabullant: gairebé tots els crítics esmentats en aquest article més Angela Carter, Tom Wolfe, Norman Mailer, Nik Cohn, Anthonny Burgess, Andy Warhol, Brian Epstein, Derek Jarman, Noël Coward i un llarguíssim etcètera. Imprescindible i punt.

No s'ta way

2009-02-20T05:36:00.000-08:00

Sólo los Solo, un dels grups de hip hop estatal amb més solera ha decidit deixar-lo després de tres discos que han marcat història en el rap ibèric. Els dos membres de la banda, Juan Solo i Griffi seguiran en solitari.

Ohhhh...

Comunicat:

Desde Enter Booking, agencia de contratación y management del grupo Sólo los Solo, queremos comunicar que tras una larga carrera que nos ha dejado alguna de las obras cumbres del Hip Hop hecho en este país, su andadura llega a su fin por lo que no habrán nuevas actuaciones de esta formación.

Guiados por la necesidad de abrirse a sus proyectos personales y dar rienda suelta a su creatividad fuera del entorno de Sólo los Solo el grupo ha decidido dar por finalizada su carrera en común.

El fin de esta etapa en todo caso no es más que un nuevo comienzo para los dos artistas que ya tienen en marcha nuevos proyectos que mantendrán o incluso superarán ese nivel de excelencia musical a la que nos tenían acostumbrados.

Juan Solo prepara nuevo disco, esta vez tomando el control de todos los detalles, desde su nueva faceta en la producción musical con unos beats increíbles que sorprenderán a más de uno, hasta su habitual maestría en el micro y las letras.

Griffi sigue adelante al frente de la factoría Del Palo y con su proyecto principal Chacho Brodas, del que se encuentra actualmente puliendo los detalles de su nuevo disco de inminente publicación, donde consolida su formación junto a los 'chachos' habituales Tremendo, Aqeel, Mbaka y Quiroga. Un trabajo con el que volverán a la actualidad para reafirmar su posición como una de las propuestas más frescas del panorama nacional.

Un saludo.

Martin Boragno

M.I.A.

2009-02-18T00:04:00.000-08:00

Una ressenya cedida per Marc Peris.

M.I.A.

Kala

2007, XL

M'ha fet recuperar la fe en el Hip Hop. No tot són actituds de goril·la, pijerio macarra i silicona a cabassos. El Hip Hop als EUA està mort. Me la suen Jay-Z, Kanye West i tota aquest colla de subnormals snobs. Allà, el Hip-Hop és el sistema, i per tant, està desactivat. La força rebel ha deixat pas al nihilisme barat. Aquesta força que regalava poesia combativa al gueto, que atresoraven Public Enemy, Krs One, Mos Def, i inclús altres col·lectius com NWA, o l'Ice T, per anomenar només alguns exemples. Només cal vore al mongol de 50 cent o qualsevol d'aquests per entendre què està passant.

El Hip hop té interés per a mi quan surt dels motlles i serveix d'altaveu per a l'extrarradi de la fortalessa Europa. Actitud Third World Democracy, cultures que necessiten expressions directes, com el Rap. Açò és el que era en un inici, la veu del guetto, un moviment obert i en constant barreja. Ara només hi ha clitxès, rigidesa formal i imitació. Fuck it.

M.I.A. no oblida els seus orígens en el gueto, en Sri Lanka. Tampoc oblida la lluita del seu poble Tamil, oprimit com molts altres pobles perifèrics del món. Un més.

Parle d'eclecticisme, de la connexió de cultures que es troben en els barris marginals de Babylon. El seu darrer àlbum Kala, beu d'influències orientals, africanes (d'Àfrica), i de pop rock blanc (Pixies, New Order, en aquest tema empra el mític tema l'Straight to Hell, de The Clash). No es pot desdir que té molt d'olfacte.

El millor Rap no es fa hui en el Bronx, ni en South Central, sinó en les barriades de Dakar, en Palestina, o en Caracas.

Així M.I.A. ha recorregut el món i ha fet un disc monumental. A gaudir-lo.

PD. Ja he vist algun comercial que fa servir 'Paper Planes' de M.I.A. Jo no sóc dels puristes que refusen quelcom perquè s'utilitze en un anunci. Me la sua. El potencial indigerible pel sistema de M.I.A. està allà, a no ser que la vida acabe dient el contrari. Però jo crec que sap molt bé què fa.

Post-rock: cap a nous horitzons

2009-02-13T04:43:00.000-08:00

Article de Dani Cabezas, publicat avui a 20 minutos.

Les sendes del rock són inescrutables. I no obstant això, sempre hi ha qui s'encarrega d'agrupar-les, posar-les una etiqueta i ficar-les en un calaix. Res pot quedar sense arxivar: va contra les regles elementals de la pròpia comunicació. Cal saber de què es parla per a entendre's, encara que de vegades crear una etiqueta comporte incórrer en una gran paradoxa i un arriscat simplisme.

Simon Reynolds no va pensar en res d'això. O no va voler pensar-ho. Quan, al març de 1994, el cèlebre crític musical britànic es va enfrontar a la temuda fulla en blanc, havia de donar amb una forma de descriure el complex univers sonor de Hex, l'angulós nou disc dels londinencs Bark Psychosis. I ho va trobar: post-rock. Un suposat gènere que, en les seues pròpies paraules, "empra els instruments del rock amb propòsits molt allunyats dels habituals en el gènere".

La de Reynolds va ser una definició tan àmplia com carent d'utilitat pràctica. Però va sortir endavant, malgrat ser rebutjat per la majoria de les bandes que suposadament conformaven l'escena. Avui dia, el qualificatiu post-rock s'empra constantment per a referir-se a propostes que, si alguna cosa tenen en comú, és precisament el seu afany per fugir de qualsevol tipus de cotilla estilística.

L'experimentació, l'inconformisme i la recerca de noves fronteres són trets comuns en bandes com Do May Say Think, The Appleseed Cast, Battles, Mico, Piano Magic i un llarg etcètera. També, i llevat de comptades excepcions, l'absència de veus. Perquè si d'alguna cosa es tracta és de transmetre sensacions a través de la música. "Tota la potència, textura i variació de l'atmosfera ve només dels instruments", explica l'escriptor escocès Ian Rankin a propòsit de l'últim disc dels escocesos Mogwai. "No fan falta paraules", postil·la.

En els noranta va ser un fenomen minoritari que va deixar per al record alguns discos. Existeixen més elements comuns en moltes d'aquestes bandes. La seua és una manera cerebral d'entendre la música. Harmonies treballades, desenvolupaments complexos i acords allunyats de cànons habituals. Paisatges sonors que prenen lliurement elements del jazz, el krautrock, el folk, la música electrònica, el rock progressiu o el dub. No existeixen límits. I cadascú escull els ingredients per a conformar el seu propi còctel sònic.

Un èxit sorprenent

Partint de preceptes tan allunyats d'allò comercial, ningú apostaria per l'èxit d'un gènere amb les coordenades del post-rock. En els noranta va ser un fenomen minoritari que va deixar per al record discos com Spiderland, de Slint, o Laughing Estoc, de la qual anys abans va ser banda puntera dels nous romàntics, Talk Talk. Però va arribar el nou mil·lenni i, amb ell, la inesperada repercussió de grups com Hope of the States, Mogwai, Tortoise o els islandesos Sigur Rós.

Ens inventem un idioma?

Sigur Rós són, amb permís de Björk, els grans ambaixadors de la música islandesa. Entre les múltiples peculiaritats del seu so es troba el hopelandic, un idioma inventat per ells mateixos i en el qual el seu vocalista i guitarra, Jón Thór Birgisson, canta alguns dels temes. En paraules del grup no és altra cosa que "un galimaties". Per a rars, ells. I després, què? Post-post-rock? Qui sap. Les sendes del rock són inescrutables. I ja haurà qui els clave en el calaix que els corresponga, àdhuc a risc d'incórrer en una nova paradoxa.

Charlie Cooper, músic de Nova Orleans

2009-02-12T23:44:00.000-08:00

Article de Diego A. Manrique publicat a El País avui.

Charlie Cooper: músic de Nova Orleans

Fundà el grup electrònic Telefon Tel Aviv

Charlie Cooper, membre fundador del duo de música electrònica Telefon Tel Aviv, va ser trobat mort a Chicago, sense que encara se sàpiguen les causes. El músic, de 31 anys, havia desaparegut el dijous 22 de gener, després d'una discussió amb la seua núvia. Una cosa que no va alarmar massa al seu cercle de coneguts: Charlie tenia arravataments i solia escapar-se al seu Louisiana natal, encara que en certs moments havia amenaçat amb suïcidar-se. Però havia mort aquest mateix dia. El seu grup ho va fer públic el passat 28.

Telefon Tel Aviv va visitar Espanya en diverses ocasions, actuant fins i tot en el malagueny AV Festival. Aquesta formació és una de les flors més insòlites crescudes en aquest fèrtil jardí sonor anomenat Nova Orleans. Charles Wesley Cooper III, nascut el 12 d'abril de 1977, músic de formació clàssica, dominador de diversos instruments, havia passat per grups de punk i rock industrial quan es va ajuntar amb Joshua Eustis per a explorar les tècniques digitals, treballant amb Pro Tools en les seues cases; ambdós estaven intrigats per les bases d'alguns discos de hip-hop i les noves mutacions de la dance music. Van debutar en 2001 amb Fahrenheit fair enough, disc molt bé acollit. Per al següent lliurament, el brillant Map of what is effortless (2004) ja havien afegit veus convidades i formacions orquestrals. El que originalment era música vaporosa havia adquirit carnositat i riquesa melòdica.

Les seues habilitats tecnològiques els van guanyar molts encàrrecs de remescles: Telefon Tel Aviv va transformar temes de Nine Inch Nails, Slicker, Apparat, Bebel Gilberto, A Perfect Circle, i fins i tot al clàssic Stolen moments, del jazzman Oliver Nelson.

Alguns d'aquests treballs es van reunir en Remixes compiled (2007). En aquells dies, empesos per la devastació del Katrina, el grup s'havia hagut d'instal·lar a Chicago. En el moment de la desaparició de Cooper, Telefon Tel Aviv estava publicant el seu tercer disc oficial, titulat Immolate yourself.

Descanse en pau.

Fangoria: "absolutament" necessaris

2009-01-29T07:50:00.000-08:00

Us he dit alguna vegada que m'encanta Fangoria? No? Doncs ja vos ho dic ara. "Absolutamente" és el títol elegit per al nou disc de la banda, que vorà la llum a finals de febrer. De moment, ja podem gaudir del primer single: "Más es más". Senzillament genial.

Recordeu?

2009-01-27T07:26:00.000-08:00

Aquesta cançó, de títol "Oblivion" va ser un autèntic hit inclòs al disc més celebrat de Terrorvision: aquell "How to make friends and influence people" de l'any 1994. Quinze anys després de gravar aquella meravella, que totes hem ballat, la banda de Tony Wright tornarà per a deleitar els seus fans amb tres concerts al Regne Unit. Cert és que a mi no m'agraden tant com per a agafar un avió rumb a les Illes Britàniques, però sí recorde aquell magnífic concert d'ells que vaig gaudir amb només catorze anyets... hòstia, com passa el temps!

Entrevista a Nuria Ghia

2009-01-26T11:08:00.000-08:00

"Un artista en cabina no és 'ningú' sense el públic"

Nuria Ghia és ja una disc-jockey consagrada. Allà on punxa fa que el públic alucine, literalment. En dj san román hem aconseguit un buit en la seua atapeïda agenda i hem xerrat amb ella sobre la seua passió per la música i els camins per on aquesta li ha dut fins ara. També hem parlat sobre el futur d'aquesta artista catalana, que augurem brillant.

Aurora Mora, Torrent.

De menuda t'imaginaves darrere dels plats?
Abans de res gràcies per l'entrevista. Mai, fins una miqueta abans d'iniciar la meua carrera, em vaig imaginar darrere dels plats. Estava estudiant publicitat i aquest anava a ser el meu futur professional. Sempre m'ha apassionat la música i sempre la vaig viure des de l'altre costat de la cabina. Va sorgir la vocació sense haver-lo previst i això va ser una de les experiències més sorprenents de la meua vida.

En quin moment vas descobrir la música electrònica? Què va ser el que et va dur a punxar?
La música electrònica la vaig descobrir de molt adolescent encara que vaig aprofundir en ella al conèixer el mític Club Cyberian de Barcelona. Això va ser prop del 97 i la meua passió per la música es va convertir en una forma de vida. Anys més tard i, després de seguir la trajectòria d'artistes com J. Rob, Fred Tassy, Cybersonic, Alex García o Jose Lücker (grans influents en la meua trajectòria i tots residents de Cyberian), vaig sentir una imperant necessitat de provar el que era mesclar. Una setmana després de la meua primera mescla ja em vaig comprar l'equip i des d'aleshores, fins ara…

Quines són les teues principals influències?
A més dels artistes que he esmentat anteriorment, durant aquests anys m'ha influït també el so de Richie Hawtin, Gaiser, Sweet’n Candy, Samuel.L.Session, Adam Beyer, Butane o del segell Mobilee com Anja Schneider, Pan Pot….i alguns dels productors clàssics de Techno com The Advent.

Quin estil o estils destil·len les teues sessions?
Els meus sets es caracteritzen per la intensitat, el groovie i elements atmosfèrics. Solen ser sets amb pressió i amb presència de baixos contundents. Em decante cap al techno, el minimal, o la fusió d'ambdós. En el techno tinc una gran influència detroitiana així com més influència germana per al minimal, especialment de Berlín. També faig sessions més deep.

Què duus en la teua maleta? Tens predilecció per algun productor o per algun segell en particular?
Tinc predilecció des de sempre per Richie Hawtin al que considere pioner en diversos àmbits de l'electrònica, únic en la seua energia i en la seua música atemporal, a més de fascinant.

Quin tema no ha deixat de sonar en les teves sessions?
Hi ha temes clàssics que m'han acompanyat durant diverses fases de la meua trajectòria. Un dels temes que duu en la meua maleta més d'un any actualment és el “Piano Piano” de P.Toile. A més de ser un bon tema té un desenvolupament sorprenent que abasta des de la intensitat fins a l'emocional.

És important per a tu interactuar amb el públic? Quin públic destacaries com el més lliurat de tots aquells llocs on has actuat? I el més exigent?
Per mi és imprescindible. Un artista en cabina no és “ningú” sense el públic. Per a mi tot consisteix en un intercanvi constant d'energia i a la mateixa vegada que el dj provoca una reacció en el públic aquest influïx rotundament en el set. Destacaria especialment els públics de Barraca (València), Metro (Alacant) o Zoom Club (Girona) com els més lliurats i amb els quals més interacció he viscut. Públic exigent trobe en tota l'escena en general.

En aquests últims temps has viatjat molt, has punxat en moltes sales i has compartit cabina amb molts artistes, hi ha alguna sala en la qual et trobes “com a casa”? T'ha agradat compartir cabina amb algú especialment?

En els clubs esmentats anteriorment no solament em trobe com a casa sinó que esprem al màxim el gaudi en cabina i amb el públic. El 'warm up' que vaig fer en Metro a Richie Hawtin i Gaiser ho recorde com un dia molt especial.

Amb qui t'agradaria punxar? On?
M'agradaria repetir cabina amb Richie Hawtin o Gaiser i també m'agradaria punxar amb Magda, Marc Houle, Marco Ressman o Butane. De llocs repetiria Berlín i m'agradaria punxar en diversos clubs i festivals de Sud Amèrica i Japó.

Creus que el fet de ser dona fa diferents les teues sessions?
Per res crec que influisca el gènere de la persona en les sessions. Quan entre en una cabina sóc Dj i se m'oblida que sóc una xica. No compartisc la idea que les xiques tenim més sensibilitat als plats. És una cosa independent i va totalment amb com és un mateix.

Alguna altra passió a part de la música?
Especialment la naturalesa i els animals. Sóc ecologista i “animalista” acérrima.

Quan mires cap a enrere, et sorprèn veure tot el que has aconseguit?

Em sorprèn realment haver tingut la fortuna de descobrir la meua vocació i poder desenvolupar la meua vida amb el que realment m'apassiona que és la música. Hi ha molt treball darrere però d'altra banda m'han acompanyat les circumstàncies . Encara així hi ha moltíssim per fer.

El 2008 ha arribat a la seva fi. Quina valoració fas d'aquest any passat?
Ha estat un any molt positiu, amb molts canvis a nivell professional i personal i que he gaudit de dates nacionals molt interessants a més de festivals i dates internacionals. També ha estat un any d'avanços en l'estudi.

Tens projectes per a aquest any 2009? Conta'ns.
El projecte més important és el llançament de les meues primeres produccions en molt pocs mesos, a més del llançament de la primera referència del segell Underwear del que també forme part i que serà produïda pel gran artista Bitmut.

I projectes a més llarg termini?
M'agradaria oferir també Live, crear el meu propi segell i viatjar amb la meua música per tot el món.

Una salutació per als teus fans i per als lectors de DJ San Román.
Una salutació i moltes gràcies pel vostre temps. Encantada de compartir aquestes línies amb amants de la música. Fins aviat!

Moltes gràcies i molt bona sort.

Itzuliko Naiz / Fermin Muguruza

2009-01-17T04:07:00.000-08:00

Fermin demostra la seva capacitat de crítica social al dia amb aquest videoclip. Imatges de Gaza i de les protestes socials contra el genocidi. (Ho he vist en este blog: gràcies Víctor!)

Guia útil per a no perdre's amb la música electrònica xinesa

2009-01-15T05:34:00.000-08:00

Aquest article, publicat a Soitu, ha obert tot un món nou davant els meus ulls.

Pells nacarades, cutis en impossibles estats d'hidratació, cossos estilitzats, pentinats impossibles defineixen l'estrellat canto-pop, tant en el seu sector masculí com en el femení. De la música en sí, millor ni parlem. No obstant això, encara que amb un seguiment inferior al dels seus col·legues occidentals, també hi ha una vibrant escena (diguem-li 'independent') local, sobretot en el camp de l'electrònica amb certs tocs d'experimentació.

Una performance de Hon Him, els reis indicutibles

M'he pres la llibertat de seleccionar a alguns dels representants d'aquest corrent per a presentar-vos-els, i ho he fet basant-me en el més subjectiu dels criteris: el fort que sona el 'tilín' que em fan. Els reis de l'escena són, sens dubte, Hon Him. Un que ja és major i que ha vist passar diverses 'revolucions' en l'electrònica, no pot evitar reconèixer en ells un poc de Kraftwerk, un poc d'Orbital, molt dels millors anys de Warp i de Morr. El conjunt és una espècie d'electro-pop molt més electro que pop, que funciona tant pel seu vocalista com pel bon ús que fan dels desenvolupaments llargs. Són una gaudida en directe, tant per la seua pròpia imatge, com especialment per les projeccions que empren. Estan barallant per editar el seu primer disc.

En segon lloc de la classificació estan Po And Lala. La cosa té la seua molla. Si de cas, Po i Lala són els noms de dos dels Teletubbies, i si hi ha un lloc on un grup d'èxit massiu pogués anomenar-se com dos Teletubbies, sens dubte seria Hong Kong. No obstant això, Po And Lala presenten uns espectacles de videoart, acompanyats d'una banda sonora de la qual els mateixos Autechre es podrien sentir orgullosos. Molt bons.

Els tercers en discòrdia, en realitat 'el tercer', en singular, és S.T. Ruidismo: un ús bastant original de les projeccions, i sobretot una energia poques vegades vista i escoltada són els senyals d'identitat d'aquest artista. Insistisc en el tema de l'energia: realment es fa estrany veure com un tiretes enclenque com ell pot produir semblants dolls de força sonora. Està gravant el seu primer disc.

Four Gig té molts seguidors amb la seua percussió

Les cambres, encara que no es dediquen exactament a l'electrònica en exclusiva, són Four Gig Heads. En Hong Kong, com en tota Xina, agraden molt les percussions, i aquest grup podria considerar-se com especialitzat en això. No obstant això, utilitzen les percussions i alguns instruments tradicionals per a anar construint peces sonores molt complexes, a partir de línies sonores gairebé mínimes. Una delícia per a moments tranquils, sense l'avorriment associat moltes vegades al 'downtempo' més relaxat. De la tranquil·litat de Four Gig Heads passem al desparrame del cinquè classificat, Fu©Kin Music, mestre de l'scratch a velocitats endimoniades sobre base electrònica bailonga. Una de les millors formes de cremar calories, deixant a part altres més òbvies, és clar.

Snoblind en directe en el Tom Lee Music Festival

Per a acabar, en sisè lloc, Snoblind. És el combo electrònic local que més temps duu establert, i podrien a arribar a considerar-se com els pares del moviment, encara que només siga per edat. Es mouen entre Hong Kong i Taiwan, i apadrinen a diversos dels artistes locals tant de l'àmbit electrònic com d'altres vessants musicals. Els seus discos són, segons sembla, relativament fàcils d'aconseguir a Occident.

Va de retro: Un viatge a l'era dels "Megamix"

2009-01-08T02:01:00.000-08:00

Gràcies Xavi, per aquest fantàstic document.

Entrevista a David Sáenz, autor de "La Ruta"

2008-12-29T03:32:00.000-08:00

A continuació us oferisc, en valencià, la última entrevista que he publicat a la pàgina web Dj San Román.

“La Ruta. Una historia a ritmo de música bacalao” és l'òpera primera d'un jove bilbaí, col·laborador de DJ San Román, anomenat David Sáenz Palma. Apassionat de la música electrònica i de la cultura clubbing des de fa molt, molt de temps, va començar a interessar-se pel fenomen destroy valencià gairebé per casualitat. La seua curiositat creixent entorn a l'anomenada “Ruta del Bacalao” li va dur a recopilar una ingent informació que ha utilitzat per a l'elaboració d'aquest llibre, en el qual, a través de les peripècies d'un grup d'amics cada cap de setmana, intenta aprehendre la totalitat d'un fenomen sociocultural pioner, únic i irrepetible. Un relat amè, confeccionat des del respecte i la voluntat de saber què va ser realment allò que, a mitjan els anys 90, els mitjans de comunicació van començar a mostrar a la societat com una autèntica barbàrie i com a exemple de la decadència de la joventut. Com s'ha vist amb els dos sortejos de La “Ruta. Una historia a ritmo de música bacalao” que han tingut lloc en aquesta pàgina web, l'interès per aquest fenomen no ha fet més que créixer en aquests últims temps, i la veritat és que aquest llibre és, sens dubte, una bona manera d'aproximar-se a ell. Al llarg d'aquesta entrevista, descobrireu el fàcil que és fer-se amb un exemplar. Anem allà!

Dj San Román: Quin és el motiu que et va dur a escriure “La Ruta”?
David Sáenz: Donar la possibilitat de conèixer, lluny de prejudicis i sensacionalismes, que va succeir durant aquells bojos anys a València. La gent ha escoltat parlar de La Ruta del Bacalao, està en la nostra memòria col·lectiva però, sap algú en què va consistir realment?

Dj San Román: Conta'ns com ha estat el procés creatiu.

David Sáenz: Ha estat llarg. La música electrònica de ball és una de les meues passions i intente estudiar-la tot el que puc. Un dia vaig començar a investigar sobre La Ruta del Bacalao i em vaig adonar que allò era molt més complex del que jo mateix creia al principi: estava davant un veritable moviment soci-cultural; vaig aprofundir en el tema i vaig entendre que aquella història devia ser contada. A l'hora de publicar-lo la cosa tampoc va resultar fàcil, així que em vaig decidir per una autoedició i dur fins a les últimes conseqüències el lema punk del “fes-ho tu mateix”. Així que vaig invertir una quantitat de diners i vaig seguir els passos per a registrar l'obra.

Dj San Román: Cap editorial es va mostrar interessada?

David Sáenz: Alguna es va interessar, però no em van oferir garanties a l'hora de preservar la llibertat de l'obra. A més creia que aquest any (a punt de complir-se el vint-i-cinc aniversari de Spook) era el moment ideal per a fer-ho i les editorials no m'asseguraven que veiés la llum en el 2008 . A tot l'esmentat es va unir la idea de dur fins a les últimes conseqüències el “fes-ho tu mateix” que abans t'esmentava. La Ruta Destroy va ser molt punk, molt underground i aquest llibre no només intenta parlar d'aquesta filosofia sinó que va més enllà, la seua vocació és ser part d'ella, com un tema dels Megabeat o un flyer de “Barraca”. No és només un llibre que parla de La Ruta, és un llibre ruter, que segueix la seua idiosincràsia i s'integra en ella com un element més.

Dj San Román: El punt de partida d'aquesta obra és considerar l'anomenada Ruta del Bacalao com un moviment soci-cultural injustament injuriat des de meitat de la dècada dels 90. Creus que existeix actualment un augment de l'interès respecte a aquest fenomen?

David Sáenz: Totalment. Estem immersos en una ona revisionista, encara de caràcter underground, que intenta dignificar La Ruta. En l'últim any han aparegut diversos documentals, reportatges, discos, homenatges… Molts hem començat a reivindicar amb força La Ruta del Bacalao com a moviment indispensable per a conèixer la posmodernitat europea.

Dj San Román: Hi ha diverses maneres d'aproximar-se a un fenomen històric. Tu has optat per narrar una història de ficció amb alguns passatges assatgístics, a què es deu aquesta elecció?

David Sáenz: La meua idea original era escriure un assaig pur i dur, un llibre amb moltes més dades i pàgines. La seua lectura hagués resultat ser pesada per a molts, així que vaig decidir disfressar-la de novel·la. D'aquesta manera humanitze la història i la faig més propera al lector.

Dj San Román: Existeixen elements bibliogràfics en les peripècies que relates o és pura creació literària?

David Sáenz: Els personatges són ficticis, però sempre intentant fer-los realistes i creïbles. Les discoteques, dates, llocs, esdeveniments… tota la resta és part de la realitat. Per a això no vaig poder acudir a bibliografia perquè no existeix, excepte el llibre de Joan Oleaque. Al principi vaig pensar en llegir-lo però descartí ràpidament la idea per a no “contaminar-me” i intentar crear una versió el més original possible. Ara estic buscant “En Èxtasi”. Sense llibres, les meues fonts han estat Youtube, revistes, pàgines web, periòdics i les opinions abocades en múltiples fòrums.

Dj San Román: Quina paraula triaries per a definir el fenomen ruter?

David Sáenz: Únic.

Dj San Román: Sens dubte “La Ruta” part, en tot moment, d'un ànim de rigurositat. No obstant això, tot just trobem aspectes crítics amb ella, no creus que existeix el perill que la idealitzem?

David Sáenz: Sí, però crec que aquest perill cal assumir-lo. Al fenomen destroy se l'ha vapulejat en excés i és el moment de fer-li un reconeixement. És un fenomen que va tenir el seu costat negatiu, mostrat fins a la sacietat i que no devem oblidar, i la seua part positiva, potser la més oblidada i la que, quinze anys després, cal reivindicar.

Dj San Román: Per a tu el sorgiment de la ruta està directament relacionat amb un context social, polític i econòmic determinats. Potser el més important dels factors és que els 80 van ser uns anys durs (reconversió industrial, hiperinflació, etc.). T'aventuraries a afirmar que aquest factor sempre està present?

David Sáenz: No. Per a mi el factor soci-polític fonamental va ser la fi de la dictadura. La gent més inquieta i inconformista va assumir ràpidament una nova llibertat per a, en una espècie d'explosió creativa, mostrar i portar a terme el que se li havia prohibit durant quaranta anys. Crec que aquest pensament lliure i de ruptura amb l'anterior va empènyer tot aquell moviment. Avui, per desgràcia, hem perdut en el camí moltes llibertats i gran part d'aquest ànim rebel.

Dj San Román: Creus que en els pròxims anys podríem començar a experimentar un veritable renaixement de la música electrònica, coincidint amb el context de crisi?

David Sáenz: Pot ser. La música disco, el house, l'acid, l'EBM… la música electrònica en el seu conjunt ha estat al llarg de la seua història una bufetada divertida i irreverent dels més desfavorits als sectors més conservadors de la societat. Potser en aquests temps de crisis torne a sorgir l'espurna.

Dj San Román: Com poden els lectors d'aquesta entrevista fer-se amb un exemplar de La Ruta?

David Sáenz: Teclejant http://www.larutadelbacalao.blogspot.com/. Allí tindran tota la informació.

Moltes gràcies i molta sort amb aquesta primera edició.

Outra-G: Somni EP (2008, Flumo)

2008-12-17T11:13:00.000-08:00

El netlabel Flumo es defineix com un segell independent a la recerca de nous talents en el món de la investigació sonora. I encara que no deixen de costat la pista de ball i entre les seues referències puguem trobar sons techno o electro, el ben cert és que l'experimentació i la recerca de nous camins se'ls dóna de meravella, sobretot mitjançant el subsegell Fluidos, dedicat íntegrament a la música electrònica més conceptual.

L'últim lliurament d'aquesta col·lecció, que corre a càrrec d'un jove barceloní el pseudònim del qual és Outra-G, encaixa a la perfecció en els paràmetres sònics de Fluidos, allunyats dels ritmes més pisters, més apropiats per a afeccionats a altre tipus d'espais i sonoritats, potser més inconformistes.

El maxi l'obri amb dolçor “Shadow’s end”, una delícia que, com si d'un xocolatet es tractés, degustem amb tots els nostres sentits i acaba provocant-nos un riu de sensacions molt agradables i plaenteres. Un moment màgic, en aquests dies en els quals vivim envoltats de velocitat i estrès, que es perllonga amb “Venus”, una cançó que fa honor a la deessa de la mitologia romana clàssica, però no solament pel seu títol, sinó per la bellesa i el lirisme que conté. Alguns englobarien ambdós temes amb l'etiqueta d'indietrónica i potser siga la més adequada, encara que és clar, sempre és millor quedar-se amb el contingut que amb el continent.
“Final Breath” coqueteja amb l'electro primigeni i “Somni” és l'encarregada de posar el fermall d'or a aquesta meravella, ideal per a llançar-nos als braços de Morfeu amb els primers clars de l'alba.

Un avís per als responsables de Flumo: cuideu bé d'aquest xicon, o acabarà fitxant per Morr.

Tracklist: Outra-G; Somni EP (Fld014)
1. Shadow’s end
2. Venus
3. Final Breath
4. Somni

Descarrega't el disc ací (Creative Commons).

Cultura de club?

2008-12-12T00:42:00.000-08:00

Som europeus. Som tan, tan, tan infinitament europeus, que per l'entrada d'una discoteca i per les consumicions que realitzem en ella, paguem preus europeus. Això sí, com l'enunciat del típic acudit “això és un anglès, un francès i un espanyol”, resulta que els dos primers europeus (l'anglès i el francès) cobren sous europeus, mentre que el tercer europeu (l'espanyol) cobra un sou d'europeu, sí, però més aviat del sud o de l'est.

Aquests acudits mai m'han fet ni punyetera gràcia i aquest, en concret, molt menys. Supose que a vosaltres també us passarà. Però els acudits, com els refranys, sempre fan referència a aspectes de la realitat social.

Parlàvem sobre les discoteques i sobre els sous perquè, amics, l'avarícia trenca el sac (un refrany que, com podreu observar, també fa referència a un aspecte de la realitat social). Imaginem, per un instant, que jo, currela, cobre … euros per una jornada setmanal de 40 (o no se sap quantes més) hores. En els punts successius podeu posar la quantitat que vosaltres mateixos rebeu. Encara que per a arribar a una mitjana aproximativa, n'hi ha prou amb tenir en compte que per a molts treballadors arribar a mileurista seria un avanç: a Espanya el 36,4% dels treballadors cobren menys de 1.000 euros nets al mes i el percentatge supera el 60% entre els menors de 24 anys. El cas és que jo, currela (i segurament submileurista), estic asquejada que et cagues de dilluns a divendres. Així que per al dissabte planege una escapada al “X Club”, el millor de la meua ciutat, aquell per la cabina del qual han passejat les seues maletes els més grans noms de l'electrònica. Deixant a un costat el fet que el X “Club” té exactament la mateixa programació que "l'A Club” de Torí, el “B Club” de Berlín, el "C Club” d'Hamburg, el "D Club” de París, "l'E Club” de Londres, etc., etc.; arribant a una homogeneïtzació cultural gairebé total i a una repetició sense límit de llarg a llarg del continent (qüestió que donaria per a un altre o altres posts), el fet és que allà vaig.
És dissabte i tinc ganes de festa. Papege alguna cosa barata, potser una mica de tapeo o unes pizzes prefabricades del super (… euros) i m'enfile cap al “X Club” (… euros si has de posar gasolina). Compre l'entrada (… euros), em prenc dos cubates (… euros) i un parell de birres (… euros). A tot això cal sumar-li alguns extres (… euros). El total és, en definitiva, d'euros … pel que jo, currela, que guanye … euros al mes per vendre la meua ànima al dimoni, ejem, dic, la meua força de treball al meu senyor cap, he de treballar … hores per a desfogar-me una estona. Que bé. Oblide a un empresari xuclasangs per a caure en les arpes d'un altre. O és que per ventura els empresaris de la nit no estan obtenint uns beneficis insultantes? Quant li costa a l'amo del “X Club” la producció d'un cubata? Voleu saber-ho? Si? Doncs és molt fàcil: la suma del preu de les matèries i del preu del treball del cambrer o de la cambrera. Feu els comptes.

Clar, que mentre estem (alguns més que uns altres, òbviament) en època de vaques grosses no passa res però, i ara? Què passarà a partir d'ara, amb tot el que se'ns ve damunt? No costa molt deduir-lo: molts deixaran d'anar, uns altres aniran menys, alguns aniran però no consumiran en la barra (o reduiran el seu consum), etc. Davant aquest panorama, cap la possibilitat que l'amo del “X Club” es plantege seriosament una reducció en el seu marge de beneficis. Ja sabem que el gran gruix de la classe empresarial no destaca precisament per aquests assenyats pensaments, i normalment es mouen per l'ànsia de guanyar com més diners millors (encara que això implique acabar amb la gallina dels ous d'or). Però suposem per un moment que l'amo del “X Club” ho fa. Reduïx els preus. Ull! No val una reducció de preus a costa dels treballadors (això seria fer paranys). Tal acció no seria gens menyspreable i per descomptat, gens utòpica, tenint en compte que el seu percentatge de beneficis havia estat, fins al moment, descaradament alt.
Per descomptat que tal acció passaria, per no pagar els catxés tan exagerats que es paguen avui dia als deejays convidats que van de super estrelles. Perquè anem a veure, una cosa és que tinguen el protagonisme que mereixen, com dinamitzadors de la festa i tal, però tampoc cal aprofitar-se tant de la situació. És a dir, que no cal ser tan 'pájaro'. “Ah… Què no acceptes la meua oferta? Doncs aire fresc”. Ja m'encarregaré jo de promocionar a gent que ho fa genial, que té ganes i que, damunt, ve de l'escena local de la ciutat. Això és, com en el futbol, apostar per la pedrera o per contra, fitxar internacionals. I sincerament, al cap i a la fi, el que fa falta són bones idees, ganes d'innovar, etc., no algú que ve, cobra un pastó i li importa tres cogombres estar davant un públic venecià, asturià o serbi.

En fi, no sé si aquest article creurà polèmica o no. L'única cosa que he pretès amb aquestes línies és posar un poc de sentit comú entre tant de destarifo. Així almenys ho veig jo… I vosaltres, què en penseu?

Club Feet

2008-12-11T01:34:00.000-08:00

Un trio provinent de Melbourne. Un àlbum titulat "Gold on gold". Electrònica, pop & un gran sentit de l'humor. I la cançó "Teenage Suicide" com a single. Aquesta és la carta de presentació de Club Feet.

Narita, nou club a Castelló

2008-12-05T03:13:00.000-08:00

Si per casualitat feu l'exercici de posar el tag “castelló” en el cercador que teniu a la vostra dreta (en cas que estigueu a DJ San Román, portal on vaig publicar l'article originàriament), podreu comprovar que apenes hi ha entrades relacionades amb el terme i, les que apareixen, ho fan perquè en un moment del text es va fer una petita referència a aquesta ciutat valenciana. I això és perquè, en el mapa de la música electrònica, Castelló tenia poca entitat. Però això canviarà a partir d'ara. O, millor dit, a partir del cap de setmana que ve, els dies 12 i 13 de desembre, perquè en aquesta data s'inaugura un club que promet.

El nom triat per a la criatura és “Narita Club“, sí, com l'aeroport de Japó. Segurament el fet de tenir un nom inspirat en el ultramodern petit país d'Orient, té a veure amb l'actitud avantguardista i d'alta volada que aquest club mantindrà cada cap de setmana en la ciutat de Castelló a partir de la seua inauguració.

Els divendres, Narita contarà amb la residència de Ronro. El d'Amposta ja va ser resident d'Hangar (Vinaròs) durant cinc anys, on va desenvolupar el so que tant li identifica en l'actualitat i des de 2007, ho és d'un dels prestigiosos clubs del panorama electrònic europeu, Barraca. Al costat d'ell, hi haurà convidats de Barraca com Danny Fiddo o Alberto Sola, membres de l'agència Barraca Music com Daniel Stefanik, Mathias Kaden o Andrew Grant i convidats internacionals de primer nivell.

Els dissabtes, Narita es convertirà en club de house electrònic amb el castellonenc Javi Cop com resident. Al costat d'ell, estaran Javi Presi i Rafa Siles, també des de Barraca, així com artistes de l'escena local castellonenca i convidats internacionals.

12.12.08 Inauguració Narita Club
Ronro + Danny Fiddo

13.12.08 Inauguració Narita Club
Javi Cop + Rafa Siles

Preu: Divendres i dissabtes, excepte dies específics:
Amb flyer: fins a les 2:30, 5€
Després, 7 €
Sense flyer: 10 €

Horari: 00:30 – 07:30.

Narita Club Residents: Ronro (divendres) + Javi Cop (dissabtes) + Javi Presi (dissabtes)

Venda d'entrades i més informació | www.naritaclub.com

Cinc anys després, Laurent Garnier torna a València

2008-12-03T01:16:00.000-08:00

Article publicat al número 143 de l'Accent.

Laurent Garnier és tota una eminència en el món de la música electrònica. El seu nom s´associa sobretot a la dècada dels 90, quan arribà al zenit de la seua carrera i deixà la seua empremta a la música de ball per sempre.
Nascut l´1 de febrer de 1966 a Boulogne-Billancourt, amb només deu anys ja tenia muntada una discoteca a la seua habitació. Una bola d´espills en el sostre, els mobles arrimats contra les parets per tenir una pista de ball i un tocadiscs. Els seus pares eren firaires i sempre tenien els discos de moda per animar les atraccions. Amb aquest currículum, no és estrany que el xiquet isquera disc-jockey i productor. Un dels millors del món, a més.
Durant la dècada dels 70, va descobrir els clubs de París (ciutat on vivia amb la seua família) en companyia del seu germà. Es va quedar prendat de la música disco, però també del reggae, el funk o el punk. L´any 1984, famós pel títol de la novel·la de George Orwell, el nostre protagonista començà a treballar de cambrer per a l´ambaixada francesa de Londres. Un any i mig després ja s´havia mudat a Manchester i s´havia endinsat a l´escena house britànica. L´any 1987 Garnier va descobrir l´Haçienda (un club mític i essencial en la història de la música contemporània, la llegenda del qual va ser immortalitzada en la pel·lícula 24 hours party people del director Michael Winterbottom) i va conèixer el seu DJ resident, Mike Pickering. En plena efervescència de l´acid house, el nostre home aconseguí accedir a la cabina de l´Haçienda amb el nom artístic de DJ Pedro per punxar música amb el seu estil, tant que inspiraria els mateixos The Stone Roses i Happy Mondays per incloure ritmes electrònics al seu rock.
Però la pàtria el va treure de la "mala vida": Garnier tornà a França l´any 1988 a complir amb les seues obligacions militars. Tanmateix, el gen de l´electrònica ja estava dins del seu cos i, després d´una xicoteta estança a Nova York, on va conèixer Frankie Knuckles (un dels ideòlegs del house de la costa est), començà a organitzar festes al Rex Club parisenc i a punxar en locals i raves repartides per tot el territori gal.

És en aquells anys quan Laurent Garnier començà a forjar el seu alter ego com a músic. Dues rodanxes de la seua personalitat que s´han de degustar per separat. El motiu: quan acaricia els Technics la seua única missió és que el públic s´ho passe bé; quan és a l´estudi per a composar la seua pròpia música, s´endinsa en un autèntic procés creatiu que no té res a veure amb el que la gent espera d´ell a la pista de ball.
L´EP French Connection (1991), publicat a través de la divisió dance del segell de la multinacional FNAC, suposa el seu punt de partida com a productor. Després vindran Stronger by Design (1992) i A Bout de Souffle (1993), entre altres, que serviran com un vertader trampolí per exportar l´escena electrònica francesa a altres latituds i, alhora, per a que el propi Laurent Garnier forme en 1994 el seu propi segell, F Communications, junt al seu soci i amic Eric Morand.
Amb F Communications, Garnier signarà, a més de maxis, recopilatori i algun àlbum en directe, els LP Shot in The Dark (1994), 30 (1997), Unreasonable Behaviour (2000) i The Cloud Making Machine (2005), algunes cançons dels quals poden qualificar-se d´autèntics clàssics, com és el cas de "The Man with the Red Face", una autèntica joia per als amants de la música en majúscules, inclosa a Unreasonable Behaviour.
Però no sols això. F Communications es va convertir en un dels segells més importants d´Europa en fitxar gent com St. Germain, Llorca, Mr. Oizo, Frédéric Galliano o Jori Hulkonnen, responsables de treballs amb una qualitat excel·lent i, en alguns casos, autèntics èxits comercials.

I tot açò venia perquè el capo de l´F i estrella de l´electrònica mundial honrarà a les valencianes i valencians amb la seua visita, el proper set de desembre, a una festa molt especial: el 43è aniversari de la sala Barraca. Des d´ací volem felicitar el mític club de Sueca per la seua trajectòria i agrair-los el fet de poder gaudir del gran Laurent Garnier, en la seua faceta de DJ, a les nostres terres.

Aurora Mora TORRENT

+ info: http://www.myspace.com/laurentgarnier

Entrevista a Raúl Remujo a.k.a. Active Sense

2008-12-01T00:45:00.000-08:00

Us deixe la entrevista que vaig fer per a Dj San Román la setmana passada al torrentí Active Sense. Espere que la gaudiu.

“Aquell que realment sent la música, demana gaudir-la el més lliurement possible, sentir-la de manera que no hi haja res que coaccione aquesta llibertat”.

Raúl Remujo duu molts anys sentint passió pel que fa. I això es nota quan parla i ens explica quin ha estat el seu recorregut musical. Productor valencià amb gran bagatge a les seues esquenes, ha estat reconegut internacionalment i ha arribat més d'una vegada als primers llocs de les llistes de la música de ball. Tot un honor per a Dj San Román poder entrevistar a aquest crack d'expressió riallera i maneres agradables.

Dj San Román: Vas començar la teva carrera musical de manera precoç, gràcies a la col·lecció de discos de vinil del teu cosí. Recordes algun exemplar d'aquella col·lecció que causés en tu un gran impacte? Quin?
Active Sense: Hi havia un segell, anomenat ZYX, amb el qual em sentia molt identificat. Per a mi la música electrònica era una avantguarda, tant musical com cultural, així que allò que podia conviure tant amb la idea de futurisme com amb la de tecnologia, casaven amb el que m'entusiasmava: el concepte de música electrònica com a visió de futur. Ho era i ho segueix sent per a mi a dia d'avui. D'Espanya tenia especial interès per un grup madrileny anomenat Flash Zero.

Dj San Román: Amb quina tecnologia vas començar a produir?
Active Sense: El començament va ser, com a poc, original en ambdós sentits, tant com dj com productor. Vaig començar a fer les meues primeres mescles amb una doble platina en la qual ambdues podien sonar alhora i pressionant parcialment el pause podia “empènyer” suaument un dels temes, per a això demanava al meu cosí que em gravés cançons a la mateixa velocitat en cintes duplicades per a provar combinacions. Practicava sobretot amb una versió del maxi del World in my eyes version dub de Depeche Mode, encara m'en recorde i tot de la mescla. A nivell de producció tot va sorgir quan em van regalar el meu primer pc, va ser abans de començar el batxillerat. Hi havia un programa anomenat “Sound Tracker”, que permetia seqüenciar a 4 pistes amb samples gravats, si bé era necessari una targeta de so, cosa que la majoria ni teníem ni ens podíem permetre. La meua primera maqueta va sorgir d'obrir el pc, tallar el cable que enviava el so a l'speaker per als avisos de windows, i empalmar-lo amb un bafle hi-fi, d'aquesta manera podia escoltar els sons del “4 pistes” en l'altaveu, fins que vaig poder permetre'm comprar una Soundblaster Pro.

Dj San Román: Encara escoltes els teus primers enregistraments? Què sents quan ho fas?
Active Sense: Ho faig. Hi ha un 50% de vergonya i enrogiment quan escolte allò que imitava, ja que la meua visió de l'electrònica era molt reduïda, i d'altra banda, admiració per la quantitat d'esforç que li dedicava, molt més que el que li dedique a dia d'avui. Eren idees molt simples a causa de la meua falta de coneixement, però hi havia molta passió en elles.

Dj San Román: Quan estaves en l'institut, vas publicar un número u. Com va ser aquesta experiència? Què va suposar aquell tema en la teua carrera com a productor?
Active Sense: Saber i escoltar que alguna cosa que tu has creat fa ballar i agrada al públic és quelcom que difícilment pot explicar-se. Va més enllà de l'orgull, no sé, és un sentiment molt íntim l'arribar a un club, fins i tot anònimament, que el dj punxe un tema teu i que la gent es torne boja és quelcom que no es pot, ni tampoc es deu, pagar amb diners. En aquell moment em vaig adonar que allò que em feia més feliç era crear música perquè la gent ballés. És una llàstima que en aquest país siga molt difícil viure d'això, estem en un moment de la història en la qual hi ha una major situació de benestar, i no obstant això els artistes ho tenim pitjor que mai. Si una persona és bona creant art, o música, o qualsevol altra cosa, mereix poder dedicar-se a això tota la vida, però per desgràcia, a dia d'avui és gairebé impossible per a la majoria.

Dj San Román: Quan i on vas començar la teua faceta com disc-jockey?
Active Sense:14 anys, uns recreatius en el carrer on vivia. Hi havia molts djs que anaven a posar música i a mi no em donaven l'oportunitat perquè era massa jove. Un dia, al costat de la cabina i parlant amb l'amo, vaig escoltar el xiuxiueig d'una agulla d'un dels plats i li vaig dir a l'amo que el disc anava retardat pel que fa al que sonava en els altaveus, que si ho empenyia aniria bé, i així va anar. Per a sorpresa de l'amo, vaig encertar. Em va deixar una vesprada a primera hora i ja mai més em vaig anar, tenia molt bona oïda per a punxar.

Dj San Román: Com et sents més còmode, com a productor o com a DJ?
Active Sense: Em considere més productor que intèrpret, encara que com a dj crec que m'ha faltat arribar a ser més profeta en pròpia terra que en la d'uns altres. Gaudisc en ambdues, a nivells distints, si bé patisc també més en escena com a productor.

Dj San Román: Com definiries el teu estil musical? Quins han estat les teues grans influències?
Active Sense: Electrònica de ball, no m'agrada l'excessiva classificació. Crec que el veritable músic no crea pensant només en un estil determinat, gairebé ni crec en els estils, perquè molts d'ells neixen, no de la cultura, sinó de les eines que s'usen per a crear-lo. No obstant això, en petit comitè i entre amics, a part de ritmes a 125-130 bpm que van des del house al breakbeat, tinc passió per estils com el techno, el psytrance o el trance, a major velocitat.

Dj San Román: Quan vas viatjar a Londres per primera vegada? De quina manera va influir en tu i en la teua música aquest lloc?
Active Sense: Crec que va ser en 2003. El meu amic Julián tenia un amic que era dj i promotor d'una festa allí i em va proposar que férem el set a miges. Així ho vam fer i em vaig quedar prendat de la ciutat. Tant que un any després em vaig mudar amb el promotor, Nacho, i l'experiència va ser immillorable, possiblement el millor que m'ha passat en la meua vida. Musicalment em va ajudar a creure en mi mateix. Ser diferent no era dolent, al revés, allí hi havia molta gent disposada a escoltar-te i que no creia en prejudicis, així que podies realment treballar el teu estil.

Dj San Román: Si hagueres de triar entre València i Londres, amb quin et quedaries?
Active Sense: Musicalment? Londres, sens dubte. Intel·lectualment segurament també Londres, però després de passar 3 anys allí vaig conèixer a la meua parella, que viu aquí a València i era qüestió de tornar o ella mudar-se, i tocava tornar a sentir el sabor d'un bon menjar i un còmode llit. Londres és estimulant en el plànol intel·lectual, però dura quant a benestar es refereix. L'amor mou muntanyes… igual que una bona paella!

Dj San Román: Durant els últims anys has viatjat bastant, hi ha algun lloc on et trobes com a casa?
Active Sense: Londres ha estat on més he pogut empatizar amb el públic. Però on més he sofert i on al final m'he sentit més orgullós ha estat aquí, a València. La meua primera sessió en Barraca va ser en 2004, i si bé vaig sofrir com mai, la sensació va ser indescriptible. Igual ha estat en les altres sessions o directes que he pogut fer allí. Per a mi punxar en Barraca era un premi a molta dedicació i sempre ho he sentit com a tal, no era qüestió de màrqueting o contactes, Barraca significava qualitat i saber que arribes a alguna cosa així perquè algú aprecia el teu treball o la teua trajectòria, no és quelcom que tinga a veure amb diners. També he gaudit molt a Ciutat del Cap, treballant amb un públic distint o a Hamburg, on l'experiència va ser molt bona també.

Dj San Román: On t'agradaria punxar i amb qui?
Active Sense: La veritat? Supose que el lloc seria la pista 1 de Fabric London, pel seu so increïble i pel handicap per mèrit professional que arribar a la mateixa suposa. En els anys que duu en funcionament els line ups els determinen aquells que realment marquen línies musicals i defineixen el seu estil de forma única, diversa, i inequívoca. El qui, tanca més una resposta de “fan de”. Admire i estime la carrera de molts djs i productors, m'agradaria compartir-la amb molts, però em faria feliç fer-lo amb algú proper a mi amb el qual haja compartit algun moment en la meua vida, no sé, si arribes a la meta, millor encara que siga al costat d'algú especial, no?

Dj San Román: A l'hora d'actuar en un club, què prefereixes: punxar discos o fer live sets?
Active Sense: De l'intèrpret al músic. No és una qüestió de preferència, sinó més de satisfacció. Possiblement tocar en directe sempre està en un plànol molt més personal que punxar temes d'uns altres, jo em sent més realitzat fent un live, sobretot perquè el treball que hi ha darrere d'ells és completament distint. Un live per a mi és l'equivalent a un concert, tocar temes fets de principi a fi per un mateix i interpretats de la mateixa manera. Per al públic pot ser que no siga tan variat però per a qui és capaç de fer ballar una hora amb la seua música a un públic la sensació és indescriptible. És molt dificil fer ballar a la gent només amb temes creats per un mateix. M'encanta punxar, però si aconseguisc que la gent balle els meus temes tocats en directe em sent un veritable artista.

Dj San Román: Després del teu èxit internacional “Squeeks & Kaoss” amb el segell Immigrant, sembla que t'has pres un respir en això de la producció. Per a quan un nou treball d'Active Sense?
Active Sense: El respir ve relacionat amb el meu futur professional. El fet que un sàpiga que el que li apassiona és la música electrònica no significa, molt al meu pesar, que puga dependre econòmicament del negoci. No pense tan sols en mi, sinó també en la meua família i en la meua estabilitat, i sóc conscient que a dia d'avui comporta un alt risc dedicar-se exclusivament a aquest negoci. Vaig tenir la sort de trobar un treball que m'agrada amb el qual poder pagar les factures, així que, durant el temps que m'he adaptat a aquest treball, aquest ha estat la meua prioritat, per damunt fins i tot de la música. No obstant això, es publica a final de mes el primer treball d'Alberto Sola, pel segell Mona Records, Perfumes EP.

Dj San Román: Tens projectes a llarg termini? Conta'ns.
Active Sense: M'he pres un any de descans, no obstant això, la idea sens dubte és seguir creant música, fins i tot abstraient-la del plànol econòmic per a fer-la més vívida, més personal i lliure. Aquell que realment sent la música, demana gaudir-la el més lliurement possible, sentir-la de manera que no hi haja res que coaccione aquesta llibertat, així que si el binomi passió-negoci pot sempre caure del costat passió, millor que millor.

Dj San Román: Quin és la teua percepció de l'escena electrònica actual a València? Creus que la ciutat viu un bon moment?
Active Sense: La meua opinió personal no és molt bona en el plànol professional, hi ha persones que estan treballant molt dur, i que es deixen la pell en això, però un artista necessita una sèrie d'escenaris on desenvolupar les seues idees, i aquí realment no els hi ha tant. València té molts i molt bons artistes, però al final queda en mà de l'empresari el que aquesta capacitat de l'artista siga possible o no.

Dj San Román: Alguna altra passió a part de la música?
Active Sense: La fotografia, estic en això.

Dj San Román: Una salutació per als lectors de DJ San Román.
Active Sense: Gràcies a aquells que us inquieta i estimula la música electrònica, molts vivim solament per a calmar la vostra inquietud. Moltes gràcies i gràcies pel vostre temps.

+ info: www.myspace.com/actvsense

Raúl Remujo a.k.a Active Sense

2008-11-28T03:44:00.000-08:00

A continuació us oferisc la biografia del torrentí Active Sense que he publicat avui mateix a Dj San Román.

Raúl Remujo a.k.a. Active Sense (València, 1977) va començar la seua carrera musical a la tendra edat de tretze anyets, gràcies a l'interès que va despertar en ell dues coses que el seu cosí posseïa: un parell de plats i una immensa col·lecció de discos de vinil, que incloïa enregistraments de Kraftwerk, Depeche Mode, Front 242, SA-42 i Nitzer Ebb, entre altres. Corrien els primers anys de la dècada dels 90 i València estava en plena expansió, amb una escena influenciada pels sons electrònics provinents d'Alemanya, Itàlia i Bèlgica.

Això, combinat amb una precoç passió per la informàtica i els ordinadors, van dur a Raúl a publicar el seu primer disc en 1996 juntament amb Roberto Ropero, actual bateria de la formació Miranda Warning. Wintermute - Hands of fate va ser un èxit de vendes, convertint-se en número ú en moltes llistes espanyoles i arribant a aconseguir llicències en països com França, Alemanya o Mèxic. Un track que en els nostres dies, sens dubte, pot considerar-se un autèntic clàssic dels 90. No obstant això, Raúl no va quedar completament satisfet amb el seu so i va iniciar una recerca per un camí més underground.
És per això que, en 1997 va decidir continuar la seua carrera en solitari, publicant dos discos més amb el segell Moon Records, desenvolupant la seua faceta de DJ en algunes sales de València i realitzant el seu propi programa de ràdio, així com tasques de management en l'emissora Onda Urbana València.

El seu estil anirà modelant-se a la fi de la dècada dels 90, quan entra en contacte amb l'electrònica house en Barraca, on experimenta el so house de la costa oest, breaks, tech house, detroit techno, progressive house… Artistes com 16b i Valentino Kanzyani, productors com Futureshock o The Chemical Brothers i segells com Junior, Bedrock o Silver Planet influenciaran decisivament en la seua personalitat musical, que se centrarà en el house progressiu més enèrgic amb tocs breaks i techno. És en aquesta època quan Raúl realitza la seua primera visita a Londres, per a participar en una petita però intensa festa, anomenada Spiritualised, organitzada per un col·lectiu del mateix nom. L'impacte d'aquest viatge serà molt gran en la seua vida, duent-li a donar el salt definitiu en 2003, quan decideix desplaçar-se a Londres, a fi de reorganitzar el seu estudi i la seua carrera com a productor i punxadiscos.

En la capital anglesa s'uneix al col·lectiu Spiritualised, al que encara avui pertany, i al projecte musical Deporpatas, al costat del productor i DJ Nacho Nieto. Durant tres anys actua en nombrosos clubs londinencs, com SeOne, Soundshaft (Heaven London), George the IV, Club 414, Fortress Studios i The rhythm factory, entre molts altres. A més, la seua aventura britànica li obre les portes a l'àmbit internacional, realitzant sessions en Barraca (València), Sud-àfrica (Club Opium), Brasil i Alemanya, país on manté una residència anual en el Tarnnetz Outdoor Festival d'Hamburg. A la seva tornada a València, on resideix en l'actualitat, Raúl es va posar al capdavant del seu propi estudi d'enregistrament, Polyme, va signar amb l'agència valenciana Nightplanning per a realitzar una residència bi-mensual en la sala Barraca i va començar una estreta col·laboració amb el programa de ràdio Doce Pulgadas. Per si tot això fora poc, Active Sense va signar pel prestigiós segell anglès Immigrant Industries, propietat de Robin Porter, amb el qual en el mes d'agost de 2007 va publicar el EP “Squeeks & Kaoss”, un autèntic hit que incloïa remezclas de Jamie Jones, Hand on Throat i Casey Hogan i que va ser molt valorat per gent de la talla de Luciano, Loco Dice, Alex Smoke, Steve Lawler o Laurent Garnier.

Un èxit que ve collit, en gran part, per la mentalitat oberta que Raúl té cap a la música, sent la pluralitat un dels seus valors més valorats. Tant en la seua faceta de DJ com de productor, Active Sense creu que fa falta eliminar les barreres musicalment estàtiques, pel que, tant les seues sessions com els seus live sets estan plens d'energia i molt pròxims a la pista de ball. Tot un mestre, aquest valencià i, per què no dir-ho, un gran amic i una magnífica persona.

+ info: http://www.myspace.com/actvsense

Éramos pocos y parió la abuela

2008-11-20T08:28:00.000-08:00

Treballe. Tinc dos blogs. Escric cada mes a la revista Silenci. I a la secció de cultura de l'Accent. I per si tot això fóra poc, ara escric també a Dj San Román, un portal de música electrònica que va néixer lligat a un jove gallec i que, amb el temps, ha anat ampliant-se a base de col·laboradors d'arreu de l'estat. La meua adhesió a la plantilla va ser fruit de l'atzar. Com que estava subscrita a la pàgina, cada dia m'arribaven els seus articles. Un matí em va arribar un relatiu a un sorteig d'un llibre sobre la Ruta, al qual em vaig apuntar. En el correu que els vaig enviar, que suposava que es perdria en una llista de distribució, vaig assenyalar que el tema m'interessava prou i que feia poc havia publicat una entrevista al periodista valencià Joan M. Oleaque sobre la mateixa qüestió (i que si no heu llegit, podeu fer-ho ací i ací).
Llavors, l'administrador em va respondre demanant-me si volia traduir-la al castellà per a la seua web i, per suposat, si volia col·laborar amb ells. La meua resposta, òbviament, va ser positiva.
A hores d'ara ja he penjat algun que altre article, sota el nom d'usuària de "Selektah", i en el futur, si la cosa marxa, és possible que la col·laboració es faça més estreta, incloent la possibilitat de convertir aquest blog en un dipòsit dels meus articles a DJ San Román, traduïts al valencià. I és que una té els seus límits. Però això ja es veurà. Encara es massa prompte per prendre una decisió al respecte.

Vist a la premsa

2008-11-16T07:44:00.000-08:00

1. Matthew Herbert és un revolucionari. Ho podeu vore ací, ací o ací.
2. The Beatles: segur que anaven de trippie. Ho podeu vore ací.

Es nota que no tinc massa ganes d'escriure?

Silenci TV

2008-11-11T01:52:00.000-08:00

Motor Town: ací començà tot

2008-11-07T04:57:00.000-08:00

Aquest article va ser publicat a DJ San Román el passat 13 de febrer de 2008.

Si hi ha una història tràgica, però alhora plena d'esperança, aquesta és la història de la ciutat de Detroit, que va passar, de la nit al dia, de ser la ciutat més esplendorosa dels Estats Units a convertir-se en una zona degradada i abocada a la pitjor de les desgràcies.

Això va succeir a la fi dels 70, quan la, fins aquell moment, omnipotent General Motors va fer una estructuració econòmica bestial, que va desembocar en un acomiadament massiu, deixant a milers de pares de família sense treball i a altres tants joves sense cap futur al qual aferrar-se.

Tot això va dur a un augment de la delinqüència, a una llei per la supervivència, en la qual l'optimisme d'adès s'enfonsava per moments, enfosquint els carrers de la ciutat, i les ànimes dels seus habitants. Fins i tot, en la resta del país, es va arribar a repudiar la Ciutat del Motor, qualificant-la com un gueto de delinqüència, i de total inseguretat, a pesar d'estar tocant amb el civilitzat país veí Canadà.

La veritat és que el mateix que aixecà aquesta urbs, va ser el que va acabar d'enfonsar-la, quan la famosa fàbrica automobilística es va fundar cap a principis del segle XX, obrint multitud de portes a les minories racials que van veure aquesta sortida com l'única, en una terra en la qual àdhuc no eren ben vists i moltes portes els eren injustament tancades. El seu enorme creixement i el seu gran paper en la indústria la portà a ser coneguda com la Ciutat del Motor.

La prosperitat va ser el sant i senya durant més de mig segle, i els habitants de Detroit van aconseguir fer aquesta ciutat a la seua mesura, i, com no, la música no podia ser oblidada, naixent, entre els grisos murs d'aquesta industrialitzada mole de maó i metall, una resposta al rock blanc, a manera de contrarèplica bruta i sinuosa, com el seu propi nom indica, es tracta del funk, la màxima figura del qual és el gran James Brown, però que va assolir el seu establishment gràcies a Berry Gordy, que va fundar, el qual ja és conegut com el segell discogràfic per excel·lència, el genial Tamla-Motown, més conegut, simplement, com a Motown, i d'on van sortir grans figures com The Supremes (que al seu torn van llançar les carreres de dives com Diana Ross, Aretha Franklin o Gladys Knight), Stevie Wonder, The Temptations, Marvin Gaye o The Jackson 5 (sí, el grup de Michael i els seus germans).

Com es pot veure, una autentica fàbrica d'estrelles, però això no va durar sempre, i, com si la desgràcia fora acompanyada, el segell va començar a caure, just quan les coses començaven a anar malament per a l'economia de la gran capital de Michigan.

Quan la catàstrofe va arribar a la fi dels 70, lluny d'acoquinar-se, els habitants de la Motor City van respondre a través de la música, d'una banda les minories blanques, que allí sí eren minoria, tenien com figura reivindicativa a Iggy Pop & The Stooges, però la població negra, que no es resignava a abandonar el seu estimat funk, van veure en el músic George Clinton la resposta a tota la ràbia continguda.
Aquest artista, convertit, amb tota raó, en l'hereu directe de James Brown, va començar a fer els seus pinets musicals en la dècada dels 70, fins i tot es va atrevir a col·laborar amb alguns dels grans artistes de la Motown. Aviat va formar les seus pròpies i multitudinàries bandes, com la irreverent Funkadelic o la més accessible, Parliament, que encara que tenien com a base essencial el funk, barrejaven el so clàssic del segell de Gordy, amb música electrònica i amb els sons més propis de la ciència ficció, creant un nou estil cridat P-Funk i que va ser el que, a partir de llavors marcaria la identitat musical de la cultura detroitniana. Es notava, en el contingut del seu so, la ràbia i el salvatgisme que faltava en el vell funk, factors desencadenats per la trista situació social que es trobava la ciutat. La veritat és que molta part de culpa d'aquest nou concepte la té la mà dreta de Clinton, el teclista Bernie Worrell, que intervenia, de manera fonamental en tots els projectes de George, i que va ser el primer en aplicar el poder de la Moog en la música funk.

La influència d'aquest personatge va ser fonamental per a poder parlar del que va venir després, però això no hagués estat possible sense l'existència d'un dels locutors de ràdio més influents de tots els temps: Charles Johnson, més conegut com The Electrifying Mojo, que, amb una obertura musical sense precedents, feia sonar en el seu dial, els clàssics de la Motown, els nous sons electrònics que arribaven de la llunyana, i anhelada, Europa (des de Kraftwerk fins als sons industrials de Throbbing Gristle, passant per la música de gent com Gary Numan, Depeche Mode, Yello o els nous romàntics, entre molts altres), la New Wave, i, per descomptat, les referències dels projectes de Clinton. Això va arribar a l'orella dels joves més inquiets de la ciutat, que van obrir els ulls quan van comprovar les enormes possibilitats d'aquesta barreja, especialment després de l'esdeveniment clau que va suposar el concert de Kraftwerk, en 1981. Entre aquests joves, es trobaven tres personatges, de sobres coneguts pels seguidors d'aquesta web, i de la música electrònica en general, i que van asseure les bases del que avui coneixem com techno. No són altres que May, Saunderson i Atkins. Fins i tot una famosa sentència de May defineix el techno com el resultat de ficar a Kraftwerk i George Clinton en un ascensor amb l'única companyia d'un sintetitzador. A partir d'aquí es marca una nova etapa en la música, no solament de Detroit, sinó del món sencer, però això és altra història.

"La invasió de les pastilles assassines"

2008-11-03T01:13:00.000-08:00

Article publicat hui a Público.
"La invasió de les pastilles assassines"
Es compleixen vint anys del boom de l'acid house, que va escandalitzar tots els sectors socials del Regne Unit.

Alguna cosa va tenir a veure Eivissa. En 1987, quatre joves britànics van decidir passar dues setmanes de vacances a l'illa. Es deien Johnny Walker, Danny Rampling, Nicky Holloway i Paul Oakenfoald. Volien celebrar el 22 natalici d'aquest últim. A pesar de no tenir diners, van aconseguir uns passes gratis per al club Amnèsia. Així ho recorden ara: "Aquella nit Dj Alfredo deconstruí tots els gèneres". Va punxar electrònica, The Cure, els ritmes hipnòtics dels Woodentops, europop i Peter Gabriel, entre altres coses. Els quatre van provar una droga nova anomenada èxtasi, que es venia en càpsules blanques i taronges.

Dj Alfredo era un argentí exiliat a Espanya després de la victòria de la junta militar. Avui afirma haver inventat per casualitat el concepte after hours: "Vaig començar a punxar a l'hivern i durant mesos venia tan poca gent que posava discos per als cambrers. Una nit van trigar en pagar-me les meues 5.000 pessetes i la meua núvia em va dir que seguís punxant mentre ella anava a demanar-se-les a l'encarregat. La gent que sortia de la discoteca Ku va pensar que seguíem oberts: la primera nit es van acostar 100 i la segona 500. Vaig Suggerir ampliar horaris".

A la seua tornada a Londres, els quatre anglesos es van dedicar a estendre l'evangeli pels clubs de la ciutat. Sabien que, com a mínim, podrien contar amb els britànics que volgueren seguir la festa després de tornar de les seues vacances balears. El que no esperaven era encendre una revolució que faria ballar junts a gais, hooligans, parats de l'era Thatcher i fatxendes de tota la vida. L'escriptor Irving Welsh, autor del supervendes Trainspotting, afirma que "l'impacte social del acid house va ser més gran i radical que el del punk. La festa va derrocar molts prejudicis racials, socials i sexuals".

També en l'any 1987, el house canviava de forma a Chicago. Dj Pierre, Spanky i Herb J van compondre l'himne inaugural del gènere: Acid Trax (signat com a Phuture). Segons Spanky, "ho vaig anomenar acid perquè em sonava al vell rock àcid amb un ritme de fons. AL principi titularem la peça In your mind (en la teua ment), perquè a l'escoltar-la se't quedava un eoweoweow ficat en el cap". El so característic d'aquest moviment neix de la caixa de ritmes Roland 303, que intentava imitar un baix real, però fallava estrepitosament, creant textures totalment noves.

La febre de les raves (festes electròniques a l'aire lliure) a Anglaterra va propiciar que Scotland Yard creés una unitat especial per a perseguir-les. Així ho explica el Dj Andy Weatherall: "El que més molestava a la policia era no entendre'l. Manaven agents d'incògnit amb càmeres i a l'endemà es posaven a veure els vídeos en la comissaria. No entenien res. Pensaven que havia de ser quelcom polític. La gent només volia divertir-se i van ser les autoritats qui ho van convertir en polític amb tanta persecució".
L'any 1988 va ser batejat com "el segon estiu de l'amor" per un sentiment hedonista i comunitari que recordava als hippies de 1968. En els noranta, a Anglaterra es va arribar fins i tot a legislar contra aquestes festes. Chris Lowe (Pet Shop Boys) explica que "la música de les raves era alhora accessible i avantguardista. Et feia sentir com si no existiren límits".

Al marge dels pioners, el so va arribar també al públic massiu. En les llistes de vendes van arrasar peces com We call it acieed (D Mobb), French Kiss (Lil Louise) o Theme from S'Express (S'Express), The only way is up (Yazoo) o Pump up the volume (M/A/R/S/S). Els supervendes del moment també es van apuntar a la febre com demostren les bases rítmiques de Love House (Samantha Fox) i Tripping on your love (Bananarama). Els directius de la ràdio britànica BBC van començar a inquietar-se en rebre tantes cançons amb la paraula acid en el títol. La seua moderada decisió final va ser censurar-les.

A Anglaterra, el diari The Sun va començar venent en les seues pàgines samarretes amb la careta groga per a després virar 180 graus i demonitzar tot el que tingués a veure amb l'acid. Altres periòdics sensacionalistes el van seguir amb titulars com "Anglaterra envaïda per les pastilles assassines" (The Star). El veritable salt al gran públic es va donar en 1989 gràcies a aquesta intensa contrapublicitat. Milers de joves britànics hagueren de pensar que si la BBC, la premsa sensacionalista del seu país i Scotland Yard estaven tant en contra d'alguna cosa, per força havia de ser divertit.

minimal art

2008-10-29T10:17:00.000-07:00

M'agrada el minimal. M'agrada Minilogue. I m'agrada molt el videoclip de la seua cançó "Animals". I a vosaltres, us agrada?

Director/Animator/Characterdesign: Kristofer Ström
AE/Filmmaestro/Cutting: Erik Buchholtz
Producers: Bart Yates, Nicholas Wakeham
Studio: varelsen.com / ljudbilden.com
Music: Minilogue.com
Track: Animals
Label: cocoon.net

Beat does it better

2008-10-29T09:40:00.001-07:00

És la nova web que incorporem al llistat de l'esquerra. Per què? Doncs perquè és una gran proposta per donar a conéixer discos d'estils tant diversos, i alhora interconnectats, com són el nu jazz, funk, dowtempo, drum and bass, turntablism o hip hop. Cremeta, cremeta. Només cal que li pegueu una ullada als segells que tenen linkats i us fareu una idea millor: Warp, Fort Knox Recordings, Soul Jazz Records, Ninja Tune, Studio!K7, Metalheadz i un llarg etcètera.

No deixeu de visitar-la. No us apenedireu.

http://beatdoesitbetter.blogspot.com/

Una anècdota sobre The Cure

2008-10-27T09:33:00.000-07:00

Òbviament, no seré jo qui us done l'exclusiva. Tots s'haureu assabentat ja que demà ix el nou (i molt esperat per alguns) disc de The Cure, 4:13 -que, per cert, podeu descarregar ací-.

Jo només volia contar-vos una anècdota al respecte, i és que, quan estava buscant treball i em van fer una entrevista al SERVEF per veure el meu perfil professional, l'entrevistador va resultar ser... el president del club de fans de The Cure a l'estat espanyol! (és el que està junt a Robert Smith, que, com no, em va contar la història de la foto amb pèls i senyals).

Va ser molt divertit, perquè, clar, jo m'esperava un funcionari que em prenguera les dades sense pràcticament interès i em vaig trobar un jove apassionat que em va parlar extensament de la seua principal afició. Cert és que no ha sigut ell qui m'ha trobat curro, però em va fer passar un temps agradable (i de pas, m'ha servit per escriure un post).

Aquesta és la seua pàgina web: http://www.hispacure.com/

I aquest és el magnífic sketch que va fer Joaquín Reyes sobre Robert Smith (des del respecte, com em va dir el colega de qui us parle). Yo no sé qué es que me pidan un bis... jajaja... Què gran!

La Ruta del Bakalao: un fenomen cultural vist des de la distància

2008-10-26T04:02:00.000-07:00

Entrevista Joan M. Oleaque, publicada al n. 140 de l'Accent.

“Quan les televisions començaren a filmar les discoteques, es comportaven com si foren la inquisició”

Joan M. Oleaque (Catarroja, 1968) és periodista i escriptor. Va viure de molt a prop el fenomen de la ruta del bakalao de la València dels 80 i els 90, experiència que el portà a escriure En èxtasi, el primer assaig realment seriós sobre el tema.

Enguany s´ha publicat 72 horas, un documental temàtic sobre la ruta. Hi ha actualment un interès major per conèixer aquell moviment?

Si més no, és cert que s´ha trencat el tabú de parlar-ne obertament, i d´una manera real, contemplant les parts positives i les negatives, no només aquestes últimes. Paradoxalment, el documental que esmentes parla només de les primeres i no s´apropa a les segones; crec que cal intentar assumir una visió global, que contemple la importància que varen tenir les discoteques d´avantguarda en el seu moment, i explique com varen passar d´un fenomen interessant a un desastre total.

Per què creu ha augmentat l´interès?

No vull quedar com a res especial , però crec que he de dir que abans de que jo fera el llibre En éxtasi, no s´havia produït un apropament mínimament real o plural a la situació; de fet quan intentaves fer-ho de manera periodística, et miraven com si estigueres boig, perquè quedava com de garrulo o de no se sap què. Després, paulatinament, hi ha hagut gent que ha començat a parlar-ne, amb desigual fortuna. No sé si vertaderament hi ha un interès real o és una qüestió de revival. Sí crec que pot interessar més a les noves generacions que als que visqueren allò, perquè la gent més jove ho pot entendre més como un fenomen cultural.

Com hauríem d´etiquetar aquell fenomen en puritat: 'ruta destroy' o 'ruta del bakalao'?

Se l´anomenava de les dues maneres en el seu moment; en realitat, la gent que en participava no es refería així al circuit de discoteques, només el feia. Eixes etiquetes eren més una qüestió de màrqueting; i d´assimilació periodística, vaja.

Quins són els motius de què es donara un fenomen com aquell a la València dels 80 i els 90?

Que no hi havia res més, i que existia molt de potencial. Madrid tenia una incipient indústria de grups musicals, Barcelona era molt permeable a l´última moda internacional. València va crear una interpretació pròpia de la música d´avantguarda anglosaxona, bàsicament; l´ambient era bastant obert i amb ganes d´experimentació; les discoteques que apostaren per aquesta moguda no havien funcionat amb música i gent convencional, i es convertiren en modernes per necessitat econòmica. Després, quan el fenomen es va fer famós es varen tornar molt comercials, quasi una caricatura d´allò que una vegada foren.

Què aportà la ruta al panorama creatiu, artístic i musical?

Essencialment una manera distinta d´entendre la música: va demostrar que la millor música de ball podia ser la que no havia estat feta inicialment per a discoteques. Només era qüestió d´obrir la ment; això ha estat molt imitat darrerament en clubs de Madrid i Barcelona. També va inaugurar noves maneres de promocionar clubs, el mite a la figura del DJ, la barreja de públic en les discoteques i la incorporació d´espectacles agosarats com obres de teatre d´avantguarda...

Quan parlem de la ruta, podem referir-nos a diferents fases?

Podem parlar de tres etapes: la primera, netament subterrània, de la que participava només la gent més moderna que podia disposar de cotxe (les primeres discoteques estaven bastant lluny de València); una segona, altra en que es va expandir i va arribar a gent que no era moderna, però que volia participar d´eixes discoteques que estaven creant una mena de culte al seu voltant; era gent que s´apropava amb respecte i curiositat, com si estiguera "convidada", però sabent que no pertanyia a eixe univers; i finalment, la comercialització total a partir de la popularitat, en la que els moderns passaren a ser els convidats -fins a desaparèixer- i el públic cutre va arribar a ser el majoritari. La música es va convertir en inaudible, un so ridícul i elemental. I el consum de droga es va convertir en massa generalitzat. Va ser el principi de la fi.

Qui eren els protagonistes de la ruta?

En la seua etapa més avantguardista, el públic, que era molt colorista, i, sense dubte, els DJ,; Juan Santamaría, Carlos Simó, Toni Vidal i Fran Lenaers varen ser persones molt importants a València, i és bastant injust que no se´ls tinga avui en una màxima consideració i se´ls tracte amb el major respecte; a Anglaterra mai haguera passat això, ni tampoc a Eivissa, on alguns pioners encara estan en actiu i són molt considerats, malgrat els canvis que ha patit l´illa amb els anys. En l´etapa comercial, el protagonisme va recaure en els relacions publiques, les ràdios comercials, les gogos, etcètera.

Quina va ser l´actitud de les autoritats?

Quan es va fer famosa a causa del periodisme sensacionalista, la de carregar-se-la com fora. La qual cosa era hipòcrita, ja que havien permès que existira.

Quin va ser el paper dels mitjans de comunicació respecte a aquell fenomen?

Patètic. Al principi, la glorificaven com cosa avantguardista, fenomen juvenil, etc. A partir de l´any 93, quan les televisions començaren a filmar en les discoteques, es comportaven com si foren la inquisició. Era ridícul, perquè quan més propaganda feien a la ruta, més gent jove de tot l´Estat espanyol acudia.

Creu que actualment es donen els condicionants perquè aparega un fenomen similar a València?

No, no. Només es permeten grans projectes molt vulgars que semblen propis de la filosofia d´un saló de bodes.

Aurora Mora TORRENT

A ritme de bakalao

Ressenya: En èxtasi. Drogues, música màkina i ball: viatge a les entranyes de "la festa"

Hèctor Serra ALDAIA

És difícil trobar persones, especialment al País Valencià, que desconeguen l´expressió 'ruta del bakalao'. Aquestes tres paraules donen sentit verbal a un dels fenòmens socials més sorprenents viscuts els darrers temps a casa nostra. El llibre En èxtasi, del valencià Joan M. Oleaque, recopila tot un seguit d´aspectes al voltant d´aquesta "ruta" condensats en un treball d´investigació semblant, en la seua forma, a l´anterior treball del de Catarroja, Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser.

Oleaque es capbussa en l´interior de la "festa valenciana" barrejant l´explicació de les pròpies experiències viscudes, junt amb la visió de diferents persones vinculades a la ruta destroy, ja siguen clients habituals de les discoteques, empresaris que han fet negoci amb el fenomen o discjòqueis experts en la música màquina. L´autor aprofundeix en l´anàlisi d´aquest tipus de música: com va entrar a Europa i a València, com va revolucionar l´oci i la nit a les ciutats del País Valencià, i quins lligams tenia amb la droga de disseny.

La ruta del bakalao, més enllà de l´estadi musical, va convertir-se durant anys en una qüestió força polèmica. Al principi, la nova manera d´entendre la festa del cap de setmana per part dels joves no va preocupar ningú. Però el fenomen, a mesura que pujava les xifres en consum de droga i accidents de trànsit, va virar cap a una problemàtica social a la qual calia posar remei. En aquest sentit, Oleaque s´ajuda, durant tot el llibre, d´articles extrets de la premsa de l´època per constatar les negatives conseqüències que aquest fenomen va deixar sobre molts joves. L´autor també fa esment de l´actuació política al respecte. Les noves normatives impulsades pel govern valencià van ofegar la ruta del bakalao a mitjan anys noranta. Avui, encara queden algunes discoteques que mantenen el nom i el tipus de música. Malgrat tot, ja no és, ni de bon tros, el que era. L´alarma social creada pels mitjans de comunicació, tal i com percep Oleaque al treball va sensibilitzar les consciències de molts joves i moltes famílies. L´èxit d´Oleaque rau en apropar-se a aquesta qüestió una dècada després de tota aquella polseguera alçada, que va acabar amb l´esperit de la ruta del bakalao. El valencià, qui ha viscut aquest fenomen de primera mà al seu entorn més immediat, recull al llibre l´argot característic que es va crear al voltant del fenomen, i que encara avui perdura en molts xavals que recorden o enyoren melangiosos els vells temps. Termes com ara "màquina", "bakala", "èxtasi", "droga de l´amor", "garrulos"... van formar part d´una època característica, que poc a poc va passant a la història.

Girl power

2008-10-19T09:28:00.000-07:00

Anit la programació de Barraca era especial. Una dona 4x4 era l’estrela convidada a la pista central: Ellen Allien. Abans de la seua actuació, el públic va poder gaudir a la sala Barraca de la gran personalitat d’una altra dona: la barcelonina Nuria Ghia. Amb estils diferents, ambdues van encandilar el personal i van deixar el pavelló ben alt, demostrant que les dones tenen molt a dir en el terreny de la música electrònica.
Una servidora no estava massa animada abans d’entrar a la sala. Cansada i un poc malalta, no tenia moltes expectatives respecte a com acabaria la nit, però una vegada dintre, em vaig contagiar de l’alegria i el bon rotllo que es respirava a la Barraca. Als plats, la jove Nuria Ghia estava marcant-se un set increible, tant per la selecció musical com per la seua actitud. Completament pendent del seu públic i amb un somriure permanent, va aconseguir que la sala mitjana estiguera repleta de gom a gom, cosa que no és tant fàcil, tot s’ha de dir, quan el circ té les portes obertes. Ratifique, per tant, les paraules que Pablo Ferrer (l’encarregat de la programació de Barraca) em va dir quan ens va rebre: Nuria és la millor DJ de l’estat espanyol.

Per altra banda, l’anielígena Ellen Fraatz començava el seu show a les 5:00 h. Una mirada al públic expectant de la germana bastava per a entendre que la seua música dista lluny de la vessant més comercial de l’electrònica. I és que, efectivament, es dibuixava un perfil més ‘alternatiu’ que amb altres artistes. No en va, la primera vegada que vaig veure la berlinesa, vaig trobar-me entre el públic al mateix Carles d’Orxata Sound System, que em va dir emocionat: “És que és Ellen Allien! Què gran és l’Orchestra of Bubbles!” (en referència al disc que va gravar amb Apparat). No obstant això, la sessió d’Ellen Allien no va anar pels derroters marcats pel seu últim LP “Sool”, un àlbum molt intimista, sinó que va repartir estopa per a tots els assistents, això sí, de manera inteligent i certament arriscada.
A més, si de la resident catalana de la Nuit des Femmes he destacat la seua actitud positiva, he de fer el mateix amb l’estrela de la nit, que en tot moment va demostrar ser una xica molt simpàtica, cosa que, jo almenys, valore molt.

La suma de tots aquests factors van donar com a resultat una nit molt agradable i divertida, vertaderament inesperada, que quedarà en els meus records.

Ojito

2008-10-03T08:39:00.000-07:00

Aquest matí, de camí al treball, he estat descobrint un autèntic tresor: l'últim disc del senyor Marco Haas, més conegut com T. Raumschmiere.

Cert és que el tenia des de fa temps al meu haver, però encara no havia reparat en ell. Gran errada. 'Ojito' a aquesta joia, amb el títol I tank U, de la qual us parlaré en el proper número de Silenci (o siga, el de novembre). Ho sent molt, però haureu d'esperar.

De totes maneres, i per a que l'espera us siga més lleugera, ací teniu el vídeo del primer single, "E", un tema que em produeix orgasmes (sigue, siguee, ooooh, sigueee!!!).

Festival T-Shirt: la crònica

2008-09-25T03:45:00.000-07:00

No em quadren els números
Amb un pressupost astronòmic (dos milions d’euros) i unes previsions d’afluència descaradament optimistes per part de l’organització, el T-Shirt aspirava a convertir-se en el gran esdeveniment musical que digués adéu a l’estiu “por todo lo alto”. Tanmateix, la imatge que oferien els accessos al recinte ferial el divendres a la nit deia el contrari. Res de cues en les guixetes, poca activitat en l’stand d’acreditacions i consumidors fantasma en l’àrea de shopping, de pas obligat per a tots els assistents.
Com que eren les onze de la nit quan vam arribar, vaig pensar que les masses estarien congregades en l’escenari principal, on ja estaven tocant Primal Scream. Però després de caminar deu minuts fent una volta estúpidament increïble, entrar per la porta i observar el públic dels escocesos, ho vaig veure clar: el T-Shirt no havia cuallat (a no ser que el fet de tenir un espai propi per poder ballar àmpliament, demanar a la barra sense fer ni mig minut de cua i poder pixar quan tens ganes a uns wàters immaculats fos el que l’organització volia).
Els motius del fracàs els desconec, però tinc una teoria (a banda dels diners que costava l’entrada i bla bla bla): el cartell era estrany. No dolent, estrany. Quan jo em vaig assabentar que es celebraria, abans d’estiu, el perfil del T-Shirt era furibundament house, amb l’excepció de Rinôçerôse, que tot i no desentonar en un festival així, connecta amb un altre tipus de públic.
Tanmateix, el cartell definitiu ha estat una espècie de fusió rock-house que no acaba d’assimilar-se bé. Per una banda, l’escenari principal, amb les actuacions de Primal Scream, Rinôçérôse, Nawjajean, Fangoria, Groove Armada... però també d’Eric Morillo i Fedde Le Grand... mmm... no sé, una mescla un poc artificial.
Però anem al quid de la qüestió:

Música, mestre!
El divendres 19 l’escenari XL oferia un recorregut in crescendo. Obrien el festival Polar i Jet Lag, però ho feien en unes hores tan intempestives (maleït horari europeu), que no vam poder veure’ls. A continuació feren presència a l’escenari Primal Scream. Els de Glasgow, amb nou disc sota el braç, Beautiful Future (2008), van facturar un bon directe. Bobby Gillespie i els seus xics van repartir pop-rock de qualitat per a tots els congregats, demostrant que tenen taules (no en va la formació porta vint anys de carrera a les seues esquenes) i aconseguint que el públic es rendira al seus peus quan començaren a sonar els primers acords de “Swastica eyes”, un dels millors temes de la història de la música popular.
A continuació, amb una puntualitat quasi maquinal, sortiren a l’escenari Rinôçérôse. Amb una posada en escena senzillament espectacular, a base de projeccions i performances, els gals van fer que la temperatura del recinte pujara uns quants graus i aconseguiren fer ballar al més pintat, especialment amb els seus clàssics. “La guitaristic house organisation” o “Bitch” van fer embogir els assistents i van deixar el llistó terriblement alt. Tant, que sabíem que no serien superats i vam decidir abandonar el barco.

El dissabte, amb una ressaca proporcional a la barra lliure de què vam gaudir els xics de la premsa la nit anterior, Iboprufeno mediante, em vaig presentar sobre les 21 hores amb la idea de veure els reconciliats Nawja Nimri i Carlos Jean. Quan vaig arribar, però, la puntualitat que regnava el dia anterior s’havia esfumat i els barcelonins Poet in Process estaven a sobre de l’escenari, dues hores després d’allò programat. Tot i això, em vaig alegrar, perquè eixa mateixa setmana els havia escoltat via Myspace i m’havien semblat un grup amb molta projecció. Així és, de fet, doncs des què en el 2005 gravaren el seu primer llarga durada, no s’han aturat: un dels seus temes (“Why?”) forma part de la pel·lícula Hellboy 2 de Guillermo del Toro i ara mateix participen en un projecte d’Enrique Morente dirigit a musicar poemes de García Lorca. El directe va ser apassionant. La seua cantant, Lynn, va demostrar una gran personalitat i una gran veu. Llàstima que l’organització els decidira tallar de manera radical per qüestions de temps. Després d’unir-nos a la protesta de la resta del públic, ens vam anar a sopar i vam tornar just quan Nawjajean ja havien acabat. Em vaig quedar amb ganes de veure com l’actriu i cantant de nom impronunciable es desimvoltava per l’escenari, doncs no m’havia quedat un bon record de la primera vegada que els vaig veure, a l’Observatori (clar que eixe dia, se’m portà el cotxe la grua).
Llavors van perpetrar l’escenari Las Nancy Rubias, la divertida proposta glam-punk de Mario Vaquerizo que et teletransporta als anys de ‘la Movida’. No sé per quina estranya raó no podia llevar-me del cap el gran sketch que va fer l’equip de Muchachada Nui amb Alaska, Nacho Canut i Mario Vaquerizo, mentre els veia, i jo sola em partia el cul.
Diuen que “lo bueno si breve, dos veces bueno”, i així seria en el cas de Fangoria, perquè després de muntar tota la parafernalia que utilitzen en els seus directes, el concert va ser vist i no vist, menys mal que no faltaren ‘temazos’ com “Electricista” o “No sé qué me das” i, per suposat, l’arrotlladora personalitat d’Olvido Gara.
Groove Armada, eren els següents. Hi havia molta expectació amb ells, però malauradament, la seua actuació tenia lletra xicoteta: no era un directe, sinó un dj set. És cert que van repartir bombo a distre i sinistre, però el fet de repetir “Superstylin” dues vegades no els va fer quedar tant bé com s’esperava. Amb el duo a la cabina vaig dirigir-me a la carpa del segell 'Defected' on, en teoria, els Shapeshifters estaven als plats. Però en arribar: oh, sorpresa! No hi havia música ni espectadors i no tinguèrem més remei que pelegrinar cap a la carpa de Playboy, on les playgirls i algun transexual (playtrans?) estaven llençant samarretes al públic. Després de fer-nos amb algunes, havia arribat l’hora de marxar. Ho sent, però no puc amb Erick Morillo.

… i arribà la Reina del Pop!

2008-09-24T07:00:00.000-07:00

Mireia m'ha enviat aquesta crònica entorn al concert que Madonna va oferir a València la setmana passada.

El passat dijous Madonna actuà a València. Preocupada per les previsions de trànsit, en acabar de treballar vaig recollir al meu company –qui més tard afirmaria en acabar el concert “estic enamorat de Madonna”- i sense passar per casa anàrem directes al concert.

En arribar al pàrking habilitat ja em vaig adonar que aquest no seria un concert com els que havia vist fins ara. En comptes de centenars de joves bevent seguts al maleter d’un cotxe vell i ple d’adhesius, hi havia un desplegament de Mercedes, BMW’s i Audis d’on eixia gent d’aquesta amb molt de glamour. Sense tant de glamour però amb ganes de sobres vam caminar una estona fins arribar al concert, i després de vàries hores d’espera i d’algun que altre incident, per fi la Reina del Pop va sortir a l’escenari disposada a demostrar que aquest títol se l’havia guanyat sobradament.

I així ho va fer: amb un desplegament impressionant de llums, animacions, música, vídeos i vestits dissenyats per a l’ocasió aconseguí que les dues hores que vaig passar encapsulada entre milers de fans em semblaren dos minuts. Va cantar, ballar, va tocar la guitarra, va pujar i baixar trenta vegades de les pantalles mòbils que recorrien l’escenari... va triomfar! Mai hagués imaginat que una dona tan menuda es veuria tan gran en un escenari tan immens, ni que sense saber gairebé ni una cançó de Madonna acabaria tan afònica i feta caldo per haver ballat música d’aquesta que posen a tothora en la ràdio i cridat “Madonna!” una i altra vegada com si fos possible que em sentís des de l’escenari.

Xe, impressionant!

La gran revel·lació

2008-09-21T12:24:00.000-07:00

Sigueu pacients. Estic preparant una crònica exhaustiva d'aquest cap de setmana, però fins que no estiga enllestida per a ser publicada, us deixe un vídeo dels què (per a mi) han estat la gran revel·lació del Festival T-Shirt: els barcelonins Poet in Process.

La veritat és que no els coneixia, però han estat movent-se des del 2005 i jo sense assabentar-me de res... serà possible!

Hip hop de la terreta

2008-09-18T02:25:00.000-07:00

Rapsodes, el grup de hip hop de la comarca del Camp de Túria ha tret el seu primer llarga durada. Es tracta de "Contes per Versos", que van presentar a la sala El Loco el passat 10 de setembre.

Des de Sampleopolis volem desitjar a aquests 'b-boys' valencians la millor de les sorts amb la promoció d'aquest disc, que, per cert, podeu escoltar senceret i descarregar a la seua pàgina web http://www.rapsodes.com/

Escalfant motors...

2008-09-11T03:20:00.001-07:00

I que visquen les acreditacions!

+ info: http://www.t-shirtfestival.es/